Ja és Nadal (1: aquella loteria)

Us ha tocat res de la loteria? De l’espanyola, em refereixo. De la poca que jugava, jo he aconseguit cobrir despeses. Circumstàncies de tots conegudes fan que aquesta Rifa hagi deixat de tenir l’interès que havia tingut entre nosaltres. Sí, la loteria espanyola (potser seria més exacte dir-ne madrilenya) havia adquirit carta de naturalesa en la nostra societat. Il.lusionadament compràvem els dècims, a Can Valdés a poder ser, i quanta butlleta de participació ens oferia l’amic, el company de feina o la botiga de la cantonada: el col.legi del nen, l’associacio de diabètics, la colla gegantera… A tothom pagàvem la participació i el “donatiu” a l’entitat, que no recuperàvem si ens tornaven els diners. El desfici per la loteria va arribar el seu zènit quan entitats tan hispanòfiles com Esquerra, Reagrupament o Solidaritat jugaven i compartien els seus números recordant-nos enginyosment que ens podien tornar una part del que Madrid ens robava (perdó: del que ens segueix robant), sense parar esment que la Rifa no és altra cosa que una mena d’impost amable de l’estat. Aquest any, els nens de San Ildefonso, un pèl irritants i repipis, han cedit protagonisme a la nostra Grossa, aquesta senyora ídem, de presència confiada i simpàtica, que tant serveix per donar “saques”d’honor com per deixar-se afalagar per Mas-Colell. Que aquesta simpatia i aquesta confiança que transmeten, almenys a mi, la Grossa de Nadal, presideixin aquestes festes i l’any que s’acosta.

[Pessebre de la llibreria Adserà, de Tarragona; foto de l’autor]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *