Pols d'estels

Finalment, després de sofrir nits agòniques a causa del calor saharià, sembla que es pot dormir. Els cels ja no estan constantment rasos i els núvols ens fan la guitza cada vegada més nits. I és que, meteorològicament parlant, l’estiu ja ens havia deixat i avui, a la vesprada, també ho farà astronòmicament. L’estiu ens abandona i comença la tardor.Avui és el dia de l’equinocci de tardor. El Sol, vist des de la superfície terrestre, creurà a les 16:49, hora continental europea, l’equador celeste en direcció cap al sud. Aquest esdeveniment dóna pas a la tardor a l’hemisferi nord i a la primavera a l’hemisferi sud.

Com que l’equador celeste és un cercle que creua el cel passant per l’est i l’oest i avui el Sol es troba sobre ell, el centre del disc del nostre estel passarà avui exactament per aquests punts cardinals (veieu aquesta figura). I donat que l’equador celeste presenta la meitat dalt de l’horitzó i l’altra meitat per baix, el dia i la nit duraran el mateix: 12 hores.

El fet que, durant aquests dies, el Sol es trobe sobre l’equador celeste o en les seues proximitats pot ser, per a nosaltres, anecdòtic però és un drama per a les poblacions aïllades situades en les zones equatorials del nostre planeta.

Hi grans àrees a la Terra en que la seua única manera de comunicar-se amb la resta del món és mitjançant un enllaç amb un satèl·lit geoestacionari de telecomunicacions.

Aquests satèl·lits, la característica principal dels quals, és que giren al voltant de la Terra en justament 24 hores. Per a que això siga possible s’han de situar sobre l’equador en una òrbita molt alta, 36.000 km des del centre del nostre planeta. D’aquesta manera es troben “penjats”  sempre al mateix punt del cel. Satèl·lits d’aquesta mena són els meteorològics com el Meteosat europeu o el GOES americà que mostren sempre la mateixa imatge de la Terra, els de cadenes de televisió, com els que reemetien TV3 al món, i els de comunicacions de veu i dades.

En les illes situades al centre de l’Atlàntic, de l’Índic o del Pacífic o en poblacions de l’Àfrica o d’Àsia no hi ha cable de fibra òptica, ni línies telefòniques i el senyal de televisió, ràdio, telèfon, internet i fins i tot les trucades d’emergència passen únicament pel satèl·lit.

Que passa en els dies pròxims als equinoccis de primavera i tardor? Doncs que el Sol en el seu camí pel firmament se situa exactament darrere del satèl·lit uns minuts al dia. La nostra estrella no només ens envia llum visible sinó també radiació de tot l’espectre electromagnètic, fins i tot ones de ràdio i microones, incloent les freqüències de microones utilitzades per comunicar-se amb els satèl·lits (banda C, banda Ku i banda Ka). Aquesta emissió radioelèctrica solar té una potència molt superior al senyal que envia el satèl·lit i per tant produeix una forta interferència en els receptors a la superfície de la Terra.

Així que durant uns 10 dies al voltant dels equinoccis de primavera i tardor i durant uns 10-20 minuts al dia, depenent de la zona geogràfica, aquestes àrees estan, ara si, totalment aïllades de la resta del món.

Un efecte cridaner és l’efecte del tall solar sobre les borses de la Índia que tanquen uns mínuts més tard per compensar els inversors que es connecten via satèl·lit des de zones remotes.

L’illa de Santa Helena, famosa per haver hostajat Napoleó després de la desfeta de Waterloo, es troba al mig de l’Atlàntic sud. Malgrat que el nou cable submarí de l’Atlàntic Sud passarà relativament a prop, no hi ha previsió de fer cap ramal cap a l’illa. Una estació terrestre de seguiment de satèl·lits amb un disc de 7,6 metres de diàmetre construïda el 1989 a The Briars és l’única connexió internacional que ofereix a través d’enllaços via el satèl·lit Intelsat 707 comunicació cap la pròxima l’illa Ascensió i cap al Regne Unit. En les dates pròximes als equinoccis, com aquests dies, les línies telefòniques internacionals i internet estan subjectes a interferències i talls de recepció durant uns minuts al dia. Actualment hi ha un grup de partidaris d’una petició al govern del Regne Unit per cobrir el cost de l’arribada del cable a Santa Helena.

A internet podem trobar eines per calcular els moments de talls de recepció per a distints satèl·lits i posicions en la Terra.

Bona tardor.

Foto: Missatge d’interrupció de senyal a la televisió per cable Starhub, vist a Singapur, 23 de setembre de 2006. Wikimedia Commons.
Esquema: Òrbita d’un satèl·lit geoestacionari observada des del damunt del pol nord terrestre. Wikimedia Commons.
Informació extreta, parcialment, de la Viquipèdia.

Si bé pel País Valencià la primavera ja va arribar als carrers de la capital amanida pels colps de la policia, la primavera astronòmica ha arribat avui, de bon matí, a les 6:14 h.El Sol, vist des de la Terra, en el seu camí anual per l’eclíptica al nostre voltant, acaba de creuar l’equador celeste en passar des de l’hemisferi sud a l’hemisferi nord de la volta celeste. I aquest moment rep el nom d’equinocci de primavera i és el moment en que comença la primavera.

Com el seu nom indica, la jornada de l’equinocci té una durada igual d’hores de llum i de fosca, 12 hores per a cadascun. I això passa així donat que el Sol es troba situat avui a sobre de l’equador celeste i ix, per tant, exactament per l’est i es pon per l’oest amb exactitud. I aquest fenomen passa a tots els punts de la Terra, llevat dels indrets pròxims als pols nord i sud. En aquests indrets el Sol va fregant l’horitzó tot el el dia.

Això és el que diuen els llibres i sempre conte jo, però la realitat és una mica més complicada. Seria cert si el Sol fora només un punt brillant però realment el Sol és un disc extens que fa mig grau d’angle d’amplada al cel.

I per aquesta causa la llum del Sol es fa present uns minuts abans des del moment en que el seu disc guaita per l’horitzó est fins que amaga completament el disc per l’oest en la posta.

I podem fer uns càlculs ràpids. L’esfera celeste gira completament (360º) en aproximadament 24 hores. Per tant els estels es mouen al cel amb una velocitat d’uns 15º per hora. Així la meitat del disc solar que veiem a l’eixida abans de veure el punt central del Sol i la meitat del Sol que encara veiem després de la posta del seu punt central fan, plegats, un angle de 0,5º, és a dir 30′ d’angle. Segons el que he explicat abans, el temps que triga l’esfera celeste en girar aquest angle, amb una senzilla regla de tres, és d’uns 4 minuts de temps.

Per tant, avui, 20 de març, la llum de dia durarà 12 hores, tal com diuen tots els llibres d’astronomia. Però realment hi haurà encara uns 4 minutets més de regal a causa de l’extensió del Sol en el cel.

Hi altres efectes que fan incrementar una mica més la durada del dia. El més important, apart de l’anterior, és la refracció atmosfèrica. Aquest fenòmen fa aparèixer el Sol en una posició més alta que la real. I en el matí la part superior del disc solar apareixerà uns quants minuts més prompte que el disc real surta de sota l’horitzó. De la mateixa manera en la posta encara podem gaudir del disc solar encara que aquest ja s’ha post realment.

Aquests dos efectes plegat, l’extensió del disc solar i la refracció atmosfèrica, causaran que el dia de hui, equinocci de primavera, el dia dure 12 h. més uns 7 minuts.

Va, no malbarateu el dia, passegeu, gaudiu-lo, i penseu que allà lluny s’albira ja l’estiu.

Foto: Posta de Sol, vist des de la Vallesa, Parc Natural del Túria. 15 de juny 2011. Enric Marco.

Els equinoccis, les jornades en les quals la nit i el dia duren el mateix, assenyalant l’inici de la primavera i de la tardor, marquen a la Humanitat durant mil·lennis.Rafel MONTANER, València

Els equinoccis són els dos dies de l’any en els quals el dia i la nit duren el mateix al discórrer sobre l’equador la eclíptica o el camí diari que dibuixa el Sol en la volta celeste. Marquen l’inici de la primavera i de la tardor. El que aquest dimarts, quan a les 6 hores i 14 minuts el Sol comence a despuntar exactament per l’est geogràfic comence la primavera, no deixa de ser una fita per a remarcar en el calendari. No obstant això, fa 2.500 anys, els equinoccis eren el referent que tenien els íbers que poblaven les terres valencianes per a guiar-se en el canvi d’estacions.

César Esteban, investigador de l’Institut de Astrofísica de Canàries (IAC) i un dels principals especialistes espanyols en arqueoastronomia -l’estudi de la cosmovisió de les cultures del passat-, analitza des de fa anys les relacions astronòmiques dels temples prerromanos de la Península i el nord d’Àfrica. En la Comunitat Valenciana ha identificat «una clara orientació equinoccial» en molts santuaris religiosos i funeraris íbers del segle IV a l’II abans de Crist. Entre ells destaquen els temples del Tossal de Sant Miquel de Llíria, la Serreta d’Alcoi, l’Alcúdia d’Elx o el santuari de l’Alt de la Carraposa (Rotglà i Llanera de Ranes), així com la necròpoli de Cabezo Lucero (Guardamar del Segura).

Orientació equinoccial

La disposició est-oest d’aquests vestigis coincideix amb la perfecta alineació del Sol durant els equinoccios, elsúnics dos dies de l’any en els quals l’astre rei surt i es pon per ambdós punts cardinals. Per a assolir aquesta orientació utilitzaven algun accident geogràfic en l’horitzó com a referència en ser el punt pel qual es produeix l’orto o sortida del Sol aquests dos dies. Així, el marcador equinoccial de la Carraposa és el pic del Montdúver i, al Tossal de Llíria el Cabeç Bord de la Serra Calderona.

Les orientacions descobertes per Esteban més que amb l’equinocci en si, que segons l’investigador «és un concepte abstracte de poc valor per a una societat l’objectiu de la qual era establir un calendari agrari o ritual que dividís l’any solar en quatre parts o estacions», es dirigeixen «a trobar el punt intermedi o “dia meitat” entre ambdós solsticis» que té lloc un dia abans de l’equinoccio de tardor i un dia després del de primavera. Els solsticios marquen l’extrem més al Sud (hivern) i més al Nord (estiu) pel qual surt el Sol i, per tant, els dies més curts i llargs de l’any quant a hores de llum. L’arqueòleg que ha dirigit les excavacions en la Carraposa, José Pérez Ballester, professor de la Universitat de València, ha identificat en aquest jaciment una gran concentració de restes de ceràmiques ibèriques usades en ofrenes alimentàries i ritus de libació, així com fragments de terracotes -estatuetes d’èquids i bòvids- ofertes com exvotos. L’«interessant», continua, és que el Montdúver està flanquejat de forma simètrica per dos pics en els quals es produeix l’orto quatre dies abans de l’equinocci, «el que servia per a preparar els ritus». Esteban afegeix que tots aquests santuaris amb orientacions equinoccials estan relacionats «amb deesses que simbolitzen la fertilitat de la Natura, una constant en les cultures mediterrànies des del Neolític i que es manifesta en les disposicions cap a l’est dels dòlmens del sud i sud-oest de la Península i en les tombes de túmuls de pedra del Sahara de 2.000 anys abans de Crist, i que es realimenten en la cultura ibèrica a través de la influència púnica». L’investigador del IAC conclou: «La simbologia del cicle de mort i resurrecció té una clara inspiració en el moviment solar sobre l’esfera celeste», clarament lligat al cicle vegetatiu i reproductiu de les plantes i animals. En el nostre hemisferi, durant la primavera i l’estiu, el Sol surt i es posa sobre la meitat nord de l’horitzó culminant a major altura, pel que hi ha més hores de sol. Però a la tardor i hivern realitza el seu orto i ocàs en la meitat sud de l’horitzó, arribant a una mínima altura al migdia, i per tant la nit s’imposa al dia. «Simbòlicament els equinoccis representen els moments de mort i caiguda a l’inframón del déu paredra solar (tardor) i el seu posterior renéixer o retorn a la Terra (primavera)» per a fecundar a la deessa Mare.

El renacer del Sol que guiaba a los íberos. Rafel Montaner, Levante EMV, Diumenge, 18 de març 2012.

Foto: Jaciment del Tossal de Sant Miquel, ciutat ibera d’Edeta (Llíria, Camp de Túria, País Valencià). Wikimedia Commons.

Avui entrem de ple en la tardor. I ahir va eixir publicat al diari Levante, un llarg article amb boniques infografies que explicaven el fet. I avui, per commemorar l’equinocci de tardor us pose l’article traduït al català. Que en gaudiu…

---

En l’escola vam aprendre que el Sol surt per l’est i es pon per l’oest, però això en realitat solament passa dues vegades a l’any amb motiu dels equinoccios, jornades en les quals la nit i el dia duren 12 hores. Demà tindrà lloc el equinoccio que marca l’inici de la tardor, un d’aquests dies en els quals l’astre rei clareja exactament per l’est geogràfic.

Rafel Montaner, València

El Sol sempre clareja per l’est i es fica al llit per l’oest“, ens van ensenyar gairebé com una lletania en el col·legi. No obstant això, només passa dues vegades a l’any, doncs “és durant els equinoccios de primavera i tardor, quan l’astre rei surt i es pon exactament per l’est i l’oest geogràfic“, precisa Fernando Ballesteros, investigador del Observatori Astronòmic de la Universitat de València (UV).

Demà divendres, equinocci de tardor, tindrem una d’aquestes dues jornades úniques en les quals la nit i el dia duren el mateix, doncs els dos pols de la Terra es troben a igual distància del Sol, caient la llum solar per igual en ambdós hemisferis. Enric Marco, investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la UV, en el seu bloc “Pols d’estels” explica que “durant els equinoccis, l’estrella que ens dóna vida està sobre l’equador celeste, el cercle que creua el cel passant per l’est i l’oest. Com l’equador celeste divideix l’horitzó en dues meitats iguals, la nit i el dia duraran el mateix: 12 hores“.

Els “camins del Sol”

Un senzill experiment per a veure el “camí” del Sol durant els equinoccios, apunta Ballesteros, “ és clavar un pal recte en terra i anar marcant en el sòl l’extrem de l’ombra cada 15 minuts. Quan unim aquests punts haurem obtingut una línia recta perfecta que marca l’adreça est-oest“.

Aquesta recta o línia equinoccial, no es dóna la resta de dies, on el resultat és una corba. Així, demà durant aquest dia de les ombres rectes, a les 11 hores i 5 minuts, quan el Sol creue l’equador celeste en direcció cap al sud, entrarem oficialment en la tardor mentre que en l’hemisferi sud estrenaran la primavera.

A partir d’ara, afegeix Ballesteros, el Sol “sortirà i es pondrà cada vegada més cap al sud, pel que en fer un recorregut més curt disminuiran les hores de llum fins que arribe el solstici d’hivern (22 de desembre), el dia més curt de l’any“. Llavors, el “camí” del Sol tornarà a ascendir en latitud, augmentant les hores de llum cada vegada més ràpidament -“Per Santa Llúcia un pas de puça; per Nadal un pas de gall...”, diu el costumari valencià-, fins que torne a situar-se la vertical sobre l’equador el 20 de març, durant l’equinocci que dóna pas a la primavera“. En aquest punt, el Sol “començarà a sortir i s’ocultarà més cap al nord-est, pel que el seu recorregut serà més llarg i haurà més hores de llum, fins que en el solstici d’estiu, el 20 de juny ens deixe el dia més llarg“. En l’hemisferi sud ocorre el contrari.

El Sol es troba més prop de la Terra durant els equinoccios i, a més, està alineat amb el pla equatorial terrestre, pel que a causa de la força d’atracció gravitacional es donen les majors marees de l’any. En el Cantàbric les oscil·lacions entre baixamar i pleamar arriben a als 5 metres, però en el Mediterrani són de pocs centímetres al tractar-se d’un mar petit en comparació a l’Atlàntic.

Per què hi ha estacions?

“Les causa de les estacions, contràriament al que es pensa, no és l’òrbita el·líptica de la Terra al voltant del Sol, és a dir la seua proximitat o llunyania a l’estrella, sinó la inclinació de l’eix de la Terra“, diu Ballesteros. L’òrbita terrestre si que influeix en la desigual durada de les estacions, doncs la Terra en el seu trajecte al voltant de l’astre rei va més de pressa com més prop està d’ell i més lent conforme s’allunya, com ja va descobrir Johannes Kepler en 1609.

El dia de las sombras rectas. Levante-EMV, 22 de setembre 2011.

Imatge: Gran piràmide de Guiza. Targeta postal del siglo XIX. Les cares de la piràmide de Keops tenen dos plans inclinats cap al centre. A l’eixida del Sol de cada equinocci, el Sol il·lumina la meitat oest de les cares nord i sud com un llamp, mentre que la cara est queda a l’ombra. A la posta de Sol passa el contrari. De Levante-EMV.

L’hivern ha finit. Fa uns minuts, exactament a les 00:21 hora local, el Sol, en el seu camí per la volta celeste, ha creuat l’equador. Finalment ha començat la primavera.I avui de matí quan el Sol traga el seu disc per l’horitzó, es trobarà exactament en el punt est. I com que durant tot el dia el Sol continuarà sobre l’equador celeste, quan es ponga ho farà exactament pel punt cardinal oest. El nostre astre haurà recorregut exactament la meitat del cercle equatorial i, per tant, les hores de llum i de fosca duraran el mateix: 12 hores. És, per això, que el dia d’avui rep el nom d’equinocci (igualtat de la nit) de primavera. Existeix, també un equinocci de tardor, a l’entrada de la tardor, el 22 de setembre.

Com vaig mostrar en un altre equinocci, si avui posem un pal vertical a terra, l’extrem de l’ombra d’aquest pal recorrerà, al llarg del dia, una línia recta que anirà, és clar, d’est a oest.

Sobre una paret vertical l’ombra d’un gnòmon que estiga orientat al pol nord celeste també seguirà una línia recta. Aquest efecte s’utilitza als rellotges de sol per, a més  de la seua funció de dir les hores, servir de calendari.

I, a la imatge que he posat podeu veure com l’ombra cau exactament sobre la línia equinoccial en el rellotge de sol que hem acabat de fer fa pocs dies a Alcàntera de Xúquer a la Ribera Alta. Però, d’aquest rellotge ja en parlaré llargament més endavant. Ara només us deixe el seu avís que la primavera ja ha arribat.

Deixem l’estiu aquest 2010. Aquesta matinada a les 5:09 h, hora del nostre país, el Sol torna a creuar l’equador celeste cap al sud, en el seu camí celeste al llarg de l’eclíptica. És el començament de la tardor, o primavera d’hivern, per a l’hemisferi nord i el començament de la primavera per a l’hemisferi sud.Venen ara uns tres mesos de pluja i vent, de dies nuvolosos amb alguns clars i rasos. Es farà de nit cada vegada més aviat i l’últim diumenge d’octubre, dia de reinvindicació nacional, ens retallaran encara una hora del dia per fer-ho més evident.

Però quant dura la tardor? Totes les estacions duren el mateix? Per contestar aquestes preguntes sembla evident que si hi ha quatre estacions, la primera impressió és que cadascuna d’elles durarà la quarta part de l’any. Si un any tròpic dura 365,2422 dies es tindrà que 365,2422 dies / 4 = 91,31055 dies, és a dir una estació hauria de durar 91 dies i un poc més de 8 hores.

Però esbrineu quan dura la tardor sobre el calendari. Conteu els dies que hi ha entre  el 23 de setembre i el 21 de desembre. No arriben a 90 dies, comptant sencers el 23 de setembre ja que l’equinocci de tardor comença a les 5:09 h i el 21 de desembre ja que el solstici d’hivern comença a les 00:38 h del dia següent. Sorprenent! Veritat?

I si conteu quan duren les altres estacions sobre el calendari veureu també coses ben curioses…

Segueix...

De la viquipèdia he tret les dades exactes. Des de l’equinocci de primavera al març fins al solstici d’estiu al juny hi ha 92,75 dies. Des d’aquest dia fins a l’equinocci de tardor del setembre passen 93,65 dies mentre que hi ha 89,85 dies fins al solstici d’hivern al desembre. Finalment des d’aquest dia hi ha només 88,99 dies fins a l’equinocci de primavera al març.

Quines coses! A l’hemisferi nord l’estiu és més llarg que l’hivern per més de 4 dies i mig! Quina sort!

La vostra ment s’ha posat en moviment i les neurones se us calfen. D’on ve la discrepància?

La variació de la llargària de les estacions astronòmiques és causada per la forma de l’òrbita terrestre al voltant del Sol. Si l’òrbita del Sol fora exactament circular la durada de cada estació seria exactament la mateixa. Però resulta que l’òrbita de la Terra és el·líptica i, segons va explicar brillantment Johannnes Kepler el 1609, el mateix any en que Galileo Galilei mirava per primera vegada pel telescopi, la velocitat del nostre planeta al llarg de la seua òrbita no és constant.

El Sol es troba situat a uns dels focus de l’el·lipse i quan la Terra s’aproxima al punt més pròxim a la nostra estrella, punt anomenat periheli, l’atracció gravitatòria que sent és més intensa i augmenta la seua velocitat orbital. Pel contrari, en el punt més allunyat del Sol, o afeli, la Terra sent una atracció menor i la seua velocitat orbital és menor. Però tot es compleix amb una coordinació perfecta de manera que per a un temps donat, per exemple un mes, l’àrea escombrada pel vector que va des del Sol a la Terra en aquests dos zones de l’òrbita és exactament la mateixa. Aquesta llei és coneguda com a segona llei de Kepler o llei de les àrees. I és juntament a principis de l’estiu a l’hemisferi nord, generalment el dia 4 de juliol, quan la Terra es troba en l’afeli, el punt més allunyat del Sol i, per tant, amb la velocitat més lenta. És per això que l’estació estival és més llarga. En el cas contrari, al voltant del 3 de gener, la Terra es troba en el periheli, el punt més pròxim al Sol, i, amb la velocitat orbital més gran. Aquesta és la raó que l’hivern tinga el nombre més curt de dies.

La formulació correcta de la llei de les àrees, per a qualsevol planeta que gire al voltant del Sol, és:

2a Llei (1609): El radivector que uneix el planeta amb el Sol, escombra àrees iguals en temps iguals. Per tant, el planeta es desplaça més ràpidament quan està en el periheli que quan està en l’afeli (veure figura). Aquesta llei és conseqüència de la llei de conservació del moment angular, la qual és conseqüència de les lleis de Newton.

Kepler, que durant anys havia buscat l’harmonia dels cels a la manera dels pitagòrics, la va trobar finalment amb les seues tres lleis que anys més tard Isaac Newton va desenvolupar per arribar a formular la teoria de la Gravitació Universal.

Haviem començat per la tardor i hem arribat, sense voler, amb els gegants Kepler i Newton. Bons cels i bona tardor.

Imatge de l’Almanach de La Esquella de la Torratxa – Any XX (01/01/1908). Digitalitzat pel Ministeri de Cultura.

I avui, fa uns minuts, a les 23:18 ha començat la tardor, moment en el qual el Sol, en el seu camí pel cel, creua l’equador celeste. Per això mateix avui ha eixit exactament per l’est i s’ha post per l’oest.

Nombrosos monuments històrics arreu del món, que es troben orientats seguint els punts cardinals, mostren avui un volgut joc d’ombres. El més conegut, i que vos deixe ací, és troba a la ciutat més important de la civilització maia, Chich’en Itza. Allí és troba el temple anomenat “El Castillo” o piràmide de Kukulkan. És una piràmide de quatre costats que culmina en un temple rectangular.

S’assenta sobre una plataforma rectangular de 55,5 metres d’amplada i té una altura de 24 metres. Cada costat de la piràmide té una gran escalinata de 91 escalons cadascuna que porta al temple superior.

Unes baranes de pedra flanquegen cada escala, i a la base de l’escalinata nord s’hi troben dos colossals caps de serps emplomallades, efígies del déu Kukulkan. La piràmide es va construir de forma que es pot veure un curiós fenomen astronòmic que té lloc al capvespre dels dies 21 de març i 22 de setembre, els equinoccis de primavera i de tardor respectivament: és l’anomenat descens de Kukulkan. Una projecció solar de la posta solar s’observa a l’escala nord, consistent en set triangles de llum, invertits, com a resultat de l’ombra que projecten les nou plataformes d’aquest edifici.

Sembla talment una immensa serp amb el cap situat a la base de l’escala que va movent-se a mesura que el Sol transita pel cel.  Podem imaginar l’admiració i  potser la por que sentiríem els antics maies en veure descendir a la terra la serp emplomallada. Actualment milers de visitants que s’apleguen cada sis mesos a la planície iucateca per observar aquest fenomen religioso-astronòmic es queden bocabadats en veure-ho.

Us deixe un vídeo per fer-vos gana de ser-hi el pròxim equinocci.

Text: basat en la Vikipèdia.
Foto:  The Descent of Kukulkán. Chichen Itza,
Autor: SmithsonianNMAI. National Museum of the American Indian

La primera novel·la de Sánchez Piñol no ha superat les expectatives que hi tenia dipositades. A més en les poques vegades que al·ludeix a fenòmens astronòmics i científics els errors són colossals.

El tema principal és la por i per aquesta part la novel·la està molt bé i és recomanable. No vaig a desvetllar ací la trama ni per suposat el final de la novel·la La pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Qui encara no l’ha llegida pot estar ben tranquil que no esmentaré, almenys de manera conscient, cap detall important de la novel·la. La clau d’aquesta, com és diu a la contraportada és l’originalitat i no vull espatllar-la.

El primer capítol ens presenta el protagonista, oficial atmosfèric, que és destinat a una illa al sud del Pacífic ben a prop del Cercle Polar Antàrtic. Allí passaran alguns esdeveniments que ara no interessa contar.

A la novel·la hi ha, almenys, tres moments en que el protagonista, en teoria amb coneixements científics, l’erra de cap a cap. Jo he llegit l’edició de la Campana, 27 edició 2006, núm 203 i d’aquesta edició posaré els números de pàgina.

1.- Pag. 124
…Fantàstic espectacle d’estels i estels fugaços. Això m’emociona fins a les llàgrimes. Reflexió sobre la latitud i l’ordre estel·lar. Sóc tan lluny d’Europa que les constel·lacions trastoquen la seva ubicació al firmament i no les reconec. Però no hi ha cap desordre, acceptem-ho; el desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents. L’univers no és susceptible de desordre, nosaltres sí.

Sembla voler dir que el protagonista veu les constel·lacions de l’hemisferi nord, encara que ubicades a altres llocs. Això és totalment fals. A la latitud on es troba, les constel·lacions de l’hemisferi nord són difícils d’observar. Només es veuen en direcció nord, i només les pròximes a l’equador celeste que es veuran sempre prop de l’horitzó: Orió, Can Major i Menor, etc…. Cassiopea, l’Ossa Major i Menor, Andròmeda, etc… seran totalment invisibles.

Les constel·lacions més visibles seran desconegudes per a un visitant d’Europa i no les podrà identificar. No estaran en posicions diferents, seran diferents….La Creu del Sud, Centaure, Telescopi, Sextant,… són constel·lacions modernes del segle XVIII de l’hemisferi sud.

2.- Pag. 140
20-21 de març
…. La nit amplia els seus dominis. Ara només en són donades tres hores de llum solar. La resta és patrimoni de la nit. Quan el sol surt ja s’acomiada de nosaltres.

Aquestes afirmacions són una barbaritat. El dia 21 de març el Sol es troba exactament sobre l’equador celeste ( és a dir, a l’equador de la Terra veuríem el Sol exactament dalt del cap…) Això vol dir que ix exactament per l’est i es pon per l’oest. Com que passa per la meitat del cel, les hores de llum del dia 21 de març, EN QUALSEVOL LLOC DE LA TERRA, són 12. És el dia de l’equinocci, és a dir el dia en que les hores de llum i de foscor duren exactament el mateix. Comença la primavera a l’hemisferi nord i la tardor a l’hemisferi sud.

3.- Pag 277
… em va mirar amb la felicitat desgraciada d’aquell científic que un dia va obrir els ulls al sol fins que l’exposició li va cremar les retines, només per saber quant de temps la vista humana podia resistir la llum.

Aquesta visió dels científics és un tòpic, el del científic boig, com el Dr. Jekill, que és capaç d’experimentar amb ell mateix. Cap astrònom miraria el Sol directament. Les campanyes de protecció ocular que s’engeguen cada vegada que hi ha un eclipsi de Sol ens confirmen que estem realment preocupats per la salut de l’observació. El primer que mirà el Sol de manera sistemàtica va ser Galileo Galilei. Va morir cec ja molt vell però durant tota la seua vida va llegir i escriure molts llibres. Dava Sobel en el seu bellíssim llibre La filla de Galileu (també en català), biografia del científic a través de les cartes que li escrivia la seua filla Maria Celeste Galilei, no anomena per a res que la visió del Sol li afectés la vista.

En resum, el protagonista, amb coneixements científics, té una clara manca de formació científica cosa que el fa inversemblant. L’autor hagués pogut assessorar-se per no cometre aquests errors.

Sobre la novel·la i la versemblança de la trama també tindria coses a dir però si ho faig desvetllaria massa secrets que podrien condicionar la lectura de l’obra. Així que llegiu-la i ja em donareu la vostra opinió…

El mes de setembre permet encara observar el gran triangle estival format per Vega, Deneb i Altaïr, estrelles principals de les constel·lacions de Lira (Lyra), Cigne (Cygnus) i Àguila (Aquila), respectivament. Aquest triangle és senyal inequívoc que estem en estiu i a les hores indicades el tindrem situat aproximadament sobre el nostre cap.

La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de setembre de 2005, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a les vostres espatles en la carta, l’Est (E) es trobarà a la vostra esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel.

Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.

El mes de setembre permet encara observar el gran triangle estival format per Vega, Deneb i Altaïr, estrelles principals de les constel·lacions de Lira (Lyra), Cigne (Cygnus) i Àguila (Aquila), respectivament. Aquest triangle és senyal inequívoc que estem en estiu i a les hores indicades el tindrem situat aproximadament sobre el nostre cap.

Lira es troba, per tant, encara molt alta en el cel. Aquesta petita constel·lació és un record de l’instrument musical que segons la tradició grecoromana inventà Mercuri però que finalment anà a parar a mans d’Orfeu. Aquest va utilitzar la lira en l’expedició dels Argonautes i desprès amb ella amansí a Cerberus, guardià de l’infern, per salvar la bella Eurídice. Els àrabs, però, hi veien un ocell en la constel·lació. Per això hi ha la tradició de parlar de l’ocell lira.

L’estel més important de Lira és Vega. La seua llum blanca de tonalitats blavoses presideix el cel estival pràcticament dalt del nostre cap a la mitjanit. Vega amb un diàmetre d’uns quatre milions de quilòmetres és quasi 3 vegades més gran que el Sol. Lira, però, amaga una sorpresa. Si observem amb un telescopi, entre les dues estrelles del costat inferior del rombe que forma la constel·lació, trobarem la nebulosa de l’Anell, un eteri núvol circular amb aparença de fum. En realitat es tracta del resultat de la mort d’una estrella de poca massa que va expulsar gran part de la seua matèria i va formar una immensa bambolla. El que ha quedat al centre és un estel molt dens, un nan blanc.

El 23 de setembre el Sol creuarà l’equador celeste passant de l’hemisferi nord al sud celeste. Aquest dia el Sol eixirà exactament per l’est i es pondrà exactament per l’oest. Si tenim la curiositat de plantar un pal a terra i anar marcant l’extrem de l’ombra del Sol al llarg del dia veurem que aquesta forma una línea recta que va de l’est a l’oest. Això només passa dues vegades a l’any, aquest dia i el 21 de marc, els dies dels equinoccis. A més, el dia i la nit duren exactament el mateix: 12 hores.

Poc després de la posta del Sol, els primers dies de setembre continuarem veient els planetes Venus i Júpiter, junts, però cada vegada més prop de l’horitzó oest. El dia 7 i 8 de setembre veurem una lluna creixent alineada amb els dos planetes. Venus continuarà situat a prop de l’horitzó durant tot el mes.

A partir de la mitjanit, s’observarà molt bé el planeta Mart sobre l’horitzó est, que anirà augmentant la seua altura dia a dia. El seu color rogenc es veurà cada vegada més brillant fins a la seua màxima aproximació a la Terra a finals d’octubre. Els primers dies de setembre podrem veure Saturn i Mercuri abans de l’eixida del Sol.

Cap al dia 10, Mercuri ja es trobarà molt prop de Sol i serà inobservable. El dia 1 la Lluna estarà entre Mercuri i Saturn mentre que el 28 de setembre la Lluna i Saturn es trobaran a només 4 graus i mig de distància angular.

La Lluna serà nova el dia 3, quart creixent l’11, mentre que el 18 de setembre estarà en fase de lluna plena. Finalment el 25 de setembre la Lluna presentarà l’aspecte de quart minvant.

Dos han estat els esdeveniments destacats del mes d’agost. Per una banda la represa dels llançaments dels transbordadors espacials, amb el vol del Discovery i el seu retorn a la Terra. L’estació espacial internacional necessita ser contínuament abastida i els transbordadors són fonamentals a tal efecte. Els problemes descoberts durant el vol han obligat la NASA a ajornar les pròximes missions. És previst que l’any 2010 deixen de funcionar definitivament, i prenguen el relleu una nova generació de transbordadors que els haurà de substituir. L’altre fet important ha estat el descobriment d’un nou cos més enllà de Plutó i més gran que aquest. La seua distància, dues vegades més lluny que Plutó del Sol, el situa en l’anomenat Cinturó de Kuiper, conjunt de milers de cossos gelats que orbiten el Sol i d’on vénen els cometes de curt període.

Que tingueu unes bones observacions. I prepareu-vos per a l’espectacle de l’eclipsi anular de Sol del 3 d’octubre. Ja en parlarem.

Figura: Mapa celeste per al mes de setembre. Vàlid per al dia 1 de setembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.