Pols d'estels

Ja hi som. Demà la humanitat serà més prop que mai del que va ser durant 76 anys el darrer planeta del sistema solar. La nau de la NASA New Horizons farà un sobrevol enmig del sistema Plutó – Caront i de les seues altres 4 llunes. A les 13:49, hora local, la petita nau terrestre passarà a 12.500 km de la superfície del planeta nan a una velocitat de 49.600 quilòmetres per hora. Serà el moment en que els set instruments de New Horizons posaran tots els seus potencials per extraure la màxima informació del sistema.

De moment la vista de Plutó i de Caront és espectacular. Ja no tenim a la vista el joc de clars i d’ombres dels últims dies. Ara, com diuen al control de la missió hi ha geologia, hi ha cràters, hi ha estructures, hi ha un cos celeste a la vista.

Fa dos dies es va rebre la que serà la última vista possible de la cara de Plutó amb les quatre estranyes taques fosques. La rotació del planeta nan farà que aquesta cara no siga visible mentre que la que presenta la zona brillant en forma de cor serà la que fotografiarà la sonda en passar.

Ara en les noves imatges rebudes, amb molta més resolució, ja que ara New Horizons es troba a menys d’1,5 milions de quilòmetres del seu objectiu, Plutó mostra accidents lineals que poden ser penya-segats així com també destaca una forma circular que podria ser ben bé un cràter d’impacte. I mentre Plutó va girant, les zones conegudes de fa setmanes, com la zona fosca equatorial anomenada informalment “la Balena” i la zona brillant, “el Cor”, guaiten ja per l’horitzó oest.

Però ahir també es van rebre les primeres imatges del principal satèl·lit de Plutó, l’enigmàtica lluna Caront. Ara tampoc sembla ser la bola de roca i gel sense relleu que podíem pensar. També hi ha geologia. Les imatges rebudes mostres dos cràters d’impacte, el més gran dels quals situat a l’hemisferi sud de la lluna té uns 100 km de diàmetre. Els que ha sorprés el geòlegs planetaris és la foscor del material del centre del cràter. Una possible explicació seria que l’impacte d’un cos del cinturó de Kuiper, va extraure de l’interior un tipus de gel no tan reflectiu a la llum solar.

Però Caront sembla ser també un món de canyons (chasms) grandiosos. El més gran, que es troba en l’hemisferi sud, és més llarg i més profund que el Gran Canyó del Colorado als Estats Units, d’acord amb William McKinnon, cap adjunt científic de l’equip de recerca de Geologia i Geofísica de New Horitzons.

Finalment sobre la superfície de Caront destaca sobretot una gran zona fosca de més de 300 km de diàmetre.

Demà en sabrem molt més.

Imatges. Plutó i Caront des de New Horizons. NASA/JHUAPL/SWRI

Plutó a la vista! Això cridaria el vigia de la nau New Horizons si anés tripulada. Però la nau que deixà la Terra el 19 de gener de 2006, és totalment automàtica i no sentirà l’emoció de l’arribada. New Horizons ja es troba a menys de 5 dies de viatge i a uns 5,5 milions de quilòmetres del planeta nan Plutó.

I cada dia que passa les imatges que mostra són més espectaculars. Ara ja tenim un mapa complet de l’hemisferi nord del planeta, amb alguns accidents ben característics, la natura dels quals encara és una incògnita.

El tret superficial més evident és una regió molt brillant a la part visible del planeta nan, amb aproximadament 1.600 quilòmetres d’ample. Aquesta podria ser una zona on els dipòsits relativament frescos de gebre, potser incloent-hi metà congelat, nitrogen i/o monòxid de carboni formen una superfície brillant.

I aquesta zona té una forma tan semblant a un cor que la xarxa s’ha omplert de corets plutonians, estimant Plutó, fins i tot alguns enviats pel twitter de la missió mateixa. I, fins i tot jo no m’he pogut resistir per posar un títol inspirat en el segon film de la saga Bond. Ja veurem que, en augmentar la resolució en apropar-se la nau al planeta nan, finalment la zona no s’assembla tant a un cor.

Finalment caldria destacar que s’ha aconseguit fer un mapa en projecció Mercator de la zona visible de Plutó, que correspon aproximadament a l’hemisferi nord del cos celeste. En aquesta imatge apareix una zona molt fosca, que informalment s’ha anomenat “La balena”, a l’espera del nom definitiu, que segueix l’equador del planeta nan i que mesura uns 3.000 km. A la dreta ( a l’est) se situa el “cor” brillant de Plutó del que ja hem parlat abans. I si es continua cap a l’est, després d’aquesta estructura blanca, s’observen les quatre misterioses taques negres ja descobertes en imatges dels dies anteriors.

A l’esquerra ( a l’oest) de “La balena” es pot veure una estructura brillant de forma circular, en forma de donut en diuen ells, d’uns 350 km de diàmetre. Ben be podria ser un cràter d’impacte com els milers que es poden veure en molts cosos del sistema solar. Però no hi ha res segur encara.

Esperem impacients. Cada dia el control de la missió donarà nova informació. Ja queda poc.

Imatges:

1.- Imatge de Plutó feta amb LORRI ‘Long Range Reconeixement Imager (LORRI) rebuda el 8 juliol 2015 i combinada amb la informació de color de baixa resolució de l’instrument Ralph. Crèdits: NASA-JHUAPL-SWRI.
2.- Imatge de Plutó amb el cor. Crèdits: NASA-JHUAPL-SWRI.
3.- Mapa de Plutó, en projecció Mercator, a partir d’imatges preses per l’instrument LORRI a bord de New Horizons, que mostra una àmplia gamma de marques clares i fosques de diferents mides i formes. Potser el més interessant és el fet que tot el material més fosc a la superfície es troba al llarg de l’equador de Plutó. La versió en color va ser creat a partir de dades de color de baixa resolució de l’instrument Ralph de la nau espacial.
Crèdits: NASA-JHUAPL-SWRI.

Cada dia que passa Plutó està més prop. Ara la sonda New Horizons es troba a menys d’11 milions de quilòmetres del seu objectiu i només queden 9 dies perquè arribe i ens descobrisca un nou món, la superfície del qual ha estat una incògnita, més o menys, des del seu descobriment fa 85 anys.

Descobert el 18 de febrer del 1930 per Clyde William Tombaugh, Plutó no ha deixat de ser un punt brillant en una placa fotogràfica o uns pocs píxels en una imatge. Fa uns anys, amb el telescopi espacial Hubble, s’aconseguí obtindre una imatge borrosa, amb taques fosques i clares. Els estudis espectroscòpics fets des de la Terra ens diuen que el planeta nan té de dos terceres a tres quartes parts de roca, mentre que la resta és gel de diversa composició. S’han identificat clapes congelades de nitrogen, metà i monòxid de carboni. Però el més curiós és que, com que l’òrbita de Plutó és tan excèntrica, tan allargada, hi ha moments en què Plutó es troba dins de l’òrbita de Neptú i aquests gels de la superfície s’evaporen parcialment i formen una atmosfera enrarida. Però quan Plutó torna a allunyar-se del Sol, l’atmosfera es congela i neva. Podríem dir que té una atmosfera intermitent.

La nau de la NASA New Horizons sobrevolarà el sistema Plutó – Caront el pròxim dia 14 de juliol. Però des que deixà la Terra el 2005 han passat moltes coses al voltant del tema Plutó. L’any 2006 Plutó deixà de ser oficialment un planeta i passà a ser un planeta nan. A més, s’hi han descobert uns quants satèl·lits nous. Els enginyers del control de la missió estaven preocupats per si tants satèl·lits al voltant del planeta nan no indicarien la presència d’un anell de residus. Però fa uns dies es realitzà un estudi detallat de les imatges que envia la nau mentre s’aproxima a Plutó i el perill d’impacte es va descartar. Ara ja respiren tranquils.

Així que el dia 30 de juny els enginyers del Centre d’Operacions de la missió New Horizons, en el Laboratori de Física Aplicada de la Johns Hopkins University, s’atreviren a fer l’última maniobra d’impuls de la nau, posaren el motor en marxa durant 23 segons, fet que augmentà la velocitat en 27 cm/s. D’aquesta manera la missió que viatja a la grandíssima velocitat de 52000 km/h arribarà al moment i al punt just a 12500 km sobre la superfície de Plutó el 14 de juliol.

No només s’hi vol estudiar la superfície sinó també la tènue atmosfera intermitent. El que es pretén és observar una posta o eixida del Sol en Plutó, és a dir, veure el Sol a través de l’atmosfera per estudiar-ne la seua composició. El 16 de juny ja es realitzà una observació del Sol de prova amb l’espectrògraf ultravioleta Alice a bord, que serà l’instrument utilitzat per comparar i interpretar les observacions atmosfèriques del sobrevol del 14 de juliol. Els tènues gasos de l’atmosfera plutoniana absorbiran part de la llum solar i deixaran una empremta que servirà per identificar-los.

Però New Horizons es troba actualment a menys d’11 milions de quilòmetres del seu objectiu i ja ha fet grans troballes com la detecció amb l’espectròmetre infraroig Ralph de metà congelat en la superfície de Plutó. Realment és una confirmació esperada perquè el metà ja s’observà des de la Terra el 1976.

El metà (fórmula química CH₄) és un gas inodor i incolor que es troba present sota terra i en l’atmosfera de la Terra. En el nostre planeta es causat pel vulcanisme o per l’activitat biològica. En Plutó, per contra, es pensa que el metà pot ser primordial, heretat de la nebulosa de partir de la qual el sistema solar es va formar fa 4500 milions d’anys.

Aquest metà pot ser el responsable del color rogenc del planeta nan Plutó, que li dóna un aspecte similar a Mart. Però el nostre planeta veí li deu el seu color a l’òxid de ferro, el que anomenem rovell, i el color vermellós del membre del cinturó de Kuiper és probablement causat per les molècules d’hidrocarburs que es formen quan els raigs còsmics i la llum ultraviolada solar interactuen amb el metà en l’atmosfera de Plutó i en la seua superfície.

Els experts consideren que les substàncies vermelloses es generen quan una part concreta de la llum ultraviolada del Sol, l’anomenat Lyman-alfa, colpeja les molècules del gas metà (CH₄) en l’atmosfera de Plutó, i s’estimulen reaccions químiques que creen compostos complexos anomenats tolins. Els tolins cauen a terra per formar una mena de fang de color vermellós.

Aquest fang s’ha trobat també en altres cossos en el sistema solar exterior, incloent Tità i Tritó, les majors llunes de Saturn i Neptú, respectivament. A més a més, en laboratoris terrestres, el procés de formació dels tolins s’ha reproduït en diversos experiments que simulen les atmosferes d’aquests cossos.

Ara, a mesura que New Horizons s’acoste més a la seua cita, cada dia descobrirem aspectes nous del planeta nan Plutó.

Actualització:
Aquesta matinada s’ha perdut la comunicació amb New Horizons. El pilot automàtic de la nau ha detectat una anomalia i l’ha posada en mode segur. D’acord amb el protocol de seguretat, ha passat el control de l’ordinador principal al de reserva, ha restablert les comunicacions amb la Terra i ha enviat la telemetria de la nau. La nau està segura i en funcionament. De moment els enginyers estan mirant que ha passat i envien ordres a la nau per tornar al pla de vol original. Però com que ara es troba a uns 5000 milions de quilòmetres i les ordres triguen 5 h i 30 min en arribar, es calcula que la recuperació de New Horizons pot costar uns dies. De moment no es pot fer ciència. A esperar.

Actualització 2:
La investigació sobre l’anomalia que va fer que Nous Horitzons entrara en “mode segur” el 4 de juliol ha arribat a la conclusió que no hi va haver cap falla del maquinari o programari en la nau espacial. La causa subjacent de l’incident va ser un senzill, encara que difícil de detectar, problema de sincronització en la seqüència de comandaments enviada per preparar el sobrevol de Plutó.

“Em complau dir que el nostre equip de la missió va identificar ràpidament el problema i va assegurar la salut de la nau espacial“, va dir Jim Green, director de Ciències Planetàries de la NASA. “Ara – amb Plutó en la mira – estem a punt de tornar a les operacions normals i anem a per l’or.”

A partir d’avui, 7 de juliol, New Horizons retorna al seu programa científic.

Més informació:

Si voleu, podreu seguir la informació del New Horizons per twitter @NASANewHorizons i si voleu una aplicació per a mòbil, Plutó Safari està disponible per als dispositius d’Apple i Android, i és de franc.

Imatge:

1.- Vídeo: Els científics del New Horizons van combinar l’últim mapa en blanc i negre de la superfície de Plutó (esquerra) amb un mapa de colors del planeta nan (a la dreta) per produir una imatge en color detallada de l’hemisferi nord del planeta nan (centre). NASA/JHUAPL/SWRI.
2.- El sistema Plutó – Caront des de 18 milions de quilòmetres el 29 de juny de 2015. NASA/JHUAPL/SWRI.
3.-En el centre d’operacions de la missió New Horizons en el Laboratori de Física Aplicada de la Universitat Johns Hopkins, Alice Bowman, responsable d’operacions de la missió i Karl Whittenburg, membre de l’equip d’operacions, estan atents a les dades que confirmen que la nau espacial de la NASA amb destinació a Plutó ha executat amb èxit la maniobra de correcció el 30 juny. NASA/Johns Hopkins Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute.
4.- New Horizons observa la posta de Sol en Plutó. NASA/SWRI/JHUAPL.
5.- La ubicació de l’instrument Ralph del New Horizons que va detectar metà a Plutó. La inserció és una imatge en fals color  de Plutó i Caront en llum infraroja; el color rosa indica el metà en la superfície de Plutó. NASA/Johns Hopkins Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute.
6.- Tolins, molècules orgàniques complexes fonamentals de la química prebiòtica, s’estan formant aparentment en l’atmosfera de Tità a una alçada molt més gran i de maneres diferents al que s’esperava.

Després de 10 anys de viatge pel sistema solar, Plutó i Caront, la seua lluna més gran, són ja visibles des de la nau New Horizon de la NASA. I si no hi ha cap problema, el pròxim 14 de juliol, farà un vol rasant pel sistema plutonià.

Serà aleshores quan se’ns revelarà un sistema de nous mons plens de muntanyes, valls, cràters, i d’altres accidents geogràfics als quals caldrà posar nom el més aviat possible. Ho contava Vilaweb, i se m’avançà, fa uns dies, Concurs per a batejar els racons de Plutó.

La Unió Astronòmica Internacional, l’organisme que regula els noms dels objectes celestes, té com a norma que els nous accidents geogràfics revelat per les missions planetàries es batejen d’acord amb la mitologia associada al planeta. Donat que Plutó (o Hades) era el nom del déu de l’infern per a la mitologia greco-romana, s’ha seguit el criteri d’assignar noms relacionats amb l’inframon, per a totes les cultures possibles ja que Plutó, encara que explorat per una nau d’una gran potència tecnològica com són els Estats Units, és patrimoni de tots els habitants del planeta Terra.

Ja que el nombre d’accidents geogràfics de Plutó i de Caront que s’espera descobrir serà ingent, també s’han inclòs dues categories més per a extreure’n noms: la història de l’exploració de la Terra, amb els noms dels exploradors que visitaren Àsia, Àfrica i Amèrica i en feren coneixement a les seues societats, i la dels personatges de ficció que feren viatges extraordinaris en la imaginació dels lectors.

S’han recopilat nombrosos noms possibles de les tres categories citades a la web Our Pluto, i ens demanen que elegim els que més ens agraden. Podem trobar més informació, també en català a: Ajuda’ns a posar noms al mapa de Plutó i Caront!  Però afanyeu-vos a votar que el termini acaba el dimarts 7 d’abril. (extensió fins el 24 d’abril, explicat més avall)

Tot això està molt bé però hi ha un aspecte molt interessant que cal assenyalar.  També hi ha la possibilitat d’incloure noms de la nostra cultura que puguen cabre en aquestes tres categories. Encara no fem tard i potser podrien proposar noms ben nostrats. L’indret per proposar noms està ací: Nomina un nom!

Nosaltres també hem tingut exploradors que han viatjat per tot el planeta. Ara mateix, se’m vénen al cap tres personatges de la nostra història de coneixement del món que seria interessant de proposar, però segur que hi ha molts més:

1.- Domènec Badia i Leblich, també conegut com Ali Bei l’Abbassí, un espia, arabista i aventurer català que explorà el nord d’Àfrica i l’Orient mitjà a finals del XVIII i principis del XIX.
2.- Fèlix Cardona i Puig, explorador de la Guaiana veneçolana i descobridor del Salto Angel, la cascada més alta del món, l’any 1927.
3.- Marcelí Andrés i Bernat, l’explorador Andrés, metge valencià i explorador del Golf de Guinea, al segle XIX.

De la mitologia de l’Inframon tenim el Dip, una mena de gos malvat i pelut, un emissari del dimoni, i que tan bé retratà Joan Perucho, a Històries naturals i el Butoni, una mena de monstre, esperit o dimoni, que és tan popular a l’Horta de València i a altres llocs amb variants del seu nom.

I d’exploradors de ficció cal no oblidar a Opòton el Vell (1968), d’Avel·lí Artís-Gener, que narra la “descoberta” a la inversa, és a dir, són els asteques els que per motius religiosos, l’any 1489, arriben a Galícia.

Jo, de moment ja els he proposat per a que els tinguen en compte.

Actualització:

El públic té fins divendres 24 d’abril per proposar nous noms per als accidents geogràfics de Plutó i dels seus satèl·lits, que seran descoberts per la missió New Horizons de la NASA.

L’agència espacial vol donar més temps al públic de tot el món per participar en la missió a Plutó que farà el primer sobrevol proper del planeta nan, el 14 de juliol.

L’extensió de la campanya, en col·laboració amb la Unió Astronòmica Internacional (UAI) a París, ha estat a causa de l’aclaparadora resposta del públic.

Imatges: Dalt, la millor imatge del duet Plutó – Caront observat amb el telescopi espacial Hubble, en òrbita terrestre. Baix, una possible vista del conjunt Plutó – Caront que podria fotografiar la nau New Horizon el 14 de juliol. NASA.

Plutó i Caront, la seua lluna més gran, són ja visibles des de la nau New Horizon de la NASA que fa gairebé 10 anys abandonà la Terra. El pròxim 14 de juliol, si tot va bé, farà un vol rasant pel sistema plutonià.

Plutó encara era considerat un planeta quan fou llançada la nau. Un any després, el 2006, els astrònoms reunits a Praga van rebaixar-li l’estatus i el passaren a planeta nan com ho vaig explicar aleshores. Les protestes als Estats Units de polítics i gent del carrer foren sonades pels arguments emprats. No debades Plutó havia estat l’unic planeta del sistema solar descobert per un estatunidenc. Fins i tot la NASA va haver de fer un comunicat de premsa explicant que malgrat el canvi d’estatus de Plutó, l’objectiu de la nau es mantenia i que cientificament encara era interessant.

Deu anys més tard la degradació de Plutó sembla assumida i compresa per tothom. Ara cal fer ciència i preparar-se per obtenir les primeres imatges pròximes d’un objecte llunyà del cinturó de Kuiper.

Però des del 2005 han passat moltes coses al voltant del tema Plutó. Per començar s’hi han descobert uns quants satèl·lits nous. Els enginyers en el control de la missió debaten preocupats si tants satèl·lits al voltant del planeta nan no indiquen la presència d’un anell de residus al seu voltant. Un problema gros si cal corregir la trajectòria prevista de New Horizons en l’últim moment….

Mentre va arribant la nau, aquesta va fent ciència. Podeu veure la pel·lícula time-lapse de Plutó i la seua lluna més gran, Caront, que van ser fotografiats des d’una distància de rècord fa unes setmanes.

Plutó i Caront van ser observats amb l’instrument Long Range Reconnaissance Imager (LORRI) de la nau al llarg d’una setmana, entre el 25 i el 31 de gener de 2015.

La sèrie de fotografies, que després va ser convertida en pel·lícula, va ser obtinguda com a part de la segona campanya de navegació òptica de la missió, per a definir millor les posicions de Plutó i Caront, en preparació al pas proper de la nau pel planeta nan i les seues cinc llunes, el 14 de juliol de 2015.

Plutó i Caront van ser observats durant un gir complet de cadascun dels dos cossos, és a dir un “dia” a Plutó i Caront, que dura 6.4 dies terrestres. La primer imatge de la sèrie va ser presa quan New Horizons es trobava a només 203 milions de quilòmetres de Plutó. L’última va ser presa 6 dies i mig més tard, i des de 8 milions de quilòmetres més a prop.
El tentineig, fàcilment visible en la pel·lícula en el moviment de Plutó, mentre Caront gira en la seua òrbita, és a causa de la gravetat de Caront, que és un objecte gran ja que té un vuitè de la massa de Plutó, i la grandària de la Península Ibèrica. Realment els dos cossos giren al voltant del centre de masses comú.

Cada exposició va ser d’una desena de segon de durada, massa poc temps per a poder veure les llunes més menudes i molt més dèbils de Plutó. New Horizons encara està massa lluny del planeta nan i de les seues llunes per a resoldre formacions superficials. Ja s’aniran veient en els pròxims mesos. Continuaré informant.

Imatge 1: NASA/APL/Southwest Research Institute.
Imatge 2: Imatge artística de la nau espacial New Horizons, que s’acosta a Plutó i la seua lluna més gran, Caront el 14 el juliol de 2015. Crèdit: Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Southwest Research Institute (JHUAPL/SwRI).

Fins ara a aquesta zona només es coneixia l’existència del planeta Sedna, descobert l’any 2003.

El Sistema Solar conegut pot ser dividit en quatre parts: els planetes rocosos com la Terra, que estan prop del Sol; els planetes gegants de gas, que estan més lluny; i els objectes congelats del Cinturó de Kuiper, que es troben just més enllà de l’òrbita de Neptú. Aquí se situaria Plutó, com un dels cossos més grans. Més lluny encara, es troba el núvol d’Oort, que en la seua zona externa està ple de cossos congelats que són la font dels cometes de llarg període, mentre que en la seua zona més interna, només se sabia de l’existència d’un objecte, Sedna. Però el descobriment de 2012 VP113 el converteix en el membre conegut del Sistema Solar més llunyà.A partir de les dades de la càmera de gran camp utilizada, ens permet fer-nos la idea que en aquesta zona del núvol d’Oort interior hi ha segurament uns 900 objectes més grans de 1000 km com ara ho són Sedna i 2012 VP113.  L’origen d’aquesta zona interna no està encara clara. Podria ser causada per l’expulsió d’un planeta gran del Sistema Solar intern que hauria arrossegat petits cossos del cinturó de Kuiper amb ell, o fins i tot podria ser conseqüència de la incorporació de planetes extrasolars en el moment del pas d’una estrella per les proximitats del Sol.

Una cosa que sobta del treball dels nord-americans, és la relativa proximitat de les posicions dels perihelis de Sedna i de 2012 VP113. Ambdós perihelis, punts de les seues òrbites en que els cossos es troben a la distància més pròxima al Sol, estan a unes 80 unitats astronòmiques i en la mateixa zona del cel, i, per això mateix, ha estat possible descobrir-los. Quan passe el temps, en recórrer les seues òrbites molt el·líptiques es trobaran molt més lluny de nosaltres, a centenars d’unitats astronòmiques, i serà molt difícil, sinó imposible, descobrir-los ja que seran massa dèbils.

Per a explicar aquestes òrbites tan estranyes, els científics aventuren la hipòtesi de l’existència d’un planeta enorme, potser de fins a 10 vegades la grandària de la Terra. Aquest planeta seria, per tant, de la grandària d’Urà, i estaria influint en les òrbites de 2012 VP113, Sedna i en d’altres objectes encara no descoberts.
Imatge: Aquest és un diagrama de l’òrbita del sistema solar exterior. El Sol i els planetes terrestres són al centre. Les òrbites dels quatre planetes gegants, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú, es mostren amb cercles plens de color porpra. El Cinturó de Kuiper, incloent a Plutó, és mostrat per la regió de color blau clar de punts més enllà dels planetes gegants. L’òrbita de Sedna es mostra en color taronja mentre que l’òrbita de 2012 VP113 es mostra en vermell. Tots dos objectes són actualment prop del seu màxim acostament al Sol (periheli). Aquests serien massa febles per detectar-los quan es troben en les parts exteriors de les seues òrbites. Observeu que les dues òrbites tenen perihelis molt similars, i tots dos estan molt lluny dels planetes gegants i de les regions del Cinturó de Kuiper. La imatge és cortesia de la de Scott Sheppard. Solar System’s Edge Redefined, Carnegie Institution.

L’any 1978 James W. Christy, des del U.S. Naval Observatory, descobrí la gran lluna Caront al voltant del planeta nan. Aquesta lluna de 1200 km de diàmetre és una mica més menuda que Plutó i molts consideren que Plutó-Caront és un planeta doble. Amb el telescopi espacial Hubble l’any 2005 es descobriren dues petites llunes més, Nix i Hidra, al voltant del planeta i de les quals ja en vaig parlar l’any 2006.

Els astrònoms consideren que aquest zoo de satèl·lits al voltant d’un cos tan petit com Plutó és conseqüència del xoc d’un cos celeste contra el planeta nan que ha fet expulsar material cap a l’espai que finalment s’ha condensat en llunes. El mecanisme és similar al procés de formació de la Lluna que es creu és el resultat de l’impacte d’un gran cos contra la Terra fa uns 4,4 mil milions d’anys.

Així que, un grup d’astrònoms liderats per Mark Showalter, de l’Institut SETI, que ha dirigit aquest programa d’observació amb el Hubble, va pensar que potser també hi havia un anell al voltant de Plutó causat per material expulsat pel bombardeig meteorític.

El programa d’observació de Plutó amb el telescopi espacial Hubble es va realitzar entre juny i juliol d’enguany. I la sorpresa ha estat no descobrir cap anell i en el seu lloc observar una nova lluna, anomenada temporalment P4 (de Plutó 4, quarta lluna de Plutó).

P4 és la més petita de totes. Només té un diàmetre d’uns 13 a 34 km i la seua òrbita està entre les òrbites de Nix i Hidra.

“Trobe impressionant que les càmeres del Hubble ens hagen permés veure un objecte tan petit tan clarament, des d’una distància de 5 mil milions de quilòmetres“, ha afirmat Mark Showalter, de l’Institut SETI.

Aquest descobriment és molt important per a la missió New Horizons de la NASA, que arribarà al planeta nan Plutó el 2015. La missió ha estat dissenyada per conéixer millor els móns que es troben als límits del sistema solar. La troballa del nou satèl·lit serà fonamental per a la planificació de l’encontre pròxim amb la nau enviada des de la Terra.

“Es tracta d’un descobriment fantàstic“, ha afirmat Alan Stern, investigador principal de la missió New Horizons. “Ara que sabem que existeix una altra
lluna en el sistema de Plutó podrem programar observacions pròximes
durant el nostre pas“.

P4 va ser primerament vist en una fotografia presa per la càmera 3 de gran camp del Hubble (Wide Field Camera 3) el 28 de juny. La troballa es va confirmar en altres fotografies dels dies 3 i 18 de juliol. Un punt brillant es movia de la mateixa manera com es movien els punts corresponents a Nix i Hidra. L’existència d’un nou satèl·lit era ben clara. 

Foto: crèdit: NASA, ESA, i M. Showalter (SETI Institute)

Com ja vaig dir en un post anterior, Plutó ha estat classificat en la darrera assemblea de la IAU com a planeta nan. La viquipèdia anglesa, sempre tan eficaç, ja fa dies que ha incorporat les darreres definicions.

Els nord-americans s’han quedat sense planeta doncs. Josep Emili Arias en parla molt bé a l’article publicat al Levante. (Posaré l’enllaç quan puga. Quina web més dolenta tenen…) Plutó, descobert el 1930 per Clyde Tombough, tot just en plena depressió americana, era tot un orgull nacional. Ampliar el Sistema Solar amb el 9é planeta!. M’acabe d’assabentar en aquest últim enllaç que aquest astrònom deia haver vist OVNIS i que creia fermament que els extraterrestres ja havien vingut(!)…

Michael E. Brown, codescobridor del cos 2003 UB313, popularment conegut per Xena, ja no serà el descobridor del 10é planeta del sistema solar, sinó que el fet que aquest cos siga més gran que Plutó ha portat més bé a eliminar Plutó de la llista de planetes. Ha passat a ser, per dir-ho d’alguna manera, l’assassí de Plutó. Mireu la pàgina web on descriu com van trobar Xena. Fixeu-vos en el titular de la pàgina. Està ratllat!

He fet una petita enquesta al voltant d’aquest tema entre els col·legues que es dediquen a les més variades branques de l’astronomia. Aquesta enquesta no té cap valor, podeu suposar-ho. Alguns, -la majoria- estem clarament a favor de la proposta que va triomfar. Jo m’hi incloc, per les raons que s’han exposat en l’anterior post en què parlava del tema.

D’altres estan en contra. Pensen que s’hauria d’haver acceptat que Plutó, Ceres i Xena, foren declarats planetes. L’estudi sistemàtic del cinturó de Kuiper portarà, sens dubte, a la descoberta de més cossos més enllà de Plutó. Que, així, si d’ací a 5 anys, diuen,  el Sistema Solar té 50 planetes més, doncs cap problema…

Finalment, estan els que podríem anomenar els historicistes. Diuen que, encara que Plutó no compleix els estàndards per ser un planeta, hauria pogut ser acceptat al club dels planetes per raons culturals. Plutó és un planeta per raons històriques. Els cossos descoberts a partir d’ara ja no ho seran. Tancar la porta i tirar la clau.  No us escandalitzeu. La ciència en general i l’astronomia en particular n’està plena de casos semblants. Per exemple, una nebulosa planetària és un núvol immens que envolta un estel de poca massa en les fases finals de la seua evolució.  Clarament no té res a veure a la formació planetària però ha conservat el nom de quan es pensava el contrari. També les supernoves no tenen res a veure amb les noves. Ni les estrelles noves són estrelles acabades de néixer sinó tota una altra cosa.

Però Plutó continua degradant-se. Se li acaba d’assignar el número 134340 pel Minor Planet Center. L’objecte transneptunià 2003 UB313 té el número 136199.

Els nord-americans són els que pitjor s’ho han pres. Ja hi ha moltes pàgines demanant la tornada per la porta gran del cos que orbita el Sol més enllà de Neptú.  Podeu veure aquesta, o bé aquesta. Si poseu per exemple al google “pluto save petition” obtindreu 326,000 pàgines.  També podeu comprar samarretes per donar suport a Plutó. O com diuen des de la revista Sky and Telescope, revista de divulgació molt popular: Was the pluto vote anti-american?

Avui he rebut aquesta.

PLUTO PETITION: Got an opinion about Pluto?  Sign the Pluto Petition:  

http://plutopetition.com

M’ha estat enviada avui pel servei de noticies de la NASA. Tots agranen cap a casa…

No hi ha res que dure per sempre. Plutó ha deixat de ser considerat un planeta del Sistema Solar. Aquesta decisió que a alguns els pot semblar arbitrària té, tanmateix, unes profundes raons.

Plutó va ser descobert l’any 1930 per l’astrònom nord-americà Clyde W. Tombaugh. Podeu veure l’interessant post de Juli Peretó d’avui mateix. Ja feia temps que les pertorbacions gravitatòries de l’òrbita de Neptú preveien que havia d’existir algun altre cos més enllà. Es tractava de trobar el planeta X, el desconegut. Tombaugh va tindre èxit i donat que es considerava que estava a les afores del Sistema Solar se li va assignar el nom de Plutó, déu de l’infern grecoromà. Més tard, l’any 1978, Jim Christy va descobrir-li un satèl·lit, Caront, nom del barquer que duia els morts a l’infern creuant el riu Estígia.

Plutó no ha deixat de sorprendre els astrònoms. La seua òrbita de 249 anys és tan el·líptica que a vegades entra dins de l’òrbita de Neptú però la gran inclinació orbital fa que no hi haja perill de col·lisió. A més, està format per una amalgama de roques (70%) i gels de nitrogen i metà congelat (30%). La seua atmosfera és intermitent, és a dir, normalment està congelada però quan està més prop del Sol, aquesta es vaporitza i durant uns anys gaudeix d’una lleugera capa gasosa de nitrogen i metà. La grandària de Plutó tampoc no és gran cosa ja que és més menut que la Lluna, les quatre grans llunes de Júpiter (Ió, Europa, Ganimedes i Cal·listo), Tritó i Tità.

Els altres planetes, des de Mercuri a Neptú tenen unes característiques més comunes, òrbites quasi circulars, poca inclinació orbital, etc. Però les característiques peculiars de Plutó havien estat acceptades com s’accepten les estranyeses de l’ovella negra de la família.

Les coses s’han capgirat, però, des de fa uns anys. Més enllà de Plutó han anat descobrint-se nous cossos celestes orbitant el Sol. Móns tan allunyats que el Sol només és l’estrella més brillant del cel, a unes temperatures fregant els 250 graus sota zero. És la zona del cinturó de Kuiper on es creu que existeixen milers de cossos. El descobriment de l’objecte 2003 UB 313 per un equip d’astrònoms de Califòrnia liderats per M. Brown i la constància que és un centenar de quilòmetres més gros que Plutó han acabat d’encendre la polèmica. Brown argumenta, amb raó, que si Plutó és considerat planeta, aquest nou cos, que anomena informalment Xena, que és més gran, també ho ha de ser.

Aquest fet ha portat a la Unió Astronòmica Internacional (IAU) a posicionar-se. Si s’accepta que Xena és un planeta, també ho ha de ser Ceres, el major dels asteroides; Caront, la lluna gegant de Plutó i segurament unes desenes de cossos que es descobriran més enllà de Plutó. No ha estat així, afortunadament. Les coses han anat d’una altra manera. Per primera vegada en la història s’ha posat una definició clara del que es considera un planeta. És un objecte que:

• a) orbita el Sol, sense ser un satèl·lit,
• b) té la massa suficient per a adquirir una forma d’equilibri hidrostàtic -siga més o menys esfèric- i
• c) domine el seu entorn, tot havent netejat la seua òrbita d’objectes menors.

Plutó clarament incompleix la condició c) ja que entra en l’òrbita de Neptú i aquest és molt més gran. Calia un premi de consolació per als nord-americans que de colp han perdut dos llocs en el rànquing de descobridors planetaris (Plutó i Xena). A més, i molt més important que això, calia donar lloc a l’allau d’objectes que s’espera descobrir en els pròxims anys en el cinturó de Kuiper. S’ha creat la classificació de planeta nan en què la condició c) no es compleix. De moment han entrat en aquest apartat Plutó, Ceres i Xena. I pròximament, segurament hi podrien entrar Caront, Vesta, Pal·las i Hygiea (asteroides)  si es demostra que són més o menys esfèrics.

La ciència, per principi, tracta de classificar i ordenar per poder comprendre. Aquesta és la utilitat última de tot el citat afer: comprendre el nostre Sistema Solar i la seua formació, ara que centenars de nous planetes s’estan descobrint al voltant d’altres estrelles.

A final de l’any passat el telescopi espacial Hubble va fotografiar dos nous satèl·lits al voltant de Plutó. Ara han rebut nom oficial: Nix i Hidra. Tot això dins de la polèmica entre els partidaris i detractors de rebaixar a Plutó el seu estatus de planeta.

El passat 31 d’octubre 2005 la NASA va anunciar la descoberta de dues noves llunes orbitant Plutó, el planeta més distant. Aquestes llunes permetran obtenir informació sobre el sistema de Plutó i sobre el cinturó de Kuiper, conjunt de milers de cossos gelats que orbiten el Sol més enllà de Neptú.

Ara acaben de posar nom a aquestes petites llunes: Nix i Hidra.

Els noms han estat aprovats per la Unió Astronòmica Internacional, l’únic organisme internacional amb competències per a la toponimia espacial. Aquests noms, però, no han estat posats a la babalà. Seguint la tradició d’associar els planetes i les seues llunes amb la mateixa familia mitològica o la mateixa saga, s’han posat noms relacionats amb l’infern d’on Plutó és el seu deu.

Nyx és la reina de la nit. Un dels seus fills és Caront, el barquer que pagant una moneda passa els morts a l’infern creuant el riu Estigia. Com que el nom Nyx ja estava usat en l’asteroide 3908 ara s’ha usat la seua versió egipcia Nix.

Hidra és la serp de nou caps amb una sang verinosa. Té cura de l’entrada de l’infern.  De vegades s’ha identificat a Hades, deu de l’infern, amb el deu romà Plutó. És el deu dels morts, fill de Cronos i de Rea i germà de Zeus i Posidó. Después del repartiment de l’Univers li va tocar la pitjor part: l’infern. Allí vivia junt a Perséfone, a qui va raptar per poder tenir parella.

Aquest nou descobriment ha excitat els astronoms planetaris i l’equip de la missió New Horizons de la Nasa que ha d’arribar a Plutó el 2015.

“Sentirem a parlar molt sobre  Nix i Hydra en els pròxims anys, ha dit el co-director de l’equip del descobriment, Alan Stern del Southwest Research Institute (SwRI) en Boulder, EUA. “Els astrònoms ja estan demanant temps d’observació en els telescopis més grans per a estudiar les seues òrbites i les seues propietats físiques. I quan finalment la missió News Horizons arribe al sistema de Plutó l’estiu del 2015 cada lluna serà cartografiada al detall.”

Plutó actualment un planeta segons la IAU, podria ser un més del conjunt de milers de cossos gelats del cinturó de Kuiper. Fins i tot ja se n’han descobert alguns més grans que ell. Molts són els arguments en contra. Per aclarir aquestes qüestions la IAU vol publicar una definició oficial de planeta el pròxim setembre de 2006. Aleshores sabrem si el podrem anomenar planeta o serà només un objecte més del cinturó de Kuiper.

Per a veure la foto més gran, feu botó dret amb el ratolí i trieu Visualitza la imatge o equivalent. Els usuaris de l’Internet Explorer hauran d’anar a Propietats, copiar-ne l’adreça i enganxar-la a una nova finestra. (gràcies a Marc Belzunces)

La Universitat de Bonn acaba d’anunciar la mesura del diàmetre de 2003UB313. Aquest nom tan estrany es refereix a l’objecte més conegut amb el nom de Xena. El planeta va ser descobert per Mike Brown (Caltech) i col·laboradors a finals del 2003 però ara se n’ha determinat el diàmetre.

I sorpresa! Ha resultat ser més gran que Plutó.

Un equip alemany va fer les mesures utilitzant el radiotelescopi d’ones mil·limètriques IRAM situat al Pico Veleta, a Sierra Nevada. Frank Bertoldi, de la Universitat de Bonn i del Max-Planck-Institute for Radioastronomy i primer firmant de l’article publicat a Nature no pretén degradar Plutó del grup de planetes sinó que 2003UB313 obtinga també el rang de planeta. Les dues institucions han fet un comunicat de premsa.

Com diuen al comunicat, han mesurat l’emissió tèrmica de l’objecte, essent capaços de determinar que té un diàmetre d’uns 3000 km. Açò el fa uns 700 km més gran que Plutó i per tant és l’objecte més gran que s’ha descobert al sistema solar des del descobriment de Neptú per Galle i d’Arrest el 1846.

2003UB313 és un membre d’un cinturó d’uns 100,000 objectes de roques i gels en les afores del sistema solar més enllà de Neptú a distàncies d’uns 4,000 milions de km, unes 30 unitats astronòmiques (1 unitat astronòmica és la distància Terra-Sol). Aquest cinturó s’anomena Cinturó de Kuiper. Els objectes en aquest cinturó giren en òrbites estables amb períodes d’un 300 anys. També és el lloc d’on venen els cometes de curt període.

2003UB313 no és l’únic planeta descobert en aquest zona del sistema solar. El mateix equip americà format per Mike Brown (Caltech), Chad Trujillo (Gemini Observatory), and David Rabinowitz (Yale University) n’han descobert d’altres, com 2003 EL61 i 2005 FY9 però aquest només són 3/4 del diàmetre de Plutó. Asseguren que a finals del mes de febrer obtindran també la mesura del diàmetre de Xena amb dades del Hubble Space Telescope. Podeu llegir el magnífic i didàctic article sobre el estatus de planeta de Xena escrit pels seus descobridors.

Xena és un planeta o no ho és? I com queda ara Plutó?

Ja fa temps que es parla que Plutó no haguera tingut que tenir l’estatus de planeta. Sempre ha sobtat que la seua petita grandària, el seu cos gelat, la seua lluna Caront quasi tan gran com ell, la seua òrbita tan excèntrica que li provoca una atmòsfera intermitent activa només quan està més prop del Sol i la seua inclinació orbital no estan d’acord amb les propietats físiques i orbitals dels altres planetes.

La discussió és forta a vegades per degradar al planeta. Raons sentimentals i culturals mantenen la posició del planeta com a nové satèl·lit del Sol. Però cal tenir en compte també que Plutó va ser el primer planeta descobert per un americà el 1930. I això també ha d’influir…