La pell freda
El tema principal és la por i per aquesta part la novel·la està molt bé i és recomanable. No vaig a desvetllar ací la trama ni per suposat el final de la novel·la La pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Qui encara no l’ha llegida pot estar ben tranquil que no esmentaré, almenys de manera conscient, cap detall important de la novel·la. La clau d’aquesta, com és diu a la contraportada és l’originalitat i no vull espatllar-la.
El primer capítol ens presenta el protagonista, oficial atmosfèric, que és destinat a una illa al sud del Pacífic ben a prop del Cercle Polar Antàrtic. Allí passaran alguns esdeveniments que ara no interessa contar.
A la novel·la hi ha, almenys, tres moments en que el protagonista, en teoria amb coneixements científics, l’erra de cap a cap. Jo he llegit l’edició de la Campana, 27 edició 2006, núm 203 i d’aquesta edició posaré els números de pàgina.
1.- Pag. 124
…Fantàstic espectacle d’estels i estels fugaços. Això m’emociona fins a les llàgrimes. Reflexió sobre la latitud i l’ordre estel·lar. Sóc tan lluny d’Europa que les constel·lacions trastoquen la seva ubicació al firmament i no les reconec. Però no hi ha cap desordre, acceptem-ho; el desordre només existeix en la mesura que som incapaços de reconèixer ordres i posicions diferents. L’univers no és susceptible de desordre, nosaltres sí.
Sembla voler dir que el protagonista veu les constel·lacions de l’hemisferi nord, encara que ubicades a altres llocs. Això és totalment fals. A la latitud on es troba, les constel·lacions de l’hemisferi nord són difícils d’observar. Només es veuen en direcció nord, i només les pròximes a l’equador celeste que es veuran sempre prop de l’horitzó: Orió, Can Major i Menor, etc…. Cassiopea, l’Ossa Major i Menor, Andròmeda, etc… seran totalment invisibles.
Les constel·lacions més visibles seran desconegudes per a un visitant d’Europa i no les podrà identificar. No estaran en posicions diferents, seran diferents….La Creu del Sud, Centaure, Telescopi, Sextant,… són constel·lacions modernes del segle XVIII de l’hemisferi sud.
2.- Pag. 140
20-21 de març
…. La nit amplia els seus dominis. Ara només en són donades tres hores de llum solar. La resta és patrimoni de la nit. Quan el sol surt ja s’acomiada de nosaltres.
Aquestes afirmacions són una barbaritat. El dia 21 de març el Sol es troba exactament sobre l’equador celeste ( és a dir, a l’equador de la Terra veuríem el Sol exactament dalt del cap…) Això vol dir que ix exactament per l’est i es pon per l’oest. Com que passa per la meitat del cel, les hores de llum del dia 21 de març, EN QUALSEVOL LLOC DE LA TERRA, són 12. És el dia de l’equinocci, és a dir el dia en que les hores de llum i de foscor duren exactament el mateix. Comença la primavera a l’hemisferi nord i la tardor a l’hemisferi sud.
3.- Pag 277
… em va mirar amb la felicitat desgraciada d’aquell científic que un dia va obrir els ulls al sol fins que l’exposició li va cremar les retines, només per saber quant de temps la vista humana podia resistir la llum.
Aquesta visió dels científics és un tòpic, el del científic boig, com el Dr. Jekill, que és capaç d’experimentar amb ell mateix. Cap astrònom miraria el Sol directament. Les campanyes de protecció ocular que s’engeguen cada vegada que hi ha un eclipsi de Sol ens confirmen que estem realment preocupats per la salut de l’observació. El primer que mirà el Sol de manera sistemàtica va ser Galileo Galilei. Va morir cec ja molt vell però durant tota la seua vida va llegir i escriure molts llibres. Dava Sobel en el seu bellíssim llibre La filla de Galileu (també en català), biografia del científic a través de les cartes que li escrivia la seua filla Maria Celeste Galilei, no anomena per a res que la visió del Sol li afectés la vista.
En resum, el protagonista, amb coneixements científics, té una clara manca de formació científica cosa que el fa inversemblant. L’autor hagués pogut assessorar-se per no cometre aquests errors.
Sobre la novel·la i la versemblança de la trama també tindria coses a dir però si ho faig desvetllaria massa secrets que podrien condicionar la lectura de l’obra. Així que llegiu-la i ja em donareu la vostra opinió…
El cel de setembre de 2005
El mes de setembre permet encara observar el gran triangle estival format per Vega, Deneb i Altaïr, estrelles principals de les constel·lacions de Lira (Lyra), Cigne (Cygnus) i Àguila (Aquila), respectivament. Aquest triangle és senyal inequívoc que estem en estiu i a les hores indicades el tindrem situat aproximadament sobre el nostre cap.
La imatge representa un mapa del cel nocturn del dia 1 de setembre de 2005, a les 23:30 hores (hora oficial), que pot ser utilitzat per a l’observació. Només cal sostindre’l dalt del cap amb la part inferior en direcció al Sud (S). Així tindreu el Nord (N) a les vostres espatles en la carta, l’Est (E) es trobarà a la vostra esquerra i l’Oest (O) a la dreta. Aleshores veureu com les estrelles del mapa es corresponen amb les del cel.
Aquest planisferi també pot servir-vos durant tot el mes. Només caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Així aquesta carta serà correcta igualment per al dia 15 a les 22:30 hores i per al dia 30 a les 21:30 hores.
El mes de setembre permet encara observar el gran triangle estival format per Vega, Deneb i Altaïr, estrelles principals de les constel·lacions de Lira (Lyra), Cigne (Cygnus) i Àguila (Aquila), respectivament. Aquest triangle és senyal inequívoc que estem en estiu i a les hores indicades el tindrem situat aproximadament sobre el nostre cap.
Lira es troba, per tant, encara molt alta en el cel. Aquesta petita constel·lació és un record de l’instrument musical que segons la tradició grecoromana inventà Mercuri però que finalment anà a parar a mans d’Orfeu. Aquest va utilitzar la lira en l’expedició dels Argonautes i desprès amb ella amansí a Cerberus, guardià de l’infern, per salvar la bella Eurídice. Els àrabs, però, hi veien un ocell en la constel·lació. Per això hi ha la tradició de parlar de l’ocell lira.
L’estel més important de Lira és Vega. La seua llum blanca de tonalitats blavoses presideix el cel estival pràcticament dalt del nostre cap a la mitjanit. Vega amb un diàmetre d’uns quatre milions de quilòmetres és quasi 3 vegades més gran que el Sol. Lira, però, amaga una sorpresa. Si observem amb un telescopi, entre les dues estrelles del costat inferior del rombe que forma la constel·lació, trobarem la nebulosa de l’Anell, un eteri núvol circular amb aparença de fum. En realitat es tracta del resultat de la mort d’una estrella de poca massa que va expulsar gran part de la seua matèria i va formar una immensa bambolla. El que ha quedat al centre és un estel molt dens, un nan blanc.
El 23 de setembre el Sol creuarà l’equador celeste passant de l’hemisferi nord al sud celeste. Aquest dia el Sol eixirà exactament per l’est i es pondrà exactament per l’oest. Si tenim la curiositat de plantar un pal a terra i anar marcant l’extrem de l’ombra del Sol al llarg del dia veurem que aquesta forma una línea recta que va de l’est a l’oest. Això només passa dues vegades a l’any, aquest dia i el 21 de marc, els dies dels equinoccis. A més, el dia i la nit duren exactament el mateix: 12 hores.
Poc després de la posta del Sol, els primers dies de setembre continuarem veient els planetes Venus i Júpiter, junts, però cada vegada més prop de l’horitzó oest. El dia 7 i 8 de setembre veurem una lluna creixent alineada amb els dos planetes. Venus continuarà situat a prop de l’horitzó durant tot el mes.
A partir de la mitjanit, s’observarà molt bé el planeta Mart sobre l’horitzó est, que anirà augmentant la seua altura dia a dia. El seu color rogenc es veurà cada vegada més brillant fins a la seua màxima aproximació a la Terra a finals d’octubre. Els primers dies de setembre podrem veure Saturn i Mercuri abans de l’eixida del Sol.
Cap al dia 10, Mercuri ja es trobarà molt prop de Sol i serà inobservable. El dia 1 la Lluna estarà entre Mercuri i Saturn mentre que el 28 de setembre la Lluna i Saturn es trobaran a només 4 graus i mig de distància angular.
La Lluna serà nova el dia 3, quart creixent l’11, mentre que el 18 de setembre estarà en fase de lluna plena. Finalment el 25 de setembre la Lluna presentarà l’aspecte de quart minvant.
Dos han estat els esdeveniments destacats del mes d’agost. Per una banda la represa dels llançaments dels transbordadors espacials, amb el vol del Discovery i el seu retorn a la Terra. L’estació espacial internacional necessita ser contínuament abastida i els transbordadors són fonamentals a tal efecte. Els problemes descoberts durant el vol han obligat la NASA a ajornar les pròximes missions. És previst que l’any 2010 deixen de funcionar definitivament, i prenguen el relleu una nova generació de transbordadors que els haurà de substituir. L’altre fet important ha estat el descobriment d’un nou cos més enllà de Plutó i més gran que aquest. La seua distància, dues vegades més lluny que Plutó del Sol, el situa en l’anomenat Cinturó de Kuiper, conjunt de milers de cossos gelats que orbiten el Sol i d’on vénen els cometes de curt període.
Que tingueu unes bones observacions. I prepareu-vos per a l’espectacle de l’eclipsi anular de Sol del 3 d’octubre. Ja en parlarem.
Figura: Mapa celeste per al mes de setembre. Vàlid per al dia 1 de setembre a les 23:30 hores. Per a utilitzar-lo altres dies caldrà restar 4 minuts per dia de l’hora d’observació indicada. Gràfic del programa Cartes du Ciel.