A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Arxiu de la categoria: General

L’ANY en què ens hem DESCARAT

Catalunya 2014

El que ara s’acaba ha estat, des del punt de vista català, un any intens, esclatant. L’any del Tricentenari de les llibertats perdudes, de la V de Victòria, del 9-N de Democràcia. L’any en què hem avançat vers la independència com no ho havíem fet, pràcticament, en tres segles. L’any en què, d’una manera o altra, hem desobeït col·lectivament l’Estat que moltes i molts no volem. L’any en què ens hem descarat…

No tot han estat, òbviament, flors i violes: el cas Pujol, singularment, ens ha creat més pesantor moral que no pas dany polític, tot i que alguns poden estar-ho patint, com és lògic, d’una altra manera.

El protagonisme d’enguany, tot i no deixar de correspondre als polítics, ha reforçat decisivament el paper d’una societat civil com més va més ben organitzada, i amb alguns lideratges marcadament femenins que s’han fet notar. Moltes picabaralles que semblaven eternes han estat substituïdes, progressivament, per la capacitat d’arribar a acords. S’ha anat veient clar que la unitat -que no exclou la diversitat- ens fa més poderosos i, sobretot, més eficients en la construcció de futur.

Sí Sí

Ara, en aquest final d’any, tornem a viure moments de relativa incertesa. En primer lloc, perquè no és tan fàcil, per molt que els principals actors hi estiguin ben predisposats, resoldre definitivament una qüestió nacional com la nostra, la qual cosa no vol dir que no sigui possible. I també perquè en la societat i el món d’avui són diversos els factors que en determinen l’evolució, que no pot deixar de ser polièdrica i, per tant, complexa.

En qualsevol cas, si el 2014 ha estat un any apassionant, el 2015 no hi ha cap dubte que també ho serà. Personalment, trobo que no hem d’excloure cap repte ni defugir els nostres objectius. Entre els quals la independència ha d’esdevenir una necessitat encara més clara que atregui els indecisos, no una obsessió que pogués generar rebuig, ni que fos per cansament…

Vull confiar que els actors que dèiem, els polítics i els civils, sabran trencar aviat el nus, o passar la cruïlla, on sembla que som ara. I trobar la via més directa que ens permeti continuar-nos descarant.

Bon, feliç i combatiu 2015!!!

ALEMANYA: Mercats de Nadal amb clima gèlid… i VI CALENT

Nadal Br

Els Mercats de Nadal a Alemanya -com a molts llocs del centre d’Europa- tenen tot l’encís de què havíem sentit parlar. Hi hem anat ja fa alguns dies i puc corroborar-ho. A la imatge hi veieu el de Braunschweig, a la Baixa Saxònia, on la Laia, actualment, viu i treballa.

Plegats hem visitat aquest i també els de Goslar -una mica més al centre del país- i Bremen -més cap amunt, ja a prop de la Mar del Nord.

Els Mercats de Nadal alemanys –Weihnachtsmarkt– duren, poc o molt, de l’Advent a Cap d’Any. Són extensos, perquè es distribueixen per diverses places d’un mateix entorn. I són més imposants que la nostra Fira de Santa Llúcia o els més modestos -i de poca durada- mercats de nadal que es munten per viles i comarques. Per això esdevenen un plaent lloc de trobada a l’aire lliure -amb temperatures força més baixes que aquí- de bona part de la comunitat.

Les casetes acostumen a ser grans, de fusta ben treballada i molt ben guarnides. Hi ha detalls per a comprar -en general , no gens barroers- i també teca i mam per a ingerir, que és el que més va a fer-hi la gentada. Com a alguns altres països de l’entorn, hi destaca un vi amb espècies –gluhwein– que es pren calent i servit de més d’una manera. A mi, que m’agrada el vi, no em va semblar res de l’altre món, però passa bé enmig del fred que ja es fa notar de valent a finals de tardor…

La tradició protestant -com sabeu, més austera que la nostra- fa que els ornaments públics i privats d’aquestes Festes siguin presents en la vida col·lectiva, però no amb la profusió ni ostentació d’aquí. I no contempla -això sí que s’ho perden molts alemanys, però no pas tots- els Reis d’Orient, l’única monarquia avui digna de respecte… O sigui que el cicle d’obsequis no cal que s’allargui tant.

Ja hi havíem estat fa uns mesos, però vam tornar a valorar Braunschweig, la imposant -tot i que en part destruïda per les ferides de la història recent- ciutat del lleó per la seva tradició medieval. Vam admirar la més petita vila de Goslar, enmig del massís del Harz, amb les cases embigades tan característiques d’aquesta part d’Europa. I ens va impressionar la bellesa del centre de Bremen, la ciutat dels músics del conte dels germans Grimm, l’estàtua representativa dels quatre animals del qual contempleu a la imatge.

Músics Bremen

Ai, aquesta Alemanya que sovint ens enamora però que, a voltes, tant ens ha fet patir! Aquesta civilització germànica fundacional de la moderna Europa, amb qui mantenim, encara avui, una relació d’amor-odi… Aquest entorn teutó que sento ara més a prop meu des que beneficia -en el present i sobretot de cara al progrés de futur- la meva Laia estimada!

Per això em complau molt que aquest post sigui exactament el 400 d’un bloc que es manté en actiu des de començaments del 2007 i que no té data de caducitat, per ara…

Bon Nadal!

 

 

FÓRMULA “3 en 1” per arribar abans al país LLIURE

3 el 1

Un cop escoltats Mas i Junqueras -que ara han, necessàriament, d’entendre’s-, i vist el pronunciament de l’ANC, crec -ho pensava ja fa dies- que l’alternativa més raonable per a sortir del laberint sobiranista és la fórmula 3 en 1.

O sigui, tres llistes diguem-ne de país i de sentit clarament plebiscitari. Orientades al centredreta, al centresquerra i a l’esquerra anticapitalista o alternativa, respectivament. Unides per un lema comú, ben explícit per la llibertat nacional. Fornides amb diversos independents, però sense amagar sigles de partits… 

La llista unitària que proposa el president, a més d’innovadora, és un espot publicitari magnífic, però podria tenir uns resultats incerts. Suposa, admetem-ho, un horitzó valent que el compromet a ell i avala la trajectòria recent de CDC -no tant la d’una més ambigua, i potser ja depassada, CiU

Però és una perspectiva que té més d’una pega. Per començar, hi haurien bufetades per entrar a la llista, i més d’un ego es quedaria, decebut, pel camí.  Ben lògic: a la divisió d’honor  no hi cap tothom.

A més, una llista única encapçalada o amb el suport de Mas suscitaria rebuig en determinats àmbits i sectors: més al Baix Llobregat, al Vallès Occidental o al Tarragonès que no pas al Berguedà, al Gironès o a Osona, posem per cas; més cap a l’esquerra que no pas al centre i centredreta…

I és que del que es tracta, com s’ha remarcat, és que cap vot per la independència no es quedi pel camí.

La fórmula 3 en 1, com és evident, contempla tres llistes en el marc d’un espai comú. Un trident a l’atac, un paraigua que ens aixoplugui…

Una llista que encapçalaria Artur Mas -des del Govern, ha fet prou mèrits. Amb homes i dones independents de prestigi, que no en manquen, potser alguns més orientats al centresquerra. Sense que Convergència hagués de congelar-se, necessàriament. I amb dirigents significats d’Unió exclòs, entre d’altres, Duran, sobretot perquè ell mateix se n’autoexclou…

Una altra el núm. 1 de la qual seria Oriol Junqueras -des d’una oposició responsable, ha fet prou mèrits. Amb dones i homes independents de prestigi, que no en manquen. Sense que Esquerra perdés un protagonisme necessari. I amb la incorporació de figures destacades de la diàspora socialista, que ara en vol MÉS

I la tercera al voltant de la CUP i dels sectors més sobiranistes d’ICV, a més d’altres formacions i expressions del sector. Aquesta llista, a hores d’ara, no tinc clar qui hauria d’encapçalar-la. Segurament, alguna persona independent, òbviament de prestigi…

La que proposo, al meu entendre (ni modest ni immodest), podria ser una fórmula clarament guanyadora a curt o a mig termini. Amb l’impuls mobilitzador de l’Assemblea, d’Òmnium i de moltes altres plataformes i entitats. Amb un Govern de concentració posterior per articular millor el nou Estat del futur.

Busqueu, compareu i, si trobeu una altra opció millor, compreu-la!

De tota manera… De tota manera, si triomfés la idea d’anar cap a una llista unitària, jo -que no la crec oportuna- la recolzaré amb tota la determinació de què sigui capaç. Com en recolzaria també alguna entre dues llistes connectades però diferents. No havíem quedat que no es pot perdre, pel camí sobiranista, cap vot?

 

Per què hauria d’AUTOINCULPAR-ME? De què?

                   culpa

Està de moda, els darrers dies, l’autoinculpació de diverses persones -ben conegudes en molts casos- de tendència sobiranista pel 9-N i en relació a la querella de la Fiscalia contra els màxims responsables del procés participatiu. Fins i tot, hi ha la possibilitat de descarregar-se formularis que ho faciliten. Entenc el sentit d’aquesta actitud, però no la comparteixo. Qüestió del punt de vista…

I és que no crec que aspirar a la llibertat del teu país et faci culpable de res. Si de cas, t’has de solidaritzar amb els querellats -sobretot, si el plet prosperés realment, que en dubto- fins on sigui necessari. I acusar en ferm -penso ara en el cèlebre manifest “J’accuse”, de l’admirat Émile Zola qualsevol persona o instància col·lectiva que ens negui no ja el dret a la independència, sinó els fonaments de la raó democràtica.  

Per què hauria d’autoinculpar-me? De què?

Tinc la culpa de pretendre democràticament la independència de Catalunya i, en un estadi més ideal, l’articulació dels Països Catalans?

M’hauria d’acusar d’haver votat SÍ-SÍ en un format de consulta que els poders fàctics espanyols qualificaven de botifarrada, però sense deixar organitzar-lo de la manera inicialment prevista?

M’he de mortificar pel fet de considerar-me independentista des del 1976, quan vaig afiliar-me des de Terrassa a l’històric Front Nacional de Catalunya http://ca.wikipedia.org/wiki/Front_Nacional_de_Catalunya?

M’hauria de saber greu no haver votat la Constitució espanyola encara vigent? Si ja no la reconeixia el 1977, imagineu-vos ara…

Hauria d’autoinculpar-me per unes posicions sociopolítiques que no fa tants anys estaven en minoria i que, de mica en mica -tot i que d’una manera encara insuficient- han esdevingut força majoritàries? Ben al contrari, haig de felicitar-me i felicitar per la seva evolució molts dels meus conciutadans i conciutadanes.

Tinc alguna cosa a veure amb el fet que l’Espanya de matriu castellana, en alguns aspectes clau, no hagi evolucionat a l’hora europea? Ni el PP, ni el PSOE, ni qui sap si Podemos.  Però amb aquests vull mantenir, ara com ara, el benefici del dubte, tot i que alguna declaració del seu mediàtic líder sobre Catalunya resulti inquietant…

No, no me’n penedeixo gens, de tot plegat. Deploro, això sí, que la raó democràtica no prevalgui, però aquesta actitud no és patrimoni exclusiu de la pell de brau.

I si el procés català -amb totes les seves insuficiències- resulta modèlic, és perquè fa de la pràctica democràtica el millor mètode de procediment. Aquest és el sentit dels coneguts versos d’Espriu que canta Raimon:

“Tenim la raó / contra bords i lladres / el meu poble i jo.”                            

SÍ-SÍ,  tenim la raó democràtica -com la tenen moltes altres persones al món- contra els corruptes, els pocavergonyes, els intolerants… i els obertament totalitaris, no cal dir.

i la querella 

Estimat PAOLO, admirat CONTE

Paolo Conte

La setmana passada vaig gaudir, amb el concert de Paolo Conte a l’Auditori de Barcelona. Singularment, a la segona part, que va ser vibrant, resplendent, apoteòsica…

Conte és ell mateix -i és molt ell, tot un tipus-, però també la petita orquestra que l’acompanya, molt valuosa. La conjunció d’ambdues parts produeix una sonoritat  una mica intemporal, entre els paràmetres del jazz, el blues i la música ballable. Tot plegat, en la millor tradició europea de la cançó d’autor.

Ja han passat uns quants dies, i jo he anat una mica atrafegat. Però això no m’ha d’impedir de donar testimoni del bell concert, que es feia en el marc del Voll-Damm 46 Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Faig el bloc pensant en vosaltres, però també mantinc els seus posts com a rastres de vida successius per a la meva memòria.

A Paolo Conte http://www.paoloconteofficial.com/ no l’havia sentit mai en directe, i és en casos així que penses: “Que no em passi com amb Georges Moustaki, que seria molt de lamentar”...

Ell vell mestre no fa cap comentari entre cançó i cançó, tot i que amb el cap gesticula amb complaença -i complicitat- quan l’aplaudim. Només obre la boca per a presentar els músics i, és clar, per a cantar o dir els temes amb la seva veu, característicament rogallosa.

És un artista, com sabreu, de gran personalitat damunt l’escenari. I té uns acompanyants autènticament de luxe. Temes com Sotto le stelle del jazz  https://www.youtube.com/watch?v=1ltnEW80zkI, It’s wonderful https://www.youtube.com/watch?v=QILaCLtWW9A o Come di https://www.youtube.com/watch?v=-EAV4U7y7jA  formen part, ja fa temps, del nostre patrimoni sonor.

I , per qui encara no ho hagi fet, cal incorporar a aquest preuat territori, per exemple, Recitando https://www.youtube.com/watch?v=FWo31L5n38U. O la suggestiva Aguaplano  https://www.youtube.com/watch?v=scUIHtAGSF0/. O la vibrant Diavolo rosso https://www.youtube.com/watch?v=3Git6zlkVaA. Entre tantes altres…

Ara m’hauré de conformar -que no és poca cosa- amb el DVD de les cançons de l’avvocato d’Asti que ja fa anys que em va regalar l’Alfons. I continuar fent camí pel seu món de lletres sovint oníriques i músiques inspirades. Des de l’actitud tan proactiva dels seus anys, alhora plaent, emotiva, lúcida i vital.

Gran Paoloé vero.  

 

 

 

 

La CONSULTA “rebel” a l’hora del país de GROC

país groc

La cosa ha sortit prou bé, ateses les circumstàncies. I el més important: hi hagués pacte encobert o no, el projecte d’Estat català ha desafiat obertament la legalitat espanyola. En un format de consulta que ja sabem que no tenia cap valor jurídic, però…

La participació podia haver estat més alta, però és prou bona. No suficient, sobretot perquè hem votat, bàsicament, els del SÍ-SÍ. Ara, el “país de groc” s’ha de preparar per a nous desafiaments.

 

Em sembla que no us ho havia dit, però el groc ha estat, de sempre, el meu color preferit. Sembla oportunista de dir-ho ara mateix des de Catalunya, però…

En l’interessant article d’El Punt Avui en ple 9-N Tots els valors del groc   http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/793626-tots-els-valors-del-groc.html,  es diu que “el procés per la independència s’associa, inevitablement, al color del sol”

I també que la professora de ioga Judith Roma sosté que “per als hindús, el groc és el color del tercer txakra, anomenat també del plexe solar, el punt d’energia que és dos dits per sobre del melic, que marca la voluntat i la determinació davant la vida”

Al seu torn, Juan Pablo Uribe, professor de cromateràpia, destaca el seu gran poder curatiu. I afegeix: “És el color del lideratge, però cal administrar-lo amb saviesa”.  

¿Aquesta administració sàvia serà possible, després d’un 9-N tan ordenadament rebel i interessant? El president Mas, que n’és el principal i prou valuós administrador, està disposat a jugar-s’hi els quartos , tot i que és probable que el procés, ara, entri en la fase d’una certa ralentització.

I no cal dir que voldria equivocar-me. En tot cas, veurem com viuen  la nova etapa Junqueras -en primer terme-, Forcadell, Casals i tutti quanti… Inclosa la munió d’independentistes impacients, entre els quals a voltes crec que en compto, a voltes crec que no.

Quan vaig sortir de casa el 9-N sobre les 8 del matí per tal, si convenia, de donar suport als voluntaris, sabia que estava posant, un cop més, el meu gra de sorra a la història d’aquest país. Ara es tracta de continuar, entre tots -polítics, partits, organitzacions, entitats, ciutadania-, aplanant el camí, tot fent la V de la victòria.

Tenyida d’un groc resplendent…

 

 

Descobriu CHICO CÉSAR

Chico César
 
És un dels músics més interessants dels apareguts les darreres dècades en un dels països i les cultures que més m’estimo, i sobretot des que hi vaig ser el 1990. El brasiler Chico César, amb les seves cançons i interpretacions vellutades, amb els acompanyaments barrocs que l’envolten -sense menystenir els més pop-, emergeix poderós en un entorn tan seductor com, a voltes, terrible.
 
Una civilització, i també una selva, on hi ha molt bona música, des d’una sonoritat tan genuïna com universal. ¡Ai, Brasil, si tot en tu fos tan perfecte, potent i poderós com les teves vibracions inigualables!

 

Me’l va fer conèixer l’Oriol, que de música en sap un munt, molt més que no pas jo. Començant pels tradicionals i aquí no tan coneguts chôros, que ell també em va descobrir, podreu entendre millor d’on han vingut la samba o la bossa nova…
 

I no quedar-vos només amb els i les Vinicius de Moraes, Chico Buarque, Caetano Veloso,  Antonio Carlos Jobim, Maria Bethania, Ivan Lins, Adriana Calcanhoto … La llista és fàcil d’allargar.

El nom de Chico César http://www.estaciontierra.com/artistas/artista.php?id=51 cal incloure’l en aquesta relació d’una manera obligada. Referent destacat de les darreres fornades musicals, n’he sentit sobretot -i n’he quedat fascinat- el disc De uns tempos pra cá (2006).

També periodista als inicis, va gravar per primer cop el 1995, un temps en què -poc o molt- s’iniciava entre nosaltres l’era d’Internet. O sigui, fa quatre dies, o quatre mil anys…

Escoltem, per exemple, temes com Cálice https://www.youtube.com/watch?v=GOeQJT8f7Pw . O el no menys subtil Alcaçuz  https://www.youtube.com/watch?v=Et28tNFH04oPer no parlar de la gran cançó que dóna títol a l’àlbum, De uns tempos pra cá  http://www.youtube.com/watch?v=YllBtiyDxCU.

En fi, el nostre artista ja destacava en el seu primer àlbum, Aos Vivos, que inclou un tema que prometia tant com A primeira vista                                       https://www.youtube.com/watch?v=42cGQjXi52A .  I al treball Francisco, forró y frevo (2008) hi trobem Feriado https://www.youtube.com/watch?v=KA5xi5z-y_0, en un registre de samba, ben diferent als altres que us he inclòs.

La trajectòria de Chico César ens fa adonar, un cop més, com és de genuïna i universal la sonoritat brasilera. Tot un món plenament autònom de l’univers de la música i l’espectacle anglosaxons, que, sense negar-ne la qualitat -sobretot quan n’hi ha-, sovint sembla que s’ho hagi cruspit quasi tot. I no…
 
I és que el Brasil pot sentir-se plenament complagut d’aportar-nos, des d’una gran creativitat, algunes de les millors vibracions.

CAUTELES i ESPERANCES davant del nou 9-N

Groc 2

La consulta del 9-N -que no era vinculant- no anirà ben bé com l’havíem previst. Però la cintura política d’Artur Mas -i el pacte tàcit que entenc que ha establert amb Carme Forcadell i Muriel Casals– fa que el viatge cap a Ítaca no es deturi. Fins i tot Oriol Junqueras no es posa en contra del nou 9-N, tot i que manifesti reiteradament que no és el model que més li agrada.

Tampoc no m’agrada a mi, però crec que ara hem de tirar pel dret, precisament perquè l’aposta de Mas -arriscada- fa que continuï havent-hi partit.

 

La jugada pot sortir bé o malament, però un dels requisits perquè surti bé és que es registri una alta participació. Encara que no hi hagi cens, per començar, i, per tant, les garanties democràtiques no hi siguin del tot…

Ja s’ha dit que el nou 9-N és sobretot una jornada de mobilització, més que de votació. Això sí, les urnes i els col·legis electorals hi faran el seu paper. No seran les votacions populars d’Arenys de Munt i de tants altres municipis -que l’última cosa que cal fer és menystenir-, ni serà ben bé una consulta digna d’aquest nom. Però, quan ets en un laberint -i el Govern espanyol, amb la seva prepotència, ens hi havia portat-, la teva primera obligació és cercar una sortida.

És el que ha fet fet Mas, canalitzant així una possible frustració col·lectiva que hagués pogut crear fins i tot problemes d’ordre públic. Ell sap -com ho saben Junqueras, Herrera, Fernández i fins i tot Duran i Iceta– que el camí decisiu passa per les eleccions plebiscitàries, que caldria convocar el més aviat possible -tot i que s’acostin les municipals. El que no sé si amb llista unitària -diguem-ne de país-, o sense, tot i que, si s’aconseguís -i això depèn d’alguns actors més que no pas d’altres-, podria tenir molta força.

Però aquesta avinentesa ja arribarà. Ara tenim, en molt poques setmanes, el repte de la nova consulta. I diumenge sabrem quin paper hi volen jugar -i també després- l’ANC i l’Òmnium, sota la presidència del tàndem Carme&Muriel, aquestes dues mestresses catalanes tan fermes i decisives …

Entenc que el president Mas no ha tirat endavant res sense pactar-ho prèviament amb elles i els seus entorns més immediats, i que ERC i la CUP -llàstima, ICV– no voldran quedar-se fora de joc. Diumenge sortirem de dubtes.

I després, és probable que puguem refer la unitat, de nou força malmesa. Algú ha dit, gaudinianament, que la nostra especialitat constructiva, més que la porcellana, és el trencadís. Sí, peces que s’havien trencat, però que s’ha aconseguit, i amb èxit, ajuntar de nou…

 

 

 

Veniu al “meu” planeta, JÚPITER?

Jupiter (2)

No sé si dins del Sistema Solar -o d’un altre sistema, o d’una altra galàxia- teniu el vostre. Jo sí: el meu planeta, des de fa mil·lennis, és Júpiter. Potser pel nom, que m’atreu decididament -ah!, la fascinació pels noms, pels sons…-; potser per una altra debilitat que sento també des de sempre: la del món de l’antiga Roma, on Júpiter -el Zeus grec- era el pare dels déus de la mitologia…

És el planeta més gran del nostre Sistema i el cinquè per la seva distància al Sol. El seu diàmetre fa 11 vegades el de la Terra, i la seva òrbita se situa a 750 milions de quilòmetres -com qui diu a la cantonada- de l’ astre rei, entre les òrbites de Mart i Saturn.

La seva característica més destacable és la Gran Taca Vermella, un enorme anticicló situat en les latituds tropicals del seu hemisferi sud. L’altre dia vaig anar-hi a fer una excursió

Més singularitats: és el planeta amb el nombre més gran de satèl·lits coneguts, un total de 63. Però n’hi ha 4 que destaquen, els anomenats galileians, perquè els va descobrir aquell geni de Pisa -perseguit pel Papat i la Inquisició- que es deia Galileo Galilei… Són , Europa, Ganimedes i Cal·listo.

jupiter

Com que Europa ja me’l conec -i força, darrerament vaig visitar un subsatèl·lit on hi mana la deessa Merkel-, aquest cop em vaig decidir per anar a Ganimedes. La resta els deixarem per a una altra excursió

Generalment, Júpiter és el quart objecte dels que més brillen al cel que contemplem des del terrat casa, el camp o algun pujol. Va després del Sol, de la Lluna i de Venus. Tot i que -quines coses que tenen els astres!- Mart és més brillant que Júpiter, i el meu astre, més brillant que Venus

I és que no es pot comprendre el sistema solar sense comprendre abans Júpiter. El Sol representa el 99,8% de la massa de tot aquest sistema, i Júpiter, que té el doble de massa que tots els altres planetes junts,  representa gairebé tota la resta. Sapigueu doncs, humans, que la seva gravetat ho afecta tot: des de la posició del cinturó d’asteroides, fins a les òrbites dels altres planetes nostrats

En fi, tornem a la Terra. I anem de nou a Europa; concretament, a Catalunya, nació mil·lenària situada en el marc d’uns arriscats Països Catalans i captiva -encara- d’un Estat arrogant dit Espanya. Entrem a Barcelona, la seva inquieta capital, i tirem cap al renovat barri del Poblenou

Hi trobarem una de les entitats històriques del futbol català: el Club Esportiu Júpiter  http://cejupiter.cat/. Fundat el 1909, el seu primer equip milita a la Primera Catalana. Admeto que no n’he anat a veure cap partit, però potser ho hauré de fer aviat.

Per coherència, però també perquè m’agrada el futbol, i no sempre cal seguir el Barça. Però abans, me’n vaig a donar una altra volta pel planeta Júpiter. La nau surt de l’aeroport de Sabadell,  d’aquí a una horeta.

Algú em vol acompanyar? Encara queda alguna plaça… 

 

 

 

 

 

La meva TERRASSA refulgeix en el PROCÉS

urnes Terrassa

L’antiga Egara -no m’ha agradat mai l’accent tònic en paraula esdrúixola que li van adjudicar posteriorment a la meva joventut- té uns quants agents importants en l’actual procés sobiranista català. En positiu… i fins i tot en negatiu. No sé trobar-hi dones -com és ben distint a nivell nacional-, la qual cosa, certament, m’agradaria…

Terrassa és una ciutat que, en aquest sentit, ha canviat força de com la vaig percebre quan hi havia viscut. És obvi que a fi de bé.

El coordinador general -i núm. 2- del principal partit al Govern, Josep Rull, és terrassenc. També ho és el president del Consell Assessor per a la Transició Nacional , el jurista Carles Viver Pi-Sunyer. I un dels membres d’aquest organisme, el conegut sociòleg Salvador Cardús. Un fill del qual, el periodista Pere Cardús, també és ben actiu en el procés

I és egarenc l’empresari Antoni Abad, president  de la Cecot http://www.cecot.org/, una de les patronals que han donat més suport a la consulta. I també és criat a Terrassa -tot i que amb orígens a Balaguer– l’actual secretari del Govern, Jordi Baiget.

D’arrels andaluses -que es fan singularment paleses al seu darrer llibre, Un home que se’n va– és un dels nostres escriptors més addictes al sobiranisme, Vicenç Villatoro. I un altre independentista clar i prestigiós novel·lista, Jaume Cabré, viu a Matadepera -a tocar de Terrassa– i ho va fer uns quants anys a la meva ciutat. De la mateixa manera que és sobiranista un altre escriptor molt vinculat a Terrassa, Feliu Formosa. O una autora egarenca que ara viu al nucli de Mira-sol, a Sant Cugat del Vallès, la Marta Pessarrodona.

De Matadepera, precisament, és Tian Riba, un dels periodistes més combatius del procés. I no menys dedicat a la causa és Salvador Cot, director de Nació Digital   http://www.naciodigital.cat/aquest sí que terrassenc.

Justament a Terrassa, el grup esmentat hi elabora un digital propi, La Torre del Palau  http://www.naciodigital.cat/latorredelpalau.

I també és egarenc el director i guionista de cinema Antoni Verdaguer, que preparava un llargmetratge de ficció sobiranista Trencant cadenes– que, malauradament, no ha obtingut el micromecenatge necessari.

  urnes Terrassa 2

Per tenir de tot, Terrassa també disposa d’un destacat element a la contra, el distingit botifler -no és cap insult, sinó ús del diccionari- Josep Enric Millo, núm. 2 del PP a Catalunya. Va militar durant anys a Unió Democràtica i fins i tot, posteriorment, va flirtejar amb la possibilitat d’ingressar… a ERC! I mira ara, tu…

A més, fins fa poc, amb matisos diferents de l’anterior, la cocapital del Vallès Occidental era la ciutat d’un correcte alcalde egarenc i mediocre líder del PSC, Pere Navarro...

És una comunitat que, quan jo vaig viure-hi de jove, la percebia molt més abocada a l’eix social que no pas al nacional, tot i que també hi hagués elements representatius en aquest camp. Per això, em va costar relativament poc liderar-hi l‘històric Front_Nacional_de_Catalunya a finals de la dècada dels 70. No tenia molt mèrit: érem una vintena a Terrassa i mig miler arreu del país, a tot estirar…

Ara, el procés vers la independència també hi avança molt decididament, i hi he vist força estelades als balcons. Això sí, tot i que ja he parlat de Marta Pessarrodona, m’hi faltarien -al nivell escaient- alguna altra Forcadell o Muriel, per a entendre’ns. Si les coneixeu… podeu ajudar.

Es pot viure sense telèfon INTEL·LIGENT ni Estat INDEPENDENT, però…

Estelada al mòbil

Fa uns dies que vaig perdre -o em van robar, que no ho he arribat a escatir- el meu telèfon intel·ligent, aquest estri tan útil que sovint anomenen smartphone. Fins que no l’he reposat, he hagut d’aprendre a conviure amb el meu mòbil d’abans, que no és tan llest però que també fa el que se li demana en la mesura de les seves possibilitats…

Fa tres segles que vam perdre les antigues Constitucions de Catalunya, que conformaven -en el marc compost de la Monarquia hispànica- una mena d’Estat de l’època. Com gairebé tot a la vida, es pot viure -o malviure- sense aquest gran paraigua, però fa ràbia no poder disposar d’un Estat propi com moltes altres nacions. I si et prohibeixen consultar-ho a la gent, encara en fa més…

Van passar alguns dies i, contactades dues oficines públiques de troballes, el mòbil actualitzat, com era de preveure, no va aparèixer. Viure una mica més aïllat no és la mort, però et perds -si no ets a casa, o a la feina- tot el món d’Internet i, singularment, la possibilitat de fer anar el WhatsAap. Entre d’altres eines la mar d’interessants…

He (hem) viscut molts anys sense un Estat propi que ens emparés. De fet, tota la vida… I és evident que es pot anar tirant -sense Franco, força millor, no cal dir-, però també sembla clar que no podem passar, amb aquesta mediocritat, tot el temps, si és que volem viure col·lectivament en dignitat i, sobretot, amb plenitud.

I el pitjor és que no volen que ens ho preguntem a nosaltres mateixos, no fos cas que… Per això van a sac i fan servir un Tribunal Constitucional que no vol fer d’àrbitre, entre d’altres coses, perquè no té les condicions per a ser-ho. Però que obliga a suspendre -cautelarment- campanyes institucionals…

Amb l’Estat independent, moltes i molts sabem que això no seria el paradís, però permetria que Catalunya disposés d’unes possibilitats d’ordre econòmic, òbviament polític, tecnològic, cultural, comercial, fins i tot defensiu… ben superiors a les que té avui. Les possibilitats d’un país normal, vaja, que podria arribar a ser una mitjana potència europea interconnectada globalment.

I és precisament això el que se’ns nega. Si perds o et prenen un smartphone, et queda la possibilitat d’adquirir-ne un altre, que és el que he hagut de fer. Si no ets l’amo -relatiu, és clar- del teu país, sempre depens de la voluntat d’altri, en aquest cas del veí -arrogant- del costat.

Tanmateix, si perseverem, trobarem el desllorigador. D’això n’estic segur. A partir del 9-N o en la primera avinentesa favorable…

I és que hem fet prou mèrits, sobretot aquests darrers anys. I ens ho mereixem de totes totes…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ESCÒCIA, l’oportunitat perduda

Scotland's First Minister Salmond leaves stage at SNP Spring Conference in Aberdeen, Scotland 

Es digui el que es digui -que si l’important és haver pogut votar, que si els escocesos, d’una o altra manera, ja han guanyat-, el cert és que Escòcia ha perdut una gran oportunitat històrica. Sí, és important que hagi pogut decidir sobre el seu futur -el mínim exigible per a qualsevol nació en democràcia-, però hi ha trens que, quan passen per l’estació -i a voltes no hi passen gens sovint-, el millor és agafar-los…

Hem estat els darrers dies a l’atractiva ciutat alemanya de Braunschweig –Brunsvic, en versió catalanitzada-, prop de Hannover, on la Laia treballa en pràctiques. Però no em sé estar de comentar els resultats del referèndum escocès, sobretot per desfer alguns tòpics pretesament tranquil·litzadors.

El primer, que el més important és que Escòcia hagi pogut votar. Admeto, tanmateix, que aquesta és una realitat molt important. Anglaterra, que en algunes èpoques històriques tant havia maltractat els escocesos, s’ha comportat d’una manera democràtica i ha fet possible el que, en tot cas, hauria de ser habitual, normal. Això no treu el prepotent final de campanya dels partidaris del no -inclosos els numerets ploramiques de David Cameron– ni episodis encara més vergonyants –l’amenaça d’alguns bancs de traslladar les seus centrals a Londres.

El segon tòpic és que, fos quin fos el resultat, els escocesos ja havien guanyat abans de la seva consulta. Potser sí, però cal qüestionar aquest supòsit, sobretot per dos motius. El primer, perquè ja veurem fins a quin punt el govern i els partits britànics compleixen les seves grans promeses de darrera hora. El segon perquè, encara que les complissin, res comparable al fet que Escòcia hagués esdevingut un nou Estat a Europa.

Aquesta és, precisament, la gran oportunitat que els escocesos acaben de perdre, ni que sigui per una voluntat majoritària que cal respectar. Haguessin demostrat que, a l’Europa actual, modificar les fronteres -que ja no són els murs d’abans- per mitjans pacífics era possible. I haguessin pogut anar cap a un model polític i social més socialdemòcrata, a l’estil dels països del nord d’Europa. Un model de modernitat més adequat a la seva tradició.

I, de passada, ens haguessin obert alguna mena de camí a Catalunya, que prou falta que ens fa…

Tot plegat demostra que, a les consultes i als referèndums, tot i ser episodis il·lusionants per als països petits, els grans, ben sovint, tallen el bacallà, perquè disposen de múltiples ressorts per a fer-ho. Ja va passar en el cas del Quebec respecte del Canadà, i ara ha passat a Escòcia. Vull creure que en el cas català seria diferent, però ja veiem que hi ha obstacles previs que cal, en primer lloc, superar.

V molt, molt ALTA

L'esperit del 10 DE JULIOL 

L’11 del 9 ens porta directament al 9 de l’11. No sense dificultats, però amb la joia que dijous, Onze de Setembre, érem 1.800.000 ànimes les que copàVem la Diagonal de Barcelona, la Gran Via de les Corts Catalanes i, ambientalment, tot el Cap i Casal, tot Catalunya. I tot Europa i algunes altres parts del món se n’impressionaren, i a Espanya…

Volíem fer la Ve baixa i ens Va sortir molt, molt alta. Volem la independència, però som demòcrates i per això, abans, Volem Votar.

I ara no ens conformarem amb rebaixes. El 9 de noVembre és una jornada ja mítica, però -admetem-ho- encara incerta. De la pressió popular i de la fermesa del GoVern -començant per la que està demostrant el president Mas– depèn que ens en sortim, però ja se sap que no només. El GoVern espanyol -cap sorpresa- no ho posa gens fàcil. I Europa i el món… ai!

Catalunya -la seVa societat, començant per l’ANC i l’Òmnium– està fent història. De present i de futur, a partir d’un passat que ens impulsa com mai. Poca cosa més podria ni Vull afegir-hi, ara…

Visca la llibertat, Visca la dignitat, Visca Catalunya!!!

 

 

“Emboscats” amagats, denunciats, vigilats, malfiats… també víctimes de l’odi

Emboscats

La interessant revista berguedana que és L’Erol  va dedicar ja fa un cert temps -hivern del 2012- un dels seus números -el 114- al tema dels emboscats. Eren nois que es van amagar per les masies i els boscos d’algunes comarques per no haver d’anar a la guerra amb l’exèrcit republicà. Alguns devien ser poc o molt franquistes, però la majoria persones de poques conviccions col·lectives i amb ganes, sobretot, de salvar la pell…

A l’article erolià que la imatge reprodueix parcialment, “L’avi no va anar a la guerra”, Dani Sala i Núria Sala hi escriuen:

“No volien lluitar. Aquesta és l’única condició indiscutible dels milers d’emboscats que, durant la guerra civil, van viure de forma miserable i trista pels boscos catalans, en especial del prepirineu”.

“La majoria d’emboscats havien pres la determinació de no anar a una guerra que, simplement, no anava amb ells. I van agafar-se a una oportunitat de la qual no van gaudir els nois de ciutat: una xarxa de suport teixida per milers de masies, i sostinguda fonamentalment per les dones de pagès”.

“El Berguedà va ser una de les comarques on més joves es van emboscar, juntament amb el Solsonès, el Ripollès, la Garrotxa, l’Empordà i altres zones de mitja muntanya”.

El meu sogre, que de jove vivia a Cardona -o sigui, a la part del Bages que es troba a prop del Solsonès-, va ser un d’aquests emboscats. I potser sí que aleshores en tenia poca, de convicció col·lectiva, però més endavant, i fins a la seva mort, en va adquirir, i molta…

Els emboscats no sempre tenien una actitud passiva. Alguns -no és el cas que ara us comentava- van aconseguir armes i van protagonitzar enfrontaments amb les forces d’ordre públic i contra les persones identificades amb la causa republicana que els denunciaven.

La seva vida no era gens fàcil. Molts d’ells van arribar al límit de la seva resistència i, quan el govern de la República va dictar una amnistia per a tots aquells que s’hi presentessin voluntaris entre el 18 d’agost i el 15 de setembre del 1938, molts ho van fer.

Tanmateix, el fenomen era tan estès que Franco es va arribar a plantejar la possibilitat d’organitzar-los com una guerrilla potent a la rereguarda republicana, però les dificultats per a armar-los el van fer desistir de la idea -d’altres idees i atrocitats és obvi que no en va desistir.

Està bé el dossier de L’Erol , com suposo que paga la pena llegir el llibre Emboscats, de la historiadora Esther Miralles (Ara Llibres, 2013). També va ser interessant, en el seu moment, el documental de TVC Emboscats. Memòria d’una geografia secreta.

El tardofranquisme intentà capitalitzar la memòria d’uns amagats i fugitius que, rigorosament, no es pot dir que haguessin estat addictes en bloc a l’Alzamiento. Per això a Solsona, a la plaça del Camp, se’ls dedicà un monument que -no sé si l’heu vist- és ben poca cosa…

“L’avi no va anar a la guerra”… Potser no, però tampoc no la va planejar. És el que passa pràcticament en totes, també en els múltiples i terribles conflictes bèl·lics que als occidentals ens incomoden -però, per sort, no ens massacren- ara mateix.

La nostra guerra TRICENTENÀRIA no es podria explicar millor…

la-guerra-del-1714

La propaganda editorial de Pòrtic en parla com d’“un llibre imprescindible per conèixer la guerra de Successió, el seu impacte i les conseqüències avui”, i s’ha de dir que l’eslògan no és gens exagerat. I és que La guerra de 1714 , que es presenta com “la clau catalana d’un conflicte mundial”, és, de debò, un títol clau de la bibliografia catalana recent.

Darrerament n’han sortit molts, de llibres sobre l’11 de Setembre, el 1714 i el conflicte històric que tot això ha anat arrossegant, i que encara patim.  Ara mateix amb intensitat, i també amb esperança.

Si passeu -ja ho deveu haver fet- per la llibreria del CC El Born, us els trobareu tots. Començant pel celebrat Victus, d’Albert Sánchez Piñol. O les aportacions cabdals d’Albert Garcia Espuche i de Francesc Xavier Hernàndez Cardona. O un llibre tan interessant i alhora bon motiu d’obsequi com Barcelona 1714: els gravats de la guerra de Successiód’Agustí Alcoberro. O les indispensables Narraciones històricas desde el año 1700 al 1725, de Francesc de Castellví. O el clàssic L’Onze de Setembre, de Santiago Albertí

Però feu-me cas: si no teniu molt temps i voleu saber els detalls més importants -coneguts, o no tant-, el context històric i la significació de conjunt de la -per a nosaltres- malaurada contesa destructiva, llegiu La guerra de 1714, bàsicament una llarga i incisiva entrevista de l’historiador bagenc Joan Esculies a un altre historiador -un dels més grans dels que tenim ara-, l’osonenc Joaquim Albareda.

Una entrevista llarga que ocupa la major part d’un llibre curt (175 pàg.). En el qual se’ns fa entendre, de la manera més pedagògica, els precedents de la guerra de Successió; el desenvolupament de la pròpia guerra i de la resistència, centrada sobretot en el setge i la caiguda de Barcelona; les conseqüències de l’exili austriacista, o la internacionalització -ara hi tornem, no cal dir- del “cas dels catalans”.

Singularment, hi he descobert alguns referents que no coneixia prou, com el príncep Jordi de Hessen, el notari Ramon de Vilana Perlas, la reina regent Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, el noble i erudit Pau Ignasi de Dalmases, el militar valencià Joan Baptista Basset o el patrici Sebastià de Dalmau.

I també cal que us digui que la coberta de l’obra s’ha concebut a partir de la reproducció del Quadre de Felip V  que s’exhibeix, penjat cap per avall, al Museu de l’Almodí de Xàtiva. Una venjança mínima contra el primer Borbó, que manà cremar, oprobiosament, la ciutat d’on són fills els cantants RaimonFeliu Ventura o Pep Gimeno Botifarra, per exemple… 

El volum es complementa amb dos útils apèndixs sobre les rutes d’aquella guerra i qui era cadascun dels seus principals protagonistes. Creieu-me: molt i ben treballat contingut com poc l’esforç -i ben agradable, malgrat que s’hi expliqui la crònica d’una desfeta- que demana llegir-lo…