Ho va dir ben clar: els professors que diuen "aleshores" i "gairebé" son uns "gilipollas" i, per tant, "hay que rematarlos". Clar i català, si no fóra perquè Alfonso Rus, malgrat les seues evidents dificultats per trenar dues frases seguides en castellà amb una certa correcció, va emprar la llengua de Cervantes en lloc del seu valencià de Xàtiva per amenaçar tot un col·lectiu que, simplement, intenta fer la seua feina. La notícia, com sempre, va passar pel País Valencià de nord a sud de puntetes, sense fer massa soroll, sense importar el més mínim a tot aquell ciutadà que no siga professor i, per tant, no tinga el perill de dir davant en públic les paraules prohibides.

Després d'això, ens trobem ara amb dos diputats i col·laboradors de Rus, Máximo Caturla i Salvador Enguix, que ordenen "retirar ciertas fotos", en referència a les imatges de l'exposició de la Unió de Periodistes que no eren del seu gust, ni possiblement del president Camps, ni de les altres ments privilegiades del PP valencià. El nou enemic, doncs, el nou col·lectiu que cal estigmatitzar, assenyalar i delatar són els fotoperiodistes. Tots, tots ells, gent indecent que ha comés la gosadia de fotografiar allò que era notícia, com el cas Gürtel.

Demà, qui sap, l'objectiu seran els treballadors socials, si s'atreveixen a denunciar la manca de recursos per a persones amb dependència, o els metges, si qüestioenen una sanitat pública amb uns recursos tan curts com llargues són les seues llistes d'espera, o els esquifits serveis existents per tractar l'alcoholisme o els trastorns alimentaris. O els veïns del Cabanyal, o els afectats pel magatzem de residus nuclears amb què volen empastifar les comarques de l'interior, o tants i tants altres col·lectius de tota mena silenciats pel pensament únic que tan bé encarna el nostre malaguanyat Canal 9. I el pitjor de tot serà que la resta de la societat, aquells que no es vegen directament afectats pel dit acusador, pel bolígraf censor, pels mitjas de comunicació criminalitzadors, no faran ni cas i es quedaran a casa, tancats, en silenci, a l'aixopluc d'un sostre que els evite el ruixat que, en principi, no s'adreça a ells.

Recorde ara els versos de Martin Niemöller, sovint atribuïts falsament a Bertold Bretch, on un home gira la cara a les persecucions que pateixen els seus veïns perquè, en principi, no li afecten directament. Després, quan van vindre a cercar-lo, ja no quedava ningú que el defensara, ningú per alçar la veu contra l'abús i la vergonya.

Els atacs patits pels mestres o els periodistes per part de qui ens governan no tenen res a veure amb un suposat elitisme lingüístic o amb unes fotografies amb mala llet. És, més aviat, un atac contra aquells que s'entesten a no combregar amb el discurs oficial que ens imposen des de fa ja massa anys. I, si ningú no fa res al respecte, si aquesta societat valenciana narcotitzada i sumida en la letargia orwel·liana no desperta ràpid, quan ho intente serà massa tard. Ja no quedarà ningú per dir que les majories absolutes no donen carta blanca per governar com qui ha guanyat una guerra civil.

(Publicat a L'Informatiu, el 10 de març de 2010)

(A la imatge, el president de la Diputació de València i del PP provincial, Alfonso Rus, cap per avall, doncs cada volta s'assembla més a aquell Felip V de trist record per al seu poble)

Torne a la carretera. El proper diumenge, 14 de març, m'han convidat a participar en la 13a trobada de formació i organització del PSAN que, sota el títol Ciència, llengua i independència, se celebrarà a l'Espluga de Francolí (Conca del Barberà), amb l'objectiu d'afavorir l'anàlisi, el debat i la reflexió al voltant del nostre país. Les premisses del programa són clares: ciència perquè és racionalitat; llengua perquè és el nostre element definidor com a nació; i independència perquè és el programa polític que el PSAN, com altres col·lectius i formacions de la nostra terra, defenen des de fa dècades com a única via possible per convertir-nos, com deia Titot, "en un país del món".

A banda de la meua modesta participació, en una taula rodona sobre El País Valencià al segle XXI, moderada per la periodista i escriptora Núria Cadenes, on m'acompanyaran Jordi Muñoz i Pau Caparrós, articulistes del llibre Ara, País Valencià, la jornada s'iniciarà dissabte, 13 de març, amb noms de luxe. Després d'una xerrada sobre les consultes independentistes de Dídac López, el director de Vilaweb, Vicent Partal, parlarà sobre la situació dins de la Unió Europea de quatre nacions sense estat com Escòcia, Flandes, Euskal Herria i els mateixos Països Catalans. La part més científica anirà a càrrec de Juli Peretó, professor de Biologia de la Universitat de València.

La jornada també ofereix la possibilitat de visitar el Monestir de Poble, és a dir, el lloc on està soterrat Jaume I. Personalment, aquest viatge també em permetrà tornar a Santa Coloma de Queralt, a uns 33 quilòmetres de l'Espluga de Francolí, on vaig passar els estius de la meua infantesa i adolescència, la qual cosa sempre té un punt d'emoció. Si tinc temps, també em passaré per les Piles de Gaià, a cinc quilòmetres de Santa Coloma, on anava de petit en bicicleta amb el meu avi i esmorzàvem plegats en una placeta que, amb el pas del temps, s'ha convertit en una mena de refugi mental per a mi en els moments durs.

Així doncs, aquest cap de setmana ens veiem a l'alberg Jaume I de l'Espluga per, com diuen, anar fent país...

Feia temps que no deixava caure per ací un post nocturn. I avui, sense poder-ho evitar, torne a refugiar-me en Benedetti, tot pensant en la darrera estrofa de Vaya uno a saber, una altra de les genialitats del poeta uruguaià. Un fragment que vaig emprar com a cita d'un poema que vaig dedicar a la meua sort particular. I és que sí, és de nit, al paquet de Lucky Strike ja no queda cap cigarro i no puc -ni vull- llevar-me a una persona del cap...

y todo eso por qué
sencillamente porque
en la primera línea
pensé en vos
                    amiga

Carta oberta d'un veí de Benimaclet:

Bon dia, senyors del PP

Sóc un veí del barri de Benimaclet: eixe grup de cases que n'hi ha al nord de l'avinguda del Primat Reig, abans d'arribar a Alboraia, en la ciutat de València. Ho dic, més que res, per si no saben on para. Des de fa més d'un any, passe gairebé a diari per davant d'un descampat on n'hi ha un cartell blau molt bonic que anuncia la imminent construcció d'un centre de salut, la qual cosa m'alegra moltíssim perquè l'actual està saturat i, a més a més, em para un xic lluny de casa.

No obstant això, veig com el temps passa i l'esmentat descampat només serveix com a improvisat aparcament de cotxes. Per això, vaig informar-me (ves per on, tinc aquest vici) i m'he assabentat que la creació del nou centre de salut està aprovada des del 27 de febrer de 2007, ara fa quasi dos anys, amb els vots a favor del seu partit, el PSPV i Esquerra Unida. També sé que, uns mesos després, el director general de Règim Econòmic de la Conselleria de Sanitat, l'il·lustríssim Eloy Giménez, va informar del pressupost i va dir que l'obra estaria acabada en 2009.

A més a més, atesa la quantitat de diners que el seu govern ha gastat en projectes que no m'interessen gens ni miqueta, com la Fórmula 1, la visita del Papa o la Copa Amèrica, vaig pensar que la inversió per al centre de salut seria fàcil d'aconseguir ja que, al meu modest parer, resulta molt més prioritarària.

A hores d'ara, en canvi, comence a sospitar que no és així, que el balafiament en el sector de "grans esdeveniments" a frenat en sec altres inversions i que el deute de tots els valencians, el que vostés han provocat, afecta directament la meua salut.

Miren vostés, senyors del PP, sóc tan dròpol que, abans de la Fórmula 1 i altres paiassades, preferiria el meu centre de salut. Sóc valencià, pague els meus impostos i tinc tots els papers en regla... Podrien fotre'm un poc de cas, per favor?

Atentament, un veí de Benimaclet...

Va ser emocionant! Milers de persones van recórrer el carrer de la Reina amb una sola veu: "Sí a la rehabilitació, no a la destrucció". El Cabanyal és nostre i el volem viu. Malgrat les desqualificacions del PP, malgrat les mentides dels mitjans de comunicació llepaculs de la Rita i companyia, uns 30.000 valencians i valencianes vam eixir al carrer per demanar l'aturada de la prolongació de l'avinguda Blasco Ibáñez, un projecte de caire especulatiu que arrassarà una part important del patrimoni arquitectònic, cultural i humà de la nostra benvolguda ciutat de València.

De nou, la societat civil i els diversos col·lectius que recolzen una política més racional es van fer escoltar amb veu alta i clara. Aquest és el camí i ací seguirem. Dies com el passat diumenge pel matí són els que fan que pague la pena seguir lluitant. Som-hi!

(A la imatge, la pancarta d'En Moviment, un dels nombrosos col·lectius que van participar en la manifestació del Cabanyal)

El proper diumenge hi ha convocada un manifestació per demanar a l'Ajuntament de València que no destruïsca aquest històric barri i que, d'una vegada per totes, es deixe de romaços i rehabilite una de les zones més emblemàtiques de la nostra ciutat. Des d'aquesta trinxera, on el Cabanyal ha tingut i tindrà sempre el seu espai de reivindicació, ens hi volem afegir a aquesta nova mostra de mobilització ciutadana contra la política del ciment, dels diners fàcils i de la manca de respecte envers un poble i la seua història. Tots junts podem parar els destructors i posar-nos a construir de veritat. Som-hi!

(A la imatge, el cartell de la manifestació del proper diumenge; baix, una intervenció de la diputada de Compromís pel País Valencià, Mònica Oltra, denunciant els fets del Cabanyal a les Corts).

Els pitjors terratrèmols que han socavat Haití no han sigut, ni de bon tros, els que han obert en canal la seua terra. Des de fa molts anys, Haití és l'exemple palmari d'allò que l'actual sistema econòmic imperant al món genera als països que estan fora d'occident, del que anomenem eufemísticament Primer Món: una societat empobrida i saquejada, amagada dels ulls de l'opinió pública internacional que només s'entesta a repetir de forma buida altres mots, llocs i persones cap a on apunta la indignació de les ments benpensants, de la gente de bien. Que si Chávez, que si Cuba, que si els musulmans... mentre, a l'Àfrica, a l'Àsia o a l'Amèrica Llatina, milions de persones pateixen en els seus estómacs les meravelles del capitalisme global.

Ara, Haití ocuparà les primeres planes dels grans mitjans de comunicació per una qüestió puntual, per una terrible catàstrofe natural que, com diu la vinyeta que il·lustra aquest post, només és una rèplica de les catàstrofes artificials que el país porta patint des de fa dècades. Després, com sempre, Estats Units, Europa i l'antidemocràtic FMI continuaran fent i desfent sense donar més explicació. Arribarà l'oblit. I tota la retafila d'aprofitats, xoriços i fills de puta que faran negoci gràcies als "danys col·laterals", al xoc naomikleinià d'una tragèdia que ens ha tornat a mostrar la cara més fosca d'aquest món incomprensible que hem construït.

Ara que no ens sent ningú, direm una gran veritat: estudiar pot ser tan satisfactori com, a voltes, tediós. Amb els apunts de Dialectologia Catalana i de Pragmàtica Intercultural escampats per damunt la taula, trobe uns minuts per fer un descans necessari i recupere La temperatura d'uns llavis, el recull de poemes de l'andorrana Teresa Colom que vaig comprar fa molt poc al país dels Pirineus.

Malgrat els exàmens, la meua ment continua encara voltant per l'església romànica de Santa Coloma, els carrerons més amagats (i amb menys botigues) d'Andorra la Vella o gaudint de l'immens espectacle natural del Pedraforca, a uns quilòmetres de la frontera andorrana. I, per pal·ladejar-ho tot plegat, em refugie en els versos de la Teresa, un dels millors descobriments del viatge.

Aquest poema que us presente a continuació es titula Amor i em va agradar, sobretot, pels dos darrers versos, colpidors, preciosos, reals. Com sempre, espere que en gaudiu d'aquest bocí de la nostra literatura. Salut!

AMOR

Amb cada to que agafava de més el blau del dia
em tornava més salada,
i ja no em podia pujar més el gust
quan amb l'últim to de blau es va fer de nit.
Tenia massa clar amb qui estava per adonar-me que/
                                                                no m'hi veia,
i si m'hi hagués vist,
hauria tancat els ulls per no distreure la resta de
                                                                   sentits.
Amb la gamma de blaus vaig passar per tots els/
                                                               vermells,
així doncs aquest tros me'l quedo per mi!
Va acabar com havia començat;
sentint-nos amb molta cura,
per notar aquest espai tan petit que queda entre pell/
                                                                              i pell
i en què es troben els matisos que van del sexe a /
                                                                     l'amor,
els matisos que fan que, per estar tan salada per fora,
no puguis, a vegades, estar menys dolça per dins.

(A la imatge, la pujada des d'Andorra la Vella fins al camí Solà, des d'on es veuen tots els colors del blanc d'un dia d'hivern)

Li diuen Javier Cavanilles, té quaranta anys que no aparenta, està un poc tronat però, d'un temps fins ara, s'ha convertit en el principal maldecap dels venedors de burres, estafadors i altres membres de la fauna de mentiders dels adivinadors, tarotistes i amics d'allò paranormal. El seu primer llibre, on desmuntava un dels misteris més matussers de la història paranormal ibèrica, el de les cares de Bélmez, el va dur als tribunals i va fer que, fins i tot el guru del misteri, Íker friker Jiménez s'hi fixara; ara, amb el seu segon treball, Cavanilles apunta cap al món del tarot, tot desmuntant-lo amb un text tan educatiu com divertit i pocasolta.

El tarot ¡vaya timo! és una lectura que no deixa indiferent als afeccionats a allò paranormal i que, sobretot, no deixa en massa bon lloc a tot el ram de pocavergonyes que s'aprofiten de la ignorància aliena, tot fent pronòstics i adivinacions d'allò més destrellatat. Cavanilles, més destrellatat si cal, els posa en el seu lloc i aplica, amb ironia i un punt de mala llet, la tècnica del "contra tots". L'única pega del llibre d'aquest amic de la casa és que està escrit en castellà però, si algú té molt d'interés i, sobretot, és xica i fadrina, segur que el bo de Cava li ho tradueix en qualsevol barra d'un bar de València.

Siga com siga, contra la ignorància i les pamplines, Cavanilles en vena. Cent per cent recomanable!

Xe, però que rebé que m'ho passe, em cague en l'òstia! Avui vaig en Ferrari i demà em conviden a pegar una volteta en l'Alinghi... Sóc el rei del món, que deia Di Caprio al Titanic! I això no és tot: quan no em regalen vestits de Milano, a la meua amiga li cau un bolset de Louis Vuitton, o com es diga... xe, d'eixos que costen una fotrecà de diners! És que m'ho passe teta, ara clavant-me amb els catalans, ara amb els aragonesos, i tots votant-me com a babaus. I quan em va donar la mà el sant pare? Gairebé m'escòrrec pensant en el dia aquell que el meu amic Berto -Bertarelli, per a la resta- em va mirar i em va somriure. I com lluïen els cotxes, a tota llet pel circuit urbà! Aaaaaaaaaaaaai, si es quedaren muts els pesats estos, els rastosos i rojoseparatistas que sempre em diuen no sé què de barracons i de balafiaments de diners... En fi, me'n vaig, que he quedat amb Richi Lacoste, El Bigotes i el meu amic Calatrava per fer-nos-en una en la Ciutat de les Arts i de les Ciències i he d'anar a casa, a posar-me ben bonic per a l'ocasió.

I és que m'ho passe taaaaaaaaan bé amb els meus col·legues...

La música valenciana està d'enhorabona. Junt a la tasca dels músics habituals, dels que porten anys recorrent carreteres i escenaris fent bones cançons en la nostra llengua, com ara Miquel Gil, La Gossa Sorda, Pep el Botifarra o Obrint Pas, de tant en tant n'apareixen de nous per seguir sumant a un moviment que ja és un fet cultural més del País Valencià. La recent publicació de Cançons en blanc i negre, el primer disc de Miquel Herrero i els Autòmats, és un símptoma més d'aquesta bona salut de la música en valencià que, malgrat la mancança d'ajudes oficials i contra tota classe d'entrebancs, continua creixent per a orgull de tots els que gaudim amb les seues bones lletres i les seues melodies.

(Clicka per llegir el que diuen els Autòmats d'ells mateixos al seu MySpace, en l'adreça http://www.myspace.com/automats)

(A la imatge, la portada de Cançons en blanc i negre)

Malgrat el fred i el mal temps que, segons els mitjans de comunicació, "glaçaven Catalunya" el primer cap de setmana de l'any, vaig decidir d'aventurar-me i anar a Andorra per passar uns dies al país dels Pirineus, un dels indrets dels Països Catalans que feia molt de temps que no visitava. Amb una companyia de luxe, vaig poder gaudir d'autèntiques meravelles arquitectòniques, com l'església romànica de Santa Coloma, i d'uns paisatges completament nevats que donaven ganes de plorar de l'emoció.

Sempre és un plaer travessar el país de sud a nord i poder anar fent parades per contemplar espectacles com el fantàstic massís del Pedraforca o el poblet de Bellver, on vam fer el primer àpat del viatge. També, per què no dir-ho, ens va omplir de joia que, a l'altura de Berga, la muntanya nevada ens saludara amb un impressionant cartell que, junt a l'estelada, revindica dues idees claus: "Independència i Socialisme".

Però, si haguera de triar algun moment del viatge, em quedaria amb la visita a una menuda llibreria d'Andorra la Vella, on vaig poder furgar una bona estona entre milers de volums i fer-me amb uns exemplars de la millor literatura catalana local. Rere un cartell que deia "En català ens entendrem", la llibreria em va donar l'oportunitat de llegir per primer colp la poesia de Teresa Colom, una jove economista andorrana que, de tant en tant, ens regala els seus pensaments en forma de versos.

Per això, ni el consumisme angoixant que es respira a tot Andorra, ni el fred  que m'omplia els vidres del cotxe de gebre han sigut els protagonistes del viatge. Més aviat, em quede amb els mots de la Teresa i, en especial, amb aquest poema del seu llibre La temperatura d'uns llavis, que vull dedicar a una persona molt especial. Gaudiu-lo!

PEDRES DE COLORS

No és el mateix una conversa agradable
que confondre a qui tens al davant amb l'aigua clara,
i les seves paraules,
amb pedres de colors que llueixen des del fons
i que no costa anar a buscar-les.

No és el mateix algú que et fa riure
que voler tenir una casa en aquesta posta de sol
i passar del riure al somriure
i del somriure al sospir
i del sospir al petó.

Sempre ha sigut difícil preferir la conversa a les ganes,
la tarda del diumenge a la tarda del dissabte,
preferir un plat combinat a l'especialitat de la casa,
i la convivència a l'amor.
Potser demà m'estimaré més obrir els ulls al matí
que adormir-me de matinada,
però avui, que no em fa tanta por la passió/
                                               com la calma,
me n'aniré on el sol escalfi
que m'he esquitxat la roba
agafant pedres de colors de dins de l'aigua.

(A la imatge, l'església de Sant Esteve, d'Andorra la Vella, amb les muntanyes nevades de fons)

No n'hi ha millor manera d'homenatjar els nostres que mantenint el seu record sempre ben present i fent que el seu nom siga encara viu a la memòria de tots nosaltres. Per això, sempré cal felicitar-se quan sorgeixen iniciatives com la dels companys de l'Ateneu Popular de les Corts que, el proper divendres, 22 de gener, han organitzat una jornada per recordar Guillem Agulló, el jove maulet assassinat per un neonazi el 1993.

Fins el Casal Jove de les Corts, ubicat al carrer Dolors Masferrer 33-35 de Barcelona, s'hi aplegaran els nostres companys Octavi Ruiz i Natxo Calatayud que, per un dia, aparcaran la seua tasca al Terra de Benimaclet per recordar al company Guillem. La jornada, amb el títol de Guillem Agulló: crim d'estat, s'iniciarà amb la xerrada de l'Octavi i el Natxo, continuarà amb un sopar popular i, finalment, es tancarà amb un concert d'uns altres valencians: els amics d'Orxata Sound System.

I és que, per més anys que passen, no estem disposats a oblidar aquell assassinat covard d'un jove que va cometre el gran delicte de pensar diferent i que, ja mort, va patir la manipulació d'uns mitjans de comunicació que pretenien convertir la víctima en botxí i una sentència vergonyosa que obviava els evidents motius polítics de l'agressió. Per això, sempre cridarem ben fort: Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!

(A la imatge, el cartell de l'acte de les Corts, a la ciutat de Barcelona)

Després de no sé quants dies de festes, àpats, saraus, menjars impossibles, torrons, famílies, jet lag per anar a dormir de matí i alçar-se de vesprada, beguda en excés, raïm a corre-cuita, llumenetes pel carrer, targetes de crèdit fumejants, viatges, regals, gentada pel carrer, desfici per la manca d'obligacions, absències, presències i, per què no dir-ho, un problemeta en la xarxa que m'ha tingut sense Internet gairebé un mes, Del Sud i, en especial, jo mateix amb les meues circumstàncies, tornem a la trinxera d'aquest bloc. Potser que no s'haja notat massa que no hi érem però, per si de cas, ací tornem per dir la nostra.

Au, que demà passen els reis i, per fi, s'acaba tot...

El proper dijous 17 de desembre farem una presentació coral del llibre Ara País Valencià. Reflexions i experiències de la generació que ve al campus de Tarongers de la Universitat de València.

Així, farem una taula rodona amb un bon grapat dels autors d'aquest tercer volum de la trilogia publicada pel servei de Publicacions de la Universitat i Valencians pel Canvi que tracta de repensar el nostre futur com a poble. Serà a les 18.00 hores al saló d'actes de la Facultat de Ciències Socials i estará presentat pel sociòleg Rafa Xambó. Us esperem a tots!

En els darrers dies ha començat a visualitzar-se i a parlar-se'n de la plataforma En Moviment. S´ha obert el debat, i això és molt positiu, entorn a un projecte que vol ser punt de trobada de tota la gent que vol un canvi en l'actual situació del País Valencià. Una situació on la majoria dels polítics no miren de resoldre els problemes que tenim com a valencians i valencianes del present i sobretot del futur. Des d'aquest punt de partida, la plataforma vol fer reviscolar la participació ciutadana per fer propostes constructives de renovació més enllà dels partits polítics actuals.

Hi ha un sector de valencians i valencianes, que com diu la cançó, volen trencar el silenci i fer-se respectar. Volen fer-se visibles i començar a dibuixar el futur, a modificar conductes i fer pedagogia de forma oberta, diversa i inclusiva, descobrint nous valors. A la fi construir i reviscolar la nostra identitat, posant-se en moviment d'acord als reptes de l'actual segle. Cal una revolta que aporte innovació en l'acció política i més cares plurals i diverses, que incorpore gent jove amb ganes de treballar i que encara no ha tingut l'oportunitat de fer-se sentir. En Moviment vol comptar amb les persones, amb els ciutadans i ciutadanes de totes les comarques. El País Valencià està per descobrir, està per vertebrar. Cal trencar les barreres territorials i construir un país modern i dinàmic amb identitat. En Moviment vol comptar amb la diversitat i trencar amb les imposicions i les falsedats actuals. Hem de pensar de forma radicalment democràtica. Hem de comptar amb la gent, compartir experiències i vivències, perquè política, ara més que mai, és la gent. Hem de trencar el silenci.

Cal, sense dubtes, regenerar la política des d'una base ciutadana i col·locar al centre de la societat valenciana paraules tan oblidades com: participació, diàleg, il·lusió, integració, oportunitats, igualtat, regeneració, honestedat, llengua, comarques, ciutadania, democràcia...

(Continua llegint)

És la mitjanit, fa estona que els músics, les veus i el goig de l'ambient preveu l'èxit de dissabte. El David Pastor agafa la trompeta per seguir el cant de Miquel Gil, es queda sol, varia l'estil cap al jaz, torna al so popular, els músics de la Unió s'ho miren embadalits, alguns amb la boca oberta. La veu de Miquel torna a envair l'escenari, els càmeres de TV3 continuent enregistrant i tot sembla que va encaixant, amb els consells de Tòbal i l'aplaudiment final, entre músics, per tanta emoció. Solament que és un assaig, però ja ataüllem com esdevindrà la festa. Sonen bandes, a Llíria, preparant el concert contra l'expulsió. (www.campdeturia.cat)

Aquesta nit Llíria viurà una nit única amb un concert per commemorar els quatre-cents anys de l'expulsió dels moriscs de les terres valencianes i, en concret, de la comarca. Serà avui a les 22.00, amb la participació de la Banda Simfònica Unió Musical de Llíria, l'Orquestra Àrab de Barcelona, Pep Gimeno 'el Botifarra' i el cantant Miquel Gil.

El proper 20 de novembre, a les 19:30 hores, presentarem l'obra coral Ara, País Valencià a l'EspaiBLOC de Sagunt (carrer Cronista Chabret, 24 - baix). L'acte, organitzat per Fòrum morvedre.info, comptarà amb la presència de la saguntina Maria Josep Picó i del valencià Antoni Rubio, autors de dos dels articles del volum. Aquesta serà la tercera presentació del llibre coordinat per Jordi Muñoz i editat per la Universitat de València on participem, després de les que vam fer a Catalunya del Nord i a les Illes.

(Clickeu si voleu veure la nota de premsa que han fet els companys de Morvedre.info sobre l'acte)

Avui, 16 de novembre de 2009, fa dos anys que Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas va arribar a les llibreries dels Països Catalans. Ni en les nostres previsions més optimistes, pensàvem que, 24 mesos després, continuaríem fent presentacions i actes amb aquest treball com a centre o excusa per recórrer el país i passar bones estones amb amics i companys del sud i del nord.

Han estat molts actes on hem rebut l'ajuda i el recolzament de molts companys que han participat en aquesta aventura i que, per tant, han passat a formar-ne part. Elx, Bao, València, Barcelona, Sallent, Vilanova i la Geltrú, Alcoi, Alcàsser... Si d'alguna cosa estem orgullosos és que, mirant un mapa, si posàrem una marca a tots els indrets on ens han convidat a parlar d'aquest treball que narra la història dels darrers quinze anys del País Valencià mitjançant la trajectòria d'Obrint Pas, es dibuixa clarament la imatge del nostre país, dels Països Catalans. Que l'humil treball de dos periodistes de València ciutat, escrit en la nostra llengua, interesse de nord a sud de la nostra terra, és la millor recompensa a una tasca que tornaríem a repetir sense dubtar-ne.

En total, hem fet 25 presentacions, amb un còmput general d'assistents d'unes dos mil persones, incloent-hi els grans actes multitudinaris de Picanya i Vilanova i la Geltrú, o la magnífica jornada amb estudiants de Secundària a l'institut Martí l'Humà de Montblanc. Per això, no podem deixar d'agrair tot el recolzament dels assistents -alguns, fins i tot, repetidors- i de les persones que han participat directament als actes, com Xavi Sarrià, Miquel Ramos, Miquel Gironès, Robert Fernández, Jaume Guerra, Jordi Muñoz, Vicent Partal, Albert Dasí, Miquel Gil, Feliu Ventura, Sandra Obiol, Enric Sivianes, Francesc Ribera Titot, Guillem Cabra, Ramon López, Josep M. Domènech, Toni Albà, Sergi López, Pep Gimeno Botifarra, Pau Puig, Simó Altadill, Jordi Sebastià, la família Estellés, Josep Guia, Irene Esteban, Juanan (Odi), Bernat Giribert, Violeta Tena, Guillem Fuster i molts altres que, per oblit o omissió inconscient, no citem en aquesta llista.

A tots ells, a tots vosaltres... moltíssimes gràcies!

(Clicka per veure la llista de presentacions, amb enllaços a les cròniques que vam fer en el seu moment)
(A la imatge, Titot, Hèctor Sanjuan, Antoni Rubio i Xavi Sarrià, durant la presentació a la plaça de la Revolució del barri de Gràcia, a la ciutat de Barcelona)

Demà, divendres, 13 de novembre, a les 20 hores, presentem el llibre Ara, País Valencià. Reflexions i experiències de la generació que ve a l'espai de cultura Can Alcover, al carrer de Sant Alonso, 24, de Palma de Mallorca. A la presentació, hi seran dos dels autors: Marc Peris, professor de Secundària a les Illes, i Antoni Rubio, periodista i coautor de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas.

Divendres, 13 de novembre. 20 hores. Presentació del llibre Ara, País Valencià. Espai de cultura Can Alcover (carrer de Sant Alonso, 24). Palma de Mallorca.