DRETES i ESQUERRES, des de Vidrà
Els membres del Club d’Opinió Arnau de Vilanova tanquem habitualment cada curs al poble de Vidrà (Osona, en els límits amb el Ripollès i la Garrotxa). Un dels nostres, en Ramon, hi té la casa pairal, El Cavaller de Vidrà, i d’aquesta trobada n’hem fet, cada mes de juliol, una tradició plaent.
Per tal que no quedi tot en un suculent tec -l’amanida, la delitosa fusta d’embotits, la carn a la brasa, el vi, el cava…-, acostumem a plantejar un tema com a nucli de debat. Enguany ha estat la tradicional divisió ideològica, que alguns creuen obsoleta i/o superada, entre dretes i esquerres. La discussió ha estat profitosa i, com sempre, he enfilat de nou la sinuosa carretera fins a Sant Quirze de Besora amb la sensació d’haver après molt, i no solament de política.
A parer meu, la distinció entre la dreta i l’esquerra continua tenint sentit, perquè la crec prou entenedora per interpretar la marxa del món. Tot i que cal matisar força i també adequar el debat, en el nostre cas, a la vigència d’un fet nacional que no ha deixat -ni deixarà, per ara- de ser un plet.
Vidrà és un racó deliciós, des del qual es poden fer excursions a cims no massa difícils, com el Puigsacalm o el Bellmunt. Fins i tot en ple estiu, el verd d’aquestes contrades, situades a la capçalera del riu Ges, i la frescor que se’n desprèn són plaers per a la vista i la resta de sentits. Impagables…
El Cavaller de Vidrà és una de les masies catalanes històricament més destacades. L’actual edifici, notable construcció barroca del 1787, fou projectada per un arquitecte francès. La finca pertanyia des del segle XIII a la família Cavaller i passà per matrimoni, el XVI, als Vila de Buscarons, després Vila d’Abadal, que han donat figures notòries a la vida del país.
A un dels restaurants vidranencs, la colla del nostre Club [www.arnaudevilanova.com] va intentar, dissabte passat, arreglar el món una altra vegada. Enguany, modestos com som, només preteníem escatir si la divisió ideològica tradicional entre dretes i esquerres continua sent vigent, o tenint sentit. No és poca cosa…
Tant pel nostre debat com per alguna conversa posterior amb gent del meu entorn he arr¡bat a la conclusió que aquestes denominacions diguem-ne tradicionals susciten, progressivament, alguns recels. Això no passa tant, és clar, amb persones directament vinculades als partits o fortament interessades -i encara no prou decebudes- per la política.
Per mi, la dreta i l’esquerra continuen sent pols vàlids en la mesura que serveixen per entendre i saber interpretar el món, sobretot des del punt de vista col·lectiu. La crisi actual potser ha complicat una mica les coses, però, malgrat tot, també ajuda a veure-hi una mica més clar. Ni que pugui no semblar-ho…
Ara: crec que cal introduir, en aquest debat, un seguit de matisos. Vegem-ne uns quants:
1) En l’espai europeu, si més no, l’esquerra ja no té la pretensió d’assaltar cap mena de palau d’hivern. Per tant, la confrontació, en principi, es resol en termes estrictament democràtics.
2) Mai no he estat marxista, perquè sempre he cregut que l’economia és molt important, però no ho condiciona tot. Ser d’esquerres, o de dretes, implica en bona part una mirada als valors humans i socials i prendre partit -que no vol dir, necessàriament, militar– en funció d’aquesta mirada.
3) Ser de centre també és legítim. No és únicament situar-se en un punt equidistant entre la dreta i l’esquerra, sinó viure el món des de la moderació. De fet, en conec moltes, de persones centristes.
4) Siguin de centre o no, hi ha persones que, en algunes coses, s’identifiquen amb valors esquerrans, i, en altres temes, amb valors dretans. La complexitat de les societats postindustrials també hi ajuda, perquè les polítiques són, a voltes, molt complexes.
5) Considerar-se progressista és més inclusiu -i, segons com, menys sectari- que ser d’esquerres. A més, no totes les persones de dretes, o conservadores, són reaccionàries sense remei, tot i que n’hi ha que ho siguin tant.
6) De dretes n’hi ha hagut i n’hi ha d’autoritàries i de democràtiques. D’esquerres, igualment. A Willy Brandt i Stalin, posem per cas, els distanciava un abisme, i entre Franco i Sarkozy, per exemple, vull creure que també. I això canvia molt les coses.
7) En un cas com el català, hem de compaginar sempre l’eix ideològic amb l’eix nacional. A mi, per exemple, m’agradaria que la percebuda com a dreta i la percebuda com a esquerra nacionalistes col·laboressin molt més del que ho han fet aquests darrers anys en benefici del país.
En fi, podria afegir-hi encara més punts, però em deturo en el número màgic. Vull dir, en conclusió, que dreta, esquerra i centre, en un entorn democràtic, no han de deixar de dialogar mai, perquè el progrés social també té la seva base en aquest diàleg. Que no sempre és possible…
Abans de cloure el dinar, els del Club vam fer la clàssica ronda de definicions: on et situes, en l’eix esquerra-dreta? Doncs bé, jo em sento, des de que tinc ús de raó social i política, dins l’esquerra moderada. I ja fa alguns anys que prefereixo definir-me com de centre-esquerra per posar tant l’èmfasi en la necessitat del diàleg transversal com en una visió progressista del món que vivim.
Mentre aneu pensant, si us ve de gust, on us situeu vosaltres, us desitjo MOLT BON ESTIU. Aquest bloc farà vacances fins a algun dia del mes d’agost, que també s’ho mereix… i jo amb ell.
Hola! Conec aquest casal de Vidrà! De petit anava a escola amb el Pau, de la família del Ramon que esmentes. Algunes vegades havia estat a passar el cap de setmana amb d’altres companys de classe en aquell quasi-palau de Vidrà. No fa massa el vaig tornar a veure, durant una sortida per aquella terra.
Això de debatre si és vàlida la distinció dreta-esquerra em sorprèn una mica, perquè qui ho posa en dubte sempre és, invariablement, la gent de dreta. La història i la societat necessiten eines per a entendre-la, i aquestes eines tenen noms. Els qui volen arrabassar els noms de les coses sempre són els mateixos, i moguts pels mateixos interessos.
D’altra banda, no he conegut mai una persona de dretes no-reaccionària: em sembla una simple contradicció de termes. I si no n’hi vols dir reaccionària, digues-li simplement conservadora: aquell que lluita per mantenir les coses tal com són o més ben dit, tal com eren.
A mi em sembla que cal pensar com és el món: què li passa, qui n’és el responsable, quines pífies s’han fet i sobretot com es poden arreglar. Què caldria fer per arreglar els desastres més greus: injustícia, desigualtat, explotació… Les respostes són òbvies i senzilles. Em penso.
Benvolgut Joan,
Estic força d’acord amb el que has escrit. Personalment, fa anys que em defineixo democràta, progressista i catalanista, per aquest ordre. Primer de tot, demòcrata: Stalin i Mao pertanyen indubtablement a la cultura política d’esquerres, però són exemples històrics de personatges antidemocràtes fins a la criminalitat massiva. Hitler i Franco pertanyen indubtablement a la cultura política de dretes, però són exemples històrics de personatges antidemòcrates fins a la criminalitat massiva. En canvi, el nostre Enric Prat de la Riba era de dretes, sí, i el nostre Lluís Companys ere d’esquerres, sí, però tots dos, malgrat viure moments històrics ben difícils. eren força demòcrates. Aquest és el terreny essencial: la democràcia com a cultura política, com a terreny de joc. La gran divisió no és entre dretes i esquerres, sinó entre demòcrates i totalitaris. La cultura de dretes i la d’esquerres existeixen, això és innegable, tot i que cada cop més acostades, afortunadament: la lluita a mort entre la revolució i la reacció, feliçment, a Europa, ha passat la la història; ara assistim a un civilitzat debat entre dues cultures polítiques, que, per cert, en les seves expressions més moderades tenen força punts en comú (l’actual model europeu: democràcia + mercat + Estat del benestar és obra, alhora, de la socialdemocràcia i de la democràcia cristiana europees). Finalment, a mi també m’agrada més definir-me, actualment, com a progressista que no pas com a persona d’esquerres (sóc partidari de la igualtat social, però no de l’estalinisme, el maoisme o l’encara viu castrisme, que són cultures polítiques certament d’esquerres, però gens ni mica progressistes i, per suposat, profundament antidemocràtiques).
Una abraçada!