El proper 23 de desembre s’escau el vintè aniversari de la mort d’Artur Bladé i Desumvila, l’escriptor i periodista nascut a Benissanet i que tant vinculat estava a Tarragona. Amb tal motiu s’ha iniciat un homenatge consistent en un extens programa d’actes organitzats pel Departament de Cultura, Òmnium Cultural del Tarragonès i l’Institut Ramon Muntaner, que
Prèvia: encara que el tema de les relacions sentimentals inter-autonòmiques m’és d’especial interès, mai no he arribat a veure ni al cinema ni a la televisió Ocho apellidos vascos, l’exitós precedent de la pel·lícula que avui comentem. Els poc engrescadors comentaris que em van arribar d’aquell film (“té alguna escena divertida”, “per passar l’estona”) van fer que passés
En una ocasió vaig comentar al meu pare que havia començat a llegir una coneguda novel·la d’enjòlit: (jo): estic llegint el llibre tal, de l’autor qual (ell): ah sí, és aquell que l’assassina és la minyona… El meu pare no ho sabia, però m’estava fent un spoiler, aquesta pràctica consistent en revelar alguna part decisiva
L’apunt d’ahir, que esmentava el multimilionari Basil Zaharoff per parlar d’una cosa que no hi tenia res a veure, ha rebut un gentil comentari d’un blocaire d’aquesta casa (De res, massa). Esmenta un detall sobre el qual ja havia llegit quelcom en algun lloc: resulta que el tal Basil Zaharoff apareix en una de les aventures de
“Pel Camp de Tarragona creuen que aquesta nit [el 31 de desembre] les bruixes celebren una magna assemblea al cim del Montsant, on ballen totes nues, per més fred que faci, un ball tot estrany, al so del violí que sona el diable. Se n’emporten per la gatera tanta mainada com poden de les cases
Aquesta lluna tan blanca coronada d’un vel suau porta secrets en sa falda -davantal tibat i blau-. Me la miro amb ulls d’ombra que la nit em va guixant. Si li parlo no m’escolta, el meu terrat no és prou alt. Em segueix amb sa lluor i una nit trista i deserta fent-me mofes de
Han mort amb poques hores de diferència dos escriptors incòmodes, almenys per a mi. A Günter Grass el vam descobrir amb la pel·lícula El tambor de llauna (prodigiosa interpretació del protagonista: emetran el film per televisió?), basada en la seva novel·la sobre el nazisme, el mateix nazisme amb el qual va tenir una curta relació
Bona Pasqua a tothom. Aquest any he tingut una verdadera sorpresa: caramelles a sota de casa mateix. Les caramelles són una tradició que, com moltes altres, semblava anar en declivi i es manté o fins i tot ressorgeix amb empenta, quan tot ho té en contra: no és modern ni urbanita, al contrari, és rústegament identitari, a
Avui és el Dia Mundial de la Poesia. Aquí en teniu una: Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d’ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir. Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens
Poc a afegir a la polèmica de la setmana, la cancel·lació al darrer moment d’una exposició al MACBA que podia resultar inadequada perquè, horror, es mostraria una escultura amb els trets de l’anterior rei d’Espanya en actitud diguem-ne de submissió. Gràcies a la mala traça dels directius d’aquest museu amb pretensions vanguardistes tenim: Primer: l’escultura, que no es
Au adéu, comence el meu comiat a tot el temps passat. Bon vent i barca nova! Sé però, que no s’estrena un prat, seguim sent rellogats a dins una gran cova. Mil espills, se’m trenquen en la nit colpegen el meu pit, i m’omplen d’ais la boca. I un badall ofega el meu crit i
El guanyador d’enguany del concurs de menjar calçots a Valls ha estat en un tris de denunciar l’organització perquè la nit següent al magne esdeveniment se la va passar “vomitant cada dos per tres”, segons les seves declaracions. El motiu, alguna deficiència en la preparació de la preuada menja (s’ha parlat de calçots crus, de que
Se’ns ha mort Demis Roussos, un dels meus ídols de fa quaranta anys. Com va passar amb Toni Ronald, una certa sensació de nostàlgia m’ha envaït a l’assabentar-me de la desaparició del cantant grec de les túniques llampants i la veu de falset i que, com diuen els cursis, va posar la banda sonora de la
Tota la solidaritat amb els treballadors de Charlie Hebdo i amb tot el món de l’humor gràfic en aquesta durs moments. El succés que ha conmogut París i tota Europa farà que, de ben segur, calgui replantejar moltes percepcions, moltes polítiques, moltes actituds. No és l’hora avui ni de demagògies (impresentables García Albiol i Willy Toledo, des
El documental d’Isona Passola, com és prou conegut, intenta donar resposta als interrogants que planteja la futura Catalunya independent. Qüestions tan dispars com la moneda, les infraestructures, la llengua, l’energia, la seguretat, les pensions o la justícia són tractades per experts en cada matèria, inclosos els inevitables Sala i Martín, Germà Bel o Salvador Cardús.