A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

FINANÇAMENT: Agafa els diners i corre…

Sense categoria




 

 

 

 

 

 

 

 

 


La segona part del títol d’aquest post tradueix el nom d’una de les pel·lícules –Take the money and run (1969)- de la producció primerenca d’algú que estimem tant, Woody Allen. I sí, pot donar la impressió que el que calia, en matèria de finançament, era agafar el diner disponible i no intentar anar més enllà. Però el procés negociador amb Espanya havia arribat a un punt que, segurament, calia…

En tots aquests mesos, les forces polítiques majoritàries i, en primer lloc, el  tripartit al govern, han estat dignes i no han acceptat engrunes. Calia plantar-se i hem sabut fer-ho, de la mateixa manera que intentar ara trencar els límits de l’acord possible hagués acabat sent eixorc. Digui el que digui CiU, el maximalisme aparent de la qual -en una federació habitualment tan pactista- sembla una tàctica prou calculada a poc més d’un any de les eleccions al Parlament.  

Fa uns quants anys vaig tenir un litigi laboral amb una empresa periodística en català. Una part de la plantilla havia de quedar absorbida per una altra empresa, i jo formava part del grup d’acomiadats. Vaig anar a veure un conegut advocat laboralista i el que em va dir m’ha estat, des d’aleshores, com una certa llei de vida.

“Vostè, el que ha de tenir clar, són els màxims i els mínims. Ha de demanar inicialment el màxim tot sabent que, segurament, no li donaran. Però ha de saber quin és el seu mínim irrenunciable. Si accepta el que puguin donar-li per sota d’aquest mínim, haurà perdut la dignitat”. 

No vull entrar ara en valoracions de tipus econòmic, però llegit el que he llegit les darreres hores, entenc que l’acord de finançament que són a punt de subscriure els governs català i espanyol es troba per damunt d’aquest mínim. Aquest acord ens impedirà, doncs, sentir-nos col·lectivament derrotats i, poc o molt, enganyats. Vull dir que no és molt bo -un pacte així mai no ho serà prou-, però tampoc tan dolent. Que hi estiguin en contra el PP i la Brunete mediàtica -inclosa, en aquest cas, certa premsa econòmica- és bona senyal. I que no ho vegin prou clar alguns dels sectors catalans més nacionalment exigents crec que forma part del guió.

En aquesta tragicomèdia -perquè qualsevol negociació nostra amb Espanya és tràgica, però alhora fa riure-, a Convergència i Unió li ha tocat un paper més aviat poc lluït. Els seus dirigents són massa previsibles quan, per càlculs puraments electorals, parlen d’un mal acord. Si fossin al govern, ho veurien ben bé d’una altra manera. No els critico, perquè crec que els seus 23 anys al Palau de la Generalitat van ser, globalment, positius per a Catalunya. Però em fa gràcia que siguin més aviat poc congruents. Artur Mas, quan va pactar de matinada l’Estatut actual amb Zapatero, era l’artífex d’un possibilisme que ara li costa practicar…

Esquerra Republicana té, com sempre, un paper desagraït, sobretot de cara als sectors formalment més independentistes. El que han de demostrar aquests nuclis -ara com ara, no ho han fet- és que són capaços d’obtenir el relatiu èxit electoral i de govern que ERC, amb els seus encerts i errors, ha assolit aquests darrers anys. Un impacte i una influència capaços, en bona mesura, de condicionar el PSC i les seves relacions amb el PSOE.

Quan els organitzadors d’una manifestació et diuen que hi havia 100.000 persones, posem per cas, i la policia xifra l’assistència en 30.000, el més probable és que els manifestants fossin 50 ó 60.000. Per tant, ni acord de finançament històric ni desastre nacional: només una nova eina que ens permetrà continuar avançant.

I qui -com jo mateix- vulgui anar més enllà, doncs ja ho sap: majoria absoluta al Parlament de les forces clarament nacionalistes, sobretot Convergència -no sé si Unió-, Esquerra, potser Iniciativa i el sector més catalanista del PSC. I amb una col·laboració molt més estreta entre aquestes forces que la que es dóna actualment. Si fos possible, que s’hi sumi el Reagrupament d’en Carretero, que alguns pocs diputats i/o diputades sí que serà, suposo, capaç de treure…

Aquest és, esquemàticament, el meu full de ruta per la sobirania. Mentrestant -tot i que caldrà estar a l’aguait de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut-, agafem el diner i correm, que la despesa social que al país li convé és molta, diversa i, en algunes qüestions, urgent.

  1. El que has de fer és analitzar analiticament l’acord. I si no tens els coneixements seguir el que el cap d’economia del teu partit ha dit. (que va dir no) O el que va dir la Elizenda.

    En fi, quan es cosa de numeros costa mes fer entendre la gent. Pero heu enganyat a la gent i al final aixo se sabra, perque no veurem mai els penosus 3800M euros.

  2. Estic força d’acord amb la teva forma de veure-ho: fa un parell d’anys em va tocar fer una assignatura titulada justament “Negociació” i venia a dir això: saber situar els mínims. Jo crec que s’ha fet bé, tot i no ser analista ni economista…
    També coincideixo en el trist paper que ha jugat CiU, cada cop més a la deriva: aquesta gent no saben on van, i tan són capaços de pactar l’Estatut d’amagatotis (i vés a saber a canvi de quina misèra) com de dir ara que no es pot renunciar als màxims: caram! I què van fer en l’era pujoliana?
    Ja no coincidim tant en els fulls de ruta, perquè jo -insisteixo- no em refio gens de CiU i els prefereixo fora de qualsevol aliança, digues-li sobiranista, federalista o el què sigui. Veig que ens va molt millor sense ells, i que no costa massa de comprendre.
    I finalment et felicito pels teus dots diplomàtics: veig que has tractat amb educació exquisida aquest comentarista “hooligan” que t’ha sortit per aquí (ai, que pesats que són aquests xiquets de les JNC que volten per vilaweb…!).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.