A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

ARENYS DE MUNT, èxit a mitges

Sense categoria

El referèndum sobiranista convocat a la vila maresmenca d’Arenys de Munt ha estat un èxit polític i mediàtic notori, i ha demostrat novament les limitacions que té la democràcia a l’Estat espanyol. A part de permetre comptar -72, si no m’erro- els membres de la Falange disposats a armar gresca en una diada tan significativa des del punt de vista simbòlic.

En canvi, no es pot dir que hagi estat un èxit prou reeixit quant a la participació en la consulta, de l’ordre del 41%. No ens enganyem, qualsevol votació que no arribi, pel cap baix, a la meitat del cens no és prou sòlida ni representativa, per bones que en siguin les intencions.

I, en qualsevol cas, està bé que des dels municipis es vagi fent xup-xup, però la batalla de veritat cal lliurar-la des del Parlament a partir d’una entesa estratègica de les forces més compromeses en la plenitud nacional.

Inicialment, volia titular aquest post alguna cosa així com “Arenys de Munt: el paper de cadascú”. He fet el canvi a partir d’una sola dada, la participació, que a mi em sembla que hauria d’haver estat força més alta en percentatge. Més rica i plena si de veritat els catalans -no solament els arenyencs- volem anar per la vida sentint-nos raonablement satisfets.

I no m’hi valen excuses. Que si l’Estatut va ser votat per menys ciutadanes i ciutadans, o que les eleccions al Parlament Europeu també van ser ben poc representatives… Personalment, el que tinc clar és que només amb majories prou qualificades els canvis veritables que necessitem tenen possibilitats de prosperar.

Això no vol dir que el referèndum fet a la vila maresmenca, a més d’esdevenir pioner, no tingui un gran mèrit. Vegem, com deia, com hi han jugat els actors principals:

Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA): molt lloable i positiu, obrint fronteres, trencat barreres.

Ajuntament: gran dignitat -amb l’alcalde, Carles Móra, al capdavant-, tot i que cal estudiar, en futures convocatòries similars, si els ajuntaments no han d’oferir un suport més discret a la consulta per tal que el protagonisme recaigui del tot en la societat civil, tot evitant embolics legalistes.

Administració de l’Estat: es recolza en la seva legalitat i segurament no pot saltar-se-la; però sap greu que, en democràcia de debò, aquesta legalitat no sigui prou justa, perquè es basa en una Constitució que no va trencar realment amb el franquisme i que és exponent -no del tot ranci, admetem-ho- del nacionalisme espanyol.   

Advocat de l’Estat: personatge atrabiliari, més aviat lleig i, ves per on!, falangista.

Falange Española de las JONS: exigua força de xoc d’aquest nacionalisme; ara  hem pogut comptar-los, i a Arenys, francament, n’eren ben pocs!

Candidatures d’Unitat Popular (CUP): coherents amb el seu ideari.

Esquerra: més del mateix.

Reagrupament (nou a la plaça): ídem.

Convergència (Unió a banda): dir que … una mica amb la boca petita.

PSC: mur de contenció que voldria mirar cap a una altra banda (Hereu, Chacón i Rangel: senzillament, deplorables…).

PSOE: Gran Hermano.

Iniciativa: , però… el seguidisme del PSC hi pot més.

PP: val més deixar-ho córrer…

Departament d’Interior saurista: vacil·lant en la jugada prèvia, millor en l’actuació sobre el terreny.

Generalitat de Catalunya: no hi mana un partit, sinó tres…

Arenyencs: m’heu agradat i, fins a un cert punt, m’heu decebut; ja suposava que la independència guanyaria per golejada, però no que no anéssiu a votar ni la meitat del cens.

Ara podrien venir Berga, Figueres, Seròs i diversos municipis del país. Com a escalfament, paga la pena, però crec que l’autèntica batalla per l’autodeterminació i, si s’escau, la independència nacional -qüestió no tan senzilla, sinó prou complexa-, cal lliurar-la al Parlament de Catalunya (i ja no parlo dels altres països catalans perquè no vull, ara com ara, fer volar coloms).

Però, per tirar endavant amb el procés, cal una premissa bàsica: que les forces més nacionalment conseqüents es comprometin a entendre’s i no, precisament, a fer-se la punyeta. He posat alguna vegada sigles concretes a aquest desig, però són tan evidents que no ho faré ara.

Mentrestant, i malgrat tot… visca Arenys!” (de Munt).

  1. Tothom ha pogut votar i qui no ho ha fet és que no ho ha volgut. Mai aquesta raó ha deslegitimat cap altre resultat que
    no hagi superat aquest percentatge.  Per exemple cap eurodiputat de cap
    partit va renunciar per aquest motiu al seu escó malgrat que
    l’abstenció va ser propera al 55% tant als comicis de fa tres mesos com als anteriors del 2004. Ni tampoc es va superar el llindar de la meitat del cens en els referendums de l’estatut ni en el de la constitució europea.

    Per exemple, el President Montilla va dir referent al referendum de l’Estatut:

    ‘L’abstenció que hi ha hagut en aquest referèndum no deslegitima el resultat’

  2. Estic d’acord, amb què la participació ha de ser més gran per ser representativa. De tota manera, com segur que ja has pensat, hi ha el boicot dels del NO (PSC-PSOE i PP principalment), que, amb tota probabiltat, haguessin estat mes d’un 20% (ja firmaria que només hi hagues el 3% que van votar no) amb la qual cosa ja tindriem participacions coma mínim per sobre del 60%.
    Això no és culpa dels organitzadors, encara que repeteixo que estic d’acord amb tu que les participacions haurien de ser altes, però les responsabilitats han de ser de qui toqui i crec que ja sabem qui no té tarannas gaire democràtics quan els resultats no són els que ells volen.

  3. Tens raó, totes les forces nacionalistes -partits, associacions, plataformes, moviments…- s’haurien d’entendre, haurien de pactar, haurien de fer un front comú… No ens importa la qüestió de matisos ni de diferències entre ells, no és moment de filar prim amb si uns són més d’esquerres i els altres mes de dretes. El que compta ara és sumar esforços i tenir un sol objectiu: la sobirania de Catalunya; la llibertat de decidir dels catalans. Si a Espanya no ens estimen ni ens poden veure, si fins i tot els bisbes proclamen el boicot als productes catalans, doncs que ens deixin “divorciar-nos” d’aquest “marit” dominant que ens maltracta i ens explota. No sé com ho suportem, no entenc com no sortim tots al carer a dir que ja n’hi ha prou!.
    Ah! i una pregunta (sense resposta): Com és que l’Estat pot il·legalitzar Batasuna -i tothom a callar- i no ha il·legalitzat encara Falange???. Ja seria hora! (Però també tothom calla).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.