A la brasa i al caliu

A la Provença, o al tros que n’hem vist, hi hem trobat algunes similituds amb la Toscana: viles i pobles aturonats, com plataformes des de les quals contemplar un ampli paisatge on, a més de la lavanda, hi sovinteja la vinya, que produeix uns vins molt bons. 

I, a partir d’aquí, trescar -a més de Villeneuve-lès-Avignon o la veneciana L’Isle-sur-la-Sorgue– els itineraris luberonians http://www.tourisme-en-luberon.com/index.php?lang=fr. Conèixer petites o grans meravelles com la coneguda abadia de Sénanque. O pobles tan turístics com Gordes, Roussillon, Venasque, Ménerbes, Oppède-le-Vieux, Lacoste -amb el castell que un dia fou del marquès de Sade-, Bonnieux, Saignon, Simiane-la-Rotonde, Forcalquier, Sault… i algun altre que fa de molt bon veure. Tot i que a voltes, encara que s’agraeixi la conservació arquitectònica i urbanística, també fóra oportuna una bona restauració dels rastres humans. Però tot no pot ser…

Ara: centrats en l’entorn natural, només la contemplació dels camps de lavanda -en català també en diem espígol– ja justifica l’estada. Sobretot l’embelleix, la perfuma. Perfectament conreats i, per tant, més presents a alguns indrets que a d’altres, n’hi ha prou com per a omplir-nos immensament la mirada. I una visita al Musée de la Lavande http://www.museedelalavande.com/fr/ permet saber moltes més coses d’un producte usat tant per a finalitats curatives i cosmètiques com inspirador d’un món ple de subtileses.

També els dos espais ocres que ja he descrit permeten que l’ull s’acostumi a una paleta intensa de colors que no resulta massa freqüent. I que tenim prou a tocar, en unes terres que van pertànyer històricament al Casal de Barcelona i la bandera tradicional de les quals té les nostres quatre barres orientades verticalment. I on -malauradament, força minoritzada- s’hi parla poc o molt una llengua, l’occità, de fort parentiu amb la catalana…

Les carreteres, ja us dic, estretes, millorables en més d’un cas i sovint mal senyalitzades. Ja sabem que l’Estat francès, pel que fa al caler públic, prioritza unes zones en detriment d’unes altres. És per això que el Luberon -i suposo que la Provença en general- és un paradís matisable però, això sí, singularment bell i sostenible.

Una travessa en cotxe pel Mont Ventoux -itinerari clàssic del Tour– també és francament recomanable. Com ho és gairebé cloure el viatge tot visitant Saint-Rémy-de-Provence i les traces que hi va deixar Van Gogh.

No era la primera vegada que jo trepitjava la Provença, i crec que no serà la darrera. Mentrestant, us convido a prendre-li el pols…