A la brasa i al caliu

Els resultats de les eleccions municipals -i autonòmiques, a alguns indrets espanyols- ens ha deixat un panorama confús però interessant. Deixeu-me visualitzar-lo amb el concurs d’un seguit de notes, que m’ajuden a entendre’l millor…

• Ada Colau: si la vols amiga, sobiranista, no t’hi posis de cul…
• Ada: no és el mateix fer “escraches” que fer d’alcaldessa…
• Colau: potser no seràs l’alcaldessa del “procés”, però t’equivocaries si t’hi posessis massa en contra…
• Trias: digne, més que molts del teu partit i/o coalició…
• A. Bosch: continua demostrant que rentes bé la roba…
• Junqueras: ja va bé que no perdis gas…
• Duran: ves-te’n a casa d’una vegada, xato. Construint… o destruint.
• Mas: hi arribaràs? O millor encara: et deixaran? 
• PP: rebenta des de dins, que ja toca…
• Pablo Iglesias: mentre puguis lluir cueta política, tu rai…
• Mónica Oltra: no ets del tot sobiranista, però abans que el Ximo, tu…
• Cupaires de Berga: us desitjo sort, que bé que la necessitareu…
• Bauzá: fora!
• Albiol: fora!
• Ciutadans: Rivera, el teu -relatiu- èxit d’avui augura el fracàs de demà…
• Àngel Ros: unes quantes cosetes a aclarir, no trobes?
• Carles Puigdemont: bravo!
• Núria Parlon: si no hi ha més remei, millor tu que segons qui, a Santa Coloma…
• Jordi Ballart: em caus bé, però potser al PSC terrassenc -que governa des del 1979- li tocaria plegar… Ho vol Convergència?
• Teresa Forcades: vols ser la Colau del 27-S. O no ben bé ella?
• Unió: aclariu-vos d’una vegada, senyores i senyors…
• Jordi Sànchez: la teva mirada estratègica és benvinguda. Ens sobren tants tàctics…

I podria continuar amb moltes més notetes d’aquest caire. Però Insisteixo: el panorama és confús i, sobretot en alguns ajuntaments, de governabilitat difícil. I a l’escenari hi ha massa figurants, gairebé tots amb la pròpia legitimitat, però…

O sigui que, de cara al 27-S, no sóc ni tan optimista com voldria ni tan pessimista com per deixar-ho córrer. Tots plegats -o moltes i molts- ens hem proposat un repte i un compromís col·lectiu, i ara toca ballar aquest ball. Si no, ningú no ens entendria…

Les pròximes setmanes i mesos seran decisius. Inclosa la passejada de setembre per la Meridiana, tan indispensable…

Tal vez el Tigre, el darrer recull de la poeta argentina i catalana Neus Aguado, atractiu com tots els seus, ens transmet magistralment la bellesa del desamor, que és una mena de seducció paradoxal i sobretot distintiva. Un estat d’ànim que comporta habitualment una pèrdua però que, de la mà de versos com aquests, fins i tot es pot transmutar en riquesa…

Vaig anar a la presentació del poemari, fa unes setmanes, al Consolat Argentí de Barcelona. Hi oficiava també una altra argentina i catalana, la prestigiosa crítica i assagista Nora Catelli. Tot plegat una altra singular i grata paradoxa, ja que un no trepitja sovint les legacions d’aquí, i encara menys empès per la poesia. Però aquestes visites s’haurien de convertir, més que no pas fins ara, en bones costums, perquè els consolats no han de servir únicament per a resoldre problemes.

Deixeu-me dir d’antuvi que la Neus potser no ho sap, però ho encerta de ple: el tigre és la meva mascota des de sempre, juntament amb la seva deriva domèstica, el gat…

Preferències animals a banda, el nou llibre de l’amiga Neus Aguado -poeta amb qui comparteixo generació, nascuda a l’Argentina però vinguda a la meva Terrassa ja fa força anys, tot i que hem confluït de nou a Barcelona– torna a deixar un bon regust a l’ànima. I no és gens estrany… http://www.artepoetica.net/Neus_Aguado.htm

Tal vez el Tigre constitueix, tal com jo ho veig, una recreació poètica suggestiva sobre el desamor, aquesta situació a voltes ofegadora de la vida, i sovint difícil.

Publicat per in-VERSO  http://www.inversopoesia.com/, al recull hi trobem, no cal dir, versos tan intensos com aquests: 

“¿Recuerdas? Todo ángel es terrible,/ y yo deposité mi alma en la tuya/ como la preceptiva obliga a la amante/ y lo hice sin saberlo cumpliendo con los cánones./ Resultaste un ángel aparentemente sin ansias,/ cuán desmesurado fue después el despliegue de energías:/   las tomabas sin que yo lo advirtiese de mi alma”. 

I és que cal entendre que:

“El sufrimiento fue lo único que parecía unirnos, / como una sombra incómoda incapaz de aportar el mínimo de luz. / Borré, como si hubiese sido una contingencia,/ cualquier huella que demostrase que había habitado el amor”.

Tot plegat és amarg, angoixant, si més no incòmode, malgrat les sensibles cures pal·liatives contingudes en poemes tan bells… Que també troben la manera d’expressar-se en un to encara més greu, més cruel:

“Te contemplo como al cadáver de mí misma,/ eres mi propia muerte/ consumiste mi luz y la derrochaste sin piedad (…).  

  (…) yo que adoraba las espigas amasaré un pan amargo/ y lo iré consumiendo lentamente, como la vida que no pudo ser./ Reservaré algunos mendrugos para los cuervos/ y te mandaré por correo postal mi propia vida”.

Tot i que l’amor, quan no és possible que tingui continuïtat, també pot comportar -com a la guerra, i l’amor també ho és- un armistici:

“Quizá deberíamos instaurar un canto de paz/ para los momentos en que el silencio corta como vidrio./ Un canto de abubilla o de leona herida/ que fuese capaz de acortar el trayecto/ entre las personas que decidieron no amarse”.

Si l’amor suposa -sobretot quan s’expressa en plenitud- explosió, eufòria, orgasme, el desamor esdevé malenconia, trencament, quan no destrucció:

“De acuerdo, fui la cazadora furtiva/ y caíste como un tigre en las redes/ pero después qué caro fue el precio,/ acabamos como animales enjaulados en el zoo: tristes”.

Els versos de la Neus em porten a la memòria l’obra del  gran Pablo Neruda i del seus preuats  Veinte poemas de amor y una canción desesperada  (1924). Amb moments del resplendor i el to tan emotiu com:

  “Puedo escribir los versos más tristes esta noche./ Pensar que no la tengo. Sentir que la perdido.

    Oir la noche inmensa, más inmensa sin ella. / Y el verso cae al alma como el pasto el rocío.

   Qué importa que mi amor no pudiera guardarla. / La noche está estrellada y ella no está conmigo”.

Aguado, Neruda… Com diria el fa poc desaparegut Eduardo Galeano en un títol no pròpiament poètic -però poèticament fascinant-, als seus llibres i als de més autors de l’altra banda de l’Atlàntic també hi podem contemplar Las venas abiertas de América Latina.

Tan arrelades, sovint tan tràgiques, tan vitalistes, tan universals…

Vaig enllestint llibres -cosa sempre bona i profitosa-, i un dels darrers és la novel·la En la pell de l’altre, de Maria Barbal, una de les nostres escriptores més llegides. A la faixa groga afegida a la coberta, el també escriptor, periodista cultural i crític Ricard Ruiz hi  diu: “Parlant de mentides, Maria Barbal torna a trobar la veritat literària”.

I és que l’autora s’inspira en la coneguda història del fals deportat Enric Marco, que ens va enganyar força temps dient que havia estat al camp nazi de Flossenbürg (Baviera) quan, en realitat, no va ser així. En aquest joc d’impostures, qui ara fa trampa sense malícia és la mare d’una de les protagonistes de l’obra, en realitat involuntària presonera a l‘Institut Pere Mata de Reus...

Com sabreu, Maria Barbal és autora d’un dels llibre mitics de la literatura catalana recent, Pedra de tartera, del qual enguany s’acompleixen ja 30 anys de la seva publicació -totes, i tots, ens anem fent grans…

La novel·lista i narradora de Tremp, que resideix a l’Esquerra de l’Eixample barceloní, triomfà, doncs, ben aviat. I ha continuat fent una obra valuosa, de la qual porto llegides la suara esmentada i altres novel·les com Càmfora i País íntim, a més del suggestiu llibre-reportatge Camins de quietud.  I ara, En la pell de l’altre…

Us diré que m’ha agradat, però sense suscitar-me l’entusiasme dels títols anteriors. Com sempre en la Maria, l’obra està molt ben escrita, i l’estudi psicològic dels personatges hi és aprofundit. A més, per la novel·la hi discorren alguns dels grans temes del segle XX i de començaments del XXI: la lluita contra els totalitarismes i els patiments que comportà; el nostrat i encara prou viu combat contra el franquisme; el paper poc o molt decisiu de la societat civil en les dues resistències,  o l’admiració per personatges del tremp de l’assassinada periodista russa Anna Polikóvskaia.

Potser el que trobo és que no té la mateixa força narrativa un mentider que no és subjecte de l’heroïcitat que li donava un fals prestigi, que la filla que intenta bastir una trajectòria d’èxit a partir de la tragèdia d’una mare no pas absent per heroica, sinó per malalta. Vull dir que el personatge de la Ramona Marquès el crec interessant, però no inoblidable.

El que sí que em sembla clar és que a En la pell de l’altre hi ha, sobretot, una gran veritat literària: la delicadesa, d’altra banda un dels aspectes característics de l’obra de l’escriptora trempolina i que m’ha atret habitualment de la seva producció.

Però tornem a les impostures i al paper inspirador d’Enric Marco. Resulta que el prestigiós escriptor d’origen extremeny però resident a Girona, Javier Cercas, també s’hi ha basat a l’hora d’escriure la seva darrera novel·la, intitulada precisament El impostor i presentada la tardor del 2014, no molt més tard que la de Maria Barbal. No tinc previst de llegir-la i podré evitar, doncs, d’entrar en cap mena de joc comparatiu…

Tot plegat em fa venir a la memòria un altre llibre de caire més assagístic, Viaje por las mentiras de la Historia universal, de Santiago Tarín. Com que l’any 2007 ja en vaig publicar un extens post   http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=59357,  m’estalvio d’insistir-hi. Només vull remarcar que el tema de les impostures, com a realitat i com a font d’inspiració, pot ser infinit.

I és que ja se sap que “todo es según el color“…

Esteve Albert i Corp, un dels catalans més de pedra picada que ens va oferir el segle XX, coprotagonitza La Memòria de l’Esteve Albert, un llibre relativament breu -d’aquests que en fruiries més si s’allarguessin- que va publicar el 2013 Voliana Edicions. Precisament un any abans de la commemoració, l’emblemàtic 2014, del centenari del naixement nascut a Dosrius, al Maresme, i mort a Andorra. 

Si us dic que a la portada s’hi assenyala que l’obra tracta de “vivències amb M. Serra i Moret, Josep Carner, Carles Cardó, F. Milet i Maristany, Antoni Comas, Joan Peiró i Pau Casals”, oi que no cal afegir res més? Almenys no per a mi, que em sento més aviat del segle anterior, no sé si vosaltres…

Al seu llibre pòstum Catalans de biaix (2007), el meu enyorat Josep Faulí descrivia certerament Esteve Albert:  “Protagonista de dues vocacions no sempre compatibles -la vida intel·lectual i l’activisme de tota mena-, s’inclinà amb claredat per la segona, però la tenyí sense treva amb les gràcies de la primera”.

I un altre enyorat, Albert Manent, escrivia a Solc de les hores (1988): “Esteve Albert duu una vida desordenada en el més noble sentit del mot, franciscanament parlant. Si cal no menja i l’he vist dormir en un matalàs a terra (…). Els seus horaris són surrealistes. Mai no s’ha interessat pels diners i em penso que deu haver deixat de cobrar més d’un xec per descurança i perquè ell té dèries més urgents. La seva vida és un neguit continu i la seva imaginació i el seu activisme frenètics s’encalcen per veure quin dels dos té més corda”.

En fi, en un article del meu admirat Manuel Cuyàs    http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/649515-esteve-albert.html s’hi afirma que l’Albert és poc conegut. És possible… Jo mateix sóc d’aquelles persones que n’havien sentit a parlar molt però que en sabien relativament poc. I m’ha encantat, saber-ne més. Aquest llibre és una invitació a la descoberta d’un personatge que s’ho val i que explica, entre molts altres, que Catalunya hagi arribat on és avui…

L’estil d’aquesta Memòria, editada a cura de l’amic mataroní Josep Puig i Pla, és poc endreçat, a voltes. I no perquè l’Albert no n’hagués escrit un munt, de llibres… Però el que compta, en aquest cristià, nacionalista i llibertari -i poseu-hi a aquests factors l’ordre que vulgueu- és el valor del testimoni, sempre afinat, compromès, interessant. I el seu sentit unitari de l’acció col·lectiva, que ara mateix, en la lluita per la independència, ens seria tan útil, o potser més útil que mai…

Ja ho diu al pròleg un altre il·lustre, l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Ragué: “Amb el seu activisme en tants terrenys és un bon exemple del nacionalisme català, no violent però tenaç, constant, eficaç, astut per a aprofitar totes les avinenteses i burxar per totes les escletxes possibles”.

I també: “Nacionalisme, obrerisme, cristianisme. En totes tres direccions nedava contra corrent”.

Per això, i encara més, paga tant la pena que Voliana Edicions, d’Argentona http://www.voliana.cat/ -que ja veureu que també ha publicat el Diccionari essencial d’Esteve Albert–  ens hagi posat a l’abast aquests vincles tan ferms del personatge -creador de pessebres vivents, impulsor del teatre històric, poeta, assagista, polític, sindicalista, activista, druida, maresmenc, andorrà…- amb altres personalitats catalanes de primer nivell.

Fruïm, doncs, de les amistats tan denses d’aquell home d’idees clares i lluminoses, fins i tot esbojarrades i sempre plenes de coratge quan convingués. I, durant els anys difícils i també els altres, sovint va convenir…

Enguany, la tasca del sobiranisme o independentisme català ha de ser, sobretot, persistent. I és que no es tracta de guanyar un esprint de 100 m., sinó una cursa de fons. L’acte de divendres passat al Palau Sant Jordi m’ho va fer entendre de nou.

Hem de saber-nos situar per damunt de les picabaralles de partit, a voltes legítimes, a voltes no tant. No hem d’estar massa pendents del que puguin fer Rajoy i els seus, però, si ho fan realment, pensar -amb un mínim de fredor- quina és l’actitud nacional raonable. I, per damunt de tot, hem d’estar disposats a arreplegar, en cada elecció, tots els vots possibles per la llibertat de Catalunya, sigui quin sigui el signe ideològic…

L’acte del 24, a més de ser un èxit -tot i que l’Anella Olímpica, o paisatge exterior, no quedés desbordada-, va permetre visualitzar un cop més el poder de convocatòria conjunt de l’ANC, Òmnium i l’AMI. Ens van agradar -ho comentàvem amb la Victòria– els cartells municipalistes de l’escenari; ens va agradar -i fins i tot emocionar- Carme Forcadell; ens va agradar la Muriel…

I no cal dir el presentador, el versàtil Quim Masferrer. O la trempera final de l’Elèctrica Dharma…

Però ara em plau destacar una frase molt escaient de l’encara alcalde de Vic i president de l’AMI, Josep M. Vila d’Abadal: “Els catalans no podem deixar de votar amb caràcter plebiscitari fins que no siguem independents definitivament”.

El que us dic: en els propers mesos, hem de fer tanta o més feina, si cal amb menys eufòria. Divendres passat  n’hi havia, d’eufòria, però no era desbocada. Hi havia, sobretot, la convicció de no cansar-se, de no deixar-se intimidar, de no desinflar-se…

I és que, per la independència -a més de resistents- cal ser, sobretot, persistents.

Vaig ser diumenge passat a Lleida, a la tercera assemblea de l’ANC. No hi vaig percebre desinflament del procés i sí, en canvi, una il·lusió persistent per la independència. I sobretot sòlida, en el sentit que ara hi ha més capacitat que fa uns mesos d’adonar-se que el camí potser serà més llarg del que es preveia, però que no per això cal abandonar la ruta.

I així anar guanyant, a la manera dels ciclistes, metes volants: l’acte olímpic del pròxim 24 d’abril, les eleccions municipals un mes després, l’11 de Setembre a l’avinguda Meridiana, les plebiscitàries del 27-S. Sí, aquesta data on tot comença…   

D’entrada, un aclariment: recordareu que l’alcalde Àngel Ros va ser força xiulat en la seva salutació inicial a la trobada. Però jo no el vaig xiular. I és que  no n’he sabut mai, d’emetre aquest so, però tampoc ho hagués fet en cas contrari. Per la cortesia bàsica a qui et cedeix una instal·lació tan magnífica com el Pavelló Municipal Barris Nord i et col·labora en matèria logística i de seguretat. Ara: tampoc no el vaig aplaudir, ni per deferència. No podria fer-ho a un polític que presideix l’actual PSC, i del qual existeixen ara mateix dubtes raonables sobre la transparència de la seva actuació a la Paeria…

L’assemblea, una mica llarga, va anar molt bé. Vam votar entre tots un full de ruta un pèl complicat, perquè correspon a un procés complex. I vam saber transmetre que a l’Assemblea Nacional Catalana hi ha vida més enllà de la Carme Forcadell, qui ben aviat serà rellevada al capdavant del nou Secretariat.

A propòsit de la Carme, vull dir que jo era un ferm partidari que continués exercint de presidenta, almenys fins al 27-S. Si moltes coses d’aquest procés són excepcionals, això també podia haver-ho estat. Sobretot, perquè ho ha fet molt bé i ha demostrat una gran capacitat de lideratge i d’empatia amb la gent. Ferma, decidida i lúcida alhora. Tanmateix, si no hi ha més remei que complir els estatuts… es fa el que calgui, tot confiant que la persona -dona u home- que n’agafi el relleu estigui a la seva alçada. I desitjant-li, a ella, el millor futur i, si pot ser, un lloc destacat al Parlament de la nova República…

Hi ha unes maneres de fer de l’ANC -a la qual em sento orgullós de pertànyer, tot i participar-hi poc- que es corresponen plenament amb un article del professor Joan Manuel Tresserras -i anterior conseller meu al capdavant del Departament de Cultura- aparegut ahir a l’Ara, “Cultura cívica, política democràtica” http://www.ara.cat/opinio/Cultura-civica-politica-democratica_0_1340265982.html.

Em sembla que l’article d’en Tresserras -a més de valuós, com tots els seus- és una descripció molt precisa d’aquestes noves maneres de fer política que avui es complementen amb les no tan noves, però no les substitueixen.

Mentrestant, el calendari previst paga la pena i, sobretot, no permet cap nou desinflament. L’única pega, com diu la meva veïna Lídia, és que els sobiranistes potser “no som suficients”. Aquest és un dels objectius del futur immediat: trobar la forma raonable, tangible i democràtica de poder-nos comptar.

I sí, que el 27-S tot comenci…

Ara mateix és ben d’actualitat l’OVIDI, Ovidi Montllor. Som, sense declarar-ho expressament, al seu any, ja que el proppassat 10 de març se’n complien 20 del seu traspàs. Mai no l’he comptat ben bé entre els meus preferits, i, tanmateix, m’agrada molt que amb el temps s’hagi convertit en un dels nostres mites…

Potser això és degut a les meves arrels valencianes, no massa lluny d’Alcoi, la seva ciutat… Potser també perquè el País Valencià, habitualment, és tan putejat que ja va bé que, des dels interessos nacionals que ens són comuns, la seva gent pugui alçar el cap. O potser també com a revenja espontània del propi referent. Llegiu, si més no, com li anaven les coses a l’OVIDI els darrers anys del seu itinerari presencial…

Això era tal com ho explicava Vicent Sanchis  l’11 de març a El Punt Avui en aquest article -lúcid, com tots els seus-  http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/830833-ovidi-vint-anys-despres.html. D’acord, mestre, pràcticament en tot. I d’acord, singularment, en l’oportunitat de l’edició de la integral…

Així, més que anar-ne fent l’hagiografia constant -que em sembla justa, certament-, podríem conèixer-lo encara millor. Podria jo mateix -que no el vaig tenir mai per ídol, insisteixo, sobretot perquè musicalment el trobava desigual- anar-ne resseguint totes les cançons. I aprofundir-les… Quedar-me amb les millors i les bones, i deixar de banda les que no ho són tant. La qual cosa no treu mèrits al profund sentit unitari de l’obra, tant des del punt de vista ètic com estètic. Amb la poderosa consciència de classe -tal com se’n deia fins no fa pas tant- que el distingia…

Retenir, per exemple, l’admirable tema que és Perquè vull  https://youtu.be/2gml0q9cxso. O la interpretació, amb la guitarra del gran Toti Soler, d’aquest inimitable poema de l’enyorat Vicent Andrés Estellés, Els amants https://youtu.be/hZYrb1oZb-k. O l’emblemàtic i tan preuat Homenatge a Teresa https://youtu.be/Y90nhUvXE_Y. I deixem-ho aquí, però és clar que me n’agraden més… Com, posem per cas, El meu poble Alcoi https://youtu.be/LX4tyyueNC8, homenatge explícit al monstre Jacques Brel…

A la gran personalitat artística que tenia l’OVIDI se li ha dedicat,  poc o molt, el gairebé a punt d’acabar Barnasants 2015. El que us deia: vindicat per les generacions joves, és un dels nostres mites nous més consistents. Com que els meus dos avis mascles eren germans… i eren valencians, d’Alcoleja -municipi del Comtat situat a la serra d’Aitana, ben a prop d’Alcoi–, amb orgull bé puc dir, en valencià: “I jo que me n’alegre, de tot plegat! Me n’alegre molt…”

¿Pot algú amb antecedents depressius -i potser en situació actual similar- pilotar un avió? No ho tinc gaire clar…

¿No és de sentit comú que a la cabina de l’aparell hi ha d’haver a cada moment, si més no, dues persones? Ho sembla…

O sigui que l’accident d’aquests dies als Alps de l’Alta Provença potser podia haver-se evitat. Sap molt greu, i també dol moltíssim, haver de constatar-ho. I fa molta ràbia… 

Encara és massa aviat perquè tot s’aclareixi, però el que, certament, resulta irreversible és la mort de tot un passatge aeri estavellat a uns Alps relativament propers…

Si es confirma plenament tot el que va sortint, no veig lògic que una persona amb antecedents depressius i situació actual qui sap si poc clara pugui portar el comandament d’un avió, ni que sigui durant una estona. Caldrà aclarir quina és la seva responsabilitat, però també la de la companyia…

I, encara que la llei no obligui -per ara-, sembla oportú i necessari que a la cabina de comandament de l’aparell hi hagi sempre, com a mínim, dues persones. Del que es tracta és d’evitar al màxim circumstàncies imprevistes, siguin les que siguin. Tot i tenir en compte que el risc zero no existeix…

Ara estem de dol col·lectiu, tot i que res comparable al de les famílies directament afectades i als entorns més propers a les víctimes.  Tot plegat, podia evitar-se? Jo crec que sí, i no vull donar lliçons a ningú, i aeronàutiques, encara menys…

El darrer vol que he fet va ser, precisament, amb Germanwings, de Hannover a Barcelona. Em va semblar tot molt correcte, però mira ara…

Tot i que la investigació de l’accident -insistim-hi- no és conclosa. Però aquest ens ha tocat -i tocat– ben de prop, i el recordarem. Malauradament…

Una de les meves apostes més fermes d’aquest hivern era participar la nit anterior, a L’Auditori, del concert de Pablo Milanés al 16è. Festival del Mil·leni. Desitjades de temps, esperades amb  ànsia. I és que el cubà és un dels veritablement grans de la cançó d’autor del segle XX i del que va d’aquest. Amb els seus preciosos temes lents, d’una sonoritat d’aire barroc i d’una reflexió i vibració a voltes existencial i també sovint romàntica, però gens carrinclona. Amb cançons de denúncia social i política, que de gran ha deixat més de banda. O com a re-creador d’estils i ritmes tradicionals de l’illa caribenya poc o molt en desús: el guaguancó, la conga, el changüí.

La Nova Trova Cubana té en ell -juntament amb un altre monstre, Silvio Rodríguez– un gran ambaixador de la seva cultura i de la pròpia Cuba al món.  Més enllà del castrisme -tot i que Milanés recolzi críticament el règim-, els gusanos a l’exili de Florida, pateras, embargaments…

Tot preparant-me per a la cita, havia vist alguns youtubes recents de l’artista i el trobava un pèl desmillorat. Ara ja sé el perquè. El Pablo s’ha recuperat fa poc d’un trasplantament de ronyó que li ha donat la seva parella actual, l’historiadora gallega Nancy Pérez. Una bonica història d’amor, com tantes de les que ens transmet…

De manera que el seu nou disc, els temes del qual va presentar, es diu Renacimiento. I no només per la recuperació física -tot i que se’l noti cansat, i és grandet (71), però no tant-, sinó també perquè feia temps que no composava material nou. Si més no, des d’un altre treball, Regalo, que es remunta al 2007.

Per als qui no el conegueu massa, té una trajectòria tan extensa i sòlida que crec que és millor anar directament al seu web http://www.milanespablo.com/. Només clicar l’apartat de la discografia impressiona, tant com poden fer-ho, entre nosaltres, els quatre més mítics –una senyora de Palma, un cavaller de Xàtiva, un senyoret de l’Empordà o un noi del Poble Sec.

Un dels detalls més entranyables de la nit va ser el petit homenatge que el mestre va fer des de l’escenari a un altre gran i bon amic seu, el nostre Quico Pi de la Serra, a qui va convidar a saludar-nos des del centre de la platea. Li té dedicada una cançó que parla, de manera emotiva, de l’amistat a distància.

És un artista força comunicatiu, tot i que suposo que de més jove, quan lluïa una bona cabellera afro, podia mostrar-se més desimbolt…

Però continua cantant amb ofici, i una veu encara força potent, temes de la bellesa gairebé perenne que té, posem per cas, Para vivir https://youtu.be/2wPyLFJM7rs.

O aquesta extraordinària i tan coneguda peça d’amor que és Yolanda , que Pablo interpreta aquí amb la seva filla Suylen https://youtu.be/sct0-7rs2zY. Una altra filla, la Haydée, canta igualment. Talent familiar, valor afegit…

O, dins Renacimiento,  el tel·lúric i guantanamero Homenaje al Changüí. https://youtu.be/Rm-YpN2xl0E?list=PLWC5wXk02QMb1XG3vskUrRdnz2ZVY0pRD.

O, d’entre tots els que li he sentit, el més sublim dels seus temes -encara que de seva només en tingui la lletra-, Mi esperanza https://youtu.be/LG9M8VSIW80.

O, per deixar-ho aquí, la també incommensurable El breve espacio en que no estás https://youtu.be/nTj0Or3wAvU, preuat elogi de la dona lliure.

En fi, apliquem-li tots els adjectius, i encara més, dels que poso al títol…

Per part meva, recordaré durant temps aquest concert de Pablo Milanés. Un referent d’excel·lència ja un pèl crepuscular, però encara amb prou empenta com per fer-nos compartir amb calidesa la sensibilitat, la universalitat, la cubanitat i l’emoció gairebé única de les seves cançons.

Si hi ha molts metges que encara van força perduts en el seu diagnòstic, menys en tindreu notícia la majoria de vosaltres. I és que la Febre Mediterrània Familiar (FMF) és una d’aquestes malalties rares també conegudes -jo prefereixo anomenar-les així- com a minoritàries. Uns quants dels seus pacients ens hem trobat durant dos dies a Barcelona i hem compartit valuoses informacions i també emotives vivències, en un ambient cordial i un clima solidari. 

Personalment, no em puc queixar. La FMF -que em va donar força problemes quan era jove- m’ha anat tractant bé amb el pas dels anys fins a convertir-se’m en una malaltia crònica, sí, però -toquem fusta!- perfectament controlada…

En el meu cas, des de l’Hospital Clínic, principal centre de referència entre nosaltres per a combatre-la i que s’ha implicat decisivament en unes jornades que han tingut lloc, precisament, ben a prop del mar…

La FMF és una malaltia genètica que afecta principalment -d’aquí en ve el nom més comú- persones provinents de la conca de la Mediterrània, que ja sabeu que és un mare molt nostrum i de contínues anades i vingudes -i també conflictes- al llarg de la història. Els meus orígens probablement jueus -ja m’hi vaig referir a http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=254507– hi deuen tenir molt a veure…

No us importunaré amb massa detalls científics, però, si us interessa el tema, us remeto a un documentat article escrit per Mónica Inmaculada Tortosa Fito http://www.rarasperonoinvisibles.com/?p=164, directiva de la Asociación Fiebre Mediterránea Familiar de España, amb seu a València, i principal impulsora de les jornades.

Les i els mediterranis que hi hem participat, en ocasió del Dia Mundial de les Malalties Rares que se celebrava dissabte, ens hem adonat com n’és d’important no viure aïllats en aquests casos. Avui, la xarxa  ha capgirat la situació, i per això s’anuncien noves iniciatives 2.0 que posin encara més en contacte pacients, personal sanitari i investigadors per a conèixer i compartir patiments individuals i contribuir a millorar, doncs, protocols terapèutics col·lectius.

I acabem, mediterràniament, escoltant la versió catalana que Marina Rossell fa d’aquest gran tema que és Le métèque, de Georges Moustaki http://youtu.be/wNJsulTdVas.

I també desitjant que la preuada mar deixi de ser problemàtica quan abans millor en guerres, desigualtats… i malalties.

Les darreres setmanes de l’any passat van ser més enriquidores tot llegint JOAN ISAAC bandera negra al cor, llibre biogràfic i analític sobre l’admirat cantant i autor escrit en castellà -tot i el seu títol- pel gadità Luis García Gil, amb un pròleg poc convencional de Joan Manuel Serrat. Publicat el 2013 Editorial Milenio, l’obra està francament bé i suposa una contribució valuosa a la nostra bibliografia musical i a la projecció de la Cançó contemporània.

Isaac, amb una trajectòria en dos temps ja molt consolidada, és un dels grans de la nostra escena musical. I García Gil ha estat, per a mi, una valuosa descoberta. Poeta i assagista, però també estudiós de primeres figures de la cançó d’autor com el propi Serrat, Atahualpa Yupanqui, Jacques Brel, Luis Eduardo Aute o el també gadità -d’El Puerto de Santa María– Javier Ruibal… Tot un luxe, en el seu conjunt.

Tal com deia Miquel Pujadó al Serra d’Or de novembre del 2013, “Joan Isaac, bandera negra al cor sap explicar de manera interessant i convincent la relació íntima entre la vida i l’obra d’un dels representants de la generació que va sorgir amb força a mitjan anys setanta i que va haver d’enfrontar-se a la crisi (volguda i provocada des d’àmbits molt concrets, polítics i mediàtics) que va patir la Cançó a partir de l’inici dels vuitanta”.

Com a admirador que en sóc, de Joan Isaac n’he parlat diverses vegades en aquest bloc, per exemple a http:////blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=78539.

El nostre artista va beure inicialment de la cançó francesa -com tants entre nosaltres-, fins al punt que alguns l’han considerat, que no és poc, el Brel català, sobretot pel seu gran sentit melòdic. Però ja fa anys -i això sí que és menys freqüent a aquest país- que es va apropar, des de la seva poderosa personalitat artística, a l’ambient musical italià, i ha aconseguit establir-hi un preuat intercanvi.

Sense deixar de banda els seus punts de contacte, a més de Paolo Conte i altres dels seus coetanis, amb referents com Luis Eduardo Aute, Pablo Milanés, Silvio Rodríguez, Chico Buarque, Pedro Guerra, Joan Manuel Serrat… O sigui, el bo i el millor de la cançó d’autor d’arreu. Incloent-hi -no ens el deixéssim!!- el veteraníssim Charles Aznavour.

Tot plegat podem veure-ho a moltes de les seves cançons, com, posem per cas, aquesta preciosa Quatre llunes http://www.youtube.com/watch?v=pqqCWKVcBuw. O l’esplendorosa Cala la nit a San Remo http://www.youtube.com/watch?v=KH1ll7NLYFw. O la delicada Em parlaves de l’amor https://www.youtube.com/watch?v=JxmQt1sCMKw. O l’ecològica Manfred   https://www.youtube.com/watch?v=D08a7AHrNk4 -amb Ana Belén, que ja veieu que no té cap problema per cantar en català. O l’inquietant -qui sap?- Si a l’altre món https://www.youtube.com/watch?v=pdFEhXLZTLM. O tantes altres…

Com, per exemple, l‘alada Un dia partiré  https://www.youtube.com/watch?v=utU5GGEHEFI. La lluminosa Gràcies, vida, gràcies https://www.youtube.com/watch?v=2BsYVxkY9s8. La plaent Cançó per Elena   https://www.youtube.com/watch?v=V3oqLsJe8yo. La melangiosa Hivern, amb la cantant italiana Petra Magoni https://www.youtube.com/watch?v=qLbOq1-610I. O l’oriental Però prefereixo els teus ulls https://www.youtube.com/watch?v=OZ_heFfdAeo, ara amb Maria del Mar Bonet.

Al festival Barnasants del 2014 s’hi va presentar el concert col·lectiu Cançons d’amor i d’anarquia, vinculat a la bandera negra del títol d’aquest post. En aquella ocasió no hi vaig poder anar, i enguany -4 d’abril, a les Cotxeres de Sants- bé hauré de fer-ho, i potser vosaltres també. Mentrestant, els Reis d’Orient em van portar el disc, divers -el Joan i molts altres artistes- i prou interessant. Un treball que ens vincula novament, entre més referències, a la mort del mític Salvador Puig Antich.

La força continuada de l’obra isaachiana s’explica, com us deia, en el bon llibre de Luis García Gil, autor d’una gran sensibilitat -com a poeta, se li suposa d’antuvi- i també d’un valuós respecte -no tan freqüent a les Espanyes– envers la música i la cultura catalanes. No sé ben bé què pensa aquest senyor -a qui veieu en la imatge adjunta- del nostre inalienable dret a la independència -supòsit màxim del dret a decidir– , però és evident que, a partir d’un volum com el que comentem, podríem entendre’ns en moltes coses.

I això és bo… També per a la projecció de la trajectòria de Joan Isaac i de la nostra cançó d’autor dins i fora de Catalunya.

Pienso, luego insisto és el tercer volum del singular Diario de un náufrago de Facebook. L’autor, l’amic Joan-Ignasi Ortuño, ja fa tres anys llargs que ens demostra que és persistent, en aquesta escriptura en xarxa que val tot el que pesa, encara que pesi poc… i valgui molt.

I també és persistent en la mesura que ha volgut que jo tornés a presentar-lo a Terrassa. L’any passat, als Amics de les Arts i Joventuts Musicals, el segon volum de la sèrie, Rondando la Modelo, va suposar la primera vegada que jo exercia aquest ofici d’introductor literari. I enguany hem oficiat a un acollidor Ateneu Terrassenc.

Des de juliol del 2011, el Diario de un náufrago de Facebook és un projecte penjat cada dia a la xarxa pel periodista, escriptor i tot terreny cultural Joan-Ignasi Ortuño (Barcelona, 1957). Són textos breus -o clips, que diu ell- que ofereixen una visió de la vida tendrament àcrata, encara que a voltes destil·lin mala llet…

Són, en tot cas, la reflexió que es fa, amb bona ploma, un solitari solidari. Que s’esplaia sobre la quotidianitat i les seves paradoxes. Que fa una crítica, sovint sarcàstica, dels poders establerts. Que se’n riu de moltes coses i, quan cal, d’ell mateix. Que denuncia el despotisme, l’egocentrisme, la prepotència. Amb un llenguatge moltes vegades joganer, i de gran capacitat metafòrica.

Ja us n’he parlat més d’un cop, i n’he reproduït textos. Per començar, del primer dels volums, Mientras me ducho, quan qualificava l’autor d’“un nàufrag que sura” http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=236355

Ara vull que en conegueu un d’aquest tercer volum, Pienso, luego insisto:

969* COCHIQUERA

Me estoy construyendo mi propio refugio. Espero, porque no estoy nada acostumbrado a ello, por mi condición de Náufrago, claro, y, sobre todo, por mi cualidad de nómada, que no sea el último y que no sea hosco. Toda guarida tiene algo de cochiquera, de conejera, de madriguera y, a mí, lo que me gusta, lo que me fascina, lo que me divierte, es vivir y volar en libertad. Volar sin amarres. Volar sin lastre. Me preocupa tanto, por lo tanto, lo que pueda tener de fosa mía (de común ya sé que no tiene nada) ese reducto personal de mi actual existencia, de contenedor de polvo y cenizas, que me he hecho la promesa de trastornarme (hablo metafóricamente, todo lo dicho aquí es metafórico, por supuesto), en fin, por fin, de una vez por todas.

En la presentació de dijous passat, l’autor i una seva amiga, l’actriu Montse Herrera, van llegir un seguit de clips del llibre. El públic que va venir a l’Ateneu Terrassenc -una entitat relativament nova en la seva segona època, però amb una història que es remunta al 1879 http://ateneuterrassenc.terrassa.net/– s’ho va passar bé perquè va saber-se imbuir del talent i de l’esperit lliure d’uns textos que enganxen realment des del Facebook,  on el Joan-Ignasi ja té 2.700 seguidors.

I que també sedueixen aplegats en llibres de format almanac que l’autor s’autoedita pulcrament, i aquest cop havent-hi afegit uns divertits dibujillos. Jo crec -i l’altre dia vaig dir-ho públicament- que una selecció d’aquests clips mereixeria la difusió que pot donar-li una editorial establerta. S’ho han ben guanyat. L’Ortuño, en una part decisiva, té la paraula…

El cas 4-F  no sé si ens té  farts, però crec que astorats. Entretingudes i entretinguts, admetem-ho, si no fos perquè la Patricia es va suïcidar i hi ha un guàrdia urbà tetraplègic…

El que és evident és que els efectes del passi de Ciutat morta pel 33 han aconseguit que Barcelona sigui una capital encara més viva,  però també fosca i, segons com, lamentable. Com ho són, de fet, tantes ciutats, on trobes el millor i el pitjor de la condició humana.

No entraré en els detalls de la qüestió, perquè cada dia surten nous interrogants…

Però constato que:

• Els cossos policials, al nivell que sigui, són un món singular i que, si se sent agredit -com en aquest cas-, pot perdre la professionalitat fàcilment. És clar, també el formen humans…
• El món alternatiu també és especial. Les dones i els homes -sovint joves- que l’integren no són d’una pasta qualsevol. Hagin comès un delicte, o no. Callin quan l’han comès -com podria ser el cas- o siguin empresonats o morts injustament.
• Barcelona, l’any 2006, tenia un alcalde molt fluix, per dir-ho suaument. Un cap blanc clenxinat que per ara no diu res, ben peixat i protegit al seu clos llunyà…
• La televisió -ni que sigui en un canal també força alternatiu– pot tenir efectes devastadors. I, sumada avui a les xarxes socials… l’impacte esdevé multiplicador.
• Les institucions, ai!  Ens fan ballar, però també ballen -més que abans- al so que toquem nosaltres…

No sé si val la pena continuar. En tot cas, per mi una de les incògnites del 4-F és: ¿per què tot aquest merder ha  emergit precisament ara,  en un any tan electoral i a ben pocs mesos de les municipals?

Com es diu en aquests casos, si ho sabeu, podeu ajudar…

Torna a lluir el sol al cel del sobiranisme i, sobretot, torna a haver-hi horitzó perquè no s’ha diluït el projecte. Però trobo que moltes de les reaccions, més que francament il·lusionades, són cautelosament expectants…

Atesa la incertesa de les darreres setmanes, a mi em sembla que el nou acord entre CiU, ERC i les entitats centrals de la societat civil és, a hores d’ara, el millor possible. Però hi ha núvols a l’horitzó que, si no es fonen, podrien impedir que la majoria independentista del pròxim 27 de setembre passi de desig a realitat.

La principal incògnita que va deixar el procés participatiu del 9-N és si els que volem la independència del nostre país som prou per a imposar-la democràticament.

Segurament no: cal convèncer encara molta gent indecisa. I això no s’aconseguirà amb tacticismes, ni noves baralles. Però tampoc amb fàcils depressions col·lectives després de la il·lusió. Hem de ser, nacionalment, més resistents…

El nou acord del 14 de gener té unes quantes virtuts. Elimina la possibilitat de la llista unitària, que era un magnífic espot publicitari, però no un cavall guanyador. Fa que cada partit pugui anar acompanyat dels independents que desitgi. Situa de nou la independència en primer pla, però no s’oblida de totes les altres qüestions que a la ciutadania també l’interessen. Permet anar enllestint les estructures d’Estat… En definitiva, fa que els favorables a la causa puguem sumar més.

I, pel que fa a la data electoral, no era indispensable que fos tan propera, sempre que no fos massa allunyada. Ara hi ha temps per a preparar millor el terreny, sense deixar que el procés es deixati…

Tot i això, en l’horitzó nacional continua havent-hi núvols: el paper -positiu, o no tant- de les eleccions municipals, d’altra banda necessàries; les aportacions dels partits i sectors poc o molt sobiranistes que, per ara, resten fora del nou acord; la incògnita d’Unió Democràtica; els eixos concrets del nou full de ruta vers la llibertat nacional, que s’ha d’acabar de perfilar; l’ombra de la corrupció; l’amenaça de Podemos…

Ho anirem veient, tot plegat. Però, sobretot, hem d’arremangar-nos perquè la molta feina que encara tenim al davant sigui efectiva. I que el sol, el 27-S, llueixi resplendent.

Les festes del cicle nadalenc havien transcorregut plàcides -tot i que més aviat desencantades, ai!, des del punt de vista nacional català. Però, de seguida, l’atemptat a París contra Charlie Hebdo i els fets que l’han succeït han trasbalsat França, Europa i Occident.

Ni islamofòbia ni bonisme: les coses, sovint, no són com ens agradaria que fossin. Històricament, el musulmà ha estat un món convuls, i és obvi que no ha deixat de ser-ho. Per molt que, tantes vegades, l’hi haguem donat motius. O que l’Església catòlica, al seu torn, hagi traït amb freqüència el missatge positiu de l’Evangeli…

D’islamofòbia en sentíem parlar darrerament arran de la irrupció pública a Alemanya del moviment Pegida, acrònim dels Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident. No seré jo qui els faci costat -no m’agrada la xenofòbia de cap mena-, però tampoc no puc tancar els ulls sobre la significació dels lamentables fets parisencs.

Quan el brutal atemptat contra el setmanari d’humor irreverent  -potser massa i tot- i la mort de la policia municipal s’havien consumat, vaig tenir la curiositat de repassar la biografia de Mahoma. Costa molt menys que llegir-se l’Alcorà, lectura que no descarto fer un cop m’hagi jubilat.

Doncs bé, el fundador de la religió islàmica podríem dir que fou més que un profeta. Fill d’un mercader pobre i mercader ell mateix, la tradició diu que als 40 anys se li va aparèixer l’arcàngel Gabriel i li manà que prediqués, em nom de Déu o Al·là, la religió veritable…

Rebutjat inicialment a La Meca, va buscar refugi a Medina i assumí la posició de governant i jutge de la ciutat. Posteriorment, va entrar en guerra contra els enemics de l’Islam, i la seva trajectòria victoriosa afermaria la nova religió i la unificació de les tribus àrabs. Que no trigarien, un cop ell mort, a iniciar la seva ràpida i fulgurant expansió. El braç més sagnant de la qual pren avui els noms d’Al- Qaida, Estat Islàmic, Boko Haram i altres sinistres referències…

Amb tot això no vull dir que no hi hagi, també entre nosaltres, milions de musulmans pacífics. Ni que aquest món no s’hagi sentit sovint humiliat per Occident, que històricament no ha tingut manies a l’hora d’exercir el colonialisme i avui pateix una crisi econòmica que accentua les desigualtats. Ni que la pròpia Església catòlica no s’hagi comportat, massa vegades, d’una manera gens santa. I sort, ara mateix, d’aquest bon Papa que és Francesc!

En tot cas, el món de tradició cristiana en el seu conjunt, sovint gràcies a persones que no han estat creients o, si més no, dogmàtiques, s’ha vist forçat a evolucionar, i ara conviu amb dificultats amb un Islam fragmentat, convuls i massa sovint condicionat per fanàtics.

Aquests dies s’han expressat moltes opinions i anàlisis al respecte, però una de les més interessants que he llegit és l’article de Xavier Rius Sant La cruïlla de l’islam a Europa www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/811015.html. Veureu que no és, com jo pretenc, ni islamòfob ni bonista, sinó que situa un conflicte d’abast global en els seus justos termes.

Una de les possibles solucions al qual és, al meu entendre, el de la llibertat de creences -o de no creences- en un àmbit públic dominat per la laïcitat com un dels valors bàsics. I això -per difícil que sembli- arreu del món…