Les meves ONG (2): GREENPEACE
Aquí i arreu, Greenpeace ha esdevingut un dels agents globals del món que ens ha tocat viure. I és que la preservació del medi ambient és un tema globalitzat com n’hi ha pocs, tot i que les seves manifestacions també són locals. L’organització ecologista segurament més coneguda del planeta ha fet molt perquè tanta i tanta gent hagi anat adquirint, durant les darreres dècades, una consciència verda que resulta indispensable si volem combatre amb eficàcia el canvi climàtic o, si més no, els seus efectes més destructius.
Com en el cas d’Amnesty International, a la qual fa unes setmanes vaig dedicar un post per tal d’iniciar aquesta minisèrie sobre ONG[http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/90514], sóc soci de Greenpeace des de fa la tira d’anys i ho considero, permeteu-me, un timbre de glòria. El que no sóc -ni he estat mai- és un activista verd d’aquests que veiem sovint als noticiaris i en documentals. Simplement, em limito a pagar la quota de l’organització i a intentar reciclar els diferents tipus de deixalles el més curosament possible. I a contaminar tan poc com puc…
Ja sabem que el nostre món té molts problemes i que el travessen multitud de debats en els quals tanta gent es posiciona a favor i en contra. El de l’agricultura transgènica, per exemple, que ens ha de fer adoptar, com a mínim, una prevenció lògica i no veure massa de bons ulls que el nostre país sigui, en aquest sentit, un campi qui pugui -no és així a d’altres indrets d’Europa. O el de l’energia nuclear, que té avantatges i inconvenients, però que no hauria d’impedir el desenvolupament al màxim de les energies renovables, singularment la solar en el nostre cas.
Pertànyer a Greenpeace [www.greenpeace.org] no m’impedeix de ser crític amb els ecologistes quan ho crec necessari. En el tema del túnel de Bracons, posem per cas, la construcció del qual ha permès que dues comarques importants de la Catalunya interior com són Osona i la Garrotxa visquin ara molt menys d’esquena que no pas abans. La mobilitat d’un país o d’una part del seu territori no és un tema menor, em sembla. I de vegades hi ha un fonamentalisme verd que també cal matisar en nom, precisament, d’un progrés que sigui sostenible.
Ha plogut molt, i progressivament la gent s’ha anat adonant que de la preservació adequada del medi en depèn una part important del futur del planeta, o de Gaia, per dir-ho a la manera de James E. Lovelock, un dels gurús del pensament ambiental. Fins i tot des dels Estats Units, un polític com Obama i un expolític -tots dos demòcrates, remarquem-ho- com Al Gore gosen liderar, a la seva manera, una nova consciència que és clau per a la continuïtat de la història.
Tot plegat no és cap broma, perquè els estudis més recents sobre el canvi climàtic revelen l’impacte d’aquest procés presumptament imparable en l’agreujament de malalties i desastres naturals. I no cal dir que les seves conseqüències perjudiquen sobretot els països més pobres, que són, per a més sarcasme, els menys contaminants.
Resta, tanmateix, alè per a l’esperança. I és que, a tranques i barranques, l’agenda verda ja no deixarà de ser present a les reunions del G-8 o del G-20. Els resultats, en aquest sentit, podran semblar migrats o insatisfactoris. El risc de les emissions de CO2, per exemple, perviurà poc o molt mentre continuï la dependència del petroli. I els vessaments al mar de residus tòxics són una taca no pas fàcil de diluir…
Tanmateix, la consciència ambiental ja l’hem incorporat definitivament a la cultura de la modernitat i als valors de la nostra època. Ni que la cobdícia del totxo, per exemple, aquí i a molts llocs, continuï fent estralls. Greenpeace, en aquesta presa de consciència global, hi té, segurament, el paper més rellevant. Que algun dia es pugui assolir, i que després es consolidi del tot, la pau verda que indica el seu nom…