El que diu la gent del carrer

Tornant de l’Eroski i a punt d’entrar a casa em trobo un conegut, antic veí, amb ganes de xerrera. De xerrera diguem-ne identitàrio-política. “Tu, que ets dels meus, et sembla que ens donaran la independència?” ha estat la seva manera d’abordar-me i plantejar-me una conversa vulgues que no. Li he hagut de recordar, com ja he fet amb més gent en altres ocasions, que les independències no es donen: en tot cas es voten i es proclamen (o a l’inrevés).

Aquest senyor és el típic català qualunque que respon a un perfil molt característic, fàcil d’identificar. Home senzill i de tracte agradable, prejubilat de la gran indústria, viu a Tarragona però està fortament arrelat al seu poble d’origen familiar. Sempre havia votat Convergència “perquè li semblava gent de seny” però que s’ha passat a Esquerra perquè Convergència està massa acovardida. Li agrada molt Junqueras. Es considera més de dretes que d’esquerres, però ara cal ser patriota, res més. Té por del que pugui passar els propers mesos: “I si ve la Guàrdia Civil?”, “i si hi ha ‘tiros’?”. Li recordo que la Guàrdia Civil ja hi és, aquí, i que no ha de témer res d’especial.

Al seu poble nota que la gent està molt engrescada amb l’anomenat procés sobiranista, ho nota en les converses de cafè. “El problema és que aquí (a Tarragona) hi ha molta gent de fora”. Entra a sac contra l’actual alcalde, socialista. “No són patriotes, miren només pel partit”. Acaba la seva llarga i personal diagnosi de la política catalana, on a dures penes he pogut ficar cullerada, dient que “o ara o mai” i que Mas ja no pot tirar-se enrera.

Pinzellades d’una persona normal i corrent, d’un ciutadà, d’un votant, sense cap valor sociològic però amb tot el valor simbòlic que se li vulgui donar.

[Imatge: assemblea.cat]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *