AGAPORNIS, l’ocell de l’amor
És l’agapornis, un ocell sobre el qual reconec que, fins fa relativament poc temps, no n’havia sentit a parlar. Semblant al lloro, però força més petit, se’l coneix com l’ocell de l’amor. Dedueixo que, amb els temps que corren, cal estendre a bastament la seva presència…
En el cas del Charlie, venia d’una altra casa i no era tan clar que es pogués adaptar a la vida en parella quan no hi era avesat. La meva filla petita -que és la dipositària de l’obsequi– està encantada amb ell, però el conjunt de la família compartim el seu encís.
Els agapornis provenen del continent africà o d’illes adjacents -inclosa la gran, admirada i, a dia d’avui, no visitada Madagascar– i n’hi arriba a haver fins a nou menes. El nostre és de la varietat emmascarada, per negre com té el caparró. De nom científic Agapornis personata, prové del nordest de Tanzània.
Resulta molt improbable que arribin a parlar, però compensen aquesta suposada carència amb el seu esperit vivaç i el seu posat divertit. Tal com correspon, certament, a un ocell de l’amor…
Són relativament silenciosos -però l’Aga Charlie bé que s’excita, de tant en tant, sobretot quan veiem la tele. S’adapten bé a la majoria de climes i tenen una dieta senzilla. Poden arribar als 10 anys de vida, o fins i tot més enllà. Hi ha temps, doncs, per a gaudir-ne amb una certa plenitud.
En definitiva: són bestioles ben capaces -dins i fora de la gàbia- de fer-nos companyia i contribuir, d’una manera força pulcra, a l’indispensable feng shui de la llar…