A la brasa i al caliu

Tal com era de preveure, la mort de Baltasar Porcel ha desfermat comentaris de tota mena. S’hi ha destacat, bàsicament, l’excel·lència de l’escriptor, l’habilitat -i ambigüitat- del columnista i el gran ego del personatge. Ha estat, segurament, un homenot excessiu, per dir-ho a la manera del seu admirat Pla. 

Jo em quedo, sobretot, amb l’escriptor. Per això em plau retre-li un petit homenatge reproduint alguns dels sensuals paràgrafs de l’inici d’una de les seves novel·les que més m’han agradat, Les pomes d’or (1980).

“Carla ha arribat a mitja tarda, caminant artificiosament redreçada entre l’ametllerar pansit. Les fulles, penjant amb un arrugat patetisme, com si cada arbre s’humiliés davant la triomfal atmosfera solar. En la terra calenta, l’eriçada rostollada semblava una agressiva salvatgina. Surava una olor de cremat, acre: per la falda d’un pujol, la verdor de la seva pineda groguejant amb exaltada tonalitat, avançava a poc a poc un incendi. Encara el puc distingir, resplendor llunyana i balandrejant, sord bramul”. 

……………………………………………………………………………………………………………….

“Vaig guaitar entre les persianes: Carla venia. Alta, amb un vestit llarg fins a mitja cama, negre i amb unes grans flors blanquinoses estampades, caminava solemnement tesa. Però imprimint alhora al seu cos una gairebé imperceptible ondulació, delicat residu d’adolescència i velada insinuació sensual que foragitava l’halo de severitat que emanava del vestit”. (…).

“Carla somrient: una expressió subtil i equívoca, més en la mirada que als llavis. O potser fugissera conseqüència de l’aguda conjunció dels seus trets facials. Els ulls lleugerament oblics, el nas llarg caient, la boca d’una acusada carnositat, i estreta i punxeguda la barbeta. Abans d’obrir el balcó, l’he contemplada detingudament. És torbadora la seva semblança amb els busts fenicis, els de l’enigmàtic somriure arcaic, que els arqueòlegs extreuen del subsòl d’aquesta illa mediterrània, sec i flamejant arxipèlag balear, on he vingut a raure, una altra etapa que no sé quant durarà.

“Somriure floral: sempre he associat Carla amb les flors, sempre la n’he vista plena. En el seu vestit, aquesta mateixa tarda. I en el jardí dels nostres malencònics anys inicials, la boia com una gran bandera de tristesa i ella passejant-se amb el gerro d’alabastre vessant de roses i mimoses… Les flors també com a llenguatge ideogràfic, proveït d’un doble significat: el de l’alegre bellesa i el de les amenaçadores recambres”.   

No sóc especialment necròfil, però fa una estona he passat un momentet per la capella ardent de l’autor mallorquí instal·lada al magnificent Saló del Vigatà del Palau Moja, una de les seus del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Era una manera de completar l’homenatge a l’escriptor, que no, segurament, a la persona. En aquest darrer aspecte, us convido a llegir el que ha escrit Eulàlia Mesalles al post Ha mort déu Baltasar Porcel, de l’1 de juliol, inclòs al bloc riellblvd.blogspot que figura als meus enllaços.

Cal separar, en definitiva, l’escriptor del personatge, per molt vital que aquest hagi estat. I recordar, per exemple, que el gran Jorge Luis Borges donava suport als colpistes argentins; que Llorenç Vilallonga –un altre autor mallorquí cabdal- era falangista, o que Picasso era cruel amb l’entorn. El cas de Porcel no es ben bé comparable al d’aquests i altres exemples que podria posar perquè s’entengui el que vull dir.

Personalment, en guardaré dos records. El primer, quan em va rebre durant dues hores a la seva casa de Vallvidrera, una xafogosa tarda del dia de Sant Joan. Jo devia tenir uns divuit anys, i m’agradava d’anar a visitar alguns escriptors il·lustres. El segon, quan vaig arribar a penjar al meu estudi -i no he estat mai maoista!- un gran pòster de Mao Zedong, influït pel llibre porcelià China: una revolución en pie (1974).

Més tard, el llibertari de morro fi que sempre va ser i maoista alguna estona es va arribar a fer, fins i tot, amic del Rei Juan Carlos… Deixem-ho. I encara sort que es va acostar -per interès mutu- a la figura de Pujol, i aquí sí que podíem tenir més coincidències.

Tant li fa, tot plegat. Em quedo amb l’escriptor, insisteixo. Per això, vull reproduir una de les citacions -seva, en aquest cas- incloses al recordatori que donaven al Palau Moja:

“Concebo la literatura com una recreació apassionada del món primer, com una atmosfera, un magma, del qual poden brotar després arguments centrals, però que sobretot són farcits de mil i una pul·lalacions humanes, sensorials, fugisseres: el riu heraclià”.