Coses a dir

En els darrers dies ha sorgit una petita polèmica sobre el nivell de català dels periodistes. Sembla que ens esverem aviat quan ens toquen la llengua, però és que en tenim motius…

S’hauria de multar als periodistes que no facin servir bé el català?
És una enquesta que realitza El Periodico. Curiosament no es planteja
si s’hauria de multar als periodistes que no facin servir bé el
castellà (n’hi ha?).

No crec que multar ningú sigui la
solució, però sí que cal exigir que es parli o s’escrigui correctament
en qualsevol llengua quan és l’eina habitual de treball. Periodistes,
professorat, opinadors, comunicadors, actors, presentadors…

Personalment em fa mal d’ulls veure textos amb errades ortogràfiques que mostren molt poc respecte per la llengua. Encara que sóc professora de ciències exigeixo als meus alumnes que escriguin o s’expressin correctament, sigui en la llengua que sigui. Sempre hi pot haver errors (i hi ha d’haver correccions), però s’han d’evitar en la mesura del possible, i això no vol dir que jo no cometi errors, però intento esmenar-los.

Aquesta notícia m’ha fet repensar moltes coses: 151 lleis obliguen a etiquetar en castellà a l’Estat espanyol, i només una en català. Això vol dir que tenir un estat al darrera és molt eficaç, perquè ningú es planteja si hi ha massa lleis o si n’hi ha d’haver-hi, en canvi en la nostra llengua sempre estem preguntant-nos si cal obligar o no a parlar-la correctament o escriure-la correctament, com si tinguéssim complex d’inferioritat, com si ens semblés menys important… És, simplement, una qüestió de respecte per la teua llengua, sigui quina sigui, escriure-la i parlar-la correctament hauria de ser la prioritat.

Potser sóc una mica llepafils (no dic que no), però l’expressió “això passa a casa nostra” o “aquest (o aquesta) és de casa nostra” sempre l’havia sentit referida a Catalunya. Aquest estiu al programa (terrible d’altra banda) Vacances pagades ja vaig detectar que un presentador es referia a La Pantoja com a una cantant de “casa nostra” (ai), però en aquell moment vaig pensar que la cosa era un descuit temporal d’un presentador mal informat, vaig limitar-me a tancar el televisor i ja està. Però avui al programa de l’Om ha passat el mateix, la Mabel ha parlat del Bono (el manxec) com a gent de “casa nostra”. És que jo ho tinc malentés o aquesta expressió nostrada ha canviat de significat (o volen que canviï) i jo no ho sabia?

Fa dies que han sortit uns quants intel·lectuals espanyols amb un manifest per la llengua comuna. Paral·lelament l’Estat francès també s’hi abona. Aquí ha estat una mica com si sentíssim ploure, acostumats com estem a ajupir el llom i deixar fer i és que, malauradament, ja hi estem avesats, és la mateixa cançò de sempre que, sincerament, ja cansa.

En Toni Cucarella té el costum d’escriure clar i català i ens demana que ens fem ressò del manifest que ell potencia contra el “manifest per la llengua comuna” i els atacs de l’Estat francès.

(en la continuació hi ha el manifest).

Els intel·lectuals espanyols del Manifesto i els jacobins
francesos de l’Académie no poden
suportar l’existència del català. Heus ací el motiu vertader de la seua
compartida «desazón». Ens voldrien morts, lingüísticament parlant. Voldrien que
el català fóra ja una llengua morta, anorreada «por justo derecho de
conquista». I en veure que encara és viva arreu dels Països Catalans, neguitegen.

El Manifiesto i la declaració de l’Académie són diàfans exemples
d’un nacionalisme xenòfob i excloent, inspirat en conceptes irracionals de
superioritat lingüsitica i cultural. Són propers a ideologies intolerants basades
en la superioritat racial com ara el nazisme i l’apartheid. Totes dues
inciatives són exemple d’un nacionalisme exterminacionista que no dubta a
subvertir i manipular els valors democràtics per tal de justificar els seus
objectius. El que pretenen és mantenir una injusta i ominosa diferència entre
llengües superiors i llengues inferiors, i justificar sense contrició
democràtica el dret de les primeres a fer desaparèixer físicament les llengües per
ells considerades inferiors. No és altra situació, doncs, que aquella de
vencedors i vençuts, de la metròpoli i la colònia, i de la imposició –encara!– dels
detestables drets de conquesta.

És miserable i mesquina la tergiversació de la realitat lingüística
que fan dels Països Catalans. És per a nosaltres un dret democràtic irrenunciable
conservar el nostre català com a llengua pròpia i única als Països Catalans, per
a la qual cosa invoquem el mateix dret que tenen, posem per cas, un parisenc a
viure íntegrament en francès a París o un sevillà o un madrileny a viure en
espanyol en els seus respectius territoris, sense haver de patir interferències
ni imposicions de llengües alienes imposades ací per interès polític.

Donar suport i justificar els esbiaixats arguments del Manifiesto
i de l’Académie és posar-se al costat del dret a l’extermini, i per tant
acceptar com a germans ideològics el nazisme i l’apatheid criminals. Els
intel·lectuals i acadèmics que han elaborat i subscrit sengles declaracions contra
el català són més aviat mentalitats torbades per rancis deliris de
superioritat nacional i lingüística. Hàbils en la tergiversació de la realitat,
i per això avantatjats deixebles de les doctrines manipuladores del nazi
Goebbels, han donat proves irrefutables d’una profunda misèria intel·lectual.

I val a dir ja estem farts. Farts de
tantes i tantes lleis que han fet i fan contra el català. Farts que hagen mensypreat
tantes persones que foren empresonades, torturades i assassinades per defensar
el dret a existir del català. Farts que encara avui dia adreçar-se a un policia
en català puga ser considerat delicte. Farts d’intel·lectuals pseudodemocràtics al servei
de la mentida.

Nosaltres, ciutadants i ciutadanes dels Països Catalans,
defensem el nostre dret irrenunciable a viure en català sense haver de demanar
permisos, sense haver de ser considerats, a casa nostra, ciutadans i ciutadanes
de segona categoria, i menys encara haver de ser titllats d’antidemocràtics per
voler-ho i defensar-ho.

No
caldrà demanar ací, de cap manera, que els estats francès i espanyol reconegen
la seua secular intenció exterminacionista. No ens cal. No ens calen declaracions
hipòcrites de dos estats que s’han fonamentat i construït sobre la destrucció i
l’extermini dels altres pobles, perquè som conscients que aquesta intenció anorreadora
forma part intrínseca de les seues respectives concepcions nacionals. I alguns
dels seus intel·lectuals més conspicus han tornat a recordar-nos-ho.

Pel
dret a viure en català als Països Catalans i contra el cinisme dels botxins
espanyols i francesos.

Països Catalans, 29 de
juny de 2008

Hem anat al cinema a veure Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall. Ha estat molt bé i molt divertida i no entenc massa les crítiques que ha rebut sobre localitzacions i tot plegat. Cal saber què es va a veure: és una pel·lícula d’aventures per passar l’estona, a l’estil de l’Errol Flynt dels nostres pares, un parell d’hores de diversió assegurada…

Però aquest no és el motiu de l’escrit, sinó que hem triat un cinema que projectés la pel·lícula en català o, més ben dit, el cinema ens ha triat a nosaltres perquè no hi havia gaires opcions més.

Fa vint anys quan es va estrenar l’anterior pel·lícula només es podia veure en castellà, ara la podem veure en 15 sales en català, dues a Barcelona. És molt poc encara i més quan t’has de desplaçar lluny del teu barri habitual o de la teua ciutat si vols sentir-la en la teua llengua.

En canvi, fa goig veure el cinema ple de gom a gom, militants lingüístics la majoria, tothom parlava en català i, estranyament, m’he sentit en un gueto lingüistic. Em pregunto què passaria si fos a l’inrevés, si tots els cinemes fossin en català i només un parell de sales oferissin la pel·lícula en castellà. A banda de les protestes dels autoanomenats “tolerants lingüístics” o “bilingües” de torn, no crec que hi hagués un daltabaix com ha succeït en els musicals en què diuen que només “triomfen” els que es fan en castellà.

TV3 fa 25 anys i si una cosa cal agrair-li és que ha normalitzat el fet de veure una pel·lícula en català. Avui, confesso que m’he sentit estranya al cinema, perquè no estic acostumada a veure pel·lícules en pantalla gran i en la meua llengua. Recordo vivament que una dirigent de la televisió d’aquell temps deia que, amb el cinema en català, els nens podrien jugar a indis i vaquers en la seva llengua. No sé si ha passat això a tot arreu, però la televisió en català ha estat una bona normalització. Ara faltaria que també el cinema en pantalla gran fos majoritàriament en català, no crec que la gent no hi anès per qüestió de llengua, si no ets militant lingüístic vas al cinema que et queda més a prop de casa.

Aprofito per reivindicar no només bon cinema en català, sinó bon cinema subtitulat al català, ara com ara només a la Filmoteca de la Generalitat és possible.

Tot just comença aquesta campanya per a incidir en l’ús social de la llengua i avui mateix trobo l’exemple del que no s’ha de fer…

Avui a El Club (lamento tornar-lo a anomenar, però és divendres, ja se sap), he vist l’exemple perfecte del que no s’ha de fer i el mal que m’ha fet veure-ho. Dos actors joves de El Cor de la Ciutat han estat entrevistats pel versàtil imitador amb personatges diversos. Quan el personatge era català els entrevistats responien en català, quan els parlava en castellà ells responien en aquesta llengua, fins que els ha hagut de dir que entenia el català perfectament i llavors l’actriu replica: “és la costum”.

Mal costum, he pensat, però lamentablement és molt comú encara avui en dia i el fet que els actors siguin joves indica que no és un problema d’edat sinó d’actitud.

Esperem que aquesta campanya ajudi a canviar aquestes actituds i puguem continuar preservant la llengua.

que una presentadora de “El Club” desplaçada a Frankfurt per explicar-nos en directe què s’hi cou per allà, entrevisti a Ildefonso Falcones en castellà mentre ell li respon que se sent català, que ha fet una novel·la sobre Catalunya i que no vol polèmiques… Ell no, la polèmica ha estat ella, perquè encara no entenc perquè ho ha fet.

De fet, aquesta mateixa reportera, va fer trencar de riure a l’Albert Om, i a mig país (suposo), quan, en un reportatge des de Lleida, va llegir el poema dedicat al programa:

-(reportera): i aquest poema diu “És quan dormo que hi veig clar” i està signat per algú que es diu “fruit d’una dolça metzina”.

Sense comentaris.

Això sí, la noia és molt mona, però amb això (nomès) no n’hi hauria d’haver prou… dic jo.

Arriba Sant Jordi i, a més de florir les roses i els llibres, també es renoven diaris o en surten d’altres…

Avui fa 31 anys de l’aparició del diari AVUI. Era el primer en català i ha plogut bastant des de llavors. A casa no va faltar mai els diumenges i ara no em
perdo la versió digital. Avui han estrenat renovada web (per fi), força més
atractiva, més funcional, amb moltes novetats i avantatges. Coincideix amb l’aparició, des de fa poc, amb Directe.cat, un diari només digital i, què voleu que us digui, em fa feliç veure tanta proliferació de notícies en la meua llengua.

Segurament amb els blocs, els diaris digitals, els webs, o la recollida de paraules com a iniciativa cultural poden fer una revolució per fer evolucionar el català. No sóc una experta en llengua, però trobo molt positiu el fet que internet ens posi en contacte a gent molt diferent, d’interessos molt diferents i a molts llocs del món. Els que són en països on no es parla català, internet els manté al dia i altres que no el coneixen el poden aprendre. La xarxa en català creix, sortosament.

Dissabte vam anar a un casament força internacional. No és el primer cop
que en un mateix espai sento parlar llengües tan diverses, però sí que és el
primer cop que sento parlar georgià.

Georgia és una antiga república russa.
Van aconseguir la seva llibertat ja fa uns quants anys i se’n senten
molt orgullosos. És un país que es troba a la nostra mateixa latitud i té un
clima suau. Tbilisi n’és la capital. Com que no pertany a la Unió Europea,
qualsevol intent de sortir del país es converteix en un viacrucis. La mare del
nuvi ho va tenir molt magre i tres setmanes abans encara no teníem clar que hi
pogués ser. Finalment, però, tot es va
resoldre i fins i tot el sol més primaveral va fer acte de presència.

El georgià és una llengua que té un alfabet ben curiós. És ben antic i
l’origen és poc clar. Podríem comparar-lo amb l’euskera en molts aspectes. El
nuvi es sent molt orgullós de tenir sang 100% georgiana. Certament també té un
cognom impronunciable.

Els convidats al casament provenien de llocs molts diversos dins la
geografia mundial: des d’Austràlia fins a Londres; des de Tbilisi fins a León;
des d’Holanda fins a Sant Cugat del Vallès. També d’origen japonès amb seu a
Holanda, anglesos residents a Suïssa, catalans residents a Holanda i un llarg
etcètera. Un autèntic poti-poti. Fantàstic!

Quan vam explicar-li al nuvi la situació de la nostra llengua, el català,
només calia dir-li que per a nosaltres el castellà és com per a ell el rus. Ho va entendre a la perfecció.

Tinc
per costum parlar sempre en català amb tothom, a no ser que l’interlocutor no l’entengui, llavors cerquem una llengua comuna. El nuvi pot entendre el català (encara no el parla), i em respon en anglès.

Puc entendre l’anglès més o menys i ell pot entendre el català més o
menys, és lingüista i la seva tesi és una comparativa de les llengües llatines,
així que coneix el castellà, el llatí i, gràcies a la seva dona, també el
català. Em sembla ben còmode que jo pugui usar la meva llengua i ell una que jo
pugui entendre.

Certament, el georgià és molt complicat per fer la mateixa operació,
almenys ara com ara; però, no seria maco que ens poguéssim entendre parlant
nosaltres la nostra llengua i els altres la que fos, de la manera més natural?
Segurament així totes les llengües tindrien futur, i no n’hi hauria cap per
sobre de l’altra.

M’agradaria que no fos un somni.