Pols d'estels

Ja fa més 30 anys la NASA envià les dues sondes bessones Voyager 1 i 2 per explorar els grans planetes. L’alineament excepcional dels planetes exteriors va ser una oportunitat per visitar-los en una ruta curta i augmentar el nostre coneixement sobre ells. D’alguns d’ells com Saturn, Urà o Neptú no se’n tenia imatges i dades pròximes.Durant tot el viatge que començà el 1977 i que, amb les dues naus, visità Júpiter l’any 1979, Saturn el 1980 i 1981, Urà el 1986 i Neptú el 1989 s’han aconseguit resultats tan importants i coneguts com el descobriment de volcans a Ió, un oceà sota els gels d’Europa, pluja de metà a Tità, l’estrany comportament dels camps magnètics d’Urà i Neptú, l’existència de vents de centenars de quilòmetres per hora a Urà i Neptú. Durant tot el viatge a través del Sistema Solar fins a 11000 anys de treball es van dedicar a la missió Voyager. Finalment la Voyager 1 el 1981 i la Voyager 2 a partir de 1989 es van dirigir cap a l’exterior del Sistema Solar. A petició de Carl Sagan, l’any 1990, uns 10 anys després d’haver explorat Saturn, la Voyager 1 girà les seues càmeres cap al Sol i fotografià la Terra com un punt blau pàl·lid.

Encara que semble estrany les dues naus encara estan operatives i continuen enviant informació. Com el seu viatge anava a dur-les tan lluny del Sol, on les plaques solars no són operatives, se’ls va proveïr de generadors termoelèctrics per radioisòtops amb uns 315 watts de potència en cada nau. La font de calor s’aconsegueix per la desintegració radioactiva de plutoni 238. S’ha estimat que això mantindrà els subsistemes  crítics en funcionament com a mínim fins el 2020.

La NASA ha fet una roda de premsa explicant que les naus estan arribant a la vora mateixa del Sistema Solar. En aquesta zona la pressió que exerceix el vent de partícules que ve del Sol i el camp magnètic solar és frenat pel vent estel·lar. Els detectors continuen funcionant i durant unes 8 a 12 hores diàries tres grans antenes a la Terra li fan el seguiment a les naus que, ara mateix, es troben a milers de milions de quilòmetres. Es troben  a la vora de l’heliopausa, capa de plasma solar que forma la superfície de l’heliosfera, la immensa bambolla que engloba tot el Sol i els planetes i mantinguda per la pressió del vent solar. La NASA calcula que les  Voyager encara trigaran uns 5 anys en travessar aquesta última frontera del Sistema Solar i ja entraran de ple en el reialme de la Via Làctia. I continuaran enviant informació d’aquesta zona inexplorada fins que els generadors deixen de funcionar. Aleshores serà una nau morta però amb un missatge per a possibles intel·ligències extraterrestres. Carl Sagan i el seu equip dissenyaren un disc amb informació sobre la Terra i els seus habitants. Però això és una altra història que contaré un altre dia.

Fotos i vídeos: Conferència de premsa de la NASA. 28 d’abril 2011.

Avui fa 20 anys de l’aniversari de les primeres fotos del nostre sistema solar obtingudes des de fora. El 14 de febrer de 1990 la sonda Voyager 1, en viatge d’exploració pels planetes del sistema solar, ja feia 10 anys que havia explorat Saturn i en allunyar-se dels grans planetes, a petició del científic Carl Sagan, va girar-se en direcció al Sol i va començar a fer la primera i única sèrie de fotos de família del Sistema Solar. Va fotografiar, des d’uns 6 mil milions de quilòmetres, els planetes Venus, la Terra, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú.Mercuri estava massa prop del Sol i no va poder ser fotografiat. Mart també estava en la mateixa direcció de la nostra estrella. Plutó, encara considerat planeta en aquell moment, estava tan lluny i brillava tan dèbilment, que tampoc no va aparèixer al retrat de família.

La Terra, des d’aquesta grandíssima distància, es veu ben prop del Sol i és per això que apareix just sobre un raig de llum. El nostre planeta és només un punt blau pàl·lid.

Sobta la petitesa de la nostra llar front a l’immensitat de l’espai. Què som i que volem ser els humans? El científic i divulgador Carl Sagan, desconegut per les noves generacions, va escriure un llibre emblemàtic amb el títol “A pale blue dot” i l’11 de maig de 1996 escrigué les paraules que tot seguit us traduïsc.

Segueix…

De Carl Sagan, reflexionant sobre la profunda significació de la foto:

Mira altra vegada aquest punt. Això és ací, això és casa nostra, això som nosaltres. En ell tots els qui estimes, tots els qui coneixes, tots aquells de qui has sentit parlar, cada ser humà que va existir alguna vegada, hi ha viscut la seua vida. La suma de la nostra alegria i del nostre sofriment, milers de confiades religions, ideologies i doctrines econòmiques, cada caçador i recolector, cada heroi i covard, cada creador i destructor de civilització, cada rei i camperol, cada jove parella enamorada, cada mare i pare, nen amb esperança, inventor o explorador, cada mestre de morals, cada polític corrupte, cada “superstar”, cada “líder suprem”, cada sant i pecador en la història de la nostra espècie hi han viscut – en una partícula de pols suspesa en un raig de sol.

La Terra és un escenari molt petit en una vasta arena còsmica. Penseu en els rius de sang vessada per tots aquells generals i emperadors de manera que, en la glòria i en el triomf, pogueren convertir-se en els amos momentanis d’una fracció d’un punt.

Penseu en les crueltats inacabables comeses pels habitants d’una cantonada d’aquest píxel sobre els habitants difícilment distingibles d’alguna altra cantonada, com són de freqüents els seus malentesos, com es desviuen per matar-se els uns als altres, com d’encesos són els seus odis.

El nostre posicionament, la nostra autoimportància imaginada, la il·lusió de tenir alguna posició privilegiada en l’Univers, són desafiats per aquest punt de llum pàl·lid.

El nostre planeta és un punt solitari en el gran embolcall de foscor còsmica. En la nostra obscuritat, en tota aquesta vastitud, no hi ha cap pista que indique que l’ajuda arribarà de qualsevol altre lloc per salvar-nos de nosaltres mateixos.

La Terra és l’únic món conegut per ara que albergue vida. No hi ha cap altre lloc més, com a mínim en el pròxim futur, al qual la nostra espècie podria emigrar. Visitar, sí. Instal·lar-s’hi, no encara. D’una manera o d’una altra, de moment la Terra és el lloc on hem de fer la nostra parada.

S’ha dit que l’astronomia és una experiència d’humilitat i construcció de caràcter. Potser no hi ha millor demostració de la follia dels prejudicis humans que aquesta imatge distant del nostre món minúscul. Per a mi, subratlla la nostra responsabilitat a l’hora de tractar-nos els uns als altres més amablement, i de preservar aquest punt blau pàl·lid, l’única casa que sempre hem conegut.

Foto: Pot observar-se la Terra com un punt de llum situat en la part central de la imatge. NASA