A la brasa i al caliu

… en el sentit que encara no he anat més lluny del viatge en el qual eres el meu destí -i el de la meva dona- l’estiu del 1990. Des d’aleshores, ens hem passejat per Catalunya i els Països Catalans, la Península Ibèrica i Europa, excel·lència d’Islàndia d’aquest estiu inclosa. 

Ara, després de tornar de l’illa islandesa, he pensat novament en el teu vast i divers territori, en la teva gent i en el molt que ens vas seduir. 
La vista aèria de Rio de Janeiro -la ciutat i el seu entorn de mar i muntanya-, una de les perspectives urbanes més impressionants que conec. Els vessants muntanyencs plens de favelas, que la degraden però que, mirats de lluny, no li treuen encant. El majestuós Crist del Corcovado, malauradament ple de bastides metàl·liques de restauració quan el vam visitar. La gràcia del turó marítim del Pao d’Açúcar, que és una mica com dir el Montjuïc barceloní -el Corcovado seria el Tibidabo, salvades les moltes distàncies.

L’impacte que produeix tornar a Rio amb ferri des de la propera -i obrera- ciutat de Niterói. L’esplèndid jardí botànic carioca. La pletòrica vitalitat de les famoses platges de Copacabana i d’Ipanema -sí, la de la cèlebre garota de Vinícius de Moraes. Aquella delitosa confiteria de Copacabana. L’elitisme del barri de Leblon. Aquella nit que vam passar una certa por en tornar a l’hotel després del sopar-espectacle. L’emblemàtic Sambodromo -recinte del carnaval més popular del món- que no vam veure. El gran estadi de Maracaná que tampoc…

L’aigua incessant, que no t’acabes, de les fabuloses cascades d’Iguazú. La plataforma metàl·lica d’observació que han disposat perquè et sentis encara més imbuït d’aquella gran torrentada. El distingit aire colonial de l’Hotel das Cataratas. Aquell empresari argentí una mica tronat que feia la visita en companyia de la seva secretària… 

La puta de Salvador de Bahia que t’intentava assetjar, en ple migdia, a una certa distància. La diversitat de colors pastel de les cases del centre històric. L’església de Nostra Senhora de Bonfim, on al matí s’hi resa a la catòlica i a la tarda als déus antics, d’origen africà, mitjançant els rituals de la macumba, el candomblé… L’atlètica dansa de la capoeira. La mítica platja d’Itapoá, escenari d’una de les cançons brasileres tan suaus, dolces i plaents. Les novel·les del bahià Jorge Amado que sents no haver llegit encara…

L’univers fulgurant, vast, estremidor, de l’Amazònia. L’històric i bell teatre de l’òpera de Manaus, construït amb els antics doblers del cautxú. El mercat -també històric- que pertany a la prestigiosa arquitectura del ferro. Aquell voltor que gairebé se’t tirava al damunt -potser t’intuïa cansat? El grec madur, i de sang calenta, que conduïa travesses fluvials pel riu Negro. L’increïble Encontro das Aguas del Negro amb l’Amazones. Aquelles ribes que es veien a tanta, moltíssima, distància. Els arbres inundats per l’aigua. Aquell bany refrescant en un rabeig fluvial. L’humil poblat dels caboclos, o nadius mestissos poc o molt assimilats per la civilització. Aquelles formigues tan grosses que et van envair el peu dret -sortosament, sense conseqüències- tot transitant un camí de la selva…

L’estada al Pantanal Matogrossense, no tan conegut entre nosaltres com altres localitzacions brasileres. La vasta zona d’aiguamolls que comporta, la més gran del món i un paradís de fauna salvatge. La deliciosa baixada en barca pel riu Cuiabá. La rastellera de yacarés -petits cocodrils- que anàveu veient en les illetes fluvials i als marges del riu. La dolçor dels capibares, els més grans dels rosegadors, que vas descobrir al Pantanal i dels que ja n’has parlat [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/65126] en aquest bloc. Les moltes aus que vau anar a veure a la petita illa com un dels punts àlgids de l’aquàtica excursió. L’encant de les fazendas o petits hotels rurals i semitropicals…

L’altra dimensió de l’espai que és Brasília. L’arquitectura del gran Oscar Niemeyer [vegeu http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/77745] i l’urbanisme de Lucio Costa. Aquella guia turística que, només arribar a la capital, ens deia que a Brasília tot està disposat perquè al teu barri hi trobis de tot. L’urbs dissenyada en forma d’avió. Una certa deshumanització que, pels espais tan vastos i potser per la manca d’ànima, la caracteritza. La tan singular catedral, en forma d’estel. Les seus dels ministeris d’Afers Exteriors i de Justícia. Les dues torres bessones i les cúpules, una de les quals invertida, del Congrés nacional. El palau presidencial de Planalto. Aquell president corrupte, el neoliberal Fernando Collor de Melo, que vau veure arribar a Planalto amb un petit però presumptament preparat bany de masses, després de deixar l’helicòpter uns quants carrers enllà per agafar el cotxe…

La suggestiva samba, la captivant bossa nova. Les veus i composicions tan preuades de Vinícius de Moraes, Caetano Veloso, Chico Buarque -us adjunto un vídeo antic, dolç i conjunt d’aquests dos darrers-, Gilberto Gil, Joao Gilberto, Tom Jobim, Milton Nascimento, Astrud Gilberto, Maria Bethania, Maria Creuza, Elis Regina, Gal Costa, Daniela Mercury, Ivan Lins… Les guitarres màgiques de Baden Powell i Toquinho. D’altres músics que també són bons -m’ho diu, sobretot, l’Oriol- i he escoltat menys: Paulinho Mosca, Chico César, Marisa Monte, Maria Rita, Lenine, Djavan, Tom Zé, Yamandu Costa, Cartola, Adriana Calcanhotto…

En definitiva, tot un univers sonor molt potent, local i global alhora. I també la música clàssica, encisadora, d’Heitor Villa-Lobos. Els ecos -igualment musicals- d’aquell film històric del francès Marcel Camus, Orfeo negro (1959). Fins i tot la política -ambiciosa- del president socialdemòcrata Juscelino Kubitschek, el del somni de Brasília. Per no parlar de la teologia de l’alliberament del nostre bisbe del Bages, Pere Casaldàliga…

————————–

A més del vídeo, per tal d’il·lustrar aquest post hagués pogut fer servir moltes imatges possibles, algunes de les quals meravelloses. Ja sabeu que el Brasil -amb les seves brutalitats, les seves contradiccions i les seves misèries- pot ser un país ben bèstia, fins i tot sota la presidència progressista de Lula da Silva. Però també resulta molt potent a diversos nivells -ja no parlem, és clar, del futbol. 

Com veieu, em quedo amb els colors i el disseny, molt suggestius, de la seva bandera. Al bell mig hi ha una divisa –“ordem e progresso”– que tots els governs del món, idealment, desitgen.

I és que al Brasil, malauradament, hi més d’un desordre, però progressa, malgrat tot. Ja teniu notícia que és una de les economies emergents que hi ha avui dia al món. Aneu-hi i el trobareu sensual, tropical, multiètnic, llatí, americà… Decididament, universal.