Viatge a Madrid (1: a tot tren)

La il·lusió d’estrenar el TGV (AVE, com en diuen ells) i la intenció de visitar un lloc concret que ja explicaré més endavant em van decidir a viatjar a Madrid el passat dissabte, anar i tornar en un dia.

La primera incidència del viatge és la novatada a la mateixa estació. Passo el detector de bombes (o com es digui) dels equipatges, i quan arribo al mostrador i ensenyo el meu resguard d’haver pagat el viatge per internet em diuen que no, que he de treure el bitllet de les màquines que hi ha al vestíbul, la qual cosa m’obliga a sortir, imprimir-me els bitllets i tornar a passar el detector de bombes (o com es digui) dels equipatges. Ja ho sé per una altra vegada.

El tren ja espera i m’instal·lo al meu seient de classe preferent (que dóna dret a aparcar gratuïtament el cotxe que has de fer servir per arribar a l’estació, teòricament de Tarragona, situada on Déu Nostre Senyor va perdre les espardenyes). Només iniciar el trajecte, un exèrcit de noiets atents i servicials posen en marxa l’operatiu planificat per servir al viatger de classe preferent: tovalloleta calenta, esmorzar, premsa del dia (tota cervantina, com les salutacions del personal). L’esmorzar és tipus avió i la proliferació de safatetes de plàstic, gots, tasses i productes diversos obliga a un delicat equilibri a l’hora de menjar, sota pena de vessar la melmelada, el suc o el cafè a la immaculada moqueta del tren.

Mentre endrapo, observo que la pantalla instal·lada a l’efecte marca els 300 km/hora exactes de velocitat. Moment emocionant, mai no havia anat tant depressa a peu pla. Com ja m’havia passat en altres trens ràpids, la sensació és de que va molt més lent. Però no, el convoi s’atura amb puntualitat suïssa a Lleida, Saragossa i Guadalajara. Aquesta darrera estació, pel que tinc entès, és poc usada perquè la ciutat està molt a prop de Madrid i perquè tot obeeix a un “pelotazo” rústico-immobiliari del qual s’han beneficiat parents de coneguts polítics. Efectivament, la zona està plena de grues i de cases fotocopiades les unes a les altres. Ho vendran?

Apunt final, pel que fa al TGV. La megafonia anuncia en tres llengües la proximitat de cada estació. La del mig s’assembla força al català.

Continuarà la crònica.