Pols d'estels

El mes del març comença i l’hivern arriba a la seua fi. Un oratge suau, sense estridències, només amb una DANA fora de lloc en gener, que ens indica que a causa del canvi climàtic que avança sigil·losament ja vivim en un nou període, en un món diferent, provocat pel humans, i que si no ho prenem seriosament serà irreversible.

Febrer ha estat tan suau, la majoria de dies sense núvols, que hem estat capaços de veure sense problemes les belles danses dels planetes a l’alba, així com la presència omnipresent de Venus al capvespre acompanyat al principi del mes per Mercuri.

Tot això passava mentre observàvem expectants que li passava a Betelgeuse, si explotava ja com a supernova o simplement la seua falta de brillantor era només un de tants alifacs normals causat per la seua vellesa.

Al mateix temps la sonda Solar Orbiter viatja ja cap al Sol per veure’l de prop. De moment tot bé i ja ha començat a fer les primeres mesures.

Situats a la superfície de la Terra, nosaltres podrem continuar gaudint del ball planetari a la matinada en el que s’hi veurà alguna novetat interessant. Tanmateix després de la posta de Sol, només Venus serà visible al cel de l’oest.

Mirant cap a l’oest, poc després de la posta de Sol, Venus seguirà sent l’objecte més brillant del cel durant tot el mes de març. Allà dalt, ben separat de l’horitzó, la nit del 23 al 24 de març se situarà en el punt de màxima separació del Sol, (l’anomenada màxima elongació oriental). Com que la Terra gira 15º/hora (360º/24 h = 15º/hora), el fet que Venus es trobe en aquell moment a 46º de la direcció solar, ens indica que el planeta romandrà aquells dies unes bones 3 hores visible al cel després de la posta.

El capvespre del 28 de març un tall de Lluna se situarà al costat del planeta sobre un fons celeste característic de l’hivern amb la presència declinant d’Orió i Taure. Aquest encontre farà més fàcil identificar la posició del planeta per als que que vulguen endinsar-se en el coneixement de les posicions dels principals llumeners celestes.

Serà, però, a la matinada quan el ball de planetes farà més interessant l’observació del cel. Com ja passà el mes de febrer cap a l’est tindrem visibles una alineació planetària, que des de dalt a baix i d’esquerra a dreta compren Mart, Júpiter i Saturn als quals s’incorporà Mercuri i durant uns dies la Lluna, ja en quart minvant.

Per el més interessant serà veure el ràpid moviment del planeta Mart al cel. Serà tan ràpid que el veurem acostar-se al planeta Júpiter el dia 20 mentre que el  31 de març ja el veurem a només 0,9° de Saturn. Aquest moviment tan ràpid es part de la retrogradació que farà el planeta abans de situar-se en l’oposició, la distància més pròxima a la Terra, el 10 d’octubre de 2020, quan es situe a “només” uns 62 milions de quilòmetres de nosaltres.

Com ja he comentat les primeres hores del dia 20, quan les falles encara fumegen, Mart se situarà a només 0,7° de Júpiter. Però a dos dies abans, la matinada del 18, a l’encontre també s’haurà afegit la Lluna creant un bell espectacle que mereix ser fotografiat.

La matinada del 14 de març, si es trobem en un lloc fosc, podrem gaudir de la pluja d’estels dels Gamma Normids, que amb uns 6 meteors/hora al zenit no sol ser massa intensa.

L’hivern finalment acaba el 20 de març. A les 4:50 d’aquell dia el Sol es trobarà exactament sobre l’equador celeste. Com a conseqüència el dia i la nit duraran el mateix,  12 hores, les mateixes hores per tota la Terra. Començarà la primavera a l’hemisferi nord i la tardor a l’hemisferi sud.

L’estiu acaba avui i la tardor arriba sense compassió. El cel nocturn va deixant enrere les constel·lacions estiuenques com l’Escorpí i Sagitari i va traient-ne de noves com el gran quadrat de Pegàs, Aquari i Peixos. Com diu Joan Amades al seu magnífic Costumari, els pescadors de Cadaqués per la tardor diuen que les estels es muden. Això es veu ja al cel nocturn, en el que només el Triangle d’Estiu, ja molt baix cap a l’oest, resistirà a fugir i ens recordarà glories celestes passades.

El pas del temps el notarem durant les hores diürnes d’una altra manera. Us haureu adonat que cada dia que passa els rajos de Sol entren cada vegada més endins de la casa. Les persianes poden aturar menys la llum solar durant les poques estones que els núvols agressius d’aquest mes de setembre ho han permés. Tot aquesta intrusió lumínica és el resultat de trobar-se el Sol cada dia més baix al cel.

Si al principi de l’estiu el camí que seguia el Sol a la volta celeste era ben alt, el seu disc eixia prop de l’horitzó nord-est i es ponia prop del nord-oest, a mesura que han anat passant els mesos de juliol i agost, l’eixida i posta del Sol cada vegada s’ha produït més a prop dels punts cardinals Est i Oest, respectivament.

Avui, finalment, dia de l’equinocci de tardor, el Sol ha eixit exactament per l’est, seguirà la línia de l’equador celeste i es pondrà exactament per l’oest. Això ho podeu veure al gràfic adjunt, en que el cercle anomenat equinox marca l’equador celeste, el camí que seguirà el Sol avui.

Aquest ball regular del Sol al llarg de l’any és una conseqüència de la diferent inclinació del pla del moviment aparent del Sol al voltant de la Terra, l’eclíptica, (realment és la Terra la que gira al voltant del Sol, encara que des del nostre punt d’observació sembla que siga el Sol el que gira al voltant nostre en un viatge que dura un any) respecte al pla de l’equador celeste, pla aquest que és perllongació de l’equador terrestre cap a l’espai. Com es veu al gràfic següent, el Sol està generalment per dalt o per baix de l’equador. Només dos dies a l’any, els dies dels equinoccis, el Sol travessa el pla l’equador celeste. Si el sentit és de pujada tindrem l’equinocci de primavera i, si és de baixada serà l’equinocci de tardor.

I avui, 23 de setembre a les 9:50 h el Sol, en el seu camí anual sobre el cercle de l’eclíptica travessarà el pla equatorial i se situarà sobre l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de tardor, el final de l’estiu i el principi de la nova estació.

Com s’observa als dos gràfics anteriors, el Sol es troba aquests dos dies exactament damunt l’equador celeste. Per aquesta raó avui qualsevol indret de la superfície de la Terra rep la mateixa quantitat de llum solar i durant les mateixes hores. El dia i la nit duren avui 12 hores cadascun. D’aquí ve el nom d’equi (igual) – nocci (nits).

Ah! si teniu la sort de trobar-vos avui en algun punt de l’equador terrestre, al migdia solar, si mireu amunt veureu el Sol exactament damunt del cap. I si mireu avall, l’ombra que projecte el vostre cos haurà desaparegut. Serà el dia sense ombra.

Per contra si esteu d’exploradors àrtics o antàrtics i el pol nord o sud és el vostre lloc al món, aleshores avui veureu com el disc solar es passeja tot el dia arran de l’horitzó, traçant un cercle al voltant vostre. En aquests punts de la superfície terrestre l’equador celeste coincideix amb l’horitzó.

El final de l’estiu i el principi de la tardor són els dies de la celebració de nombroses festes al nostre país. Moltes d’aquestes estan lligades a esdeveniments importants del calendari agrícola com la sega o la verema. Fa poc acabaren les festes de Sueca, uns dies abans de la sega de l’arròs o aquests dies les festes de la verema, com la de Cubelles o la de Requena.

I ara a esperar que la tardor no siga massa dura, meteorològicament parlant…

Imatges:

1.- Tardor (Polyhymnia) 1455-1460 Francesco del Cossa
2-4 Wikipedia Commons.

El mes comença i el retorn a la rutina es fa inevitable. Les nits càlides, clares, lliures de núvols durant gran part del mes, han permés observar les meravelles del firmament. Júpiter, omnipresent, Saturn, menys evident, les constel·lacions estiuenques ben conegudes, i per això, tan estimades: el Cigne, la Lira, l’Àguila, Hèrcules, Sagitari i l’Escorpí, totes elles amb belles però terribles històries mitològiques al seu darrere.

Ha estat ben bonic mostrar al públic convocat a les nostres observacions estiuenques aquestes meravelles celestes i adornar-les amb històries de déus, de l’exploració lunar, etc, històries que ens lliguen a la nostra cultura ancestral i moderna.

Avui, ja en setembre, tot s’ha acabat de moment. Tornem a la rutina, a les obligacions. El cel ja serà un gaudi de cap de setmana, a l’espera de més temps per reomplir-nos de la visió de la immensitat celeste.

Al setembre, però, els grans planetes Júpiter i Saturn continuen dominant el cel nocturn, encara que cada vegada, en fer-se de nit, es troben més cap a l’oest, senyal que ben aviat ens deixaran durant una llarga temporada.

Júpiter, prop de l’Escorpí i directament a sobre del seu ull rogenc malèfic, Antares, en realitat una gegant roja, farà un trio amb una lluna creixent la nit del 5 de setembre. Bon moment per reconèixer la natura de l’astre més brillant del cel nocturn d’aquest estiu. La Lluna anirà recorrent la distància entre Júpiter i Saturn entre aquest dia i el 8 de setembre, nit en que el nostre satèl·lit s’hi situarà al costat del planeta anellat.

Cap altre planeta serà visible durant el mes. Mart està en conjunció amb el Sol, és a dir actualment en la direcció solar i serà, per tant, inobservable. També com a conseqüència directa, el robot Curiosity, que ara explora el cràter Gale al planeta vermell, quedarà incomunicat de la Terra durant dues setmanes. Només Mercuri i Venus es veuran fugaçment durant uns minuts després de la posta del Sol cap a l’oest.

En setembre tindrem dues pluges d’estels poc importants. La primera, alfa-Aurígids, només amb 6 meteors/hora previstos, tindrà el pic d’emissió l’1 de setembre, però durarà uns 8 dies. La font dels meteors és el cometa Kiess (C/1911 N1).

La segona pluja serà Epsilon Perseids de Setembre. El pic és el 9 de setembre, amb 5 meteors/hora previstos i durada d’uns 16 dies. No es coneix bé quin és el cometa progenitor.

I finalment setembre ens acomiadarà d’aquest estiu tan xafogós. El 23 de setembre a les 9:50 h el Sol, en el seu camí anual sobre el cercle de l’eclíptica se situarà sobre l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de la tardor i el principi de la nova estació.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de setembre de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Creació de la Via Làctia, el Sol i la Lluna. Vitrall del s. XIV de la capella de la Mare de Déu de Lourdes a la Catedral de Sant Just i Pastor. Narbona. Occitània. Enric Marco.
2-4.- de Stellarium.

La natura renaix després de l’hivern. Les flors, amagades com a projecte en els brots incipients, emergeixen sense vergonya en les branques de les plantes. Tanmateix, la benignitat de l’hivern que avui deixem no ens permet distingir el canvi d’estació. Sense pluja, sense núvols i amb temperatures per damunt del que és habitual,  no sembla que hi haja hagut hivern.

Astronòmicament parlant però, és tot una altra cosa. El moviment combinat del Sol i la Terra, impertorbables a l’escalfament global que els humans estem causant en el nostre planeta, ens portarà aquesta nit la primavera.

El començament oficial de la primavera serà enguany tot just quan acaben les Falles. Avui, 20 de març a les 22:58 h (hora local) el Sol, en el seu camí anual sobre el cel, l’eclíptica, passarà de l’hemisferi sud celeste a l’hemisferi nord celeste i, d’aquesta manera, creuarà l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de primavera.

I com que el Sol romandrà aproximadament durant tot el dia sobre el cercle de l’equador celeste que passa exactament per l’est i l’oest, el dia i la nit duraran exactament 12 hores en tots els indrets de la Terra. Aquest fet produirà que l’ombra de la punta d’un objecte dibuixe una línia recta al llarg de tot el dia que marca exactament la direcció est-oest. Una propietat aquesta que pot servir per orientar una paret per fer-hi un rellotge de Sol.

L’afirmació que les hores de llum i les de nit duren exactament 12 hores no és totalment certa.

Això seria així si el Sol fora un objecte puntual com ho són les estrelles. Tanmateix el Sol és un disc, un objecte extens que abasta un angle de 0,5º de diàmetre angular. Per tant, el dia comença quan la part superior del disc solar guaita per l’est mentre que acaba en amagar-se el darrer tros de la part superior del disc solar. Aquest dos afegit augmenten la durada del dia en uns 3 minuts a les 12 h. de rigor del dia de l’equinocci.

Però encara hi ha més. La refracció atmosfèrica fa pujar de manera aparent el Sol 0,5º, tant a l’eixida com a la posta de la nostra estrella. Això avança l’hora de l’alba real, mentre retarda l’hora de la posta de sol. El resultat és l’augment de diversos minuts de llum natural, no només en el dia de l’equinocci, sinó cada dia del calendari.

A aquests dos efectes caldria afegir que més de mitja hora abans de l’alba ja hi ha llum de dia i que més de mitja hora després de la posta.

Per tot això les hores de llum solar no són només 12 hores avui i els pròxims dies, sinó una mica més. Tanmateix per a molts càlculs astronòmics, el considerar que el Sol és un objecte puntual situat sobre l’equador celeste els dies dels equinoccis (de primavera i tardor) és suficientment acurat.

Informació:
Are day and night equal at the equinox? Bruce McClure in Astronomy Essentials | March 18, 2019, EarthSky.

Imatges:

1.- La primavera. Franz Xaver Winterhalter
2.- Línies formades pels extrems de l’ombra de dos gnòmons verticals el dia de l’equinocci. Enric Marco.
3.- Refracció atmosfèrica. Wikipèdia.
4.- Punt on es trobarà el Sol el 20 de març a les 22:58.

El mes de març comença amb temperatures altes i un potent anticicló que dura des de principis d’any. Els efectes de l’escalfament global ja afecten les nostres vides quotidianes: més pols en suspensió, més contaminació atmosfèrica.

.En principi, amb aquest anticicló i sense núvols des de fa setmanes, les observacions astronòmiques serien ben profitoses. Tanmateix  la darrera setmana la transparència atmosfèrica no ha estat òptima per fer grans observacions.

Els grans planetes continuen sent esquius per als visitants del cel vespertins i romanen, des de fa mesos, en el cel oriental visible a la matinada. Al capvespre, però, dos planetes dèbils es mostren als observadors: Mercuri, visible durant uns 45 minuts després de la posta de Sol i Mart, ben alt i movent-se ràpidament de dia en dia entre les constel·lacions.

Mercuri, que al telescopi mostra un perfil com de lluna creixent, es mou ràpidament en la seua òrbita al voltant del Sol. Així que cap al 4 o 5 de març tornarà a aproximar-se al foc central  i es tornarà tan dèbil en la lluïssor crepuscular que serà indetectable.

Mart, que l’estiu passat estava en oposició i per tant en el seu punt més pròxim a la Terra, està ara quatre vegades i mitja més lluny que llavors. Per això mateix, la seua brillantor rogenca és molt feble encara que al telescopi deixa veure algun detall superficial. El planeta es mourà aquest mes cap als cúmuls de les Híades i les  Plèiades, en la constel·lació de Taure, on hi arribarà els últims dies del mes. La Lluna creixent de l’11 de març se situarà al seu costat per ajudar a trobar-lo.

Cal esperar a la matinada per veure la resta de planetes. El primer a eixir per l’horitzó sud-est és Júpiter. Cap a les 3 de la matinada el planeta gegant farà la seua aparició triomfal  en el sud de la constel·lació del Serpentari. El planeta ja estarà ben alt quan, pel sud-est, el planeta Saturn guaite per l’horitzó sud-est cap a les 5 de la matinada. Situat a la constel·lació de Sagitari el planeta anellat és, ara mateix, prou  dèbil. A més a més la seua proximitat a la direcció solar farà que ja abans de l’eixida del Sol,  la seua visió es perda en la lluïssor de l’alba.

El planeta amb major dificultat d’observació és, ara mateix, Venus ja que eixirà per l’horitzó quan els primers llums del dia ja estiguen presents. Sort de la forta brillantor del planeta que ens permetrà poder admirar-lo fins i tot en aquestes circumstàncies.

La Lluna, com sempre, jugarà amb els planetes i, ajudarà a descobrir-los. La matinada del 2 de març, una Lluna minvant se situarà entre Saturn i Venus. El dia següent l’alineació continuarà, amb la Lluna al final de la cadena còsmica. Una llunació més tard, el nostre satèl·lit tornarà a ballar amb els planetes gegants. La matinada del 27 de març, cap a les 3, la Lluna se situarà a 1,2º a l’esquerra de Júpiter, mentre que dos dies més tard, el 29, la Lluna se situarà a només 0,8º de Saturn, un poc més que un diàmetre lunar.

En març transcorren els últims dies de l’hivern. Els últims minuts del 20 de març el Sol travessarà la línia de l’equador. La nit i el dia tindran la mateixa durada. Serà el moment de l’equinocci. Començarà la primavera.

Un esdeveniment de l’exploració espacial d’aquests dies mereix ser contat. La sonda japonesa Hayabusa2, en òrbita des de fa mesos al voltant de l’asteroide Ryugu que es troba a 300 milions de quilòmetres de la Terra, finalment va aterrar amb èxit el passat divendres i va prendre mostres de l’asteroide, per  buscar pistes sobre l’origen de la vida i del Sistema Solar.

Hayabusa2 disparà un projectil contra la superfície per aixecar un núvol de pols que va ser recollit per la sonda que tornà a enlairar-se altra vegada per retornar a la posició en òrbita. La nau està prevista que arribe a la Terra amb les mostres el 2020.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2019. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Març. Relleu de l’església de Voer, Jutlàndia, segle XVI. Museu Nacional de Dinamarca. Enric Marco.
2-5. Diversos moments del cel de març 2019. Stellarium.
6.- L’ombra de Hayabusa2 sobre Ryugu. JAXA, University of Tokyo & collaborators.

Aquesta matinada ha començat la tardor. El plujós estiu ens deixa finalment fins l’any que ve.  El cel mostra ja un Sol esmorteït que invita a la nostàlgia, al recolliment, a pensar en el futur, al redreçament, al renadiu.

Ja haureu notat que els rajos de Sol entren ara més endins de les cases, que és fa més prompte de nit i que ja no fugim de les voreres assolellades sinó que, segons com, amb les primeres frescors, ja les preferim. I tot això és perquè, al llarg del dia, la nostra estrella es mou al cel seguint un arc més menut i més baix, més prop de l’horitzó sud. I avui, 23 de setembre a les 03:54:07 el Sol, en el seu camí anual en el firmament, haurà creuat la línia de l’equador celeste, la projecció cap a l’espai de l’equador de la Terra. I així, avui, l’arc celeste seguit pel Sol serà just el cercle de l’equador celeste, un cercle que divideix la volta celeste en dues parts iguals (figura 1). Com a conseqüència, avui l’astre rei ha eixit exactament per l’est i es pondrà exactament per l’oest. I com que la part de l’equador per damunt de l’horitzó és exactament igual a la part per sota, el dia i la nit duraran el mateix: 12 h. Comença la tardor a l’hemisferi nord i la primavera a l’hemisferi sud. L’estiu del 2018 ja és un record.

La natura nota clarament la minva de radiació solar. El cas dels arbres de fulla caduca és el més cridaner. La seua resposta a la davallada de llum és tallar el subministrament de saba i clorofil·la  a les fulles ja que, amb terrenys gelats no pot absorbir aigua i nutrients per les arrels. Per estalviar, per tant, cal eliminar zones que evaporen aigua. Les fulles sense clorofil·la perden el color verd i es tornen grogues, marrons o roges fins que cauen mortes. Com a exemple, tenim el paisatge tardoral del riu Palància al seu pas per Sogorb (Alt Palància).

Entendre bé el que passa astronòmicament parlant en el moment de l’equinocci és complicat per al profà ja que fonamentalment és un fenomen en tres dimensions que es representa en les figures en dos dimensions. A les figures que acompanyen el text tractaré de fer-ho més clar.

La primera figura (Esfera celeste) mostra el moviment del Sol durant el dia de l’equinocci de tardor (o de primavera, que és igual) vist des de la posició d’un observador en la superfície terrestre a la nostra latitud. En el seu moviment al cel al llarg de l’any el Sol es troba avui sobre la projecció de l’equador terrestre, que anomenem equador celeste. I l’arc diürn que farà serà just el de l’equador.

Si en el moment de l’equinocci (03:54:07) ens situarem darrere del Sol, i amb un telescopi mirarem cap a la Terra, observaríem precisament això, però des d’un punt de vista espacial (figura 2). El Sol estaria situat exactament sobre la línia de l’equador terrestre, mentre que seria de nit a Europa, amb una Lluna quasi plena situada a uns 5º al sud de l’equador un 5º.

Però si ens situam a l’espai i registrem el moviment del Sol al llarg de l’any, amb la vista fixada a la Terra ens semblarà que el Sol gira al nostre voltant. En el moment de travessar el pla de l’equador de la Terra tindrem els equinoccis, avui l’equinocci de tardor.

Que gaudiu dels cels tardorals.

Imatges:
1.- El riu Palància al seu pas per Sogorb, tardor 2014. Autor Joanbanjo. Wikipèdia Commons.
2.- Esfera celeste. Equinox és la línia de l’equador celeste i el camí que recorre avui el Sol, dia de l’equinocci.
3.- Mapa del món del dia i de la nit. El mapa mostra la posició actual del Sol i la Lluna en el moment de l’equinocci de tardor del 23 de setembre de 2018. Mostra les àrees de la Terra a la llum del dia i les que són a la nit. Observeu la posició del Sol exactament sobre la línia de l’equador. A partir de la web Time and Date.
4.- Moviment del Sol aparent al voltant de la Terra. A llarg de l’any si fixem la mirada a la Terra ens semblarà que el Sol gira al nostre voltant. En el moment de travessar el pla de l’equador de la Terra tindrem els equinoccis. Wikipèdia Commons.

El mes de setembre comença i amb ell l’estiu fa la davallada final cap a la tardor. El mes d’agost no ens ha donat massa alegries des del punt de vista astronòmic ja que poques han estat les nits serenes, clares i lliures de la molesta presència de núvols.

Mentrestant les constel·lacions estiuenques de l’Escorpí, Sagitari i Cigne van deixant passar progressivament les constel·lacions tardorals de l’Aquari i els Peixos.

Tanmateix setembre també ens té preparat sorpreses. Els planetes que ens han acompanyat aquests mesos continuen al cel durant el mes. Només Venus ja és difícilment visible al cel del capvespre. Neptú, amb ajuda instrumental, agafarà el seu lloc al panell d’objectes visibles.

Com ja he dit, Venus ens deixa. El planeta encara brillarà cap a l’oest durant una hora després de la posta del Sol els primers dies del mes al costat de l’estrella Spica de la constel·lació de la Verge. La primera quinzena del mes encara el podrem veure, però més endavant s’haurà endinsat tant en la zona pròxima al Sol que la brillantor solar farà impossible la seua observació. Haurem d’esperar a l’any que ve per tornar-lo a veure al capvespre.

Júpiter, el gegant planetari, encara és ben brillant al cel en la constel·lació de Balança després de la posta del Sol. Però, com Venus, també està ben baix a l’horitzó i  no romandrà gaire temps més al cel del capvespre. Al final del mes s’endinsarà definitivament també en les lluïssors del Sol del capvespre. Les vesprades-nits dels 12 i 13 de setembre una Lluna creixent com una tallada fina de meló se situarà entre els planetes Venus i Saturn, cosa que permetrà fàcilment la seua identificació.

Saturn i Mart, que estaran situats en les constel·lacions de Sagitari i Capricorni respectivament, seran observables durant la primera part de la nit. A la matinada, a mesura que avancen el mes ja deixaran de ser visibles, engolits per l’horitzó oest. La nit del 17 al 18 de setembre una lluna creixent se situarà a només 2 graus (la grandària d’unes 4 llunes plenes) del planeta Saturn. Una bona oportunitat per fer-los fotografies.

Mart és actualment el planeta més brillant del cel. De color roig encés destaca ben clarament en el cel vespertí si mirem cap al sud-est. La proximitat a la Terra afavoreix la vista encara que l’observació telescòpica amb instruments menuts no mostra grans detalls del seu aspecte, mig esborrat per una tempesta d’arena que dura mesos i que sembla que arriba a la seua fi. La nit del 19 de setembre una lluna més que creixent es situarà a la seua dreta.

Aquest mes podrem, a més a més, descobrir un planeta poc observat, Neptú, el més allunyat del Sol, localitzat actualment prop de l’estel λ Aqr de la constel·lació d’Aquari. Després de la posta de Sol i en fer-se fosc, podrem trobar la constel·lació si mirem cap al sud-est. El planeta estarà en oposició al Sol el pròxim 7 de setembre i, per tant, al punt més pròxim a la Terra. Aquests mesos de setembre i octubre seran uns bons moments per tractar d’observar-lo amb l’ajuda òptica d’uns prismàtics o d’un telescopi menut. Amb una magnitud de 7.9 és un objecte fàcilment assolible encara que amb un disc de  només 3.7 segons d’arc.

Finalment recordar que l’estiu acabarà el 23 de setembre. A les 03:54:07 el Sol travessarà l’equador celeste i la tardor començarà. Serà el dia de l’equinocci de tardor. Però d’això ja en parlarem.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de setembre de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Mart i Saturn des de Ziga, la Vall del Baztan,  27 d’agost 2018. Enric Marco.
2-6. A partir del programa Stellarium.

Les nits encara són fresques en aquest darrer mes de la primavera. De tota manera nombrosos indicis ens assenyalen que l’estiu ja es troba ben prop. Les constel·lacions estiuenques i els seus tresors secrets ja guaiten al final de la nit, tot esperant ser descoberts en les nits de juny. Però tindreu poc de temps per explorar-los ja que aquestes hores de foscor són les més curtes de l’any mentre que les de sol son màximes en aquesta època com ja haureu comprovat. Fins ben bé les 23 hores no és fosca nit. I pel matí la llum solar ja perfora els badalls de les cortines quan encara gaudim d’una son profunda.

Però estem de sort durant aquestes escasses foscors. El mes de juny ens ofereix un regal sublim. Quasi tots els planetes, finalment, faran acte de presència durant les hores vespertines, abans de la mitjanit.

Venus és el planeta més matiner. Només en pondre’s el Sol, si mirem cap al nord-oest, ja podrem veure el llum de la deessa Afrodita ben alt al cel: un estel ben brillant que ara mateix es troba en la zona esquerra de la seua òrbita, i, per tant, ben separat del Sol. És per això mateix que es pot arribar a veure més de dues hores al cel fins a la seua ocultació darrere l’horitzó seguint la rotació celeste. El capvespre del 16 de juny una lluna molt fina se situarà ben prop del planeta. Bon moment per fer-ne una foto.

Mercuri, sempre tan prop del Sol, es troba darrere d’aquest els primers dies del mes. Tanmateix, a causa de la gran velocitat orbital, serà visible cap al nord-oest durant el capvespre a partir de la segona quinzena del mes. Busqueu Venus i mireu per on s’ha post el Sol. En la línia que els uneix, molt prop de l’horitzó, trobareu el petit planeta.

Júpiter serà clarament visible en fer-se fosc. Encara no hauran eixit les estrelles i, si mireu al sud, a uns 33º d’altura sobre la volta celeste, podreu distingir el llum potent del planeta gegant sobre la constel·lació de la Balança. La nit del 23 al 24, una lluna més que creixent, se situarà en les proximitats, facilitant la trobada del planeta gegant per als que es perden en els laberints del firmament.

Saturn serà ja visible pràcticament durant tota la nit. De fet, el 27 de juny el planeta es trobarà en oposició: el Sol, la Terra i Saturn formaran una línia recta, i, per tant, el planeta dels anells se situarà a la mínima distància del nostre planeta. Actualment en la constel·lació estiuenca de Sagitari, una Lluna quasi plena el visitarà la nit del 27. No us el podeu perdre.

Només Mart ens obligarà a allargar la nit d’observació més enllà de la mitjanit ja que només serà visible a altes hores de la matinada.

Finalment el 21 de juny a les 12:07 el Sol assolirà la màxima separació de l’equador celeste. Com a conseqüència, a migdia d’aquest dia l’astre rei assolirà la màxima altura al cel a l’hemisferi nord, que en el nostre país serà d’uns 73º d’alçada a migdia. L’estiu haurà començat.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de juny de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.- Imatge de prova d’una de les quatre càmeres del satèl·lit TESS. Es capta una franja del cel de l’hemisferi sud juntament amb el pla de la nostra galàxia. Crèdit: NASA / MIT / TESS.
2-4. Imatges d’Stellarium.

 Semblava que no arribaria mai. I més amb aquest fred, pluja i neu que s’han presentat a deshora i que ho confonen tot. Però finalment la primavera vencerà el dur hivern aquest dimarts 20 de març a les 17:16. El Sol, en el seu camí aparent al voltant de la Terra, creuarà la línia de l’equador celeste i, amb aquest desplaçament astral donarà lloc a l’equinocci de primavera, senyal que l’estiu s’acosta i que les llums guanyaran altra vegada a les tenebres.

El Sol, per tant, es troba ara sobre la meitat exacte del cel, sobre l’equador celeste que divideix la volta celeste en dues parts iguals, l’hemisferi nord i l’hemisferi sud celeste (Equinox, en la figura adjunta) i que passa pels punts cardinals Est i Oest. Aquest fet determina que aquest matí el nostre estel ha eixit exactament per l’est i, al vespre, es pondrà exactament per l’oest. La durada de les hores de llum i les de nit seran avui exactament de 12 hores cadascuna a qualsevol punt del planeta. Aquest dia amb aquestes propietats tan extraordinàries és l’anomenat l’equinocci de primavera.

La posició del Sol avui també la podem veure des de dins de l’esfera celeste, tal com ho veuria el ninotet central de la figura anterior.  A la figura superior s’hi ha representat la posició del Sol  sobre la línia de l’equador celeste el 20 de març de 2018 a les 17:16 vist des d’un indret qualsevol del nostre país.

Al llarg de l’any, dia a dia, el Sol (vist des de la Terra) s’ha mogut per la línia de l’eclíptica (no representada en la figura de l’esfera celeste). I justament avui el Sol creua la línia de l’equador. Com que el moviment del Sol al cel és lent (1º/dia) es pot considerar que romandrà sobre l’equador celeste tot el dia i, per tant, en girar la Terra en el seu moviment diürn el farà eixir exactament per l’est i pondre’s per l’oest.

I amb la primavera, també vindrà Pasqua el dia 1 d’abril, el primer diumenge després de la primera lluna plena (31 de març) després de l’equinocci de primavera, tal com marca la norma eclesiàstica des del Concili de Nicea de l’any 325 a la que va assistir l’emperador Constantí el Gran.

L’astrònom Eduard Masana explica més detalladament com es calcula la data del Diumenge de Resurrecció i com es va arribar a aquesta convenció. Sembla que el papa Francesc podria canviar aquesta tradició.

Imatges.

1.- Ametllers en flor a Aras de los Olmos, els Serrans. Enric Marco
2.- Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada Equinox és el cercle de l’equador celeste per on es troba el Sol el 20-21 de març i el 22 de setembre, els dies dels equinoccis.
3.- Esquema del moviment del Sol el 20 de març de 2018 sobre la línia de l’equador celeste vist des d’un indret qualsevol del nostre país. Fixeu-vos com ix exactament per l’est i es pon per l’oest. L’equinocci es produeix quan el Sol es troba just en el creuament sobre el seu camí al cel, l’eclíptica, i el cercle de l’equador celeste. Stellarium.

L’hivern ha fet finalment acte de presència i ens afirma el seu poder enviant neu, pluja i fred per recordar-nos que encara regna. Tots sabem, però, que el seu poder efectiu s’acabarà aviat, amb l’arribada de la primavera que ja està a només tres setmanes.

Les hores de Sol són cada vegada més llargues, els ametllers treuen la seua delicada blanca flor i els agrets dels camps de tarongers s’atreveixen a desafiar al déu hivern per recordar-li que al final sempre guanya el bon temps.

Aviat les nits seran més càlides. I podrem tornar a admirar el cel nocturn sense por dels refredats. Però, com ja passa des de fa mesos, cap dels grans planetes guaitarà el cap per l’oest poc després de la posta del Sol. Només els planetes interiors Mercuri i Venus faran un passeig prop de l’horitzó molts dies del mes, sempre, però, prop de la direcció solar. L’horabaixa del 4 de març, els dos planetes seran clarament visibles si mireu cap a l’oest. La separació entre ells serà com l’amplada de dues llunes plenes. Tanmateix qualsevol obstacle (arbre, edifici, muntanya) en aquesta direcció ens impedirà la seua visió.

Serà, però, el dia 15 quan Mercuri es trobe més allunyat del Sol (18,3°). En aquest moment el planeta se situarà a l’extrem de la seua òrbita vista des de la Terra. Es trobarà en el que tècnicament s’anomena la Màxima Elongació Oriental del Sol.

El 19 de febrer, poc després de la posta del Sol i mirant cap a l’oest, una Lluna ben prima s’afegirà al ball dels planetes i oferirà un bell espectacle per als amants del cel.

Serà, però, a la matinada quan seran visibles els planetes gegants. Actualment Júpiter, que es troba en la constel·lació de la Balança, Mart, en la d’Ophiuchus i Saturn en Capricorn, es troben alineats. Com a exemple, presente el cel minuts abans de l’eixida del Sol per al dia 7 de març. Una lluna en quart minvant se situa al costat del planeta gegant Júpiter, com un punter que l’assenyala per als observadors neòfits.

La Lluna, en la seua òrbita al voltant de la Terra, anirà recorrent el cel cap a l’esquerra, movent-se uns 13º per dia. Per això, el nostre satèl·lit anirà assenyalant Mart el 10 i Saturn l’11 de març. No podrem dir que la Lluna no serà ben servicial per ajudar-nos a identificar-los. Ara, això sí, us heu de llevar ben aviat.

I, com he dit al principi, la primavera vencerà al dur hivern el dimarts 20 de març a les 17:16. El Sol, en el seu camí aparent al voltant de la Terra, creuarà la línia de l’equador celeste, donant una jornada de 12 hores de llum i 12 hores d’ombra (equinocci de primavera), senyal que l’estiu s’acosta.

I amb la primavera, també vindrà Pasqua el dia 1 d’abril, després de la primera lluna plena després de l’equinocci de primavera, tal com marca la norma eclesiàstica des del Concili de Nicea de l’any 325.

I, per acabar, tornaran a aplicar la norma absurda del canvi d’hora el darrer cap de setmana de març. La matinada del 24 al 25 de març haurem de  tornar a avançar els rellotges una hora. Fins quan?

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2018. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:

1.-  Camp de tarongers a la Ribera Alta ple d’agrets. Manel Perucho.
2-5. Del programa Stellarium.

Nota: Encara que els agrets tenen un llarg període de floració, que pot anar de novembre a maig, és ara que eixim més al camp i ens sorprèn aquell bell color groc que presenta.

Més informació sobre l’agret. L’aventura cosmopolita de l’agret, Mètode, 2011.

Avui comença la tardor i, podem dir, amb recança, adéu a l’estiu. I amb esperança entrem a l’estació en la que les fulles cauran, alguns arbres quedaran nus i i algunes de les nostres millors fruites com ara la magrana, el raïm o la taronja trobaran el moment per madurar.

Ja haureu notat que els rajos de Sol entren ara més endins de les cases, que és fa més prompte de nit i que ja no fugim de les voreres al Sol sinó que, segons com, amb les primeres frescors ja les preferim. I tot això és perquè la nostra estrella, en el seu moviment diürn, es mou al cel en un arc més menut i més baix, més prop de l’horitzó. I avui, 22 de setembre a les 22:02 h. el Sol, en el seu camí en el firmament, creuarà la línia de l’equador celeste. I així, durant tot el dia l’arc celeste seguit pel Sol recorrerà el cercle de l’equador, un cercle que divideix la volta celeste en dues parts iguals. Per tant l’astre rei ha eixit exactament per l’est i es pondrà exactament per l’oest. I com que la part de l’equador per damunt de l’horitzó és exactament igual a la part per sota, el dia i la nit duraran el mateix: 12 h. Comença la tardor a l’hemisferi nord i la primavera a l’hemisferi sud. L’estiu del 2017 ja és història.

La pintura ha tractat l’equinocci en diverses ocasions. Com a exemple ben interessant podem admirar l’obra Astròleg observant l’equinocci i una escena de separació Adonis i Venus, la representació de l’equinocci de tardor de l’artista neerlandès Domenicus van Wijnen, que el pintà al voltant de 1680. Prop d’un Sol vell i defallint que es pon en l’horitzó marí, el bes que es fa la parella Nit i Dia representa l’equinocci: la perfecció, la simetria entre els dos, iguals però diferents. Mentrestant un jove astrònom oriental s’ho mira a la llum d’una espelma envoltat de llibres d’astronomia, un d’ells amb un diagrama de constel·lacions que corresponen a l’equinocci tardoral (Libra). Algunes interpretacions de l’obra afirmen que la parella que es besa és Venus i Adonis, mentre que l’home que emergeix del subsol és Caront que ve per endur-se Adonis i portar-lo a l‘inframón al costat de Persèfone amb qui s’hi havia d’estar una tercera part de l’any.

L’ombra de qualsevol objecte seguirà avui una línia recta, l’anomenada línia equinoccial, que si és representa sobre una superfície plana estarà orientada d’Est a Oest. A la imatge veiem la posició del raig de llum vespertí sobre aquesta línia en el rellotge de Sol de Ca les Senyoretes, Otos, la Vall d’Albaida.

Bona tardor.

Imatges:
1.- Astrònom observant l’equinocci. Domenicus van Wijnen, 1680. Wikipedia Commons.
2.- La tardor comença a Otos. La rateta de llum cau just sobre la línia equinoccial del rellotge de Sol de Joan Olivares a Ca les Senyoretes. 21 de setembre 2015.

L’agost acaba, com sempre, amb baixada de temperatures i pluges. Un final esperat per rebaixar-nos la xafogor d’aquests dies d’estiu. Un agost especial que ens ha ferit a tots i no oblidarem mai.Les constel·lacions van passant pel firmament, senyal que l’estiu avança i s’acabarà ben aviat. La Verge s’amaga en fer-se de nit, l’Escorpí i Sagitari ja no estan massa temps al cel mentre que Andròmeda i Perseu, constel·lacions de la tardor, ja guaiten per l’est en fer-se fosc.

Cinc planetes seran visibles al cel durant el mes. Júpiter i Saturn es veuran poc després de la posta de Sol mentre que Venus, Mart, i fugaçment Mercuri, seran observables abans de l’alba. Malgrat aquesta plèiade planetària només Saturn serà d’interés per a l’observació telescòpica. Els altres estan, o massa lluny, o són massa febles.

La Lluna, en el seu camí al cel permetrà, com sempre, distingir els diferents planetes i ajudar a trobar-los al que comencen a explorar el firmament.

La nit del primer dia de setembre en fer-se fosc tindrem un bell panorama celeste com es pot veure a la imatge. La Lluna creixent en Sagitari, Saturn en el Serpentari i Júpiter en la constel·lació de la Verge s’alinearan al cel en un arc de cel des del Sud cap a l’Oest.

Júpiter acaba ja enguany el temps de visibilitat en la primera part de la nit, quan és més fàcil observar-lo. El 28 de setembre deixarà de ser visible per la seua proximitat al Sol. El 12 de novembre retornarà a ser visible poc abans de l’eixida del Sol, després d’haver passat per darrere del l’astre rei.

Saturn, per contra, romandrà visible fins al desembre. Serà l’objecte planetari celeste més interessant d’observar durant la primera part de la nit. I recordeu que fins al 15 de setembre l’odissea final de la sonda Cassini continua. El 26 de setembre, quan la nau ja siga part del planeta, la Lluna ens l’assenyalarà.

Els altres planetes seran visibles a l’est poc abans de l’eixida del Sol. Venus serà el més brillant i el que es trobe a major alçada. Mercuri i Mart, per contra, estaran molt prop de l’horitzó. Tanmateix durant tot el mes aquests planetes i la Lluna faran un ball còsmic interessant de detallar.

El 12 de setembre, Mercuri tornarà a estar en el punt de màxima separació a l’oest del Sol, la màxima elongació occidental. En aquest moment es trobarà a 17,9 graus de separació angular del Sol i, per tant, al punt més alt a l’horitzó abans de l’alba.

La nit del 16 i la matinada del 17 de setembre Mercuri estarà en una conjunció molt pròxima a Mart. S’arribaran a situar a només 0,06º un de l’altre. Pràcticament un estarà damunt de l’altre. Tracteu d’observar-los a la matinada del 17, cap a les 6:30, prop de l’horitzó est poc abans de l’eixida del Sol.

La matinada del 18 la disposició dels planetes matutins serà la que mostra la imatge adjunta. De dalt cap avall, Venus, la Lluna, Mart i Mercuri. Entre Venus i la Lluna podrem veure la brillant estrella Regulus (alfa Leo).

Un dies després, el 20 de setembre,  Venus, davallant de dia en dia en direcció a la posició del Sol se situarà pràcticament sobre aquesta estrella tal com es veu en la següent imatge.

I l’estiu acaba també en setembre. El 22 de setembre a les 22:02 h. el Sol, en el seu camí en el firmament, creuarà la línia de l’equador celeste. El dia i la nit duraran el mateix: 12 h. Començarà la tardor a l’hemisferi nord i la primavera a l’hemisferi sud. L’estiu del 2017 serà història.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de setembre de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatges:
1.- Una imatge de l’eclipsi solar total que s’observà el dilluns 21 d’agost de 2017 a Madras, Oregon (EEUU). Un eclipsi solar total va travessar una part estreta dels Estats Units contigus des de Lincoln Beach, Oregon fins a Charleston, Carolina del Sud. Un eclipsi solar parcial va ser visible a tot el continent nord-americà, juntament amb parts d’Amèrica del Sud, Àfrica i Europa.
NASA / Aubrey Gemignani – https://www.flickr.com/photos/nasahqphoto/36548089062/
2-5 Posició dels planetes en el cel de setembre 2017. Stellarium.

L’hivern ja és història. Finalment la Terra, en el seu camí constant al voltant de la nostra estrella, ha arribat a un punt en que el Sol, vist des de la Terra, se situa just sobre la línia projectada cap a l’espai per l’equador terrestre, el que anomenem equador celeste. El moment exacte d’aquest fet serà a les 11:29 d’avui 20 de març.

El Sol, per tant, es troba avui sobre la meitat exacte del cel, sobre l’equador celeste que divideix la volta celeste en dues parts iguals, l’hemisferi nord i l’hemisferi sud celeste (Equinox, en la figura adjunta). Aquest fet determina que aquest matí el nostre estel ha eixit exactament per l’est i, al vespre, es pondrà exactament per l’oest. La durada de les hores de llum i les de nit seran avui exactament de 12 hores cadascuna a qualsevol punt del planeta. Aquest dia amb aquestes propietats tan extraordinàries és l’equinocci de primavera.

A partir d’ara les constel·lacions de l’estiu seran cada vegada més visibles, el Cigne, juntament amb la Lira i l’Àguila, l’Escorpí, Sagitari i Capricorn ja dominen el cel de les últimes hores de la matinada. Sobre aquestes, com mirant-s’ho tot, es troba l’anellat Saturn, ara que una nau humana es farà el harakiri a finals de l’estiu precipitant-se sobre els densos núvols saturnians. El planeta farà gaudir als amants del cel l’estiu que ve quan s’albire a hores més fàcils.

Que els cels de la primavera us siguen benèvols i, pugueu mirar, al camp o la muntanya, el firmament sense núvols ni llums humanes contaminants.

Imatges:
1.- Branca en flor de l‘arbre de l’amor (Cercis siliquastrum). 19 març 2017. Tavernes de la Valldigna. Enric Marco.
2.- Diagrama d’Understanding Astronomy, The Sun and the Seasons. La línia anomenada Equinox és el cercle de l’equador celeste per on es troba el Sol el 20-21 de març i el 22 de setembre, els dies dels equinoccis.
3.- Esquema del moviment del Sol el 20 de març de 2017 sobre la línia de l’equador celeste vist des d’un indret qualsevol del nostre país. Fixeu-vos com ix exactament per l’est i es pon per l’oest. Stellarium.

La primavera ja guaita per tot arreu. La temperatura suau invita a deixar la casa i eixir per admirar la natura que renaix. Com a mostra, els ametllers i cireres ja han tret la flor. I és que el suau però plujós hivern ens deixa a finals de mes. Les falles, com a expressió popular, va nàixer per cremar tot allò vell, també l’hivern que queda enrere. I, per tant, un signe inequívoc del final de l’estació freda és l’inici de les mascletades a València, que heu de veure, almenys una vegada a la vida.

El mes comença, en les primeres hores del capvespre, amb la trobada de la Lluna amb els planetes Mart i Venus mirant cap a l’oest. Els primers dies de març un fi tall lluminós del nostre satèl·lit natural se situarà ben prop dels planetes, formant un triangle el dia 1 mentre que el dia 2 els tres cossos s’alinearan.

Venus continua ben brillant a l’oest unes poques hores després de la posta de Sol. Tanmateix anirà davallant de dia en dia de manera que anirà, de manera aparent, aproximant-se al Sol. Serà el moment en que Mercuri tractarà de prendre-li el relleu. I, aleshores serà fàcil veure’l al costat de Venus la segona quinzena del mes. L’altura dels dos planetes, però, no serà massa elevada. Caldrà cercar un lloc sense obstacles prop de l’horitzó per albirar-los. Els capvespres dels 18 i 19 de març els dos planetes es trobaran, aproximadament, a la mateixa altura però ja massa prop del Sol. A partir d’aquest dia, Venus continuarà davallant mentre que Mercuri anirà separant-se del Sol, augmentant la seua altura, i, per això, serà més visible. Això, però, durarà ben poc. Els últims dies del mes el planeta assolirà una altura d’uns 14º, una misèria si la comparem amb el 43º que va assolir Venus en la màxima separació del Sol.

En març, Júpiter ja és visible per l’est a partir de la primera part de la nit. A primeries de mes el podrem observar ja a les 22:20 h. mentre que a final de mes, a les 21:20 h. ja el podrem gaudir al cel primaveral. D’aquesta manera el planeta gegant serà el centre d’atenció dels observadors del cel durant els pròxims mesos.

Saturn no es deixarà veure fins a la matinada. A l’eixida del Sol es trobarà ja ben alt entre les constel·lacions de l’Escorpí i Sagitari. La nit del 19 al 20, després de veure cremar les falles, la Lluna ens farà el favor d’assenyalar-nos el planeta dels anells ja que s’hi situarà al costat. No teniu excusa per no trobar-lo al cel.

Recordeu que la nit del 25 al 26 de març passarem a l’horari d’estiu. Caldrà afegir una hora als nostres rellotges. Ens allunyarem una mica més de l’horari natural del nostre meridià.

Finalment dir que l’hivern acabarà oficialment el dia 20 de març a les 11:29, quan el Sol travesse la línia de l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de primavera.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill mapa del firmament del mes de març de 2017. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Fotos:

1.- Mascletà a la plaça de l’Ajuntament. 14 de març 2016. Wikipedia Commons.
2-3.- Algunes configuracions interessants dels planetes durant el mes de març 2017. Stellarium.

Finalment ha arribat la tardor. Avui 22 de setembre, a les 16:21, el Sol en el seu moviment anual al cel creuarà l’equador celeste venint de l’hemisferi celeste nord. Serem, doncs, en l’equinocci de tardor. L’estiu haurà acabat i el camí cap a l’hivern ja es troba ben clar.

Les calorades estiuenques ja són passat i s’imposa poc a poc l’oratge suau de la tardor. Les ombres s’allarguen en un Sol que cap vegada fa un camí més curt al cel. I precisament avui, l’astre rei està recorrent el cercle màxim celeste, l’equador del cel, tall sobre la volta celeste feta per la projecció cap a l’univers del pla de l’equador terrestre. El Sol, per tant, recorre el camí de la meitat del cel, el cercle que divideix els hemisferis Nord i Sud celestes.

La tardor que ens espera mostrarà un ball constant dels planetes sobre el cel del vespre i de la matinada.

Com ja fa mesos que dura, el planeta Mart continuarà la cursa desenfrenada fugint de la lluïssor del Sol i recorrerà dia a dia, durant la tardor, les constel·lacions de Sagitari, de Capricorni i d’Aquari. Per tant, el planeta aconseguirà l’efecte de veure’l sempre, a la posta del Sol, aproximadament al mateix lloc, cap al Sud-Oest.

Saturn, que ha compartit amb Mart el protagonisme planetari al cel durant el passat estiu sobre la constel·lació de l’Escorpi, acabarà desapareixent en l’horitzó oest durant el mes de novembre, acostant-se a la direcció solar. Mentrestant podeu encara admirar-lo en octubre durant uns 45 minuts després de la posta del Sol.

El planeta que ens alegrarà els capvespres d’observació serà el brillant Venus. En octubre es deixarà veure ben prop de l’horitzó oest després de la posta del Sol. Serà, però, en novembre i sobretot desembre quan el puguem veure ben alt al cel del vespre.

Per gaudir de l’observació de Mercuri i Júpiter al cel caldrà buscar-los en la claror prèvia a l’eixida del Sol. L’11 d’octubre, cap a les 7:30, els dos planetes es creuran i passaran a només 3/4 part d’un grau (1,5 discos lunars) un de l’altre poc abans de l’alba. Júpiter, però, s’anirà allunyant del Sol i cap al final del mes de desembre ja eixirà per l’horitzó est cap a les 3 de la matinada, unes 5 hores abans de l’alba.

En la tardor també cal destacar la pluja d’estels dels Leònids que ocorrerà la nit del 17 al 18 de novembre. De vegades és espectacular, rivalitzant en bellesa amb els Perseids. Tanmateix no és tan coneguda per l’intens fred que fa ja en novembre que no invita gens a passar la nit al ras.

Finalment faig notar que la nit del 14 al 15 de novembre podrem gaudir d’una superlluna, fenomen que ocorre quan la Lluna es troba en el perigeu (punt de màxima aproximació a la Terra) al mateix temps que està en fase de plena. Aquest dia el nostre satèl·lit es veurà més gran i brillant. Admireu la Lluna aquest dia sobretot a l’eixida per l’horitzó est, cap a les 18:30.

Bona tardor.

Imatge: Arròs a punt de segar a la marjal de Cullera, la Ribera Alta. Tardor 2013. Enric Marco.