A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

MARIA BARBAL, Tremp-Barcelona-Frankfurt

General

Ja sé que són coses ben diferents, però el títol d’aquest post em recorda el conegut Reus-París-Londres amb què s’expressava la voluntat de projecció comercial de la capital del Baix Camp. Doncs bé, l’escriptora Maria Barbal, a partir de les seves arrels pallareses, es projectà primer a tot el país des de Barcelona, on viu ja fa anys, i després a l’exterior a partir de l’èxit de la seva participació en l’emblemàtica -per a la nostra cultura- Fira Internacional del Llibre de Frankfurt 2007.

L’he entrevistat ara per a Presència i he posat al text un títol, Lletres de sabors naturals, que em sembla prou il·lustratiu no solament de la producció de la trempolina -gentilici femení relatiu a la capital del Pallars Jussà-, sinó també de la personalitat de l’autora. I és que si d’algú sembla que no se li han pujat els fums és, precisament, de Maria Barbal, tot i que la qualitat d’obres com la inicial Pedra de tartera, Càmfora, País íntim o Camins de quietud, per exemple, permet trepitjar fort… sense que sigui obligatori, és clar, rendir-se al narcisisme -com tants creadors- ni caure en la prepotència. 
Maria Barbal i Farré (Tremp, 1949) s’ha dedicat mitja vida a l’ensenyament i potser una professió sacrificada com és aquesta també permet tocar suficientment de peus a terra per tal d’orientar-se millor. En tot cas, conserva la familiaritat i les formes austeres d’una dona de comarques a qui la vida de la gran ciutat només deu condicionar en la justa mesura. 

Molts de vosaltres probablement coneixeu Pedra de tartera (1985), novel·la breu que ha fascinat gent de diverses generacions. A mi també m’agrada molt -l’he llegit dues vegades-, però estic d’acord, amb la Maria, que País íntim (2005) “és una novel·la molt més madura literàriament”. També té prou grapa Càmfora (1992), obra molt guardonada, i us haig de dir que, personalment, em va robar el cor Camins de quietud (2001), que vaig tastar amb gran complaença després de redactar l’entrevista, publicada a Presència diumenge passat. I és que passejar-se per pobles i racons oblidats de les contrades pallareses a la recerca de brots verds -i no parlo ara del desitjable redreçament de l’economia- suposa endinsar-se en una Catalunya diferent i omplir-se, sobretot, de vida.

Quan li pregunto si a casa nostra continua llegint-se poc, l’autora demostra tenir clara la precarietat de la cultura a la qual pertany i la singularitat, doncs, del país on viu: “Potser sí -troba-, però no tan poc. (…). Tots coneixem persones a voltes catalaníssimes que, quan t’expliquen què llegeixen, t’adones que no trien sovint autors catalans”

Mercè Rodoreda és un dels seus referents literaris, com ho són altres narradors de la generació de la Guerra: Calders, Benguerel, Joan Sales, Tísner… a més d’una gran figura anterior, Caterina Albert “Víctor Català”. Però Barbal ens demostra que si la seva obra, via Frankfurt, ha començat a projectar-se internacionalment, també ella sap fer-ho a través de les seves lectures. I em parla, per exemple, d’escriptores del sud dels Estats Units de la talla de Carson McCullers o Katherine Anne Porter, o la canadenca Alice Munro. També m’interessa molt Irène Némirovsky, una autora en llengua francesa d’origen ucraïnès i ascendència jueva que va morir l’any 1942 al camp d’Auschwitz. (…). O un escriptor austríac de la qualitat de Stefan Zweig…”. Això sí, no se sent influïda exactament per ningú: “He pouat molt de la tradició oral, sobretot”.

Maria Barbal -a qui Columna acaba de reeditar la seva segona novel·la, Mel i metzines (1990)– prepara actualment un llibre de contes, gènere que és “agraït, però també comporta molta tasca d’orfebreria”. Confio que, quan el tregui, jo ja hauré llegit una altra novel·la seva que m’atreu, Bella edat (2003). Tot i que, en l’àmbit de la novel·lística catalana, abans m’he proposat empassar-me El professor d’història, del mestre JF Mira -que caurà ben aviat-, i -les morts també tenen aquestes coses-, un Porcel que tinc inèdit, Ulisses a alta mar.

En qualsevol cas, la Maria, amb l’estil contingut que caracteritza la seva prosa, ja és, de fa temps, una de les autores més sòlides de les nostres lletres. Va seduir els lectors ben aviat i ha sabut mantenir-se. I la concessió, enguany, de la novena edició del Memorial Jaume Fuster, instituït per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, n’és una valuosa corroboració. Però la seva continua sent, no cal dir, una obra oberta, “de la qual vull creure que el millor llibre encara no l’he escrit”


  1. Que et faci molt bon profit, amic. M’has fet ganes de més Maria Barbal. En vaig quedar a Pedra de tartera i veig que hi tinc molt a guanyar. Gràcies

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.