El diari Ara celebra els seus deu primers anys de vida. Que en siguin molts més. Hi estava subscrit els caps de setmana i vaig deixar de fer-ho, tot i que he seguit adquirint-lo regularment els dissabtes i diumenges, però sense obligacions ni compromisos: no m’agrada tot el que fa i representa aquest periòdic, però segueixo tenint interès (no tant com abans) per llegir-hi notícies, articles i seccions que valguin la pena.
El que més li he retret sempre a l’Ara fou quan, pressionat pels de sempre, va decidir deixar de publicar anuncis del referèndum de l’U d’Octubre en un gest tant poruc com decebedor que no va tenir el seu germà de penalitats periodístiques catalanes, El Punt Avui. Una decisió que motivà la fugida de Jordi Graupera, segons ell mateix ha recordat avui i que, llegint-ne les motivacions, aprovo sense reserves. Tampoc és un diari que em faci plenament el pes per altres motius: el target jove i urbanita (llegeixi’s barceloní) a qui va destinat preferentment és obvi que no és el meu, i la seva orientació esquerranosa (d’aquella manera) i catalanista ma non troppo fan que em sigui molt més còmoda la lectura d’El Punt Avui, malgrat les evidents mancances que arrossega de fa anys el rotatiu gironí.
I malgrat tot, l’Ara és un diari que cal llegir. Té un disseny molt atractiu. Les seccions setmanals de l’Empar Moliner, l’Albert Om o el Toni Soler són del tot recomanables. L’apartat “Pareu màquines”, d’anàlisi del tractament informatiu d’altres diaris, és imprescindible. Val la pena seguir alguns articulistes (David Fernández, Jordi Muñoz, Xavier Roig). I encara podríem afegir el comentari diari sobre llengua d’Albert Pla. En fi, que la balança acaba decantant-se pel costat de la fidelitat. Amb reserves, com ha quedat dit.
Una última raó: l’univers comunicatiu català i en català no es pot permetre el luxe de prescindir de productes com l’Ara, el dels deu anys de vida. Que en siguin molts més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!