xavisarria |
dimecres, 11 d'abril de 2012 | 09:34h
Sí, ja sé que érem molt joves. Però ens sentíem lliures. A la València de principi dels noranta això ho era tot. Sentir-se lliures, somniar, imaginar una altra realitat. Érem pocs, ho sé, i encara recorde aquelles manifestacions del Nou d'Octubre. No sumàvem ni un un miler! La policia espanyola ens encerclava. Te'n recordes? Nosaltres allà cridant ‘Visca la Terra!’ pels carrers de València entre una munió de fatxes que ens esperaven a la plaça del Parterre. Sí, ara em sembla perillós. Però aleshores no ens ho semblava. Potser perquè érem massa ingenus, massa valents. O massa innocents.
Ens aplegàvem al barri del Carme. Era el nostre territori. Al Vito Lumbaghi, la Selva, el Forn, el Fet Exprés. La majoria estudiàvem a secundària, a les primeres línies en valencià. Alguns ja éreu maulets. I sí, tots érem uns adolescents esprimatxats, però ens unia una estranya convicció. Ja sé que ara tot això sona com una estupidesa, però era així. Ens ajuntàvem i ens crèiem forts, invencibles, perquè portàvem un projecte il·lusionador a la motxilla. Fou aleshores quan et vaig conèixer. Anaves amb un grup de xavals de Burjassot. Éreu més majors que nosaltres. Teníeu divuit anys, però us recorde com si tinguéreu la meua edat d’ara.
Anàveu amb la gent del Sharp i amb els del Força Llevant. També us movíeu pel Kasal Popular. Com nosaltres. Escenaris d'un temps que ja no tornarà. Saps, encara m'emocione quan hi pense. Aquelles nits màgiques al Kasal del carrer de Flora. Sota els estels. Sonaven Maniàtica, Negu, Skapa. Brodats a les jaquetes. Texans estripats. Sabatilles. Samarretes dels germans grans. Només teníem setze anys i el món se'ns despertava als ulls. Hereus d'un estatut trampa, d'una transició frustrada, d'un país venut per quatre cèntims. Fills de la traïció. Així ens sentíem. I per això ens moríem de ganes de lluitar, de plantar cara, de construir. Però aviat ens adonàrem que tot allò no era cap joc.
Aquell dia vaig rebre una trucada. I la veu d’una de les meues millors amigues que plorava. I jo vaig tremolar com encara faig ara. Què, què? 'Sí... l'han mort... davant nostre... dos nazis l'han subjectat, un altre l'ha apunyalat'. Plorava i m'ho explicava i encara ara quede immòbil. Callat. No vaig saber què dir. Com reaccionar. No sé si faig bé d'explicar-ho, però si ho faig és perquè allò va ser com un clic, com un despertar brusc d’aquella maleïda innocència. Sí, n'havien assassinat un dels nostres. Allò ens va fer reaccionar. Potser madurar. Aquell mateix any vam crear un grup de música. Ni oblit ni perdó, cridàrem. Ni oblit ni perdó, continuem cridant.
Han passat dèsset anys d’aquell 11 d’abril. El judici es féu a Castelló. Els antiavalots van carregar contra els qui protestàvem per aquella farsa. De tornada a València, ens van retenir a la comissaria de la Gran Via. L'assassí únicament passà sis anys entre reixes. Van dir que allò havia estat una simple baralla de joves. Quan va eixir de la presó es va presentar a les eleccions per un partit nazi. Ara el jutjaran de nou pel cas Pànzer. Per això avui et torne a escriure. Perquè encara ens cal justícia. Però, sobretot, perquè avui voldria dir-te que les coses comencen a canviar, que onsevulga que vaja trobe milers i milers de joves com tu. Milers i milers de joves que volen sentir-se lliures com volguérem tots nosaltres. Milers i milers de Guillems que ja ningú no ens podrà robar.
Després de viure unes intenses jornades, he vist a la meua ciutat set hores de càrregues de la policia, adolescents estesos per terra amb el cap obert, furgonetes de la policia atacant com a punta de llança, mares amb nadons dins els cotxets fugint, ball de porres contra tothom que arribava a l'estació del Nord, detencions indiscriminades, comissaris titllant d'enemics menors d'edat, amenaces de grups ultres a centres educatius, antiavalots acorralant joves i agredint-los mentre se'n burlaven, etcètera.
Sí, he vist tot açò. Però també, i sobretot, he vist el coratge enorme dels estudiants valencians, de les estudiants valencianes, que en cap moment no s'han donat per vençuts. Tota una generació de joves sense futur, frustrats, enrabiats, estafats, que sofreixen la desocupació i la precarietat en el seu entorn immediat i que amb la seua dignitat han aconseguit de plantar cara a la política de Rajoy, Fabra, Sánchez de León i companyia. I ho han aconseguit amb unes imatges que han fet la volta al món i que han demostrat que uns centenars d'adolescents armats amb llibres i raons eren capaços de posar en evidència tot un impressionant desplegament de cossos de policia desbocats. I, per fi, ha emergit la València que estimem. Aquella València oculta que es coïa a l'ombra dels grans titulars de corrupció i de fastuositat. Aquella València que a peu de carrer ha dit prou i prou i prou.
Ara els culpables de la crisi criden a la prudència. No volen que açò siga Grècia, afirmen, com si ells no ens hagueren abocat a aquesta situació, com si nosaltres ens haguérem d'avergonyir del valor del poble grec. Ens creuen estúpids i diuen que algú, no se sap qui, no ha sabut gestionar la situació. Però, com diu Feliu Ventura, un fet aïllat podria ser atribuïble a un 'error', però tants dies de violència policíaca organitzada formen part d'una estratègia destinada a tallar de soca-rel tot brot de dissidència. Doncs ho lamentem, senyores i senyors. Perquè ací, com en molts altres indrets del món, hem perdut la por. La nostra primavera ha començat. Fem que la revolta germine en tota la societat.
Camps i Costa són culpables. M'és ben igual que els hagen absolt pels vestits del seu 'amiguito del alma'. Aquest judici no era sinó un judici menor, comparat amb totes les trames que esguiten de ple el PPCV. Perquè Camps i Costa són culpables, perquè ho és el model polític que van promoure ells i el seu partit. Culpables d’un model basat en el ‘pelotazo’ i la bombolla, en què les institucions públiques, les caixes i la RTVV eren simples instruments utilitzats en benefici propi i del seu partit sense escrúpols ni vergonya. Culpables d'haver fet encara més milionaris centenars d'aprofitats com el Bigotes, Julio Iglesias, Eccletson o Urdangarín. Culpables d’haver convertit la política valenciana en un exercici d’opulència i balafiament, de prepotència i despotisme, de populisme i censura. Culpables que els seus deliris de grandesa ens hagen abocat a la l’actual situació de fallida tècnica de la Generalitat Valenciana. Culpables, en definitiva, d’haver saquejat i arruïnat el País Valencià. Aquesta és la qüestió. I avui comencem a sofrir les conseqüències de la seua política. Unes conseqüències que, per desgràcia, només són la punta de l’iceberg d‘allò que ens espera. Però no tot són males notícies. També hem vist com un marea humana de dignitat i coratge va inundar, dissabte, València i Alacant. Aquest és el camí. Aquest és el combat. Tota la resta són banalitats.
Parlar de la història del Llevant UE és parlar de futbol, però també parlar de la nostra història, la història d’aquella València antiga i desconeguda que no es resigna a ser oblidada. N'hi ha prou de fer una ullada a les arrels d’aquesta entitat forjada als barris populars de la ciutat per a entendre el perquè de l’alegria senzilla que avui sentim els seus afeccionats. I és que parlar del Llevant és parlar d'un club humil que mai no ha renunciat a res. Un club que, recordem-ho, és el degà del futbol al País Valencià i que fou fundat als Poblats Marítims de València el 1909 per una nissaga de pedagogs progressistes i republicans.
Allí, als carrers dels barris amb sabor mariner com el Cabanyal, el Llevant UE encara és el club majoritari. Als bars, al mercat, a les converses a la fresca dels seus iaios, encara pots sentir com es parla, amb la llengua del poble, d'aquell originari Llevant FC en blanc-i-negre, d'aquella Copa de l'Espanya Lliure que guanyà el club l'any 1937 i que mai no ha estat reconeguda per la Federació, de la desfeta de la guerra i de les nefastes conseqüències a València, i de com el nou règim franquista diluí el caràcter republicà de l’entitat fusionant-la, l’any 1939, amb el Gimnàstic FC, un club igual d’històric però de tradició més conservadora. També, és clar, es recorden encara els dies d’aquell primer i històric ascens a Primera Divisió de l'any 1963 (l'únic en tot el segle!), com també els moments de glòria viscuts al mític estadi de Vallejo quan, per exemple, un fabulós Llevant va aconseguir guanyar per 5 a 1 el totpoderós FC Barcelona. Uns dies d’alegries, però, que de seguida s'esvaïren en una profunda crisi econòmica que portà el club a batallar en els pantans de Segona Divisió, Segona B i Tercera durant més de quaranta anys.
Aquestes són les arrels del Llevant. Una història marcada per la crisi constant, la glòria efímera, el patiment extenuant. Però també una història marcada per aquella alegria senzilla que et fa celebrar empats com si foren victòries i ascensos com si foren Copes d’Europa. La mateixa història carregada de romanticisme que, de sobte, fa que un equip aconseguesca l’ascens a Primera en plena fallida econòmica, que mantinga la categoria encara que no puga fitxar cap jugador i que l’any següent assolesca el primer lloc de la lliga amb el pressupost més pobre i la plantilla més veterana. Un nou moment efímer, ho sabem. Un moment que segurament vindrà acompanyat de noves derrotes, ho sabem. Però un moment que ens fa gaudir com mai, als seus pacients seguidors i que ens ajuda a no oblidar aquella València de pescadors, llauradors i obrers que van forjar, com diu el cantant granota ‘Lliure’, aquest preciós encant.
xavisarria |
diumenge, 4 de setembre de 2011 | 18:16h
El poema que va originar la cançó 'La vida sense tu' del notres darrer disc 'Coratge'.
Cant de Vicent
Pense que ha arribat l'hora del teu cant a València. Temies el moment. Confessa-t'ho: temies. Temies el moment del teu cant a València. La volies cantar sense solemnitat, sense Mediterrani, sense grecs ni llatins, sense picapedrers i sense obra de moro. La volies cantar d'una manera humil, amb castedat diríem. Veies el cant: creixia. Lentament el miraves créixer com un crepuscle. Arribava la nit , no escrivies el cant. Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort. Potser en el moment de la Ressurecció de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas. I el tema de València tornava, i se n'anava entre les teues coses, entre les teues síl·labes, aquells moments d'amor i aquells moments de pena, tota la teua vida -sinó tota la vida, allò que tu saps de fonamental en ella- anava per València, pels carrers de València. Modestaments diries el nom d'algun carrer, Pelayo, Gil i Morte... Amb quina intensitat els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més, i ja tindries tota València. Per a tu, València és molt poc més. Tan íntima i calenta, tan crescuda i dolguda, i estimada també! Els carrers que creuava una lenta parella, els llargs itineraris d'aquells duies sense un cèntim a la butxaca, algun antic café, aquella lleteria de Sant Vicent de fora... La casa que estrenàveu en estrenar la vida definitivament, l'alegre veïnat. l metge que buscàveu una nit a deshora, la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València! El naixement d'un fill, el poal ple de sang. aquell sol matiner, les Torres dels Serrans amb aquell breu color inicial de geranis. Veus, des del menjador, per la finestra oberta, Benimaclet ací, enllà veus Alboraia, escoltes des del llit les sirenes del port. De bon matí arribaven els lents carros de l'horta. Els xiquets van a l'escola. S'escolta la campana veïna de l'església. El treball, el tenaç amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre, des que et varen parir un dia a Burjassot: com mamares la llet vares mamar l'idioma, dit siga castament i amb perdó de la taula. Ah, València, València! Podria dir ben bé: Ah, tu, Val`ncia meua! Perquè evoque la meua València. O evoque la València de tots, de tots els vius i els morts, de tots els valenciants? Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l'èmfasi. L'èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes. Més avant escriuràs el teu cant a València.
