Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Equinocci

El cel de setembre de 2016

2

img_2628s

Setembre comença, les vacances acaben i els projectes postposats temporalment demanen prioritats i presses impossibles d’assolir. Mentrestant els astres del cel nocturn continuen les moviments repetitius i els encontres casuals que tant ens fan gaudir en aquest bloc.

Aquest mes ja veurem com a poc a poc Mart i Saturn, que tant ens han alegrat aquest darrer mes amb les danses celestes al voltant d’Antares, aniran situant-se cap vegada més cap a l’oest a la posta de Sol. L’Escorpí, on s’hi troben actualment, és una constel·lació d’estiu i el seu destí és desaparéixer per occident a final de setembre. Tanmateix el planeta Mart, com que es desplaça ràpidament pel cel, fugirà de la constel·lació i de la desaparició per situar-se a final de mes sobre Sagitari. Això permetrà que el puguem observar durant unes setmanes més. La nit del 8 al 9 de setembre una lluna en quart creixent se situarà al costat de Saturn, a només 4º al nord del planeta anellat.

20160908-Lluna-SaturnPer la seua part, el brillant Venus serà visible tot just després de la posta del Sol mirant cap a l’oest només la primera quinzena de setembre. Però la posició de l’astre serà molt baixa, ben a prop de l’horitzó, de manera que només si tenim un horitzó sense obstacles en direcció oest serà possible observar-lo.

La nit del 16 de setembre, cap a les 21:00,  la Lluna plena s’alinearà amb la Terra i el Sol i, per tant, passarà per la zona d’ombra de la Terra. Tanmateix el pas serà molt rasant, de manera que només travessarà la zona penumbral amb la qual cosa, la cara brillant de la Lluna baixarà només una mica la seua brillantor. Tindrem un eclipsi penumbral de Lluna, però quasi imperceptible.

Mentrestant els primers resultats de la missió Juno ja van arribant. La nau Juno de la Nasa ja ha completat la primera òrbita al voltant del gegant Júpiter. Aquesta passa per damunt dels pols jovians i els instruments a bord permetran estudiant detalladament aquestes zones fins ara inexplorades. Ja ha enviat algunes imatges impressionants com la que obre aquest apunt.

Finalment caldria comentar que el 22 de setembre, a les 16:21, el Sol creuarà l’equador celeste venint de l’hemisferi celeste nord. Serem, doncs, en l’equinocci de tardor. L’estiu haurà acabat i el camí cap a l’hivern ja es troba ben clar.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Lluna nova Setembre 1 11 03
Quart creixent Setembre 9 13 49
Lluna plena Setembre 16 21 05
Quart minvant Setembre 23 11 56

Si voleu obtenir més informació podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un senzill un mapa del firmament del mes de setembre de 2016. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge:

1.- La regió del pol Nord de Júpiter és visible quan la nau espacial Juno de la NASA s’acosta al planeta gegant. Aquesta vista de Júpiter va ser presa el 27 d’agost passat, quan Juno era a 703000 quilòmetres de distància. NASA / JPL-Caltech / SwRI / MSSS
2.- Imatge d’Stellarium.

Comença una primavera ben primerenca

0

Equinocci-20160320-CaSenyoretes

Acaben les Falles i en huit dies serà diumenge de Pasqua. Dues festes tan volgudes i arrelades entre els valencians i que són festes de benvinguda a la primavera, a l’allargament del dia, a l’oratge més suau i al reviscolament de la vida.

La raó, però, de l’embolic de l’acumulació de dates festives caldria buscar-lo en el concili de Nicea, l’any 325.

Falla-LaDula2016I és que el començament oficial de la primavera serà enguany tot just quan acaben les Falles. Avui, 20 de març a les 5:30 h (hora local) el Sol, en el seu camí anual sobre el cel, ha passat de l’hemisferi sud celeste a l’hemisferi nord celeste i ha creuat, per tant, l’equador celeste. Ha estat el moment de l’equinocci de primavera. Una primavera que durarà 92 dies i 18 hores, fins el 21 de juny.

I com que el Sol romandrà aproximadament durant tot el dia sobre el cercle de l’equador celeste que passa exactament per l’est i l’oest, el dia i la nit duraran exactament 12 hores en tots els indrets de la Terra.

Esfera celeste
Esfera celeste

Normalment el dia de l’equinocci de primavera cau al voltant del 21 de març. Enguany però, ho ha fet molt més prompte. De fet aquesta serà la primavera més primerenca des del 1896!

La causa d’aquest avançament és que 2016 és un any de traspàs i les efemèrides astronòmiques s’avancen però l’efecte principal cal buscar-lo en que l’any 2000 va ser un any de traspàs, d’acord amb el calendari gregorià que fem servir, cosa que ha fet que l’equinocci de març arribe aproximadament tres quartes parts d’un dia abans en cada any durant el segle 21 (2001-2100) que durant els anys de la centúria passada.

Finalment recordar que el canvi de l’horari d’hivern a l’horari d’estiu serà durant la nit del 26 al 27 de març. Serà el moment d’afegir una hora més als nostres rellotges.

Que gaudiu de la primavera…

Imatges:
1.- El calendari solar de Ca les Senyoretes marca l’equinocci de primavera Fotografia: Joan Olivares
2. Falla La Dula. Tavernes de la Valldigna, 2016. Enric Marco
3.- Esfera celeste amb el camí del Sol els dies dels solsticis i equinoccis.

El cel de març de 2016

0
Publicat el 1 de març de 2016

aszteroidafoldL’hivern acabarà a final de mes i només hem patit una mica de fred a finals de febrer, amb una bona nevada i tot. Tot i que aquest hivern tan insòlit s’ha associat al canvi climàtic, més aviat cal buscar el culpable cap al Pacífic sud i al fenomen del Niño que enguany ha estat molt potent.

Jupiter_080316_Opposition_Finder_Chart

En aquest mes de març, finalment tindrem un planeta visible al cel nocturn durant les primeres hores de la nit. Júpiter serà visible durant tota la nit en els pròxims mesos. El 8 de març el planeta gegant estarà en oposició, és a dir, que estarà alineat amb la Terra i el Sol, estant el nostre planeta al mig. Així que es trobarà a 180º del Sol vist des de la Terra. Per jupiter-oposicioaixò serà visible durant tota la nit. Júpiter eixirà per l’est a la posta de Sol, arribarà al punt més alt a la mitjanit i es pondrà per l’oest a l’alba. Com que aquest dies la distància Terra-Júpiter serà mínima la seua brillantor aparent serà màxima, igualant la brillantor de Sírius, l’estel més brillant del cel. Actualment Júpiter es troba a unes 4.435 ua (663,5 milions de quilòmetres) de la Terra. Encara que aquests dies la seua posició estarà una mica més allunyada que l’any passat, la grandària aparente al cel serà impressionant: 44,4 segons d’arc. Un telescopi mitjà revelarà fàcilment les llunes i les bandes de núvols. Per si no el trobeu, cosa difícil ja que Júpiter serà l’astre més brillant del cel oriental aquests dies durant la primera part de la nit, la Lluna s’hi situarà al costat la nit del 21 al 22 de març.

Els altres planetes continuaran veient-se durant la segona part de la nit i sobretot poc abans de l’eixida del Sol.

Trio-20160329Saturn i Mart seran ben visibles en la constel·lació de l’Escorpí, fent de guardes de l’estel Antares. La matinada del 2 de març, a partir de les 3:00 h serà bon moment per veure la conjunció de Saturn amb la Lluna.  Però el moment més fotogènic serà quan es forme el trio Mart – Lluna – Saturn la matinada del 29 de març. A més a més com que  l’estel Antares es trobarà també present, podríem veure-hi una quàdrupla. Els altres planetes, Venus i Mercuri, ja no seran visibles ja que la seua proximitat al Sol els fa inobservables.

Sembla que aquest mes de març també rebrem la visita d’un nou asteroide que passarà fregant la Terra. 2013 TX68, que té uns 30 metres de diàmetre, anava a passar a només uns milers de quilòmetres de nosaltres però les noves dades de l’objecte aconseguides en antigues imatges han aconseguit millorar-li l’òrbita prevista.  Podrem dormir tranquils els pròxims dies.  Aquestes noves observacions de l’asteroide 2013 TX68 preveuen que fregue la Terra el pròxim 8 de març. El seu pas, però, serà molt més allunyat del que es pensava. Passarà aproximadament a uns 5 milions de quilòmetres del nostre planeta. Pot ser que passe més prop i tot però no serà a menys de 24.000 quilòmetres. A més a més, s’ha determinat que 2013 TX68 no suposa un risc per a la Terra durant el pròxim segle.

El principal problema que s’ha tingut per determinar correctament l’òrbita de 2013 TX68 és que s’està acostant a la Terra des de la direcció del Sol. Una molt mala posició per a que els telescopis puguen observar-lo.

Finalment la primavera començarà tot just quan acaben les Falles. El 20 de març a les 5:30 h el Sol, en el seu camí sobre el cel, creuarà l’equador celeste. Serà el moment de l’equinocci de primavera. El dia i la nit duraran exactament 12 hores en tots els indrets de la Terra.

I finalment recordar que el canvi d’horari d’hivern a l’horari d’estiu serà durant la nit del 26 al 27 de març. Serà el moment d’afegir una hora més als nostres rellotges, .

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Març 2 00 11
Lluna nova Març 9 02 55
Quart creixent Març 15 18 03
Lluna plena Març 23 13 01
Quart minvant Març 31 16 17

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de març de 2016, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge:

1.- Dibuix artístic de l’aproximació de 2013TX68 a la Terra.
2.- Carta astronòmica per trobar Júpiter el 8 de març 2016. Freestarcharts.
3.- Vista en conjunt del Sistema Solar del 8 de març de 2016 amb l’oposició de Júpiter.
4.- Vista del cel de la matinada del 29 de març 2016 a les 5 del matí. Stellarium.

La Lluna entra en la foscor en la matinada del 28

0

Eclipsi Lluna juny 2011

La nit del diumenge 27 al dilluns 28, amb permís dels núvols que sembla que hi seran presents, tindrem l’oportunitat de gaudir d’un interessant eclipsi total de Lluna.

El nostre satèl·lit s’anirà enfosquint a poc a poc i adquirirà una tonalitat rogenca. Haureu de matinar, però, ja que el màxim de foscor lunar ocorrerà a les 4:47 h de la matinada del dilluns!

L’òrbita de la Lluna al voltant de la Terra està inclinada uns 5 graus respecte a l’òrbita terrestre al voltant del Sol. Així, vist des de la Terra, la Lluna passa per dalt o per baix del Sol i per dalt o per baix de l’ombra que projecta la Terra. Per tant, els astres no es tapen entre ells, és a dir no produeixen eclipsis. Tanmateix, hi ha dos punts en que el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats, els anomenats punts nodals, els punts on es produeix el creuament dels dos plans de les òrbites i, són els llocs on es produeixen els eclipsis.

lunecl2Quan la Lluna s’interposa entre la Terra i el Sol, es produeix un eclipsi de Sol. Aquest va ser el cas de l’eclipsi de Sol del 3 d’octubre 2005. Però la matinada del dilluns el que veurem serà un eclipsi de Lluna. Aquest fenomen ocorre quan el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats i en aquest ordre. El nostre satèl·lit entra dins de l’ombra que projecta la Terra en l’espai a causa de la llum solar. La Lluna, que estarà en fase de plena, anirà entrant en l’ombra a poc a poc, veient-se primerament com a parcial, fins a entrar totalment, la fase de totalitat.

Mars-Comet-NASA

Com es veu en la seqüència de l’eclipsi del 15 de juny 2011 en que s’aconseguí observar només l’eixida de la Lluna de l’ombra de la Terra, es veu clarament com l’enfosquiment pren una tonalitat rogenca.

Aquest color rogenc que adquireix la Lluna en endinsar-se en la foscor de l’ombra de la Terra  pot explicar-se molt bé si ens imaginem situats a la superfície de la Lluna en el moment de l’eclipsi. Allà dalt del cel tindrem la gran Terra que estarà tapant el Sol. Però que veiem al voltant de la Terra? Un gran anell de foc! Mirem on mirem al voltant del nostre planeta, veiem la llum rogenca rasant del Sol. És a dir, estem veiem totes les postes i eixides del Sol de la Terra al mateix temps i alhora.

Aquesta llum rogenca solar incidirà sobre la superfície polsosa lunar que la reflectirà de tornada a la Terra. I, és aquest viatge d’anada i tornada de la llum solar filtrada per l’atmosfera terrestre la que confereix la màgia dels colors dels eclipsis lunars.

Visibilitat

L’eclipse serà visible a Amèrica, Europa, Àfrica i Orient Mitjà. Mentre l’est dels Estats Units i el Canadà el veuran en les primeres hores de la nit del 27 de setembre, l’eclipse total el veurem ací en les primeres hores de la matinada, després de la mitjanit i abans de l’eixida del Sol 28 de setembre. Finalment, a l’àrea de l’Extrem Orient, Austràlia i el Pacífic no serà visible, ja que serà de dia.

Visiblitat-Eclipsi20150928

Les fases de l’eclipsi de la matinada del 28 de setembre seran les següents

Fase Mes Dia
Hora local
P1 Inici fase penombral 28 02 11 47
U1 Inici fase parcial 28 03 07 11
U2 Inici totalitat 28 04 11 10
Màxim Centre totalitat 28 04 47 08
U3 Final totalitat 28 05 23 05
U4 Final fase parcial 28 06 27 03
P4 Final fase penumbral 28 07 22 27

Fases-Eclipsi20150928n

La fase de totalitat durarà 72 minuts. Abans i després de la totalitat observarem un eclipse parcial de 64 minuts de durada, per la qual cosa la Lluna tardarà aproximadament 3 i 1/3 hores per a agranar per complet l’ombra de la Terra.

Aquest eclipsi serà especial per dos afegits interessants. Primerament la Lluna es trobarà en el perigeu de la seua òrbita (punt més pròxim a la Terra) i per açò estarà més a prop i es veurà una mica més gran, la qual cosa rep el nom de superlluna i, a més l’eclipsi es produirà prop de l’equinocci de tardor amb la qual cosa la Lluna i el Sol es trobaren prop de l’equador, fet que els nord-americans anomenen Harvest Moon (Lluna de la collita). En aquests dies la Lluna ix molt prop del nord-est i es pon molt al nord-oest, i, per tant estarà una mica més de temps dalt de l’horitzó.

L’eclipsi es podrà seguir per internet des de la Universitat de Barcelona i també des d’altres llocs. Interessant per si l’oratge ens fa una mala passada.

Més informació a la web especial preparada pel departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona.

La fitxa completa de l’eclipsi pot veure’s la pàgina de la NASA dedicada als eclipsis:LE2015Sep28T

Una “superluna de sangre” teñirá de rojo la madrugada del lunes. Entrevista a Levante, 26 de setembre 2015.

Foto i gràfics

1.- Lluna en la fase de totalitat el 15 de juny 2011 a les 22:42. Enric Marco
2.- Òrbitres de la Terra i la Lluna
3.- Seqüencia de l’eclipsi de Lluna del 15 de juny 2011. Només es veié la sortida des de la fase de totalitat.
4.- Visibilitat de l’eclipsi en el món. NASA/Espenak
5.- Fases de l’eclipsi. NASA/Espenak

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

I com qui no vol la cosa, comença la tardor

2

 

Equinocci-Tardor-CaSenyoretesAvui, 23 de setembre, és el dia de l’equinocci de tardor. El Sol, vist des de la superfície terrestre, ha creuat a les 10:21, hora continental europea, l’equador celeste en direcció cap al Sud. Aquest esdeveniment dóna pas a la tardor a l’hemisferi nord i a la primavera a l’hemisferi sud.

Ja us havíeu adonat com cada dia els rajos de Sol entren cada vegada més endins de casa. Les persianes cada vegada poden aturar menys la calor solar. Això és causat perquè el Sol es troba cada dia més baix.Solstici-EquiocciSi al principi de  l’estiu el Sol es trobava alt i eixia prop del nord-est i es ponia prop del nord-oest, a mesura que ha anat passant els mesos de juliol i agost, l’eixida i posta del Sol cada vegada s’ha produït més prop dels punts cardinals Est i Oest, respectivament.

Avui, finalment, el Sol finalment ha eixit exactament per l’est, seguirà la línia de l’equador celeste i es pondrà exactament per l’oest.

Com pot ser això? Tots hem escoltat de menuts la lliçó dels punts cardinals (Est, Sud, Oest, Nord) en que se’ns deia que el Sol sempre ix per l’est i es pon per l’oest. Aquesta visió simplificada dels moviments del Sol en el cel terrestre ha fet molt de mal en l’educació dels nens. De fet, el Sol ix per l’est i es pon per l’oest només dos dies a l’any: els dies dels equinoccis, el de primavera (21 de març) i el de tardor (22 o 23 setembre).

Posicio-Sol-equinox

Com que l’equador celeste és un cercle que creua el cel passant per l’est i l’oest i avui el Sol es troba sobre ell, el nostre estel passarà per aquests punts cardinals (veieu aquesta figura). I donat que l’equador celeste presenta la meitat dalt de l’horitzó i l’altra meitat per baix, el dia i la nit duraran el mateix: 12 hores. Per això avui ens trobem a l’equinocci de la tardor. (A la figura el cercle Equinox és el cercle de l’equador celeste).

I a més a més, el dia de l’equinocci ens fa també un regal geomètric. Si plantem un objecte vertical a terra i marquem l’extrem de l’ombra durant unes hores veurem que es formarà una línia recta que anirà exactament d’est a oest. Aquesta línia, anomenada equinoccial, també es podrà veure si usem superfícies verticals com ara un rellotge de Sol. (Mireu la primera figura).

La tardor ja ha arribat. Ja des del 21 de juny els dies són cada vegada més curts i les nits cada vegada més llargues però a partir d’ara la nit serà més llarga que el dia. Així que, com diu l’amic Joan Olivares en un dels seus rellotges, Carpe Diem et Noctem.

Mars-Comet-NASAImatges i Figures:
1.- El punt de llum solar cau pràcticament damunt de la línia equinoccial en el rellotge de Sol de Joan Olivares a Ca les Senyoretes a dos dies de l’equinocci. Al fons el Benicadell. 20 de setembre 2015. Enric Marco.
2.- Esfera celeste amb els cercles per on es mou el Sol durant els solsticis i equinoccis.
3.- Punt d’eixida del Sol el 23 de setembre. Astronomy Simulation. University Nebraska-Lincoln.
4.- Línees equinoccials obtingudes el 23 de setembre de 2004 al Col·legi Públic Jaume II el Just de Benifairó de la Valldigna. Enric Marco.

El cel de setembre de 2015

1

Lluna Venus

Els dies ja són ben curts i, sembla que ja hem deixat les calorades mentre ens enfilem cap al final de l’estiu. Passades les 9 ja és fosc i podem continuar mirant el cel tot esperant algun regal que ens porte el moviment dels planetes.

Saturn, el planeta que ens ha acompanyat els últims mesos, ens deixarà finalment a final de mes. Així que, si volem veure els principals planetes, caldrà matinar molt per veure’ls abans de la sortida del Sol.

En setembre, l’esquiu Mercuri es deixarà veure durant la primera quinzena del mes, en direcció a l’oest poc després de la posta del Sol. Encara que el dia 4 es trobarà en la màxima elongació oriental separat 27º del Sol, la seua altura respecte a l’horitzó durant tots els dies serà sempre molt baixa, sempre menor de 10º. L’horari d’observació serà molt reduït. Només el podreu veure de 20:30 a 21:00 i amb un horitzó oest lliure d’obstacles, arbres o muntanyes. Un repte per a l’observador.

Saturn continua situat en les urpes de l’Escorpí i, per tant, és fàcil trobar-lo mirant cap al sud-oest en fer-se fosc. Tanmateix, cada dia que passa, poc després de la posta del Sol, es trobarà més i més a prop de l’horitzó fins que a final del mes deixe de ser visible. Aprofiteu aquests últims dies per observar-lo. I si encara no sabeu on trobar-lo, el dia 18 de setembre una lluna creixent s’hi situarà a la seua dreta.

Per a admirar els altres planetes caldrà matinar per buscar-los en l’horitzó est, poc abans de l’eixida del Sol.

Així, si a primers del mes de setembre observeu el cel de l’est a partir de les 6 del matí, abans de l’alba, veureu dues lluminàries planetàries en Cancer: Venus ben brillant a la dreta i més baix i Mart, més dèbil a l’esquerra i més alt. Per ajudar, la matinada del 10 de setembre una lluna fina minvant es posarà al costat del planeta de la deessa de la bellesa.

30 de setembre 2015 a les 7:00
30 de setembre 2015 a les 7:00

Però, mentre Venus es quedarà pràcticament fix al cel, Mart es mourà, de dia en dia, cap a l’horitzó. En el seu camí, la matinada del dia 25 de setembre es trobarà amb l’estrella principal de Leo, Regulus, situant-s’hi a només 0.8º. Però serà durant els últims dies del mes i els primers d’octubre quan tindrem el més bell espectacle celeste. Mart se situarà entremig de Júpiter, baix, i Venus, dalt, formant, d’aquesta manera una bonica línia planetària, de baix a dalt, Júpiter, Mart i Venus i amb Regulus pel mig.

Tanmateix el fenomen astronòmic més interessant del mes és l’ocultació de l’estrella Aldebaran per la Lluna. Si és ben normal que la Lluna en el seu recorregut pel cel, mentre orbita la Terra, vaja tapant estels, la majoria d’ells poc brillants, no és tan usual que la Lluna oculte o eclipse un estel de primera magnitud com és l’estel roig més brillant de Taure, Aldebaran.

Ocultació d'Aldebaran. 5 de setembre 2015. 6:48. Tavernes de la Valldigna
Ocultació d’Aldebaran. 5 de setembre 2015. 6:48. Observat des de Tavernes de la Valldigna

La matinada del  5 de setembre, a partir de les 6:45, minut amunt o avall depenent del punt d’observació, la Lluna començarà a tapar Aldebaran. En el lloc de l’ull vermellós del Taure veurem un quart minvant de la Lluna. Evidentment aquest canvi serà temporal. L’eclipsi estel·lar acabarà uns minuts abans de les 8 del matí. A aquest hores, però ja serà de dia en les nostres latituds.

L’ocultació d’Aldebaran no es veurà de la mateixa manera en tot el planeta. Per exemple, a Canàries, l’estel passarà fregant la part sud del nostre satèl·lit i no es taparà. Més al sud no hi haurà eclipsi. Si viatgem cap al nord serà possible veure el fenomen fins a les zones polars.

0905zc692

Tanmateix, com es pot veure en el mapa adjunt extret de la web Lunar occultations (també en aquesta web) on es veu la banda de totalitat de l’eclipsi estel·lar, els observadors situats a la costa est dels Estats Units i del Canadà estaran més afavorits ja que podran veure tot el fenomen, l’entrada i la sortida d’Aldebaran de darrere de la Lluna durant la fosca nit. Nosaltres només podrem veurem l’entrada, tal com indica la zona blava. En la taula que mostra la web Lunar occultations tenim el temps exacte en U.T. (temps universal. Per convertir a hora local cal sumar 2 hores) del començament de l’ocultació per a moltes ciutats del món, entre elles moltes del nostre país, València, Reus, Alacant, la Seu d’Urgell, Eivissa, però no Barcelona. Les diferències són només d’uns pocs minuts i si comenceu a observar l’ocultació a les 6:45 no us perdreu l’espectacle.

Per a acabar només cal recordar que l’estiu s’acaba enguany el 23 de setembre a les 10:21. En aquest moment ens trobarem a l’equinocci de tardor. Però d’això ja en parlarem més endavant.

La Lluna presentarà les següents fases en hora local:

Fase Mes Dia Hora
Quart minvant Setembre 5 11 54
Lluna nova Setembre 13 08 41
Quart creixent Setembre 21 10 59
Lluna plena Setembre 28 04 50

Si voleu obtenir més informació i un senzill mapa del cel observable del mes de setembre de 2015, podeu punxar aquest enllaç. També podeu veure un mapa del firmament. I tot això gràcies al Planetari de Quebec.

Imatge:
1.- Eixida de Venus de darrere de la Lluna. 1 desembre 2008 a les 18:20. Sonia Soria
2.- La Lluna comença a ocultar Aldebaran. 5 de setembre 2015. Simulació a Stellarium.
3.- Mapa de l’ocultació d’Aldebaran. De la web Lunar occultations.

Eclipsi i supermarea. Una coincidència?

6

CAnqvrDUQAAIo5r.jpg_large

Si divendres l’interés es va centrar al voltant d’un eclipsi passat per aigua, ahir l’expectació mediàtica es va encarar cap a un altre fenomen natural, la supermarea de l’Atlàntic Nord, molt destacable a les costes de la Bretanya i Normandia.

El fenomen de les marees està relacionat amb la Lluna però, per poder comprendre el perquè d’aquesta marea esperada de catorze metres i mig, cal afegir alguns ingredients suplementaris.

La Lluna és la causant de les marees que cada 12 hores i mitja fan pujar la mar unes desenes de metres a l’oceà Atlàntic. La marea és una conseqüència de la Llei de Gravitació Universal, com va explicar Isaac Newton: la Terra atrau la Lluna i la manté en òrbita al seu voltant però, atès que la llei és universal, també descriu com la Lluna atrau la Terra. I aquesta es deforma, ja que els punts terrestres situats més prop del nostre satèl·lit i els més allunyats no són atrets amb la mateixa intensitat. Les plataformes continentals s’eleven prop d’un metre mentre que les zones més deformables, com ara les masses oceàniques, ho fan fins a 15 metres. En les àrees terrestres alineades amb la Lluna es produirà marea alta mentre que en les situades perpendicularment la marea serà baixa.

Però el Sol també exerceix una atracció sobre el nostre planeta, encara que la seua força és menor a causa de la seua gran distància. Les forces de marea causades per la nostra estrella són 2,2 vegades menors que les que produeix la Lluna. Quan la Lluna es troba en quart creixent o minvant, vist des la Terra l’angle format entre la Lluna i el Sol és de 90º i les marees altes són molt dèbils. Són les anomenades marees mortes, ja que les atraccions gravitatòries dels dos cossos sobre la massa líquida de la Terra es contraresten en part. Ara bé, en els moments de lluna plena i nova, amb la Terra alineada amb la Lluna i el Sol, l’atracció gravitatòria dels dos se sumen i la marea alta ix reforçada. És el que s’anomena una marea viva. Són les més intenses i amb un nivell del mar molt més elevat.

Aquesta marea viva, però, és encara més intensa quan la Terra, la Lluna i el Sol es troben exactament alineats. I això passà justament divendres durant l’eclipsi de Sol i, en què, a més a més, la banda de totalitat passava per sobre de l’Atlàntic Nord.

I com els eclipsis es repeteixen en cicles de 18 anys i 10 o 11 dies, després dels quals el Sol i la Lluna tornen aproximadament a la mateixa posició en el cel (cicle de Saros), una marea viva extraordinàriament intensa com la que estan patint les costes atlàntiques es repetirà al voltant del 30 de març de 2033.

France-Mont-Saint-Michel-1900sPerò aquestes influències del Sol i de la Lluna poden encara reforçar-se a causa de la forma de les seues òrbites. L’òrbita de la Lluna és lleugerament allargada amb forma d’el·lipse i, per tant, n’hi haurà punts en què el nostre satèl·lit es troba més prop, el perigeu, i d’altres en què es troba més lluny, l’apogeu. La diferència entre les dues distàncies arriba a ser d’uns 50.000 km. I, justament, el passat dijous 19 de març, la Lluna es trobava ben a prop, en el perigeu, a només 357.584 km del centre de la Terra.

Així que tenim tot els ingredients per a una supermarea. La Lluna es troba aquests dies prop del seu punt més pròxim a la Terra, el perigeu. A més a més, tenim lluna nova i, per tant, amb el Sol alineat aproximadament amb la Terra i la Lluna.

Però si a tots aquests elements afegim l’eclipsi d’ahir que va alinear exactament el Sol, la Lluna i la Terra, llavors podem comprendre com tots els efectes possibles s’han conjuminat per tenir una supermarea. I si, a més a més, es produeix una tempesta prop de la costa, els danys en les instal·lacions portuàries poden ser considerables.

Ah! i divendres 20 de març a les 23:45 va començar la primavera.

Imatge: 1.- Marees vives i mortes. El temps de la A a la Z: marees. El temps a TV3.
2.- Mont Saint Michel en marea alta. Any 1900. Wikipedia Commons.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Adéu estiu, benvinguda tardor

0
Avui ha començat la tardor i, podem dir, amb recança, adéu a l’estiu. Un estiu que s’acomiada amb pluges, però amb uns dies prèvis molt calurosos al setembre. El Sol, vist des de la superfície terrestre, ha creuat a les 4:29 d’aquesta matinada, hora continental europea, l’equador celeste en direcció cap al Sud. Aquest esdeveniment dóna pas a la tardor a l’hemisferi nord i a la primavera a l’hemisferi sud.El dia de les ombres minvants. L'estiu guaita a la portaL’equador celeste és un cercle al cel que és la projecció del cercle de l’equador terrestre.

L’equador celeste creua el cel passant per l’est i l’oest i com avui el Sol es troba sobre ell, el nostre estel passarà per aquests punts cardinals. I donat que l’equador celeste presenta la meitat dalt de l’horitzó i l’altra meitat per baix, el dia i la nit duraran el mateix: 12 hores. Per això avui ens trobem a l’equinocci de la tardor. (A la figura el cercle Equinox és el cercle de l’equador celeste).

Però perquè es produeix aquest fenomen? I perquè es produeixen les estacions? La resposta és senzilla. la culpa la té la inclinació de l’eix de rotació de la Terra respecte al pla de translació al voltant del Sol. Donat que l’eix de gir de la Terra es manté constant al llarg de l’òrbita, en passar els dies la llum del Sol arriba amb distinta inclinació. Durant un temps s’il·lumina més l’hemisferi nord (primavera i estiu) que l’hemiferi sud. D’altres dies l’hemisferi nord rep una il·luminació menor (tardor i hivern). Però dos dies a l’any la il·luminació és idèntica en els dos hemisferis. Són els dies dels equinoccis de primavera (21 març) i de tardor (23 setembre). 1000px-Orbital_relations_of_the_Solstice,_Equinox_&_Intervening_Seasons.svg Els esquemes, com el que mostre ací dalt, ajuden a entendre la importància de la inclinació de l’eix de la Terra per a l’existència de les estacions. Però ara que tenim satèl·lits en òrbita ho podem veure en imatges reals.

La càmera Spinning Enhanced Visible and Infrared Imager (SEVIRI) situada al satèl·lit metereològic europeu Meteosat-9 de EUMETSAT va capturar quatre imatges dels quatre punts principals de l’òrbita terrestre. Recordem que el Meteosat mira a la Terra des d’una òrbita geocèntrica situada a 36.000 km de la Terra. Les imatges mostren clarament com la llum del Sol va caure sobre la superfície terrestre el 21 de desembre de 2010 (superior esquerra), el 20 de març (superior dreta), el 21 de juny (inferior esquerra) i el 20 de setembre de 2011 (inferior dreta). Cada imatge va ser presa seasons_msg_2010-2011 a la mateixa hora. Veieu clarament que el 20 de març 2011 (equinocci de primavera) i el 20 de setembre 2011 (equinocci de tardor), el terminador, la linia que separa la foscor de la claror, és una línia recta que va des del pol nord al sud i el Sol il·lumina directament sobre l’equador. Unes imatges que valen més que mil explicacions.

En la cultura popular els dies dels equinoccis no són tan apreciats com els dies dels solsticis, però, tot i això, cal destacar l’ús que en feren els maies en diversos monuments. Els maies tingueren en compte aquests fenòmens astronòmics i els feren servir molt sovint en els seus temples, segurament per atemorir i per controlar la població. Així a la zona arqueològica de Dzibilchaltún, al Yucatán, la primera eixida del Sol de la tardor se situa perfectament emmarcat dins de l’edifici Casa de las Siete Muñecas.

L’ús més conegut ús de les llums del Sol equinoccial és troba a la ciutat més important de la civilització maia, Chich’en Itza. Allí és troba el temple anomenat “El Castillo” o piràmide de Kukulkan. Unes baranes de pedra flanquegen cada escala, i a la base de l’escalinata nord s’hi troben dos colossals caps de serps emplomallades, efígies del déu Kukulkan. En els dies dels equinoccis, sembla que una immensa serp amb el cap situat a la base de l’escala que va movent-se a mesura que el Sol transita pel cel.  Podem imaginar l’admiració i la por que sentiríem els antics maies en veure descendir a la terra la serp emplomallada.

Imatges i vídeos: Seeing Equinoxes and Solstices from Space. September 23, 2011.
Imatges: esquemes dels moviments del Sol i de la Terra. Wikimedia Commons.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb | Deixa un comentari

Ja som a la tardor i la tele no va

1
Finalment, després de sofrir nits agòniques a causa del calor saharià, sembla que es pot dormir. Els cels ja no estan constantment rasos i els núvols ens fan la guitza cada vegada més nits. I és que, meteorològicament parlant, l’estiu ja ens havia deixat i avui, a la vesprada, també ho farà astronòmicament. L’estiu ens abandona i comença la tardor.Avui és el dia de l’equinocci de tardor. El Sol, vist des de la superfície terrestre, creurà a les 16:49, hora continental europea, l’equador celeste en direcció cap al sud. Aquest esdeveniment dóna pas a la tardor a l’hemisferi nord i a la primavera a l’hemisferi sud.

Com que l’equador celeste és un cercle que creua el cel passant per l’est i l’oest i avui el Sol es troba sobre ell, el centre del disc del nostre estel passarà avui exactament per aquests punts cardinals (veieu aquesta figura). I donat que l’equador celeste presenta la meitat dalt de l’horitzó i l’altra meitat per baix, el dia i la nit duraran el mateix: 12 hores.

El fet que, durant aquests dies, el Sol es trobe sobre l’equador celeste o en les seues proximitats pot ser, per a nosaltres, anecdòtic però és un drama per a les poblacions aïllades situades en les zones equatorials del nostre planeta.

Hi grans àrees a la Terra en que la seua única manera de comunicar-se amb la resta del món és mitjançant un enllaç amb un satèl·lit geoestacionari de telecomunicacions.

Aquests satèl·lits, la característica principal dels quals, és que giren al voltant de la Terra en justament 24 hores. Per a que això siga possible s’han de situar sobre l’equador en una òrbita molt alta, 36.000 km des del centre del nostre planeta. D’aquesta manera es troben “penjats”  sempre al mateix punt del cel. Satèl·lits d’aquesta mena són els meteorològics com el Meteosat europeu o el GOES americà que mostren sempre la mateixa imatge de la Terra, els de cadenes de televisió, com els que reemetien TV3 al món, i els de comunicacions de veu i dades.

En les illes situades al centre de l’Atlàntic, de l’Índic o del Pacífic o en poblacions de l’Àfrica o d’Àsia no hi ha cable de fibra òptica, ni línies telefòniques i el senyal de televisió, ràdio, telèfon, internet i fins i tot les trucades d’emergència passen únicament pel satèl·lit.

Que passa en els dies pròxims als equinoccis de primavera i tardor? Doncs que el Sol en el seu camí pel firmament se situa exactament darrere del satèl·lit uns minuts al dia. La nostra estrella no només ens envia llum visible sinó també radiació de tot l’espectre electromagnètic, fins i tot ones de ràdio i microones, incloent les freqüències de microones utilitzades per comunicar-se amb els satèl·lits (banda C, banda Ku i banda Ka). Aquesta emissió radioelèctrica solar té una potència molt superior al senyal que envia el satèl·lit i per tant produeix una forta interferència en els receptors a la superfície de la Terra.

Així que durant uns 10 dies al voltant dels equinoccis de primavera i tardor i durant uns 10-20 minuts al dia, depenent de la zona geogràfica, aquestes àrees estan, ara si, totalment aïllades de la resta del món.

Un efecte cridaner és l’efecte del tall solar sobre les borses de la Índia que tanquen uns mínuts més tard per compensar els inversors que es connecten via satèl·lit des de zones remotes.

L’illa de Santa Helena, famosa per haver hostajat Napoleó després de la desfeta de Waterloo, es troba al mig de l’Atlàntic sud. Malgrat que el nou cable submarí de l’Atlàntic Sud passarà relativament a prop, no hi ha previsió de fer cap ramal cap a l’illa. Una estació terrestre de seguiment de satèl·lits amb un disc de 7,6 metres de diàmetre construïda el 1989 a The Briars és l’única connexió internacional que ofereix a través d’enllaços via el satèl·lit Intelsat 707 comunicació cap la pròxima l’illa Ascensió i cap al Regne Unit. En les dates pròximes als equinoccis, com aquests dies, les línies telefòniques internacionals i internet estan subjectes a interferències i talls de recepció durant uns minuts al dia. Actualment hi ha un grup de partidaris d’una petició al govern del Regne Unit per cobrir el cost de l’arribada del cable a Santa Helena.

A internet podem trobar eines per calcular els moments de talls de recepció per a distints satèl·lits i posicions en la Terra.

Bona tardor.

Foto: Missatge d’interrupció de senyal a la televisió per cable Starhub, vist a Singapur, 23 de setembre de 2006. Wikimedia Commons.
Esquema: Òrbita d’un satèl·lit geoestacionari observada des del damunt del pol nord terrestre. Wikimedia Commons.
Informació extreta, parcialment, de la Viquipèdia.

 

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb | Deixa un comentari

Per fi la primavera

2
Si bé pel País Valencià la primavera ja va arribar als carrers de la capital amanida pels colps de la policia, la primavera astronòmica ha arribat avui, de bon matí, a les 6:14 h.El Sol, vist des de la Terra, en el seu camí anual per l’eclíptica al nostre voltant, acaba de creuar l’equador celeste en passar des de l’hemisferi sud a l’hemisferi nord de la volta celeste. I aquest moment rep el nom d’equinocci de primavera i és el moment en que comença la primavera.

Com el seu nom indica, la jornada de l’equinocci té una durada igual d’hores de llum i de fosca, 12 hores per a cadascun. I això passa així donat que el Sol es troba situat avui a sobre de l’equador celeste i ix, per tant, exactament per l’est i es pon per l’oest amb exactitud. I aquest fenomen passa a tots els punts de la Terra, llevat dels indrets pròxims als pols nord i sud. En aquests indrets el Sol va fregant l’horitzó tot el el dia.

Això és el que diuen els llibres i sempre conte jo, però la realitat és una mica més complicada. Seria cert si el Sol fora només un punt brillant però realment el Sol és un disc extens que fa mig grau d’angle d’amplada al cel.

I per aquesta causa la llum del Sol es fa present uns minuts abans des del moment en que el seu disc guaita per l’horitzó est fins que amaga completament el disc per l’oest en la posta.

I podem fer uns càlculs ràpids. L’esfera celeste gira completament (360º) en aproximadament 24 hores. Per tant els estels es mouen al cel amb una velocitat d’uns 15º per hora. Així la meitat del disc solar que veiem a l’eixida abans de veure el punt central del Sol i la meitat del Sol que encara veiem després de la posta del seu punt central fan, plegats, un angle de 0,5º, és a dir 30′ d’angle. Segons el que he explicat abans, el temps que triga l’esfera celeste en girar aquest angle, amb una senzilla regla de tres, és d’uns 4 minuts de temps.

Per tant, avui, 20 de març, la llum de dia durarà 12 hores, tal com diuen tots els llibres d’astronomia. Però realment hi haurà encara uns 4 minutets més de regal a causa de l’extensió del Sol en el cel.

Hi altres efectes que fan incrementar una mica més la durada del dia. El més important, apart de l’anterior, és la refracció atmosfèrica. Aquest fenòmen fa aparèixer el Sol en una posició més alta que la real. I en el matí la part superior del disc solar apareixerà uns quants minuts més prompte que el disc real surta de sota l’horitzó. De la mateixa manera en la posta encara podem gaudir del disc solar encara que aquest ja s’ha post realment.

Aquests dos efectes plegat, l’extensió del disc solar i la refracció atmosfèrica, causaran que el dia de hui, equinocci de primavera, el dia dure 12 h. més uns 7 minuts.

Va, no malbarateu el dia, passegeu, gaudiu-lo, i penseu que allà lluny s’albira ja l’estiu.

Foto: Posta de Sol, vist des de la Vallesa, Parc Natural del Túria. 15 de juny 2011. Enric Marco.

 

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb | Deixa un comentari

El renéixer del Sol que guiava els íbers

0
Els equinoccis, les jornades en les quals la nit i el dia duren el mateix, assenyalant l’inici de la primavera i de la tardor, marquen a la Humanitat durant mil·lennis.Rafel MONTANER, València

Els equinoccis són els dos dies de l’any en els quals el dia i la nit duren el mateix al discórrer sobre l’equador la eclíptica o el camí diari que dibuixa el Sol en la volta celeste. Marquen l’inici de la primavera i de la tardor. El que aquest dimarts, quan a les 6 hores i 14 minuts el Sol comence a despuntar exactament per l’est geogràfic comence la primavera, no deixa de ser una fita per a remarcar en el calendari. No obstant això, fa 2.500 anys, els equinoccis eren el referent que tenien els íbers que poblaven les terres valencianes per a guiar-se en el canvi d’estacions.

César Esteban, investigador de l’Institut de Astrofísica de Canàries (IAC) i un dels principals especialistes espanyols en arqueoastronomia -l’estudi de la cosmovisió de les cultures del passat-, analitza des de fa anys les relacions astronòmiques dels temples prerromanos de la Península i el nord d’Àfrica. En la Comunitat Valenciana ha identificat «una clara orientació equinoccial» en molts santuaris religiosos i funeraris íbers del segle IV a l’II abans de Crist. Entre ells destaquen els temples del Tossal de Sant Miquel de Llíria, la Serreta d’Alcoi, l’Alcúdia d’Elx o el santuari de l’Alt de la Carraposa (Rotglà i Llanera de Ranes), així com la necròpoli de Cabezo Lucero (Guardamar del Segura).

Orientació equinoccial

La disposició est-oest d’aquests vestigis coincideix amb la perfecta alineació del Sol durant els equinoccios, elsúnics dos dies de l’any en els quals l’astre rei surt i es pon per ambdós punts cardinals. Per a assolir aquesta orientació utilitzaven algun accident geogràfic en l’horitzó com a referència en ser el punt pel qual es produeix l’orto o sortida del Sol aquests dos dies. Així, el marcador equinoccial de la Carraposa és el pic del Montdúver i, al Tossal de Llíria el Cabeç Bord de la Serra Calderona.

Les orientacions descobertes per Esteban més que amb l’equinocci en si, que segons l’investigador «és un concepte abstracte de poc valor per a una societat l’objectiu de la qual era establir un calendari agrari o ritual que dividís l’any solar en quatre parts o estacions», es dirigeixen «a trobar el punt intermedi o “dia meitat” entre ambdós solsticis» que té lloc un dia abans de l’equinoccio de tardor i un dia després del de primavera. Els solsticios marquen l’extrem més al Sud (hivern) i més al Nord (estiu) pel qual surt el Sol i, per tant, els dies més curts i llargs de l’any quant a hores de llum. L’arqueòleg que ha dirigit les excavacions en la Carraposa, José Pérez Ballester, professor de la Universitat de València, ha identificat en aquest jaciment una gran concentració de restes de ceràmiques ibèriques usades en ofrenes alimentàries i ritus de libació, així com fragments de terracotes -estatuetes d’èquids i bòvids- ofertes com exvotos. L’«interessant», continua, és que el Montdúver està flanquejat de forma simètrica per dos pics en els quals es produeix l’orto quatre dies abans de l’equinocci, «el que servia per a preparar els ritus». Esteban afegeix que tots aquests santuaris amb orientacions equinoccials estan relacionats «amb deesses que simbolitzen la fertilitat de la Natura, una constant en les cultures mediterrànies des del Neolític i que es manifesta en les disposicions cap a l’est dels dòlmens del sud i sud-oest de la Península i en les tombes de túmuls de pedra del Sahara de 2.000 anys abans de Crist, i que es realimenten en la cultura ibèrica a través de la influència púnica». L’investigador del IAC conclou: «La simbologia del cicle de mort i resurrecció té una clara inspiració en el moviment solar sobre l’esfera celeste», clarament lligat al cicle vegetatiu i reproductiu de les plantes i animals. En el nostre hemisferi, durant la primavera i l’estiu, el Sol surt i es posa sobre la meitat nord de l’horitzó culminant a major altura, pel que hi ha més hores de sol. Però a la tardor i hivern realitza el seu orto i ocàs en la meitat sud de l’horitzó, arribant a una mínima altura al migdia, i per tant la nit s’imposa al dia. «Simbòlicament els equinoccis representen els moments de mort i caiguda a l’inframón del déu paredra solar (tardor) i el seu posterior renéixer o retorn a la Terra (primavera)» per a fecundar a la deessa Mare.

El renacer del Sol que guiaba a los íberos. Rafel Montaner, Levante EMV, Diumenge, 18 de març 2012.

Foto: Jaciment del Tossal de Sant Miquel, ciutat ibera d’Edeta (Llíria, Camp de Túria, País Valencià). Wikimedia Commons.

 

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El dia de les ombres rectes

1

Equinocci tardor 2011

Avui entrem de ple en la tardor. I ahir va eixir publicat al diari Levante, un llarg article amb boniques infografies que explicaven el fet. I avui, per commemorar l’equinocci de tardor us pose l’article traduït al català. Que en gaudiu…


En l’escola vam aprendre que el Sol surt per l’est i es pon per l’oest, però això en realitat solament passa dues vegades a l’any amb motiu dels equinoccios, jornades en les quals la nit i el dia duren 12 hores. Demà tindrà lloc el equinoccio que marca l’inici de la tardor, un d’aquests dies en els quals l’astre rei clareja exactament per l’est geogràfic.

Rafel Montaner, València

El Sol sempre clareja per l’est i es fica al llit per l’oest“, ens van ensenyar gairebé com una lletania en el col·legi. No obstant això, només passa dues vegades a l’any, doncs “és durant els equinoccios de primavera i tardor, quan l’astre rei surt i es pon exactament per l’est i l’oest geogràfic“, precisa Fernando Ballesteros, investigador del Observatori Astronòmic de la Universitat de València (UV).

Demà divendres, equinocci de tardor, tindrem una d’aquestes dues jornades úniques en les quals la nit i el dia duren el mateix, doncs els dos pols de la Terra es troben a igual distància del Sol, caient la llum solar per igual en ambdós hemisferis. Enric Marco, investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la UV, en el seu bloc “Pols d’estels” explica que “durant els equinoccis, l’estrella que ens dóna vida està sobre l’equador celeste, el cercle que creua el cel passant per l’est i l’oest. Com l’equador celeste divideix l’horitzó en dues meitats iguals, la nit i el dia duraran el mateix: 12 hores“.

Els “camins del Sol

Un senzill experiment per a veure el “camí” del Sol durant els equinoccios, apunta Ballesteros, “ és clavar un pal recte en terra i anar marcant en el sòl l’extrem de l’ombra cada 15 minuts. Quan unim aquests punts haurem obtingut una línia recta perfecta que marca l’adreça est-oest“.

Aquesta recta o línia equinoccial, no es dóna la resta de dies, on el resultat és una corba. Així, demà durant aquest dia de les ombres rectes, a les 11 hores i 5 minuts, quan el Sol creue l’equador celeste en direcció cap al sud, entrarem oficialment en la tardor mentre que en l’hemisferi sud estrenaran la primavera.

A partir d’ara, afegeix Ballesteros, el Sol “sortirà i es pondrà cada vegada més cap al sud, pel que en fer un recorregut més curt disminuiran les hores de llum fins que arribe el solstici d’hivern (22 de desembre), el dia més curt de l’any“. Llavors, el “camí” del Sol tornarà a ascendir en latitud, augmentant les hores de llum cada vegada més ràpidament -“Per Santa Llúcia un pas de puça; per Nadal un pas de gall...”, diu el costumari valencià-, fins que torne a situar-se la vertical sobre l’equador el 20 de març, durant l’equinocci que dóna pas a la primavera“. En aquest punt, el Sol “començarà a sortir i s’ocultarà més cap al nord-est, pel que el seu recorregut serà més llarg i haurà més hores de llum, fins que en el solstici d’estiu, el 20 de juny ens deixe el dia més llarg“. En l’hemisferi sud ocorre el contrari.

El Sol es troba més prop de la Terra durant els equinoccios i, a més, està alineat amb el pla equatorial terrestre, pel que a causa de la força d’atracció gravitacional es donen les majors marees de l’any. En el Cantàbric les oscil·lacions entre baixamar i pleamar arriben a als 5 metres, però en el Mediterrani són de pocs centímetres al tractar-se d’un mar petit en comparació a l’Atlàntic.

Per què hi ha estacions?

Les causa de les estacions, contràriament al que es pensa, no és l’òrbita el·líptica de la Terra al voltant del Sol, és a dir la seua proximitat o llunyania a l’estrella, sinó la inclinació de l’eix de la Terra“, diu Ballesteros. L’òrbita terrestre si que influeix en la desigual durada de les estacions, doncs la Terra en el seu trajecte al voltant de l’astre rei va més de pressa com més prop està d’ell i més lent conforme s’allunya, com ja va descobrir Johannes Kepler en 1609.

El dia de las sombras rectas. Levante-EMV, 22 de setembre 2011.

Imatge: Gran piràmide de Guiza. Targeta postal del siglo XIX. Les cares de la piràmide de Keops tenen dos plans inclinats cap al centre. A l’eixida del Sol de cada equinocci, el Sol il·lumina la meitat oest de les cares nord i sud com un llamp, mentre que la cara est queda a l’ombra. A la posta de Sol passa el contrari. De Levante-EMV.

Finalment comença la primavera

3

Primavera 2011L’hivern ha finit. Fa uns minuts, exactament a les 00:21 hora local, el Sol, en el seu camí per la volta celeste, ha creuat l’equador. Finalment ha començat la primavera.I avui de matí quan el Sol traga el seu disc per l’horitzó, es trobarà exactament en el punt est. I com que durant tot el dia el Sol continuarà sobre l’equador celeste, quan es ponga ho farà exactament pel punt cardinal oest. El nostre astre haurà recorregut exactament la meitat del cercle equatorial i, per tant, les hores de llum i de fosca duraran el mateix: 12 hores. És, per això, que el dia d’avui rep el nom d’equinocci (igualtat de la nit) de primavera. Existeix, també un equinocci de tardor, a l’entrada de la tardor, el 22 de setembre.

Com vaig mostrar en un altre equinocci, si avui posem un pal vertical a terra, l’extrem de l’ombra d’aquest pal recorrerà, al llarg del dia, una línia recta que anirà, és clar, d’est a oest.

Sobre una paret vertical l’ombra d’un gnòmon que estiga orientat al pol nord celeste també seguirà una línia recta. Aquest efecte s’utilitza als rellotges de sol per, a més  de la seua funció de dir les hores, servir de calendari.

 

I, a la imatge que he posat podeu veure com l’ombra cau exactament sobre la línia equinoccial en el rellotge de sol que hem acabat de fer fa pocs dies a Alcàntera de Xúquer a la Ribera Alta. Però, d’aquest rellotge ja en parlaré llargament més endavant. Ara només us deixe el seu avís que la primavera ja ha arribat.

Bona primavera.

Més informació al bloc Rellotges de Sol des d’Alcoi de Dario Mira.

Foto: El gnòmon assenyala l’entrada en la primavera al rellotge d’Alcàntera. 20 març 2011. Enric Marco

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Comença la tardor. Quant durarà?

3

Torratxa

Deixem l’estiu aquest 2010. Aquesta matinada a les 5:09 h, hora del nostre país, el Sol torna a creuar l’equador celeste cap al sud, en el seu camí celeste al llarg de l’eclíptica. És el començament de la tardor, o primavera d’hivern, per a l’hemisferi nord i el començament de la primavera per a l’hemisferi sud.Venen ara uns tres mesos de pluja i vent, de dies nuvolosos amb alguns clars i rasos. Es farà de nit cada vegada més aviat i l’últim diumenge d’octubre, dia de reinvindicació nacional, ens retallaran encara una hora del dia per fer-ho més evident.

Però quant dura la tardor? Totes les estacions duren el mateix? Per contestar aquestes preguntes sembla evident que si hi ha quatre estacions, la primera impressió és que cadascuna d’elles durarà la quarta part de l’any. Si un any tròpic dura 365,2422 dies es tindrà que 365,2422 dies / 4 = 91,31055 dies, és a dir una estació hauria de durar 91 dies i un poc més de 8 hores.

Però esbrineu quan dura la tardor sobre el calendari. Conteu els dies que hi ha entre  el 23 de setembre i el 21 de desembre. No arriben a 90 dies, comptant sencers el 23 de setembre ja que l’equinocci de tardor comença a les 5:09 h i el 21 de desembre ja que el solstici d’hivern comença a les 00:38 h del dia següent. Sorprenent! Veritat?

I si conteu quan duren les altres estacions sobre el calendari veureu també coses ben curioses…

Segueix...

De la viquipèdia he tret les dades exactes. Des de l’equinocci de primavera al març fins al solstici d’estiu al juny hi ha 92,75 dies. Des d’aquest dia fins a l’equinocci de tardor del setembre passen 93,65 dies mentre que hi ha 89,85 dies fins al solstici d’hivern al desembre. Finalment des d’aquest dia hi ha només 88,99 dies fins a l’equinocci de primavera al març.

Quines coses! A l’hemisferi nord l’estiu és més llarg que l’hivern per més de 4 dies i mig! Quina sort!

La vostra ment s’ha posat en moviment i les neurones se us calfen. D’on ve la discrepància?

La variació de la llargària de les estacions astronòmiques és causada per la forma de l’òrbita terrestre al voltant del Sol. Si l’òrbita del Sol fora exactament circular la durada de cada estació seria exactament la mateixa. Però resulta que l’òrbita de la Terra és el·líptica i, segons va explicar brillantment Johannnes Kepler el 1609, el mateix any en que Galileo Galilei mirava per primera vegada pel telescopi, la velocitat del nostre planeta al llarg de la seua òrbita no és constant.

El Sol es troba situat a uns dels focus de l’el·lipse i quan la Terra s’aproxima al punt més pròxim a la nostra estrella, punt anomenat periheli, l’atracció gravitatòria que sent és més intensa i augmenta la seua velocitat orbital. Pel contrari, en el punt més allunyat del Sol, o afeli, la Terra sent una atracció menor i la seua velocitat orbital és menor. Però tot es compleix amb una coordinació perfecta de manera que per a un temps donat, per exemple un mes, l’àrea escombrada pel vector que va des del Sol a la Terra en aquests dos zones de l’òrbita és exactament la mateixa. Aquesta llei és coneguda com a segona llei de Kepler o llei de les àrees. I és juntament a principis de l’estiu a l’hemisferi nord, generalment el dia 4 de juliol, quan la Terra es troba en l’afeli, el punt més allunyat del Sol i, per tant, amb la velocitat més lenta. És per això que l’estació estival és més llarga. En el cas contrari, al voltant del 3 de gener, la Terra es troba en el periheli, el punt més pròxim al Sol, i, amb la velocitat orbital més gran. Aquesta és la raó que l’hivern tinga el nombre més curt de dies.

La formulació correcta de la llei de les àrees, per a qualsevol planeta que gire al voltant del Sol, és:

2a Llei (1609): El radivector que uneix el planeta amb el Sol, escombra àrees iguals en temps iguals. Per tant, el planeta es desplaça més ràpidament quan està en el periheli que quan està en l’afeli (veure figura). Aquesta llei és conseqüència de la llei de conservació del moment angular, la qual és conseqüència de les lleis de Newton.

Kepler, que durant anys havia buscat l’harmonia dels cels a la manera dels pitagòrics, la va trobar finalment amb les seues tres lleis que anys més tard Isaac Newton va desenvolupar per arribar a formular la teoria de la Gravitació Universal.

Haviem començat per la tardor i hem arribat, sense voler, amb els gegants Kepler i Newton. Bons cels i bona tardor.

Imatge de l’Almanach de La Esquella de la Torratxa – Any XX (01/01/1908). Digitalitzat pel Ministeri de Cultura.

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La serp de Kukulkan, dia de l’equinocci de tardor

2

I avui, fa uns minuts, a les 23:18 ha començat la tardor, moment en el qual el Sol, en el seu camí pel cel, creua l’equador celeste. Per això mateix avui ha eixit exactament per l’est i s’ha post per l’oest.

Nombrosos monuments històrics arreu del món, que es troben orientats seguint els punts cardinals, mostren avui un volgut joc d’ombres. El més conegut, i que vos deixe ací, és troba a la ciutat més important de la civilització maia, Chich’en Itza. Allí és troba el temple anomenat “El Castillo” o piràmide de Kukulkan. És una piràmide de quatre costats que culmina en un temple rectangular.

S’assenta sobre una plataforma rectangular de 55,5 metres d’amplada i té una altura de 24 metres. Cada costat de la piràmide té una gran escalinata de 91 escalons cadascuna que porta al temple superior.

Unes baranes de pedra flanquegen cada escala, i a la base de l’escalinata nord s’hi troben dos colossals caps de serps emplomallades, efígies del déu Kukulkan. La piràmide es va construir de forma que es pot veure un curiós fenomen astronòmic que té lloc al capvespre dels dies 21 de març i 22 de setembre, els equinoccis de primavera i de tardor respectivament: és l’anomenat descens de Kukulkan. Una projecció solar de la posta solar s’observa a l’escala nord, consistent en set triangles de llum, invertits, com a resultat de l’ombra que projecten les nou plataformes d’aquest edifici.

Sembla talment una immensa serp amb el cap situat a la base de l’escala que va movent-se a mesura que el Sol transita pel cel.  Podem imaginar l’admiració i  potser la por que sentiríem els antics maies en veure descendir a la terra la serp emplomallada. Actualment milers de visitants que s’apleguen cada sis mesos a la planície iucateca per observar aquest fenomen religioso-astronòmic es queden bocabadats en veure-ho.

Us deixe un vídeo per fer-vos gana de ser-hi el pròxim equinocci.

Text: basat en la Vikipèdia.
Foto:  The Descent of Kukulkán. Chichen Itza,
Autor: SmithsonianNMAI. National Museum of the American Indian

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb | Deixa un comentari