La coalició independentista ha fet llenya
Qui hagi tingut la paciència de llegir atentament aquest bloc els darrers anys, sabrà que jo no sóc un entusiasta de la unitat de l’independentisme, entès com un fetitxe a adorar, i encara menys de coalicions muntades depressa i corrents a base de calculadora. Des d’aquest punt de vista, l’excusa formal que s’ha adduït per explicar el fracàs de l’acord (la manca material de temps per parlar-ne en detall) és plausible i jo estaria conforme amb el resultat de l’intent.
Dic estaria perquè, en les actuals circumstàncies sí que crec que hagués estat desitjable una coalició entre Solidaritat, ERC, Reagrupament i Laporta (les CUP són “ranxo apart”, com diem a casa). Raons? L’entusiasme des de l’Onze de Setembre (un suflé que convé que no baixi) sumat als capricis de la legislació electoral hagués donat com a resultat que la coalició estelada (quin nom li haguéssim posat?) s’hagués situat com a segona força al parlament, trencant definitivament l’statu quo de l’època autonomista i dificultant la majoria absoluta de Convergència (que ja ens veiem a venir que començarà a donar allargues a tot).
Sembla plausible que no hi hagi temps per negociar unes llistes i un programa, però és que això no és veritat. L’autèntica raó del fracàs de les negociacions és un altre, i ja l’anem sabent mica en mica: llocs a les llistes, vetos a segons qui, tacticisme de curta volada…
És realment frustrant. Volíem un castell de gamma alta i no són capaços ni de seleccionar els grallers.
[Imatge: Colla Jove dels Xiquets de Tarragona; www.tarragonaradio.cat]