A la brasa i al caliu

En l’entorn del volcà Krafla, la lava encara fumeja després de les erupcions produïdes entre els anys 1975 i 1984. Passejar a mitja tarda, enmig d’un ambient plujós, entre aquestes cendres visuals -talment un immens braser a cel obert- fa un gran efecte. El vulcanisme permet que una bona part del territori, a Islàndia, sigui més viu que el d’altres països, la qual cosa és un gran al·licient per als visitants i un poderós esquer per als científics. I és que l’illa -situada a la cresta de la gran dorsal submarina que recorre el fons de l’Altàntic de nord a sud- constitueix una mena de laboratori permanent.
Contemplar de lluny el cràter imposant del volcà Hekla, el més conegut de la increïble illa àrtica, del qual es porten comptades 23 erupcions -la darrera, del 1947-, i la llista continua oberta. Contemplar-lo des del prat verdíssim on fem el pícnic del dia -Islàndia, malgrat la molta lava que la configura, té també extensions bucòlicament verdes. 

Recórrer l’entorn meravellós del Krafla, al nord, de què ara us parlava, i que és l’espai tel·lúric més espectacular del país. Admirar-ne, donant-li la volta per dalt, el cràter Viti -l’infern, en llengua islandesa-, sorgit abans de l’erupció del 1724 i que té 320 metres de diàmetre. Descobrir-hi en l’interior un petit llac de 30 metres de profunditat, on l’aigua és a temperatura ambient però poc recomanable per al bany.

En el mateix entorn, trepitjar -tot seguint el curós itinerari establert, en un país que mima el turisme de natura- els camps de lava de la zona de Leirhnjúkur, que continuen fumejant després de més d’un quart de segle per al nostre deler. Adonar-se de la importància de la plana de Námaskard, amb les seves aigües en ebullició, solfatares, fumaroles i fangs ardents: una autèntica flipada geològica. Deduir el gran actiu que suposa, per a la vulcanologia, l’adjunta planta geotèrmica de Kröflustöd, instal·lada entre el 1975 i el 1977 i que aprofita part de l’energia que genera el Krafla, tot convertint-la en electricitat mitjançant dues turbines de 30 megawatts cadascuna.

Deplorar que les limitacions que són pròpies d’un viatge turístic -tot i que el féssim al nostre aire– ens impedissin efectuar la presumptament fascinant ruta del volcà Askja, situat a les poc accessibles terres interiors. Saber ja, prèviament, que el Toyota Corolla Verso que has llogat a l’aeroport internacional de Keflavík no et servirà a l’hora d’emprendre aquesta aventura, que cal iniciar a les 8 del matí amb el concurs d’empreses provistes de vehicles tot terreny i de conductors avesats als sòls volcànics. Pensar que, si algun dia tornessis a Islàndia -en aquest moment, ho veus de més interès que l’hipotètic retorn a d’altres països-, l’Askja i alguna aventura similar -inclosa la descoberta dels fiords nordoccidentals- les hauries de fer de totes totes. 

Disparar repetidament la màquina fotogràfica i accionar la càmera de vídeo en passar -al llarg de la Ring Road o carretera núm. 1 que circumda l’illa- per la zona de Skeidarérsandur, al sudest de l’illa, amb els seus camps de lava petrificada que agafen unes certes formes de sinuosos troncs vegetals o d’animals morts. Agafar, a la platja de la petita localitat costanera de Vík í Mýrdal, grapats de sorra negra i deixar que s’escoli entre els dits…

Lamentar, en fi, que la densa boira no hagi permès albirar el mític volcà Snaefells, a la península occidental del mateix nom. Mític per la seva peculiar activitat geomorfològica -que va convertir la zona des de l’antigor en un nucli considerat màgic- i també perquè Jules Verne l’hi va tornar encara més en fer-ne l’indret on els humans podíem iniciar, suposadament, un fabulós Viatge al centre de la Terra…    

En definitiva, no parar de sorprendre’s -o potser deixar de fer-ho, un cop assimilades la presència i influència volcàniques a Islàndia- per la rastellera de cràters -els actius i els adormits-, les grans colades de lava, les riolites, les obsidianes, les escòries de material piroclàstic i altres agents naturals que són conseqüència del poder tel·lúric del foc i de la importància orgànica d’aquest element -símbol del poder de la passió- en les nostres vides.