Un matí de realitat

Aquest matí ha tocat un bany de realitat a l’Hospital Sant Joan de Reus, on he acompanyat un familiar. Abans, de camí al centre sanitari, ja he hagut de passar pel mig de l’animat mercat setmanal, ple de dones (moltes amb el cap cobert) remenant calces i sostenidors (nena, a un euro!) i negres venent perfums autènticament falsos. Un altre bany de realitat.

L’hospital sembla més aviat el metro en hora punta, amb gent de totes les edats i condicions anant i venint. Les sales d’espera estan plenes de pacients fent honor a aquest adjectiu. Els zeladors maniobren les lliteres i cadires de rodes amb malalts com si estiguessin al mig de la Plaça de les Oques que, altres dies no ho sé, però avui estava col·lapsada a les onze del matí.

Estar en una sala d’espera durant dues hores sense fer res dóna per escoltar converses i publicar-les a un bloc:

Infermera 1 (referint-se a un malalt en llitera que té al davant): ¿Esto es una cadera?
Infermera 2: sí, es una cadera
Infermera 1 (adreçant-se al pobre home que s’havia de sotmetre a una prova): ¿Qué cadera es, la izquierda o la derecha?

Sembla que aquest extrem és molt important, ja que segons la posició del meluc, la llitera s’ha d’introduir pel cap o pels peus a la sala on es fan les proves.

Un altre malalt, un home jove, demacrat, intubat pel nas, en cadira de rodes  i de cara a la paret, sembla completament oblidat pel personal hospitalari, fins que una infermera se n’adona i li fa:

– ¿Usted ya está?

No, encara no està: encara li queda corda per aguantar les moltes disfuncions del nostre sistema públic de salut. Mala salut de ferro, en diuen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *