A la brasa i al caliu

Onze dies -i deu nits- viatjant per Islàndia resulten suficients -tot i que mai no són prou, és clar- per descobrir-hi moltes meravelles, més de les que hauríem imaginat. En primer lloc, totes les relacionades amb el cicle de l’aigua. L’illa septentrional, atlàntica i àrtica en vessa per tots cantons. N’és un impressionant botó de mostra el màgic, fulgurant i delitós llac amb icebergs de Jökursárlón, situat als peus de Vatnajökull, la major glacera d’Europa i la tercera del món.
La pluja fina que gairebé no ens va deixar mai, els dies finals de juliol i la primera setmana d’agost. La humitat constant que aquesta mullena desprenia, enmig d’un clima que aquí en diríem d’hivern temperat i d’un aire pur, incontaminat, absolutament net.

La cascada -en català no s’admet el terme catarata– de Gullfoss, el primer impacte aquàtic fort -més enllà de la immensitat de l’oceà Atlàntic- que van rebre els nostres sentits. La de Seljalandsfoss, l’única que hem vist que ens deixa passar-hi pel darrere. La de Skogáfoss, gran cortina d’aigua de 62 metres de caiguda, amb un estrèpit espectacular (ja haureu endevinat que, en la per a nosaltres difícil llengua que és l’islandès, foss vol dir cascada, precisament).

La cascada de Svartifoss, amb les seves potents columnes basàltiques. Les de Lítlanesfoss -amb la mateixa escenografia natural que l’anterior- i Hengifoss, a la qual el riu ens va impedir d’acabar d’admirar del tot els seus 118 metres de caiguda. Les impressionants de Detifoss, Hafragilfoss i Selfoss, al gran congost que forma el riu Jökulsá i que ens hagués agradat de tenir més temps per recórrer…

En fi, la de Godafoss o cascada dels déus, dita així perquè, fa uns mil anys, les autoritats vikingues de l’època hi van precipitar els ídols pagans per tal de mostrar la voluntat que l’illa nòrdica -qui sap si la mítica Thule- es convertís al cristianisme, que hi funciona, sobretot, en versió luterana. O les de Hraunfossar -on l’aigua sorgeix directament de la lava- i de Barnafoss, on, malauradament, fa anys que hi van caure dos nens i que no té res a veure, és clar, amb Barcelona… Per dir-vos únicament les que vam tenir ocasió de visitar, enmig de desenes i desenes que petits i mitjans salts d’aigua que anàvem veient pel camí.

La impressió inoblidable que produeix el llac glacial de Jökulsárlón, situat, com us deia, als peus de la major glacera europea. Els seus icebergs insòlits, que semblen petits animals marins flotant per l’aigua… Els nombrosíssims llacs -petits i grans- que vas trobant en el teu itinerari viatger, amb la singularitat del llac Mývatn i les seves curioses illes-cràters. O l’urbà Tjörnin, al centre de la capital, Reikjavík. Els cabdalosos i, per tant, més que generosos rius… Les glaceres de Langjökull, Hofsjökull, Eyjafjallajökull (ja haureu endevinat que jökull vol dir glacera), Mýrdalsjökull i, sobretot, la gran Vatnajökull, potentíssima plataforma vora l’Atlàntic que trobem a l’est d’Islàndia.

L’albirament de balenes en un petit vaixell que solca l’oceà Àrtic -la primera i emocionant vegada que el veia- a la badia de Húsavík. O de foques -per mi, encara més suggestives- a una altra badia àrtica, prop d’Ósar…

Els més que interessants guèisers de Geysir -d’on els prové, precisament, el nom. L’aigua calenta natural que la tecnologia d’avui aprofita per a l’àrea urbana de la capital. I, per no cansar-vos més, els relaxants banys geotermals a la Bláa Lónid -més coneguda internacionalment com a Blue Lagune-, prop de l’aeroport internacional de Keflavík, i uns altres no tan grans a la zona del llac Mývatn.

En fi, que el tema de l’aigua, a la terra islandesa, dóna per a molt, però no esgota aquest meravellós entorn natural que continuaré provant d’acostar-vos…