El Corredor Polonès és una d'aquelles bandes que demostren la vitaitat i l'inconformisme de la música valenciana actual. En aquesta línia, ECP paractiquen una música fosca i intimista que t'embolcalla amb sons delicadament contundents. El seu nou recull de cançons s'anomena L'Embaràs d'Agniezka i significa un salt qualitatiu per aquesta jove però veterana formació de la Vall d'Albaida. En el mateix front de combat, grups com Inòpia i tota l'escuderia del Tourbolet ja han demostrat que aquesta proposta és present i futur. Que així siga. Felicitats i endavant.
Ara fa tres anys us vaig escriure sobre la penya Tòtil del Llevant UE. Doncs bé, la setmana passada aquesta penya m'entregà el premi al llevantinisme i he de dir que em vaig emocionar. En primer lloc, perquè vaig descobrir la cara humana d'aquesta penya en un sopar celebrat en un bar de Picanya ple de banderes blaugranes
i quatribarrades. En segon lloc, perquè vaig compartir premi amb tres jugadors del primer equip com el gran Ballesteros, el cabanyaler Rodas i el basc Larrea, a qui se li caigué una llàgrima quan va rebre el reconeixement de la penya. Un jugadors que assistiren acompanyats pel vicepresident del club així i periodistes com Iolanda Damià, Paco Nadal, Salvador Regües, José Manuel
Alemáni Julio Gómez que s'endugueren un socarrat de record. En tercer lloc perquè vaig descobrir tota una revelació de la nostra música com és el cantautor Xavier Copado 'Lliure' que ha enregistrat un disc fantàtsic, i que em té enganxat, dedicat al centenari del Llevant UE. I en cinqué lloc, perquè al sopar vaig rebre una descàrrega de sentiments humils i populars, somiadors i alegres, compromesos i dignes, és a dir, els sentiments del llevantinisme en estat pur. Ens veiem a primera!
(El vídeo és de la cançó 'Aquest preciós encant' del cantautor 'Lliure'. La foto mostra el moment de
l'entrega del premi, amb el totiler Pau endundat en la samarreta històrica del
Llevant)
Tot aquest assumpte de la furgoneta espia que ens va enviar el delegat del govern al País València, Ricardo Peralta, em posa de mala llet. Perquè potser sembla un acudit que la totpoderosa Rita Barberà es creguera víctima d'escoltes il·legals quan en realitat ens espiaven als qui presentàvem el documental 'Més enllà del mur' sobre l'experiència de Pau Alabajos, Cesk Freixas, Nabil i nosaltres mateixos en la brigada musical que vam viure a Palestina. Un acte que, per cert, es va realitzar en una sala universitària oberta al públic i que va comptar amb la presència de David Segarra, integrant de la Flota per la Llibertat.
I sí, sembla un acudit. Però no fa gràcia. Perquè ara va i resulta que la polèmica que protagonitzen el PSOE i PP se centra, exclusivament, en si uns espiaven als altres en motiu d'aquest forat sense fons de corrupció anomenat Gürtel. De les escoltes il·legals al nostre acte, res de res. Del possible seguiment policial a David Segarra, res de res. De la criminalització que aquest fet suposa, res de res. Què passa, que els drets dels ciutadans estan lligats només al poder polític que ostenten? Perquè cap d'aquest dos partits s'escandalitzen per la violació del dret a la intimitat perpetrat per agents camuflats contra un acte públic, d'accès lliure i anunciat en roda de premsa? Per no parlar del fet, i això sí que fa una mica de gràcia, que aquests perspicaços agents de la IV Brigada d'Informació de la Policia Nacional, àlies Mortadelo i Filemón, foren descoberts i ridiculitzats pels esbirros de Rita i companyia.
En fi, una nou capítol de les picabaralles entre una alcaldessa paranoica i un delegat del govern que no dubtà en definir com a 'normalitat democràtica' la impunitat de la brutal violència feixista que campa pel nostre país. Recordem la desena d'atacs amb artefactes explosiu contra la seu del Comité d'Ajuda al Refugiat, el còctel molotov contra La Quimera, els trets de perdigons contra Ca Revolta, la crema del local d'Endavant, les pedrades contra la llibreria de la Universitat de València i Tres i Quatre, les bombes contra la seu d'Esquerra Republicana del País Valencià i Bloc Nacionalista Valencià, els atacs de tot tipus contra les seus d'Acció Cultural del País Valencià, Partit Comunista del País Valencià, Intersindical Valenciana, la Societat Coral El Micalet, els diferents Casals Jaume I o el Centre Social Terra, així com un llarg etcètera d'amenaces i pallisses que inclouen punyalades i marques d'esvàstiques a la cara. I davant de tot això, què fa el senyor Peralta? Enviar una furgoneta Berlingo armada amb tota classe d'aparells de vigilància per espiar el passe d'un documental d'uns músics que van actuar a Palestina. Així ens va als valencians.
Després del parèntesi obligat pels fets ocorreguts amb la Flota per la Llibertat i el nostre company David, recupere un apunt que teni pendent. El dijous d'ara fa dues setmanes vaig passar tot el matí a la facultat de Filologia Catalana de la
Universitat de València. Vaig estar gairebé tres hores escoltant com els
alumnes de l'assignatura Anàlisi de Narrativa disseccionaven una onzena
dels contes d'Històries del Paradís. Molta terminologia
genettiana, però sobretot molt bon ambient. Fins i tot van fer una
perfomance basada en el conte 'Silenci'. Com a mostra del seu treball,
adjunte l'anàlisi escrit d'un dels alumnes, Manel, sobre la història
'Mosques'. Des d'ací, el meu agraïment a la professora i a tots els
alumnes i companys de la meua antiga facultat. Em vau impressionar!
Dijous s'estrena a València del documental
'Més enllà del mur' que vam gravar en la primera brigada de músics que
realitzàrem a Palestina. El documental, que ha realitzat Josep Pitarch
de
La
Taca Produccions per a la Xarxa d'Enllaç amb
Palestina i que es va publicar encartat amb la revista Enderrock del mes de maig, explica tot allò que vam
viure i sentir en la brigada musical que vam viure amb Cesk Freixas,
Víctor Nin, Nabil i Pau Alabajos.
Després de la presentació, hi haurà un col·loqui
amb Josep Pitarch (director del documental), Xavi Sarrià,
(Obrint
Pas), Pau Alabajos (cantautor) i David Segarra
(periodista) i un representant de la Xarxa d'Enllaç amb
Palestina.
Dijous 10 de juny a les 19h Auditori Joan Plaça.
Jardí Botànic (carrer Quart, 80). València.
Acabes d’arribar a casa. En teníem ganes. Moltes. Han estat hores i hores de patiment, d'espera, de no saber res de tu. Viatjaves en aquella flota carregada amb tones d'ajuda humanitària. Aquella flota que un dels exèrcits més poderosos del món va assaltar a sang i foc. No van donar massa explicacions. Éreu terroristes, van dir. I això els ha deixat en evidència. Saps? Quan els el conflictes traspassen els titulars de premsa i et toquen de prop, ratifiques la brutal injustícia que els sustenta.
Aquest cop no parlaven de les xifres fredes d'un conflicte enquistat en les nostres misèries. Aquest cop parlaven de tu. I t’hem vist a tots els noticiaris. Amb el teu rostre ferm. Amb la samarreta de 'País Valencià' que tu mateix vas dissenyar. A tu, el nostre amic i company de batalles compartides als carrers del Carme o Russafa o Benimaclet o qualsevol altre barri de la nostra València resistent. O a la redacció d'aquell diari humil però heroic anomenat L’Avanç. Tu has estat testimoni. Ulls, orelles i boca. I ens has explicat que els soldats d’elit arribaren de matinada. Que dispararen abans d’assaltar el vaixell. Que et xiulaven les bales a prop. Que malgrat estar visiblement acreditat com a periodista, t'insultaren, et colpejaren i t'amenaçaren. Que vas veure molts ferits. I morts.
Saps? Quan t’he escoltat a la ràdio se m’han posat els pèls de punta. Era com si tot aquell infern l’haguera viscut jo mateix. Però el drama no va acabar ací. Als supervivents vos tancaren en un camp de presoners. Gris. Fred. Ni ta mare ni ton pare ni els teus amics saberem res de tu fins un dia i mig després. Patírem molt, creu-me. Però al final, Cristina pogué parlar amb tu. 'Estic viu', digueres. 'Viu i content de saber de vosaltres'. I eren paraules d’emoció que es feien d’amagat, en veu baixa, amb un mòbil prestat.
Dos dies després t'alliberaren. Les pressions internacionals foren eficaces. Però no aturaren els maltractaments. Ni els interrogatoris. I la ràbia em trenca el pit quan ho pense. Com han estat capaços de perpetrar impunement aquesta matança en aigües internacionals? Com és possible, a sobre, que vos segresten acusant-vos d‘immigrants il·legals’? Com s’atreveixen a criminalitzar sense manies 600 persones com ara parlamentaris europeus, periodistes d’una quarantena de mitjans, un premi Nobel de la Pau i, fins i tot, una àvia de huitanta anys supervivent de l’Holocaust? Contestar a tots aquests interrogants m’aborrona. Però m’aborrona més encara la pregunta que tu mateix has llançat. Perquè, si són capaços de massacrar així a cooperants internacionals, què no faran amb els palestins que sobreviuen sota el bloqueig, l’ocupació i la humiliació diària de les seues botes?
Per tot això, hui et vull, et volem, donar les gràcies. Per la valentia però, sobretot, perquè el teu exemple ens anima a denunciar, amb més coratge encara, aquest nou món de murs i armes que brota en nom de la seguretat i la por.
Ara mateix, una flota de nou vaixells intenten arribar a les costes de Gaza amb tones d'ajuda humanitària com material escolar, sanitari i productes per a la reconstrucció d'habitatges. David Segarra, company d'innumerables aventures, valencià, periodista, dissenyador (entre d'altre ens ha dissenyat la portada del darrer disc 'Benvingut al Paradís' així com la del llibre 'Històries del Paradís') i responsable de la productora Guarataro Films, és a bord, amb dos catalans més, del Mavi Marmara. Amb la voluntat d'explicar tot el que està vivint, ha obert un compte al Twitter on el podem seguir minut a minut.
Aquests mesos m'han convidat a visitar diversos instituts de seundària del país. En concret he passat per l'IES Montserrat Roig d'Elx, al Baix Vinalopó; l'IES Assut d'Alfeitamí d'Almoradí, al Baix Segura; l'IES La Florida de Catarroja, a l'Horta Sud; l'IES Rascanya de València on em vaig trobar amb molts veïns del meu barri, Benimaclet; l'IES Càrcer, un dels indrets més desconeguts i bonics de la Ribera Alta; l'IES Sucro d'Albalat de la Ribera, on em vaig trobar amb companyes del doctorat; l'IES Catadau, al cor de la Vall dels Alcalans.
La veritat és en tots aquests centre he redescobert com els
nostres mestres de valencià i els seus estudiants s'esforcen en trencar
els prejudicis i els entrebancs imposats. Dimecres vaig poder refermar aquesta idea a Paterna, on em vaig trobar amb els estudiants de l'IES Henri Matisse. Vam fer dues sessions per parlar del llibre i del grup. Parlàrem de les històries, del procès creatiu, de com vam formar el grup a la seua edat. Al final de l'acte em regalaren un llibret amb les opinions de tots els alumnes de 1r de Batxillerat A i B sobre el llibre. Un regal que, quan te'l llegeixes, emociona. Ací vos deixe la coberta.
Demà dimarts participaré al Congrés Internacional País Basc-Països Catalans: camins de trobada, que organitza el lectorat de català, amb Agnès Toda al capdavant, de la Universitat del País Basc i Vitoria. El congrés s'aplega, d'avui a dimecres, a l'Aula Magna de la Facultat de Lletres
d'aquesta universitat, amb seu a Vitòria. Amb un comitè assessor,
format per Toni Strubell, Martxelo Otamendi, Itziar Idiazabal i Koldo
Zuazo, durant tres dies s'examinaran qüestions comunes o paral·leles
entre el País Basc i els Països Catalans des de punts de vista força
variats.
Demà dijous, participarem a l'acte Llengua, Música i país que organitza la Facultat de Filologia de la Uv (on vaig estudiar, i el Màster d'Assessorament Língüístic i cultura literària (que estudia ara). En concret, actuarem amb Botifarra i Pau Alabajos a l'auditori del Collegi Major Lluís Vives de l'avinguda Blasco Ibañez. Així vos deixe tota la informació d'aquest acte obert al públic:
"A
les 16'30 hores, s'iniciarà una taula redona
moderada pel professor Miquel Nicolàs que, sota el títol de Modernitat
i (re)generacions de la música d'autor, aplegarà els autors Carla
González, Hèctor Sanjuan, Antoni Rubio i Antoni Martínez. Tots quatre
tenen en comú que han traslladat les experiències de la música en català
al paper imprés, analitzant un fenomen que ha tornat a esclatar en els
darrers anys. Carla González és l'autora d'Una llengua musicada,
un volum que analitza el fet musical en la nostra llengua als Països
Catalans. Per la seua part, Rubio i Sanjuan són els autors de Del
Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas, on s'analitza la
història recent del País Valencià a través de la trajectòria d'aquest
exitós grup. Per últim, Antoni Martínez està preparant un llibre sobre
el cantautor de Xàtiva Pep Gimeno Botifarra.
A
les 18'30 hores, una volta finalitzada la part més acadèmica de
la jornada, l'auditori Ramon Muntaner acollirà les actuacions
de Pau Alabajos, els components d'Obrint Pas Xavi Sarrià i Miquel
Gironès i el mateix Botifarra. Serà una excepcional
mostra d'eixa nova canço valenciana que ha dinamitzat la
llengua i la cultura al sud del nostre territori.
L'acte també
serà molt especial perquè quatre dels participants -Xavi Sarrià, Pau
Alabajos, Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan- són o han sigut alumnes de les
aules de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la UV, on
van cursar Filologia Catalana i Periodisme, respectivament. En
definitiva, una gran ocasió per debatre al voltant del fenomen cultural
més important de la llengua catalana als darrers anys, on el País
Valencià té un paper protagonista."
xavisarria |
dimecres, 28 d'abril de 2010 | 17:22h
Dimarts dia 4 de maig farem la presentació a Barcelona del documental 'Més enllà del mur' que vam gravar en la primera brigada de músics que realitzàrem a Palestina. El documental que ha realitzat Josep Pitarch de La Taca Produccions per a la Xarxa d'Enllaç amb Palestina i que anirà encartat amb la revista Enderrock del mes de maig, explica tot allò que vam viure i sentir en un dels viatges que més m'ha marcat en la meua vida. Després de la presentació, els músics de la brigada farem un concert com el que vam fer a terres palestines. Ací teniu el programa:
Espai Jove La Fontana. Barcelona. 19:00 h. Presentació oficial del documental i de l'Enderrock del
mes de maig. Gratuït. 19:45 h. Passi del documental. Gratuït. 21:30
h. PAU ALABAJOS, CESK FREIXAS, NABIL i OBRINT PAS en
acústic. 3 euros.
Per si teniu curiositat, ací vos deixe un primer tast:
No m'ho haguera imaginat mai, però Històries del Paradís ha arribat a la 3a
edició. En total són uns 6.000 llibres repartits arreu del país. Històries que s'han fet grans i que m'han acompanyat al voltant d'un centenar de xerrades arreu del país. Per celebrar-ho, hem obert una pàgina al Facebook del llibre on podreu seguir
l'actualitat així com curiositats de les històries. Ja puc
dir que estem treballant en les primeres traduccions a altres llengües.
Creuem els dits!
Sí, ja sé que érem
molt joves. Però ens sentíem lliures. A la València de principi dels
noranta això ho era tot. Sentir-se lliures, somniar, imaginar una altra
realitat. Érem pocs, ho sé, i encara recorde aquelles manifestacions del
Nou d'Octubre. No sumàvem ni un un miler! La policia espanyola ens
encerclava. Te'n recordes? Nosaltres allà cridant ‘Independència!’ pels
carrers de València entre una munió de fatxes que ens esperaven a la
plaça del Parterre. Sí, ara em sembla perillós. Però aleshores no ens ho
semblava. Potser perquè érem massa ingenus, massa valents. O massa
innocents.
Ens aplegàvem al barri del Carme. Era el nostre territori. Al Vito
Lumbaghi, la Selva, el Forn, el Fet Exprés. La majoria estudiàvem a
secundària, a les primeres línies en valencià. Alguns ja éreu maulets. I
sí, tots érem uns adolescents esprimatxats, però ens unia una estranya
convicció. Ja sé que ara tot això sona com una rucada, però era així.
Ens ajuntàvem i ens crèiem forts, invencibles, perquè portàvem un
projecte il·lusionador a la motxilla. Fou aleshores quan et vaig
conèixer. Anaves amb un grup de xavals de Burjassot. Éreu més majors que
nosaltres. Teníeu divuit anys, però us recorde com si tinguéreu la meua
edat d’ara.
Anàveu amb la gent del Sharp i amb els del Força Llevant. També us
movíeu pel Kasal Popular. Com nosaltres. Escenaris d'un temps que ja no
tornarà. Saps, encara m'emocione quan hi pense. Aquelles nits màgiques
al Kasal del carrer de Flora. Sota els estels. Sonaven Maniàtica, Negu,
Skapa. Brodats a les jaquetes. Texans estripats. Sabatilles. Samarretes
dels germans grans. Només teníem setze anys i el món se'ns despertava
als ulls. Hereus d'un estatut trampa, d'una transició frustrada, d'un
país venut per quatre cèntims. Fills de la traïció. Així ens sentíem. I
per això ens moríem de ganes de lluitar, de plantar cara, de construir.
Però aviat ens adonàrem que tot allò no era cap joc.
Aquell dia vaig rebre una trucada. I la veu d’una de les meues
millors amigues que plorava. I jo vaig tremolar com encara faig ara.
Què, què? 'Sí... l'han mort... davant nostre... dos nazis l'han
subjectat, un altre l'ha apunyalat'. Plorava i m'ho explicava i encara
ara quede immòbil. Callat. No vaig saber què dir. Com reaccionar. No sé
si faig bé d'explicar-ho, però si ho faig és perquè allò va ser com un
clic, com un despertar brusc d’aquella maleïda innocència. Sí, n'havien
assassinat un dels nostres. Allò ens va fer reaccionar. Potser madurar.
Aquell mateix any vam crear un grup de música. Ni oblit ni perdó,
cridàrem. Ni oblit ni perdó, continuem cridant.
Han passat disset anys d’aquell 11 d’abril. El judici es féu a
Castelló. Els antiavalots van carregar contra els qui protestàvem per
aquella farsa. De tornada a València, ens van retenir a la comissaria de
la Gran Via. L'assassí únicament passà sis anys entre reixes. Van dir
que allò havia estat una simple baralla de joves. Quan va eixir de la
presó es va presentar a les eleccions per un partit nazi. Ara el
jutjaran de nou pel cas Pànzer.
Per això avui et torne a escriure. Perquè encara ens cal justícia.
Però, sobretot, perquè avui voldria dir-te que les coses comencen a
canviar, que onsevulga que vaja trobe milers i milers de joves com tu.
Milers i milers de joves que volen sentir-se lliures com volguérem tots
nosaltres. Milers i milers de Guillems que ja ningú no ens podrà robar.
[L'Isma,
dels mítics Gramaxone i Malajunça Ska Band, em va demanar una
col·laboració de per a la revista de la Falla El Raconet de Cullera
(Ribera Baixa). Volia que els parlara sobre com decidirem incorporar la
dolçaina al
grup. Aquest n'és el resultat]
Sempre hem dit que nosaltres no som un grup de folc, sinó un grup de rock que utilitza un instrument tradicional que ens connecta amb la cultura popular del nostre entorn: la dolçaina. Vam començar a tocar-la atrets per les influències de grups que, a principi dels anys noranta, començaven a barrejar músiques populars i tradicionals d’arreu del món amb ritmes i melodies pròpies de la cultura actual. Eren grups com Mano Negra, que inventaren allò de la Patxanka, o d’altres com Negu Gorriak, que, per exemple, barrejaven els tradicionals versos dels bertsolaris bascos amb bases hip hop. A casa nostra, formacions com Al Tall havien apropat la renovació de la nostra tradició a tota classe d’orelles mentre a la resta del país el rock en la nostra llengua esclatava en forma de desenes i desenes de grups, alguns dels quals, com els Pixamandúrries, mesclaven als seus concerts el punk rock subversiu amb les gralles estridents.
Tot allò ens fascinava, ens atreia, però nosaltres érem uns adolescents que no sabíem ben bé com plasmar allò que volíem fer. Havíem començat a tocar amb la típica formació de guitarra, baix i bateria. Fèiem algun concert però, sobretot, buscàvem una identitat pròpia. Aleshores aparegué Miquel Gironès a l'institut de secundària on tots els del grup estudiàvem. Deia saber tocar la dolçaina i que potser quedaria bé en la nostra música guitarrera. Dit i fet. Vam fer un primer assaig, vam provar alguna melodia i de seguida la combinació ens va apassionar. Allò sonava, tenia força i aviat ens adonarem que aquell instrument aconseguia apropar la música d'arrel negra que ens agradava a una perspectiva més valenciana, més mediterrània, és a dir, més nostra. Vaja, que que aconseguira remoure’ns les emocions.
De tot això, però, no n’érem gaire conscients. No cal dir que no teníem massa idea de tocar i que aquells assajos caòtics fets amb quatre amplis desgavellats no ajudaven massa a perfilar el nostre estil. De fet, fou quan vam començar a tocar en directe quan ens adonàrem que aquella mescla de sonoritats tradicionals i actuals ens omplia realment d’energia. I sí, teníem poc menys de quinze anys i tocàvem fatal i de vegades la barreja podia arribar a ser molesta per a les orelles. Però vam continuar tocant, investigant, provant, equivocant-nos i corregint-nos fins avui.
El resultat han estat tots aquests anys de concerts i cançons on la dolçaina ha pres un protagonisme especial fins al punt de convertir-se en l'eix central amb el qual provem d’unificar tota la diversitat d'estils que ens agrada tocar. I no només nosaltres, sinó que també és l’eix de tot un estol de bandes germanes que ens han acompanyat en aquesta batalla per normalitzar la nostra música a partir de les pròpies arrels. Una batalla on hi lluiten, recordem-ho, tants i tants altres grups, associacions, entitats, col·lectius i colles que dia a dia s’esforcen per mantenir viva la nostra cultura allà on més cal: els nostres carrers.
El Corredor Polonès és una d'aquelles bandes que demostren la vitaitat i l'inconformisme de la música valenciana actual. En aquesta línia, ECP paractiquen una música fosca i intimista que t'embolcalla amb sons delicadament contundents. El seu nou recull de cançons s'anomena L'Embaràs d'Agniezka i significa un salt qualitatiu per aquesta jove però veterana formació de la Vall d'Albaida. En el mateix front de combat, grups com Inòpia i tota l'escuderia del Tourbolet ja han demostrat que aquesta proposta és present i futur. Que així siga. Felicitats i endavant.
Ara fa tres anys 
Tot aquest assumpte de la furgoneta espia que ens va enviar el delegat del govern al País València, Ricardo Peralta, em posa de mala llet. Perquè potser sembla un acudit que la totpoderosa Rita Barberà es creguera víctima d'escoltes il·legals quan en realitat ens espiaven als qui presentàvem el documental '
Després del parèntesi obligat pels fets ocorreguts amb la Flota per la Llibertat i el nostre company David, recupere un apunt que teni pendent. El dijous d'ara fa dues setmanes vaig passar tot el matí a la facultat de Filologia Catalana de la
Universitat de València. Vaig estar gairebé tres hores escoltant com els
alumnes de l'assignatura Anàlisi de Narrativa disseccionaven una onzena
dels contes d'
Acabes d’arribar a casa. En teníem ganes. Moltes. Han estat hores i hores de patiment, d'espera, de no saber res de tu. Viatjaves en aquella flota carregada amb tones d'ajuda humanitària. Aquella flota que un dels exèrcits més poderosos del món va assaltar a sang i foc. No van donar massa explicacions. Éreu terroristes, van dir. I això els ha deixat en evidència. Saps? Quan els el conflictes traspassen els titulars de premsa i et toquen de prop, ratifiques la brutal injustícia que els sustenta. 
Una multitud vam rebre a David a l'aeroport de Manises. Estelades, banderes palestines, càntics, tabalets i dolçaines. Benvingut a casa!
Ara mateix, una flota de nou vaixells intenten arribar a les costes de Gaza amb tones d'ajuda humanitària com material escolar, sanitari i productes per a la reconstrucció d'habitatges. David Segarra, company d'innumerables aventures, valencià, periodista, dissenyador (entre d'altre ens ha dissenyat la portada del darrer disc 'Benvingut al Paradís' així com la del llibre 'Històries del Paradís') i responsable de la productora Guarataro Films, és a bord, amb dos catalans més, del Mavi Marmara. Amb la voluntat d'explicar tot el que està vivint, ha obert un compte al Twitter on el podem seguir minut a minut. 
Aquests mesos m'han convidat a visitar diversos instituts de seundària del país. En concret he passat per l'IES Montserrat Roig d'Elx, al Baix Vinalopó; l'IES Assut d'Alfeitamí d'Almoradí, al Baix Segura; l'IES La Florida de Catarroja, a l'Horta Sud; l'IES Rascanya de València on em vaig trobar amb molts veïns del meu barri, Benimaclet; l'IES Càrcer, un dels indrets més desconeguts i bonics de la Ribera Alta; l'IES Sucro d'Albalat de la Ribera, on em vaig trobar amb companyes del doctorat; l'IES Catadau, al cor de la Vall dels Alcalans. 
Demà dimarts participaré al Congrés Internacional País Basc-Països Catalans: camins de trobada, que organitza el lectorat de català, amb Agnès Toda al capdavant, de la Universitat del País Basc i Vitoria. El congrés s'aplega, d'avui a dimecres, a l'Aula Magna de la 
Demà dijous, participarem a l'acte Llengua, Música i país que organitza la Facultat de Filologia de la Uv (on vaig estudiar, i el Màster d'Assessorament Língüístic i cultura literària (que estudia ara). En concret, actuarem amb Botifarra i Pau Alabajos a l'auditori del Collegi Major Lluís Vives de l'avinguda Blasco Ibañez. Així vos deixe tota la informació d'aquest acte obert al públic:
Dimarts dia 4 de maig farem la presentació a Barcelona del documental 'Més enllà del mur' que vam gravar en la primera brigada de músics que realitzàrem a Palestina. El documental que ha realitzat Josep Pitarch de 
[
