Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Francisco I. Madero o els centenaris invisibles

0
A falta d’idees per a un apunt (tant les meves musses com jo mateix ens neguem a parlar de corrupció, micròfons o lassanyes de carn de cavall), se m’ha acudit consultar la senyoreta Vikipèdia, qui m’ha proporcionat la informació de que avui, dia per dia, fa cent anys de l’assassinat del primer president del Mèxic revolucionari, Madero. No he sabut trobar cap referència a aquest esdeveniment als mitjans periodístics d’avui, de manera que n’hem de saber el perquè.

Francisco Ignacio Madero (o Indalecio, segons altres fonts), va néixer a Coahuila el 1873. Fill d’un terratinent, la seva preocupació per les reformes democràtiques i socials, imprescindibles a la dictadura mexicana de Porfirio Díaz, va fer que es dediqués a la política, primer al Partido Liberal i després al Partido Nacional Antireeleccionista (concepte sorprenentment actual). Díaz el va fer empresonar, però va aconseguir fugir, exiliant-se a Texas. Allí va proclamar el Plan de San Luis, una crida a les armes que iniciaria el procés revolucionari mexicà. Derrocat Díaz, va encapçalar el 1911 el primer govern i poc després fou escollit primer president de la República.

El seu curt mandat de quinze mesos es va caracteritzar per intentar una síntesi impossible entre un respecte a determinats aspectes de l’antic règim, la lleialtat al procés revolucionari que ell mateix va iniciar, la consolidació d’una democràcia per a Mèxic i la implantació d’unes reformes socials sempre tímides a ulls de les masses. Incapaç de dominar els alçaments dels sectors revolucionaris més radicals que anaven sorgint (protagonitzats básicament per Emiliano Zapata), el febrer de 1913 fou traït per Huerta, màxim comandament militar mexicà, que el deposà i el feu afusellar al Palacio de Lecumberri, de Ciutat de Mèxic, a pesar de les promeses de facilitar-li l’exili a Cuba. Fia’t tu de la gent. 

Fou, com podem veure, una mena de Kerenski abans d’hora. Un home que va lluitar contra un règim autoritari però que alhora es va veure sobreposat per un procés revolucionari en un país prou enderrerit per consolidar-hi una democràcia moderna, que no entenia de posicions equidistants. Aquest tipus de personatges, allunyats dels extrems, contemporitzadors, sense èpica ni carisma especial, són els que no criden l’atenció al món d’avui en dia. Ara entenc perquè cap diari ni digital s’ha fet ressò del centenari. El 19 d’abril de 2019 farà cent anys de la mort d’Emiliano Zapata. M’hi jugo un pèsol que aquell dia ens afartarem de sentir a parlar de les gestes del bigotut i carismàtic líder de la revolució. 

[Imatge: ca.wikipedia.org]  

Publicat dins de Política | Deixa un comentari