A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Arxiu de la categoria: General

VICTUS finitus

Victus

A destemps de molta gent, ja fa alguns dies que he acabat Victus , la celebrada novel·la d’Albert Sánchez Piñol. Ho he fet en la versió original en castellà, que és la que em va tocar  per via familiar, quan la traducció al català encara no hi era. I us haig de dir que crec que el seu èxit és del tot just…

De quan la caiguda de Barcelona només era una amenaça en l’horitzó, ens enganxa sobretot el llenguatge directe i més aviat antihistòric, l’habilitat de l’autor a l’hora d’activar els personatges i els seus efectes col·laterals  sobre la trama i, per damunt de tot, un gran sentit de l’humor. Però l’horror del setge no ens estalvia la barbàrie, i el final és d’una èpica que se’ns imposa d’una manera tan patètica com convincent.

 

Diu el Dani: “Si d’aquesta novel·la encara se’n parla d’aquí a deu anys, prometo llegir-la”. Benvolgut, jo no sóc endeví, però crec que ho hauràs de fer. Perquè el totxo -en el bon sentit- d’ASP romandrà. Per la seva potència narrativa; per la propaganda que ha sabut incorporar des del principi i per haver coincidit amb una commemoració històrica i un moment nacional del país gairebé irrepetibles…

No vaig entendre massa els motius que van empènyer l’autor -català i sobiranista- a no fer de la nostra la llengua original del llibre. D’una obra, òbviament, elaborada en llenguatge narratiu, no pas poètic. Però arriba un punt que puc -permeteu-me la fatxenderia- perdonar-li , si ja ho ha fet àmpliament la nostra societat literària i cultural. Ai, quins temps aquells en què es bescantava Serrat pel fet de cantar en castellà!

Tanmateix, potser no cal confondre les coses: ara ens hem tornat més tolerants, en aquest sentit, però sembla que la salut del català progressa adequadament, i que la que, sobretot, ho fa amb renovat impuls és la consciència política i civil del país.

Ni que només fos per la força dels personatges -els històrics i els de ficció-, Victus bé que s’ho val. Ah!, hàbil i trempat  Martí Zuviría, immens i patètic general Villarroel. Oh!, mestres enginyers -també Zuviría, clar- Vauban, Dupuy-Vauban, Coehoorn. Malvats “Jimmy” (duc de Berwick), duc de Pòpuli i, no cal dir, Felip V. Benvolgut -tot i que no fossis cap ànima càndida– Ballester, capitost de miquelets , la força armada i insubmisa del poble. O Amelis, dona sorgida del cor d’aquest poble. Ardit artiller mallorquí Francesc Costa. Dolços i singulars Nan, Anfan… Us convido a completar la galeria llegint l’obra, si és que no ho heu fet ja.

Al cap i a la fi, Victus  és com la crònica amarga d’un dels pitjors episodis de la capital d’un país dissortadament vençut però orgullós dels seus punts forts, que no amaguen febleses. Per això, amb tots els contratemps de la història, aquesta nació torna a rebrotar amb força al cap de tres-cents anys. Ho fa -no sense risc- amb la memòria recobrada, la consciència com més va més intacta i el destí, novament, per escriure…

I per guanyar-lo.

 

 

PUJOL, fuetada a l'”oasi”

Jordi Pujol

El patriarca Jordi Pujol ha decebut més d’un, i de dos. A mi, també. La qual cosa no vol dir que no es pugui considerar ben positivament, en molts aspectes, tot el que ha fet pel país, i que ens ha dut -en una part notòria- al nou i esperançat impuls que estem vivint ara.

La taca, de moment, hi és, tot i que manca encara perspectiva per saber fins on embrutarà. I, posats a fer net, potser millor que surti ara, quan encara no som independents però sabem que la independència també deu voler dir neteja…

És obvi que, des de feia temps, les notícies i els rumors relacionats amb la seva família s’escampaven. Hi havia coses que te les creies clarament, i d’altres que podies pensar que estaven inflades pels enemics de Catalunya, que no paren. Segur que no cal confondre la bandera amb la cartera, però és obvi -avui, més que mai- que hi ha molta gent que vol que prenguem mal.

Malgrat tot, jo em resistia a creure que un pare de la pàtria del seu nivell no fos, bàsicament, honest. També és cert que tota la pudor escampada al seu entorn més immediat ell no la denunciava prou… Això és humà i, per tant, puc entendre-ho.

Crec que no es tracta, ara, de fer llenya total de l’arbre caigut. Si és que ho és del tot…

Personalment, vaig militar durant nou anys a Convergència més per pujolisme i nacionalisme que per qualsevol altra cosa. El vessant social, per exemple, me’n distanciava una mica, tot i que en part recollia aspectes de la socialdemocràcia que han estat, habitualment, els meus. Abans havia col·laborat, d’una manera relativament directa, amb el president Pujol a la Generalitat.

Com a ciutadà, insisteixo, no tinc per què abraonar-m’hi, ara. La pròpia CDC intenta posar una mena de tallafocs purificador. Ben lògic. I, en el moment actual, encara més…

En darrer terme, sento tristesa i fins i tot una certa ràbia. Deien que Catalunya era un oasi, i sap greu admetre que, en una part important, és cert. No tots els polítics són iguals, això mai no m’ho creuré, però a voltes sembla que ho vulguin dissimular.

Ara voldran destruir-lo encara més, Jordi Pujol. I ho faran, també, per motius clarament interessats, en l’intent de desprestigiar tant com puguin un procés, el català, que il·lusiona. Voldran barrejar de nou la bandera i la cartera, però a nosaltres ens pertoca saber distingir, i no ficar-ho tot al mateix sac. És el que alguns -massa- volen…

 

 

La PROVENÇA, l’olor dels camps de LAVANDA…

Hem fet una breu escapada a la Provença, i sobretot a la zona del Luberon, en bona part per a contemplar la visió i olorar la fragància de la lavanda, que assoleix el seu punt de floració màxima aquest mes de juliol. Hi hem passejat per pobles molt de pedra, amb detalls plens d’encant. Hi hem descobert els paisatges ocres a l’entorn de Roussillon o de l‘anomenat Colorado provençal. Hem menjat, en general, bé. I ens hem desplaçat per unes carreteres sovint estretes i francament millorables, en més d’un cas…

A la Provença, o al tros que n’hem vist, hi hem trobat algunes similituds amb la Toscana: viles i pobles aturonats, com plataformes des de les quals contemplar un ampli paisatge on, a més de la lavanda, hi sovinteja la vinya, que produeix uns vins molt bons. 

 

El pòrtic del viatge, que fa temps que familiarment volíem fer, va ser una passejada per la ciutat d’Avinyó: només contemplar la imposant presència del Palais des Papes -símbol de l’històric Cisma d’Occident- ja paga la pena. I si, al damunt, et topes amb l’ambient del seu famós festival de teatre, encara més…

I, a partir d’aquí, trescar -a més de Villeneuve-lès-Avignon o la veneciana L’Isle-sur-la-Sorgue– els itineraris luberonians http://www.tourisme-en-luberon.com/index.php?lang=fr. Conèixer petites o grans meravelles com la coneguda abadia de Sénanque. O pobles tan turístics com Gordes, Roussillon, Venasque, Ménerbes, Oppède-le-Vieux, Lacoste -amb el castell que un dia fou del marquès de Sade-, Bonnieux, Saignon, Simiane-la-Rotonde, Forcalquier, Sault… i algun altre que fa de molt bon veure. Tot i que a voltes, encara que s’agraeixi la conservació arquitectònica i urbanística, també fóra oportuna una bona restauració dels rastres humans. Però tot no pot ser…

Ara: centrats en l’entorn natural, només la contemplació dels camps de lavanda -en català també en diem espígol– ja justifica l’estada. Sobretot l’embelleix, la perfuma. Perfectament conreats i, per tant, més presents a alguns indrets que a d’altres, n’hi ha prou com per a omplir-nos immensament la mirada. I una visita al Musée de la Lavande http://www.museedelalavande.com/fr/ permet saber moltes més coses d’un producte usat tant per a finalitats curatives i cosmètiques com inspirador d’un món ple de subtileses.

També els dos espais ocres que ja he descrit permeten que l’ull s’acostumi a una paleta intensa de colors que no resulta massa freqüent. I que tenim prou a tocar, en unes terres que van pertànyer històricament al Casal de Barcelona i la bandera tradicional de les quals té les nostres quatre barres orientades verticalment. I on -malauradament, força minoritzada- s’hi parla poc o molt una llengua, l’occità, de fort parentiu amb la catalana…

Les carreteres, ja us dic, estretes, millorables en més d’un cas i sovint mal senyalitzades. Ja sabem que l’Estat francès, pel que fa al caler públic, prioritza unes zones en detriment d’unes altres. És per això que el Luberon -i suposo que la Provença en general- és un paradís matisable però, això sí, singularment bell i sostenible.

Una travessa en cotxe pel Mont Ventoux -itinerari clàssic del Tour– també és francament recomanable. Com ho és gairebé cloure el viatge tot visitant Saint-Rémy-de-Provence i les traces que hi va deixar Van Gogh.

No era la primera vegada que jo trepitjava la Provença, i crec que no serà la darrera. Mentrestant, us convido a prendre-li el pols…

L’ORTUÑO, un nàufrag que sura (i 2)

L’oferta de clips de Mientras me ducho no quedaria completa sense aquesta segona part. Joan-Ignasi Ortuño, com us feia veure fa dos posts, no ha naufragat amb aquest volum: tot el contrari. Com diu el conegut perruquer i artista Lluís Llongueras en un breu prefaci a l’obra, l’autor “escribe ese tipo de libro que los lectores inquietos e inconformistas buscamos”. Em plau d’afegir-me, doncs, a aquesta selecta confrariaIl·lustro el post amb la imatge de La vida de Pi, un film que vaig veure darrerament, que també tracta d’un naufragi -però amb un altre sentit- i que em va agradar força. Amb 11 nominacions als Oscars d’enguany, veurem quants n’aconsegueix. Si en donessin a les bèsties, el tigre -real o digital- bé que se’l mereixeria. I el jove actor que encapçala el repartiment, a parer meu, també. Llàstima que no sigui nominat. 

 

L’Ortuño defineix com a almanac un llibre que recull textos penjats a Facebook entre dos juliols -del 2011 i del 2012. Però el naufragi continua avui, de manera que el material per fer un Mientras me ducho 2 hi serà relativament aviat. Posats a fer, jo suggeriria un títol diferent. Per variar i també perquè l’actual -tot i que evidentment aquàtic- no m’acaba de convèncer: un, quan és sota la dutxa, no té la sensació d’anar necessàriament a la deriva

Però no em feu massa cas i torneu a llegir l’autor. Sense enfadar-vos massa, per si de cas:

157. ENFADARSE

“Quienes se enfadan no sólo tienen dos trabajos (enfadarse y desenfadarse), tienen muchos más. Tienen el trabajo, por ejemplo, de fruncir el ceño, tensión entre una ceja y otra ceja incluida. Tienen el trabajo de elevar el tono de voz, alteración de las cuerdas vocales añadida (eso si no enseñan los dientes, lo cual encima es desagradable). Tienen el trabajo de alterar los esquemas mentales de su cerebro, ni que sea mientras dura el enfado, o más. Y tienen el trabajo, en fin, de acelerar el latido de su corazón, como cuando se ama, pero, ¡uf!, inútilmente. ¡Ummm…! Ahora, cada vez que vaya a enfadarme por algo, repasaré antes mis apuntes”.

Sí, s’ha de tenir tot ben repassat i assajat, perquè la vida és una funció contínua:

182. ESCENA

“La vida es una función teatral de la que no nos dejan ni escribir el texto. Tampoco la escenografía, ni la puesta en escena, nos corresponden. Como mucho, escogemos algún elemento del atrezzo, con disimulo. Iluminación, efectos musicales y sonoros, tampoco, menos aún. ¡Ni los efectos especiales son cosa nuestra! ¿Y el precio en taquilla? ¡Eso, ni soñarlo! Lo único que nos ocupa es actuar. Y sin haber leído el guión, y sin haber ensayado. Al final, acabamos improvisando… Es entonces cuando se nos acerca el director y con voz grave y socarrona nos dice: “¡Eh, chaval!, ¿qué, acaso te crees Marlon Brando?”

En aquest món crispat, ser feliç depèn de factors diversos:

241. MÁQUINAS

“Acabo de tener una idea de bombero, digo de náufrago. Así como se les habla a los animales y a las plantas (hay quien dice que hasta las flores reaccionan a los piropos), también deberíamos hablarles a las máquinas. Yo he visto aporrear cruelmente a un artilugio suministrador de bebidas por no cumplir su cometido, pero nunca he visto a nadie dando las gracias a uno de ellos por hacerlo diligentemente, que suele ser lo más habitual. Si queremos un mundo más justo, más feliz, es decir, más humano, agradezcamos, como se merece, el buen comportamiento de todo aquello que lleve una bisagra, un tornillo, o una tuerca”.  

Una part de les nostres sensacions i percepcions les adquirim per la pell:

283. TRANSPIRACIÖN

“Me gusta sentir aquello que transpiro. No como un gorrino, claro, sino esa intensa sensación de sentirse vivo. Ya sé que se puede sudar de escalofríos, pero es preferible que sea a causa de mover el sistema muscular de un modo gozoso (los más salidos buscarán, y encontrarán, el componente erótico, pues bueno, vale, también). Cuando el corazón (que, además, también es un músculo perfecto) bombea la sangre con pasión. Y reivindico, encima, una sudoración intelectual, producto de los pensamientos más agitados. En fin, que dudo entre apuntarme a una maratón o asistir a una conferencia sobre la transpiración“. 

El títol d’aquest clip, si l’havia de pintar, havia de ser amb el color més tènue de la gamma:

329. BLANCO

“Yo creo que vale la pena pasar de vez en cuando una noche en blanco. Te intensifica. Te “horizontaliza” (palabra que me acabo de inventar, pues no aparece en el mamotreto de la RAE). Te galvaniza (ésta sí, existe, y si no la uso en uno de mis clips, reviento). Yo creo que vale la pena pasar una noche en vela a la espera de ver cómo van yendo los acontecimientos, de sitiar o situar la situación o el sitio (¡cómo me gustan las redundancias!, no entiendo por qué la gente tiene que disculparse por ellas). Vale la pena pasar una noche en blanco porque, sea como sea, de la descomposición del blanco surgen todos los colores”.

I potser també s’ho val, posats com som enmig d’un naufragi, caure en una mena d’estat letàrgic:

349. LETARGO

“Admiro a los osos polares en su letargo. Esa capacidad (y facilidad) que tienen todos los plantígrados de color blanco. Acostarte antes de una campaña electoral o, si se apura, antes de las Navidades (que, joder, ¡ya están a la vuelta de la esquina!), y levantarte cuando ya se ha consumado el nuevo Gobierno (y vivido su primera crisis, por lo menos) o, si se apura, cuando ya han terminado las rebajas de invierno. Reconozco que este naufragio mío tiene mucho de eso, de letargo osuno, pues de lo único que vivo yo pendiente, informativamente hablando, claro, y lo digo con mucho orgullo, es de la caída de las hojas de los árboles”.

I acabo amb el darrer dels textos que he seleccionat del Joan-Ignasi, però hagués pogut fer-ho -el talent és seu- amb molts d’altres:

356. RECONOZCO

“Tengo una parte femenina, lo reconozco, que me conecta con la Tierra. Tengo una parte infantil, lo reconozco, que me pide lo que pudo haber sido y no fue. Tengo una parte de náufrago, lo reconozco, porque lo vivo. Tengo una parte de loco, lo reconozco, todo el mundo lo sabe. Tengo una parte de enamorado, lo reconozco, porque me reconcome el alma.Tengo una parte de pensador, lo reconozco, que es mucho. Tengo una parte de mediterráneo, lo reconozco, que me llena el alma de sal y el cuerpo de arena. Tengo una parte de cósmico, lo reconozco, porque sé que lo siento. Entonces, ¿por qué, a veces, ni siquiera me reconozco?”.

El que us deia: el llibre és força enginyós, i per això me n’han sortit dos posts. Si us interessa seguir poc o molt en directe com el naufragi continua, feu-vos amigues o amics de l’autor –Joan-Ignasi Ortuño Benages– al Facebook, i us ho passareu la mar de bé. Admeto que jo -que ja en sóc, d’amic d’ell, personal i virtual- practico poc, en el sentit de no posar allò de “M’agrada”, tot seguint els usos de la coneguda xarxa social.

Per això, malauradament, no figuro en una llista relativament àmplia que s’inclou al final del llibre, amb persones que sí que ho fan. A veure si vosaltres teniu més sort… L’Ortuño i la seva prosa/poesia s’ho valen.

Ah! I aneu a veure La vida de Pi. Encara la fan als cinemes, tot i que avui ja no calgui visitar-los per a veure un film…

CUBA: no hi aniré?

Començo a pensar que potser el meu projecte de visitar Cuba no arribarà a acomplir-se, tot i que no se sap mai… En l’entorn pròxim, no trobo qui vulgui acompanyar-m’hi, i no tinc el costum de viatjar sol si no és per a estades curtes.Per què voldria anar a la mítica illa del Carib? Reconec que el factor diferencial fidelista és, segurament, el que més m’atrau, i això que jo, de comunista, no n’he estat mai. Però és allò d’anar una mica a la contra, i també el culte al passat antiianqui que, poc o molt, hem mamat.

També m’atrau d’allò més la calidesa del poble cubà. I si a més –cutre, o no tant-, L’Havana s’ho val i els paisatges cubans són turísticament atractius…

 

Ahir mateix, aprofitant que era el Día de la Hispanidad i que, per tant, calia pensar en altres coses, potser vaig celebrar l’esdeveniment de la millor manera possible: anant a veure una pel·lícula relacionada amb Cuba, el primer país americà on s’hi va crear una entitat catalana: La Sociedad de Beneficencia de los Naturales de Cataluña, fundada el 1840 i que encara funciona.

Aquest i d’altres vincles expliquen que la nostra ja popular bandera estelada tingui orígens cubans, tal com s’explica a un llibre que suposo que podreu trobar -a més de paradetes patriòtiques– a les biblioteques o a llibreries de vell: Origen de la bandera independentista, de l’enyorat Joan Crexell (El Llamp, 1984).

El film de què us estava parlant, 7 días en La Habana, constitueix un interessant projecte col·lectiu signat per diversos directors i que també suposa el debut darrere la càmera del conegut actor llatí Benicio del Toro. Vegeu-ne el tràiler [http://youtu.be/rsexa53bGLk]. Són singulars imatges i històries humanes ambientades a una ciutat que, per les seves circumstàncies, és diferent a moltes altres, i no sempre plaent, és clar…

I és que la Cuba que ens han llegat els germans Castro constitueix un compendi d’aspectes bons i de no tan bons. Millor el poble que el règim, això sembla clar. Un poble capaç de vibrar, de somniar, de viure -malgrat tantes dificultats. Un règim que, als seus inicis, semblava heroic -i potser, fins i tot, podíem aplaudir-lo-, però que històricament ha fracassat en l’intent d’esdevenir veritablement alternatiu a l’opressió i a la cobdícia. 

Ara mateix, una de les darreres heroïcitats del castrisme ha estat la retenció de la popular blocaire dissident Yoani Sánchez. Si cliquem el seu valuós i arriscat bloc, Generación Y [http://www.desdecuba.com/generaciony/], es veu que la cosa, sortosament, no ha anat a pitjor. Des d’aquí el meu homenatge i reconeixement a la seva lluita i a la llibertat d’expressió -que ha d’anar sempre de la mà de la justícia-, a Cuba i a qualsevol país.

No sé si aniré a l’illa caribenya, ja ho dic, però sento que la duc al cor… No sé si trepitjaré L’Havana o Santiago, si m’allotjaré a Varadero, o als cayos… Si prendré mojitos -tan bons!- al prestigiós establiment La Bodeguita del Medio, per on hi va circular Ernest Hemingway, per exemple, i tants altres referents.

Veurem… Mentrestant, us deixo amb els meus cantants cubans preferits, Silvio Rodríguez i Pablo Milanés. El tema del primer, Ala de colibrí  [http://youtu.be/3f7x8Ho-y_w], és interessant tant des del punt de vista poètic com fins i tot polític, i el del segon, Mi esperanza [http://www.youtube.com/watch?v=LG9M8VSIW80], és una majestuosa, i també tel·lúrica, cançó d’amor.

Un amor que, en el millor sentit de la paraula, també vull transmetre-us des de Cuba. Des de la meva Cuba virtual…
 

AGAPORNIS, l’ocell de l’amor

Té uns colors exòtics, molt vius, i un bec vermell preciós. Va arribar un bon dia a casa i contribueix a què hi hagi més bon ambient. Es diu Charlie, però jo tendeixo a anomenar-lo Aga, d’acord amb el nom de l’espècie.

És l’agapornis, un ocell sobre el qual reconec que, fins fa relativament poc temps, no n’havia sentit a parlar. Semblant al lloro, però força més petit, se’l coneix com l’ocell de l’amor. Dedueixo que, amb els temps que corren, cal estendre a bastament la seva presència…

 

Als agapornis també se’ls anomena inseparables ja que, sovint, viuen en parella. Però és possible tenir-los sols sempre que els hi dediquis l’atenció, i fins i tot el carinyo, necessaris.

En el cas del Charlie, venia d’una altra casa i no era tan clar que es pogués adaptar a la vida en parella quan no hi era avesat. La meva filla petita -que és la dipositària de l’obsequi– està encantada amb ell, però el conjunt de la família compartim el seu encís.

Els agapornis provenen del continent africà o d’illes adjacents -inclosa la gran, admirada i, a dia  d’avui, no visitada Madagascar– i n’hi arriba a haver fins a nou menes. El nostre és de la varietat emmascarada, per negre com té el caparró. De nom científic Agapornis personata, prové del nordest de Tanzània.

Resulta molt improbable que arribin a parlar, però compensen aquesta suposada carència amb el seu esperit vivaç i el seu posat divertit. Tal com correspon, certament, a un ocell de l’amor

Són relativament silenciosos -però l’Aga Charlie bé que s’excita, de tant en tant, sobretot quan veiem la tele. S’adapten bé a la majoria de climes i tenen una dieta senzilla. Poden arribar als 10 anys de vida, o fins i tot més enllà. Hi ha temps, doncs, per a gaudir-ne amb una certa plenitud.

En definitiva: són bestioles ben capaces -dins i fora de la gàbia- de fer-nos companyia i contribuir, d’una manera força pulcra, a l’indispensable feng shui de la llar…

“PYONGYANG”: riure COREA DEL NORD per no plorar

Pyongyang, l’enginyós còmic del quebequès -resident a Montpeller- Guy Delisle que du el nom de la capital nordcoreana, ha estat una sorpresa agradable d’aquests darrers dies. Agradable per les formes, no tant pels continguts. L’autor, amb bon guió i traç destre, ens guia per un estrany univers totalitari que, encara que a voltes no ho sembli, pertany al planeta Terra barriada -Bush dixit– l’Eix del Mal. Sí, un dels últims bastions -per no dir el darrer- de l’estalinisme pur i dur, perquè Cuba, malgrat totes les crítiques que se li puguin fer, no és ben bé el mateix i fins i tot, enretirat Fidel, sembla que cerqui un mínim canvi que Obama, segurament, podrà afavorir.
Ha corregut darrerament pel despatx per gentilesa de l’Oriol, gran aficionat al còmic i bon guionista i ninotaire ell mateix. Ara m’ha tocat a mi el torn de consumir-lo. Jo sóc molt tintinià i havia estat, en els anys més joves, admirador del Capitán Trueno, el Jabato o Roberto Alcázar y Pedrín-i de menut del TBO o el Pulgarcito-, per recordar-vos alguns dels meus patufets de referència. Però és un univers que ja fa temps que vaig deixar per a les meves filles, amb les quals he fet -ara ja no- les excursions de rigor al Saló del Còmic, al del Manga i a botigues com Norma Comics i Continuará o la terrassenca L’Andròmina. 

Ara m’ha fet gràcia que em deixessin Pyongyang, sobretot per la visió realista i crec que poc demagògica que Delisle ens ofereix sobre Corea delNordsempre m’han atret les descripcions de països poc o molt inquietants– i el seu malaurat règim.

La sinopsi de la historieta, publicada originalment l’any 2003 i editada el 2005 prop nostre -i reeditada ja tres cops- per l’editorial basca Astiberri [www.astiberri.com], és aquesta:

El propi autor explica en primera persona un viatge seu de treball a la capital nordcoreana. Hi va per col·laborar amb el SEK (Scientific Educational Korea), organisme en el qual s’elaboren films de dibuixos animats de caire fortament educatiu dins l’ortodòxia del sistema. Però aquest és l’objectiu políticament correcte. L’altre és la necessitat de fer entrar divises estrangeres -franceses, principalment- en un país on hi ha tanta gent que, en els darrers anys, passa molta gana o fins i tot ha arribat a palmar-la per aquesta desgràcia.

Tot plegat és l’excusa perfecta per tal de fer desfilar un mostrari divers de situacions que, a les ments occidentals, ens resulten gairebé delirants. I sempre sota el control estricte del guia-intèrpret-vigilant-exmilitar -tot alhora- de torn. El protagonista viu aquestes situacions amb una flegma i un subtil sentit de l’humor que ja voldríem per a tots nosaltres, acostumats i acostumades majoritàriament a fer viatges de lleure en els quals pretenem -exigim- que tot surti gairebé a la perfecció…

L’èxòtic -però mira que n’és, d’auster!- règim fundat pel sàtrapa Kim Il-sung -a qui succeí el seu fill Kim Jong Il, és un exemple insòlit de monarquia comunista ja molt passat de moda però encara realment existent. Fa ja unes quantes dècades, líders rojos més o menys propers com Santiago Carrillo, entre d’altres, hi anaven de vacances, poc o molt de treball. Però aquests van evolucionar raonablement, els nordcoreans no. Avui, el món no necessita per a res el seu model. Ni el del seu enemic Bush…

Mentrestant, gran part de la població de Corea del Nord pateix d’una malnutrició perllongada i suporta unes condicions de vida gens envejables. I això, malgrat que el país, segons he llegit darrerament, posseeix el cinquè exèrcit més nombrós del món. A més, l’hermètic règim de Pyongyang ja sabeu que és freqüent notícia pel reiterat xantatge que fa a la comunitat internacional amb els seus presumptes experiments nuclears.

Tot plegat resulta patètic, però, de tan ridícul com és, també pot provocar el somriure. Amb el seu talent, Guy Delisle ho arriba a aconseguir.