Ovidi al cub

Ahir vaig assistir al Teatre Metropol de Tarragona a l’espectacle “Ovidi 3”, que fa una gira pels Països Catalans en commemoració i homenatge als vint anys de la mort d’Ovidi Montllor. El protagonitzen Borja Penalva (que canta), David Caño (que crida) i David Fernández (que xerra, i que no necessita presentació). Hi fa també una aparició cap al final el cantant Feliu Ventura.

La presència de l’ex-diputat no era l’únic rastre de la CUP, perquè la formació anti-capitalista va tenir una notòria presència a l’acte, des de l’estètica bastant evident de part del públic (caputxes, franel·les, pírcings i rastes) fins a la decoració de l’escenari, amb samarretes multicolors i el famós gat xinès del vídeo electoral. Interpretacions musicals a banda, David Fernández va ser, de llarg, el millor de la vetllada i la raó bàsica que em va decidir a assistir-hi. Memorable la seva imitació del Padrino revisant els vergonyosos casos nostrats de corrupció.

Ovidi Montllor va ser un personatge certament incòmode i no és estrany que amb els anys hagués quedat arraconat fins a l’oblit. L’espectacle “Ovidi3”, juntament amb altres iniciatives, es proposa justament el contrari, donant difusió novament a unes cançons d’Ovidi carregades de denúncia social i reivindicació nacional, en un moment d’il·lusionants canvis en tots sentits. Ahir es van complir tres-cents anys exactes de l’infaust Decret de Nova Planta, una feliç coincidència per recordar-nos que encara queda un camí costerut per derogar-lo de manera definitiva. Si tots haguéssim tingut la determinació, el coratge i la fermesa d’Ovidi Montllor durant els anys de plom potser en aquest moment ja haguéssim assolit tal derogació. Aquesta és, crec jo, la principal lliçó que ens deixà el cantant d’Alcoi.

[Imatge: www.tarragona.cat]

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *