Les aigües turbulentes

He tardat massa anys a fer-ho, però finalment m’he llegit Mil nou-cents vuitanta-quatre, de George Orwell. Des que es va publicar, aquesta distopia sempre ha estat de molta actualitat i el debat ha girat sempre sobre fins a quin punt es van complint les premonicions sorgides de la imaginació de l’escriptor anglès. No cal dir que quan arribà l’any que dona títol a l’obra, aquests exercicis d’anàlisi i constatació arribaren al seu moment àlgid. Recordo que al final d’aquell emblemàtic 1984 les opinions eren molt diverses. Hi havia qui afirmava que, efectivament, el mon havia entrat irremediablement en un procés de globalització i uniformització política i social, de progressiva manca de llibertats i de control policial de qualsevol mena d’expressió intel·lectual o cultural, inclòs el pensament, el darrer refugi de privacitat i independència de les persones. Altres, per contra, opinaven que Orwell havia exagerat la nota amb la pessimista visió de la societat que descrivia a la seva obra; ho reblaven recordant que el que descrivia estava inqüestionablement inspirat en el règim estalinista, que Orwell sempre denuncià obertament i que a la dècada dels vuitanta ja era només un trist record, almenys en la seva faiçó més cruel.

Han passat trenta-vuit anys més de l’any de marres, la gran pregunta sobre el compliment de les profecies orwellianes segueix plantejada i, de nou, les diferents respostes han d’anar encapçalades amb un ambigu “depèn”. Potser no hi ha cap “gran germà” amb els trets descrits a l’obra, però bé que alguns líders mundials ja fan i desfan amb una feble contestació interna; més aviat em sembla detectar un difús “gran germà” en forma de grans corporacions mundials que a l’ombra, imperceptiblement, s’han anat fent amos d’un dels bens més preuats de la humanitat, la informació i el coneixement, a la vegada que continuen acumulant poder econòmic i de retruc polític. Casualment, la lectura de Mil nou-cents vuitanta-quatre m’ha coincidit amb el moment culminant de l’afer Pegasus. No trobaríem millor metàfora de la presència de les preocupants visions orwellianes: ja és possible espiar-nos a través del mòbil i obtenir tota mena d’informació, sigui quin sigui el seu grau d’importància o intimitat. El gran germà, les telepantalles i la policia del pensament, tot en un, adquirint carta de naturalesa a la desconcertada societat del segle XXI. Però hi ha més premonicions que ens poden resultar ben familiars: la reescriptura de la història (Oceania mai no ha estat en guerra amb Euràsia…), de resonàncies dictatorials, les noves veritats que ens recorden massa aquelles “veritats alternatives” trumpistes (dos i dos ja no fan quatre) o la Novoparla, el nou llenguatge inventat, censurat i imposat, curull d’eufemismes, com ja s’encarrega fa anys de fer la correcció política.

Cap on va la humanitat? Cap a un mon trist i angoixant o cap a un d’esperançador i de progrés per al conjunt dels seus habitants? Coneixent el personal, em temo que continuarem anys i anys transitant per un ambigu camí pel mig. Mai hem de donar res per perdut, però.

[Imatge: lolamerida.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!