Anuncis que em posen nerviós (13: els d’Ono)

L’escena.

Són dos, que jo recordi. En un, enviar un correu des d’un costat de l’arbre està bé, però rebre’l a l’altre costat del mateix arbre és massa (“total”). En l’altre, buscar informació sobre el Pacífic des de casa està bé, però fer-ho al mig de l’Atlàntic és massa (“total”).

El missatge.

Amb la connexió que publiciten, podràs fer-ho on et doni la gana (connectar-te a internet, vull dir).

Per què em posa nerviós?

Per la locució dels anuncis, barreja de neo-pijo i de gai de Punto BCN, culminada amb aquest “total”. Molt modelnos, però insufribles. Encara sort que la música és una cançó de Jimmy Sommerville. No està tot perdut.

Lerroux, un polític modern

S’ha iniciat a CaixaForum de Tarragona un cicle de conferències titulat “Biografies històriques: pensadors catalans”, coincidint amb els seus centenaris. La primera, avui, no parlava en puritat de cap pensador català sinó del lerrouxisme i de la Setmana Tràgica, que ha complert cent anys. N’ha estat conferenciant José Álvarez Junco i el presentador, Antoni Puigverd.

Álvarez ha centrat la seva exposició en una revisió del fenomen lerrouxista, massa vegades tergiversat pels seus nombrosos enemics: l’oligarquia monàrquica de l’època, els republicans “tradicionals”, el catalanisme, el socialisme… Enfront de tots ells, Alejandro Lerroux, un espavilat andalús, arribà a Barcelona com a periodista pagat de sota mà pel govern de Madrid, i aviat començà a fer forat entre un determinat electorat de classe obrera.

La seva arma, la paraula, i la seva estratègia, el populisme. El conferenciant l’ha comparat amb Perón o Chávez perquè el públic se’n fes una idea. El més interessant del personatge, però, és la seva sorprenent “modernitat”: discursos demagògics a un públic incult que cercava més espectacle que una altra cosa, tendència a parlar de problemes sense concretar-los ni plantejar solucions, recurs a l’anticlericalisme, eficaç ús dels mitjans de comunicació… Si a això afegim la seva erràtica trajectòria política posterior (radicalisme anticlerical, després republicanisme aliat amb Gil-Robles, per acabar acotant el cap davant el franquisme) i les seves tèrboles relacions amb episodis de corrupció tindrem un retrat ben actual. Va crear escola, vaja, i així ens va.

[El cicle consta de tres conferències més:

Dimarts, 26 de gener, a les 19 h: Encara som (i hem de ser) pactistes, els catalans? Centenari de Jaume Vicens Vives, a càrrec de Montserrat Duch.

Dimecres, 3 de febrer, a les 19 h: Catalunya, gra fèrtil o bord d’espiga d’Espanya? Centenari de Joan Maragall, a càrrec de Toni Sala.

Dimecres, 10 de febrer, a les 19 h: Balmes o la tradició catalana i espanyola, a càrrec de Josep M. Fradera.]