Parlar de la història del Llevant UE és parlar de futbol, però també
parlar de la nostra història, la història d’aquella València antiga i desconeguda que no es resigna a ser oblidada. N'hi ha prou de
fer una ullada a les arrels d’aquesta entitat forjada als barris
populars de la ciutat per a entendre el perquè de l’alegria senzilla que
avui sentim els seus afeccionats. I és que parlar del Llevant és parlar
d'un club humil que mai no ha renunciat a res. Un club que,
recordem-ho, és el degà del futbol al País Valencià i que fou fundat als
Poblats Marítims de València el 1909 per una nissaga de pedagogs
progressistes i republicans.
Allí, als carrers dels barris amb sabor mariner com el Cabanyal, el
Llevant UE encara és el club majoritari. Als bars, al mercat, a les
converses a la fresca dels seus iaios, encara pots sentir com es parla,
amb la llengua del poble, d'aquell originari Llevant FC en
blanc-i-negre, d'aquella Copa de l'Espanya Lliure que guanyà el club
l'any 1937 i que mai no ha estat reconeguda per la Federació, de la
desfeta de la guerra i de les nefastes conseqüències a València, i de
com el nou règim franquista diluí el caràcter republicà de l’entitat
fusionant-la, l’any 1939, amb el Gimnàstic FC, un club igual d’històric
però de tradició més conservadora. També, és clar, es recorden encara
els dies d’aquell primer i històric ascens a Primera Divisió de l'any
1963 (l'únic en tot el segle!), com també els moments de glòria viscuts
al mític estadi de Vallejo quan, per exemple, un fabulós Llevant va
aconseguir guanyar per 5 a 1 el totpoderós FC Barcelona. Uns dies
d’alegries, però, que de seguida s'esvaïren en una profunda crisi
econòmica que portà el club a batallar en els pantans de Segona Divisió,
Segona B i Tercera durant més de quaranta anys.
Aquestes són les arrels del Llevant. Una història marcada per la
crisi constant, la glòria efímera, el patiment extenuant. Però també una
història marcada per aquella alegria senzilla que et fa celebrar empats
com si foren victòries i ascensos com si foren Copes d’Europa. La
mateixa història carregada de romanticisme que, de sobte, fa que un
equip aconseguesca l’ascens a Primera en plena fallida econòmica, que
mantinga la categoria encara que no puga fitxar cap jugador i que l’any
següent assolesca el primer lloc de la lliga amb el pressupost més pobre
i la plantilla més veterana. Un nou moment efímer, ho sabem. Un moment
que segurament vindrà acompanyat de noves derrotes, ho sabem. Però un
moment que ens fa gaudir com mai, als seus pacients seguidors i que ens
ajuda a no oblidar aquella València de pescadors, llauradors i obrers
que van forjar, com diu el cantant granota ‘Lliure’, aquest preciós
encant.
xavisarria |
diumenge, 4 de setembre de 2011 | 18:16h
El poema que va originar la cançó 'La vida sense tu' del notres darrer disc 'Coratge'.
Cant de Vicent
Pense que ha arribat l'hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d'una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit , no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort.
Potser en el moment de la Ressurecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n'anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d'amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida -sinó tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella-
anava per València, pels carrers de València.
Modestaments diries el nom d'algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte... Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d'aquells duies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora...
La casa que estrenàveu en estrenar la vida
definitivament, l'alegre veïnat.
l metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d'un fill, el poal ple de sang.
aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l'horta.
Els xiquets van a l'escola. S'escolta la campana
veïna de l'església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l'idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, Val`ncia meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valenciants?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l'èmfasi.
L'èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.
Més avant escriuràs el teu cant a València.
Vivim temps convulsos al País Valencià. No és cap novetat. Fa
dècades, segles, que els patim. Però ara ens toca superar-los a
nosaltres, a les generacions que hem crescut sota la bota d’una dreta
espanyola que no ha deixat d’assetjar les poques victòries que es van
aconseguir en aquella estafa anomenada Transició. Una d’elles, amb
totes les seues llums i ombres, fou la que originà la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Una llei que va permetre que, per primera
vegada en la història, una legió de joves tinguérem accés a ser educats
en la llengua pròpia. O el que és el mateix, que per primera vegada en
la història molts de nosaltres aprenguérem que es pot fer cultura,
periodisme, història, matemàtiques, filosofia o física en valencià. Un
fet, aquest, d'una importància cabdal en un País Valencià frustrat pels
seus propis prejudicis, diglòssies i febleses accentuades per una classe
dirigent que porta segles creuant les línies roges de la nostra
dignitat.
Jo ho he viscut en primera persona. Em vaig criar a les línies. En
una les línies imperfectes, però que al cap i a la fi eren la única
possibilitat que teníem d'estudiar en valencià. A València ciutat, només
quatre instituts públics de secundària l'ofertaven l'any 1990. Només
quatre! Molts companys havien de recórrer llargs quilòmetres cada dia
per arribar a una classe on s’estudiara en valencià. Tot i així,
nosaltres vam criticar durant anys aquest model de segregació. No
enteníem perquè només hi havia un grup en català mentre la resta de
grups, vuit, eren exclusivament en castellà. Ni ho enteníem no ho
compartíem. Allò ens abocava al gueto. Érem es rarets, els indígenes de
la reserva, fins i tot venia algun mestre amb els alumnes del seu grup
per mostrar-los a ‘los que hablan en valenciano’.
En aquells temps, com ara, ens vam esforçar a demostrar que érem
‘normals’. Que fèiem coses ‘normals’. Que parlàvem una llengua ‘normal’.
Però aquest esforç el vam haver de fer solets, saltant totes les
fronteres psicològiques que s'estableixen després de segles de
marginació i estigmatització. Però ens vam sortir. Vam aconseguir, per exemple, que moltíssims companys de la línia en 'castellà' s'ajuntaren
amb nosaltres, que isquèrem de festa junts al Carme, al Kasal o als concerts d’aquell grup de
música que havíem creat a classe i que, davant la sorpresa de molts, utilitzava en la llengua amb què parlàvem.
Amb els anys, hem comprovat com molts d'aquells amics i amigues han
recuperat la llengua que, tot sia dit, no havíem tingut l’oportunitat
d’aprendre perquè els seus pares i mares havien abandonat el valencià
pels prejudicis, la marginació i la persecució social que tots coneixem.
Per això, quan avui escoltem aquells que parlen d'acabar amb la
segregació a base d'arraconar la llengua dèbil, la que estigué
prohibida, la que fou abandonada en massa a les grans ciutats a causa
d’aquella malèvola etiqueta de llengua ‘inferior’, ‘basta’ o ‘de poble’,
se’ns encén el motor de l’antiga ràbia. I és que aquells que han volgut
acabar amb el nostre patrimoni lingüístic i cultural ara diuen que el
volen ‘potenciar’ en nom de la ‘modernitat’, és a dir del
‘plurilingüisme’. I ho diuen així, tan tranquils, sense sentiment de
culpa, sense esperar patir les conseqüències.
No. No ho permetrem. Portem massa anys lluitant a la barricada
quotidiana. Portem massa anys explicant, convencent, il·lusionant.
Portem massa anys picant la pedra dels fonaments d’aquell vell règim que
ens van imposar. Però sobretot no ho permetrem perquè ara ja som milers
i milers els joves que creixem arreu del país amb una altra mentalitat,
amb una altra perspectiva, amb la disposició de defensar com siga la
llengua del nostre poble. Perquè la sembra de tants mestres ha donat
fruits. I es veu cada dia. A les aules. Als carrers. Sí. Allí ens
trobareu. Perquè hem perdut la por. I si cal serem insubmisos com ho són
avui dia els 4.500 professors gallecs que es neguen a complir les
ordres uniformitzadores de la dreta espanyolista. Una dreta rància que va
gaudir de quaranta anys de violenta dictadura militar per rematar-nos i
no ho van aconseguir. I ara, creuen de veritat que podran amb nosaltres?
[Article Publicat el 7 d'abril al suplement 'Quadern' del diari 'El País']
Dissabte passat vam viure una d’aquelles per recordar. Una d’aquelles nits en què esclata la València oculta que alguns veuen morta però que batega encara dins el cor de milers de persones anònimes. Més de vuit mil joves van omplir Benimaclet per demostrar que es poden trencar els prejudicis, els tòpics i les mentides oficials imposades des del Palau de la Generalitat. Una marea de goles que ens va inundar d’il·lusió. Des de l'escenari, emocionava. M’ho mirava i em quedava sense paraules. Com és possible que malgrat tots els entrebancs i retallades, malgrat tot els el boicots i censures, encara hi haja milers de joves decidits a desafiar la por i demostrar que encara som vius? I de sobte vaig fer un repàs mental a la història i inevitablement em van vindre al cap aquells herois quotidians que amb els seu propi esforç han aconseguit que joves com nosaltres continuem parlant la nostra llengua avui dia. I un d'aquells herois fou, sens dubte, Enric Valor.
Perquè Enric Valor és un exemples de l'extraordinària biografia d'aquest herois quotidians que també es deien Fuster, Sanchis, Estellés, Ferrer o Salvador i tants altres noms potser no tant coneguts però igualment imprescindibles. Unes generacions que es van comprometre, que van prendre partit, que es van enfrontar el llarg túnel del franquisme amb la tenacitat i la constància pròpia d'un corredor de fons. Aquesta és l’herència més valuosa que ens van deixar: La tenacitat i la constància. La capacitat de superar l’adversitat i l’habilitat de fer-ho amb les victòries minses, quotidianes, però motivadores de la vida diària.
Tots ells han estat víctimes de la desmemòria que regna les nostres institucions i els seus altaveus. El cas d’Enric Valor n’és, també, una clara mostra. Molts de nosaltres hem tingut la sort d’estudiar la seua obra literària i gramatical més popular, però la seua dimensió política i humana, la que supera l’àmbit filològic, només ha pogut ser recuperada gràcies a innumerables iniciatives cíviques, com la que ha fet possible l’Any Enric Valor, i privades, com el treball de Rosa Serrano, que han ajudat a recuperar i descobrir la rellevància del personatge així com un context polític i social on es va desenvolupar.
Si encara no l’heu llegit, correu a fer-vos amb un exemplar de les 'Converses amb un senyor escriptor' on Serrano va resumir llargues hores de converses amb Valor. Una mena de tresor en forma de reflexions i vivències que ens recorden temps que ara semblen no haver existit, com si el rastre de la història s’haguera perdut al mar on s’aboquen les veritats incòmodes. I per això ens costa d’imaginar-nos a un jove Enric Valor recorrent els carrers d’aquell Alacant on es vivia plenament amb ‘un català marítim’, com deia ell, ‘proper al d’Eivissa’ i on les inquietuds polítiques començaven a organitzar-se en partits regionalistes que ell ja volia anomenar nacionalistes. O de com es va sumar als esforços vertebradors que recorrien aquest país que no tardaren en que quallar en fets com les esperançadores Normes de Castelló. O com el seu compromís social el feu ingressar en el Partit Comunista i que aquesta militància el portà a lluitar en aquella guerra que esgarrà totes les aspiracions d’un país incipient que s’hagué de refugiar als carrerons en blanc-i-negre de la València de postguerra. I fou en aquella València on Valor i tants altres joves van continuar treballant d’amagat, de portes endins, en tertúlies per on passaven els valencianistes supervivents de totes les corrents.
Com es sabut, aquelles il·lusions s'enfangaren en l'anomenada Batalla de València, que acabà amb un trist seguit de renuncies, però també de victòries com l’aprovació la Llei d'Ús i Ensenyament i del Valencià. Una llei que, malgrat les seues llums i ombres, va ser rebuda com una de les claus decisives per recuperar la llengua i redreçar el país. El somni d’una generació de joves educats en la nostra llengua. Un somni difús però real. Uns joves en els quals Valor va dipositar gran part de les seues esperances. I és ací on entrem nosaltres.
Nosaltres som el resultat d'aquell esforç. I comptem amb l’exemple d’aquesta tenacitat i constància que ens ha fet progressar durant tots aquest anys. Perquè sí, seguim ací. Existim. Formem part d’un País Valencià que viu més enllà dels grans titulars de premsa, les obres faraòniques, els gran esdeveniments i els escàndols de corrupció que els generen. I si existim és gràcies a les milers de persones que continuen treballant pel país sense esperar res a canvi. Uns nous herois quotidians, que han estat capaços de bastir un entramat de resistència basat en una societat civil amb una demostrada capacitat de mobilització i organització. Un entramat de persones supervivents del treball de la postguerra i la Transició, a la qual ens incorporem ara els més joves, els qui hem pogut créixer amb una actitud crítica respecte la situació del nostre país, els qui ens hem alliberat dels prejudicis cap a la nostra llengua i la nostra identitat. Però també, els qui ens enfrontem a la crisi del model social sorgit d’aquella Transició així com a una creixent globalització que sempre juga en contra de les cultures minoritzades. I és que el nostre, com bé deia Valor, és un país on l'esperança i la incertesa sempre caminen de la mà.
Afortunadament, aquestes generacions estan responent arreu del país. Actes com el de dissabte poden ser un aparador on visualitzar-les. I sí, ja sé que és un exemple poc rigorós, que és ridícul mesurar les nostres forces amb aquest baròmetre, que el que importa és la realitat que desperta cada matí. Però també és cert que ens cal recordar d’on venim per entendre que el nostre no ha estat un camí gens fàcil, que potser estem encara més prop del punt de partida que de cap altre. Que, com diu Diego Gómez, cal que arribe el moment històric en que tinguem un president de la Generalitat que haja estudiat en valencià. I potser té raó, diran els optimistes, o potser no arribarà mai aquest dia, o potser quan arribe, la llengua haurà perdut la batalla del prestigi que, comptat i debatut, és la decisiva en un realitat sociolingüística com la nostra. No ho sé. No és l’hora de fer política ficció. Però sí d’analitzar el passat per enfocar el futur.
Perquè allò que és evident, és que ja no hi a excuses que valguen. Que no val a dir que si som pocs o si som molts. Que cal posar fets sobre la taula. Assumir que el relleu està a les nostres mans. Que tard o d'hora tots aquests joves amb els qui tant van confiar les generacions d’Enric Valor hem de demostrar que d'alguna cosa van servir tots els seus anys de lluites i penúries. I ho hem de demostrar fent un pas endavant, desempallegant-nos de la por i de la resignació crònica. Aprenent dels errors del passat, adaptant-nos i evolucionant, reinventant-nos i aportant propostes constructives. I, evidentment, generant l’interès necessari entre els més joves perquè la nostra llengua i cultura siguen el vehicle de les seues inquietuds. Només així farem que el nostre treball valga la pena. Amb la tenacitat i la constància dels corredors de fons. Aquest és, malauradament, el ritme de la cursa que ha marcat la nostra història. La que van enfrontar Enric Valor i tants altres. La que ens cal seguir enfrontant entre totes i tots.
Ja està ací la primera traducció d'Històries del paradís. Després de quatre edicions en català, la veterana editorial Txalaparta ha decidit publicar la traducció al castellà del llibre per a tot l'estat. Eixirà abans del 23 d'abril i la primera presentació serà a Villalar de los Comuneros (Valladolid) el 22 d'abril dins els actes del Dia de Castella.
MIEDO Estoy escondido en un armario. Oigo a la gente
gritar. Son gritos confusos, borrosos. Los oigo pero no los distingo. No
sé qué dicen. Estoy muy nervios...o.
Tiemblo. Las piernas me flaquean. Tengo ganas de llorar. Dios mío, ¿qué
hago? No lo sé. Este sitio no es demasiado seguro. Será mejor que me
mueva, que me vaya, que intente salir fuera. Aún tengo la imagen de la
sangre y los gritos y todos huyendo y el cuerpo de la señorita Mälkki
tendido en el suelo… Dios mío, ¿por qué? Todo ha sido muy rápido y
caótico. He corrido entre los disparos, los gritos y la sangre y me he
escondido en el armario de una clase. No sé ni cómo he llegado. Dios
mío… Pero no me puedo hundir. Tengo que ser fuerte. Tengo que salir de
aquí. Lo hago. Avanzo de rodillas entre las sillas y la mesas. Intento
no hacer ruido. Respiro fuerte y rápido. Ya estoy en la puerta. Lo he
conseguido. Y ahora, ¿la abro? No, no lo sé… O quizá sí… No lo sé, pero
tendré que ser valiente.
Enguany s'organitza per primera vegada la trobada 'Benimaclet T'estime'. Sense dubte, una demostració de la vitalitat de la València oculta. Ací teniu l'explicació i el programa. Vos demanem la vostra ajuda perquè el difongueu!!!
BENIMACLET T'ESTIME Trobada veïnal a Benimaclet Del 2 AL 9 d'abril
Benimaclet és un barri cada dia més viu, del qual ens sentim orgullosos i pel qual treballem amb il·lusió. Per això, des Benimaclet Viu, plataforma ciutadana creada ara fa un any arran de la celebració de la Trobada d'Escoles en Valencià, hem organitzat una sèries d’activitats culturals i veïnals anomenades BENIMACLET T'ESTIME i que se celebraran del 2 al 9 d’abril.
Una trobada que vol ser una declaració d’amor al nostre barri, Benimaclet, però també a la València que viu i batega en entitats veïnals que treballen per defensar la convivència, la participació ciutadana i l’estima a la llengua i la cultura pròpia.
L’inici de BENIMACLET T’ESTIME serà el dissabte 2 d’abril amb el multitudinari concert que realitzaran Obrint Pas, que presentaran el seu nou disc ‘Coratge’, i La Gossa Sorda al camp de futbol del Sporting de Benimaclet per commemorar els 10 anys del Centre Social Terra. La setmana posterior vindrà marcada per les partides de pilota valenciana protagonitzades per joves del barri als carrers del casc històric, així com diverses conferències que demostraran l’empenta de la nova Universitat Lliure de Benimaclet.
Tot i així, el dia gran de la festa serà el dissabte 9 d’abril amb un seguit d’activitats programades durant tot el dia. Començarem amb una cercavila que recorrerà els carrers del casc històric i acabarà a la plaça del poble, on hi ha previstos tallers de danses, jocs infantils, activitats culturals, venda de plantes, final del Torneig d'Escacs organitzat pel Centre d’Instrucció Musical i l'Associació de Veïns i Veïnes, així com un dinar de germanor. Ja a la vesprada, la mateixa plaça serà escenari de la II Fira de la Música, amb un bon grapat d’actuacions curtes de grups representatius de la nostra música, abans de donar pas als concerts de Benimaclet Folk (18:30h) i Feliu Ventura (19:30h). Per acabar, se celebrarà un sopar de veïns i veïnes i la Nit d’Albades .
En definitiva, BENIMACLET T'ESTIME serà tot un esdeveniment on volem vestir de festa el treball i entusiasme diari dels veïns i veïnes de Benimaclet. Per açò, des de Benimaclet Viu, volem animar el veïnat del centre històric perquè adornen amb plantes sa casa i engalanen carrers i balcons, amb la finalitat de recuperar els nostres carrers com a espai públic de cultura, diversitat i convivència.
Benimaclet Viu: http://trobada2010.blogspot.com
Programa dissabte dia 9: BENIMACLET T'ESTIME a la Plaça de Benimaclet 10:30h Cercavila 11:00h - 14:00h Tallers de danses, jocs infantils, activitats culturals, venda de plantes, final del Torneig d'Escacs. 14:00h Dinar de germanor 16:00h II Fira de música. 18:30h Benimaclet Folk 19:30h Feliu Ventura 21:00h Sopar a la fresca. Nit d’Albaes
xavisarria |
dilluns, 27 de desembre de 2010 | 17:37h
[Publicat al suplement Quadern de l'edició valenciana de El País]
(1) Primer dia, primeres emocions. Quedem de bon matí al bar de sempre de Benimaclet. Nervis i somriures. Dotze hores de vol i tenim Tòquio als peus. La visió impressiona. El trànsit intens i la selva de llums es confonen amb els cartells de grafies japoneses. De lluny, la silueta nevada del mont Fuji es deixa entreveure sobre un descomunal mantell d'autopistes i edificis que es perden en l’horitzó.
(2) Shibuya, Shinjuku, Ueno o Ginza són el paradigma d’un model de ciutat que no té un centre, sinó una xarxa nuclis estructurats entorn d’estacions de metro gegantines. El metro és l’ànima de la ciutat. Als seus vagons descobrim que els japonesos eviten el contacte físic, però no el somriure. La multitud es dispersa harmònicament als passos de vianants més transitats del planeta. Ens sentim com formigues perdudes sota la munió d’anuncis i pantalles que semblen sentinelles d’un univers de dibuixos manga
(3) A les autopistes els cotxes no sobrepassen mai els 100 km/h. Les àrees de servei estan sempre impol·lutes. Hi ha grans màquines amb pantalles on et mostren com et preparen el cafè i vitrines on s'exposen reproduccions perfectes dels plats que s’hi serveixen. Semblen aparadors perfectes d’un món perfecte. Als hostals on dormim copsem l’aroma tradicional que impregna el món rural japonès. Ens descalcem a l’entrada, bevem el te verd servit al terra i dormim en habitacions austeres amb futons sobre tatamis.
(4) Les sales de concerts estan sempre amagades en els segon o el tercer pis d’un edifici d’oficines. L’hospitalitat dels organitzadors sembla obligada. De vegades, fins i tot ens cuinen el sopar a base de caldos de peix i verdures als vestuaris. Els grups que ens acompanyaven sempre són humils i alegres. És ben curiós veure com toquen cúmbia, rockabilly o rock celta a l’estil japonès.
(5) Abans de tocar aprofitem per parlar amb la gent. Avui al·lucinem amb una japonesa que ha arribat amb una samarreta nostra. Però encara ens descol·loca més aquell altre que, no es broma, ens toca ‘No tingues por’ amb la seua dolçaina. Sense paraules. Els concerts són emocionants. Sempre dubte abans de cridar ‘Konanwa, Obrint Pas desu!’. La sala està plena d’un públic d’ulls ametlats que ha pagat uns 30 euros per veure un grup si més no exòtic. Potser semblen seriosos però aviat perden la vergonya i desdibuixen el seu posat quadriculat en un explosió de vida en forma de crits i balls esbojarrats. Nosaltres ens contagiem d’aquella alegria difícil d'explicar que se’ns barreja amb el cansament acumulat després dels concerts a Yokohama, Joetsu, Kanazawa, Nagoya i Tòquio. A l’escenari ens creuem les mirades com dient-nos ‘sí, estem a 25.000 quilòmetres de casa’ amb el cor fet un puny. Qui ens ho havia de dir quan érem adolescents i vam decidir tirar endavant un grup de música en la nostra llengua? Emociona pensar-ho. Sobretot quan Miquel entona la Muixeranga i el concert s’acaba i nosaltres ens abracem entre la suor i l’eufòria immensa que et deixen els prejudicis combatuts. I esmicolats.
(Vista de la capital japonesa des de la Torre de Tòquio)
xavisarria |
viure |
dimarts, 14 de desembre de 2010 | 19:04h
Se n'ha anat un dels grans. Capaç de aprofundir i reinventar la música popular i tradicional. El disc Omega n'és l'exemple més extraordinari. Però Morente també era un home compromès i ara fa un any cantava a València, desinteressadament, per defensar el barri Cabanyal. Ací teniu el cartell en record i homenatge.
xavisarria |
dimecres, 24 de novembre de 2010 | 00:08h
Ahir, el Terra de Benimaclet fou assaltat pels individus que intentaren provocar als veïns del barri divendres passat. No ho aconseguiren i potser per això proven de fer-se un forat mediàtic amb amenaces i insults. Aquesta és la crònica des fets que ha escrit la gent del Terra:
"Avui, 22 de novembre, cap a les 21'30 hores hem viscut una situació que
mai hauríem desitjat per nosaltres ni per tota la gent que en eixe
moment es trobava al nostre espai, gaudint com cada dia d'aquest xicotet
estel de llibertat i compromís que és el Terra.
Com si d'una
desfilada militar es tractara, han entrat per la porta amb el seu maleït
tuf d'intolerància, odi i violència, una quinzena de neonazis de
mesures corporals considerables i amb gest impassible d'aquells que no
estimen la vida de la resta, que no volen viure ni conviure amb els
diferents, que odien la paraula LLIBERTAT. Al capdavant, el seu líder,
Jose Luis Roberto, el rostre de l'odi.
Amb violència i
intimidacions han demanat beure unes cerveses al nostre local. És
possible que no sàpiguen que el Terra és un espai lliure de feixistes,
xenòfobs, homòfobs, masclistes i espanyolistes? Senzillament, perquè
nosaltres volem representar just el contrari. I així ho fem dia a dia,
amb el treball sincer, constant i humil que realitzem al nostre barri, a
la nostra ciutat. A un barri que ja els demostrà fa uns dies que no els
vol, que no és el seu lloc i que el volem viu, alegre i combatiu, no
brut d'odi i intolerància, la qual només es justifica amb gent com ells.
Davant la nostra negativa, els neonazis identificats com a membres del
partit “legal” España 2000, han decidit continuar amenaçant, insultant i
intimidant a la gent que estava al Terra. Amenaces i intimidacions molt
greus. Inclús de mort.
Així fins que han arribat diversos
efectius de la policia local i espanyola, previstos de material
antiavalots (potser sabien que aquesta era una gent perillosa?).
Aquests, i davant les exigències dels neonazis, han decidit que era
millor cedir davant dels agressors (demanant-nos a nosaltres els fulls
de reclamació per a que els nostres agressors es queixaren perquè no els
hem volgut servir cervesa) que protegir els agredits. Així, han pogut
marxar del Terra entre riures i amenaces.
La notícia de
l'agressió ha corregut com la pólvora des de dins del Terra cap enfora, i
en només 30 minuts, s'han concentrat solidàriament davant les portes
del Terra un gran nombre de persones per protegir-nos i recolzar-nos.
Han sigut identificats per la policia.
Volem agrair públicament a
tots aquells que heu estat allí, a totes les que ens heu transmès
posteriorment el vostre suport i, molt especialment, a les persones que
estaven aquesta nit al Terra i han hagut de patir aquest exercici de
terrorisme psicològic per part d'aquests personatges fills dels gimnasos
i de la violència, que han sofert amb nosaltres la por i la ràbia pel
que estàvem veient i vivint. Una abraçada ben forta, perquè sense
vosaltres no estaríem ací i perquè vosaltres sou el nostre orgull i la
nostra raó per alçar-se i continuar el combat.
A partir de demà,
farem pública aquesta situació als mitjans de comunicació i denunciarem
davant del barri i de la societat el que ha passat, sobretot per deixar
ben clar que Jose Luis Roberto i els seus companys del partit ultradretà
“España 2000” no només ens ha amenaçat al Terra, ha amenaçat a un
col·lectiu que treballa per millorar i canviar un Benimaclet d'esperança
i llibertat, ha amenaçat a tots els col·lectius que lluitem per un
Benimaclet Viu, a totes les veïnes, a tots els comerços, a totes les
escoles, a tots els centres socials, a tots els que defensem dia a dia
la nostra cultura i llengua... Ens toquen a un, ens toquen a totes. Us
demanem que feu córrer el que ha succeït avui a Benimaclet per
ajudar-nos a que aquesta denúncia arribe a tots els racons possibles.
I
si, com han advertit, aquesta gent decideix tornar, pública o
clandestinament, per atacar el Terra o a la gent que en ell treballen o
participen, haurem d'exigir responsabilitats a qui corresponga
(Delegació de Govern, policia, jutges, polítics, etc.) per no aturar açò
abans que siga massa tard. Com ens ha dit avui un policia espanyol:
ací, fins que no hi haja un mort, no podem fer res. Doncs bé, que
recorden (com nosaltres fem cada dia) a Guillem Agulló. Ja tenim morts. I
no volem més.
De moment, volem transmetre que la gent que estava
hui al Terra, afortunadament, estem bé i que anem a treballar les
diferents possibilitats d'accions per dur a terme els propers dies.
Esteu atents a les convocatòries. Finalment, volem reafirmar el nostre
compromís amb la lluita per la llibertat, contra el racisme, per
Benimaclet, contra el seu odi. Ací estem i ací estarem. Perquè som
barri. Perquè la seua violència mai no podrà apagar aquesta flama de
rebel·lia i coratge. Perquè mai podran baixar del nostre terrat aquesta
bandera de llibertat. Perquè som un, un puny tancat i en alt. No estem
sols, i això els fa mal. Demostrem-ho!"
xavisarria |
viure |
dissabte, 20 de novembre de 2010 | 13:57h
05:30h. Desperte a València un poc nerviós. Una hora després estic a l'estació del Nord a bord d'un tren que em portarà a Barcelona. Vicent Partal em va trucar fa uns dies i em va demanar si m'atreviria acceptar el repte de dirigir Vilaweb. La meua finestra diària a la xarxa. El diari en català de refèrencia. No sé si estaré a l'altura, però ho vaig acceptar sense pensar-m'ho.
Pels volts de les deu, arribe a Barcelona. El mateix Vicent em rep a l'esplèndida nova redacció del carrer Ferlandin, un xic excitat, com jo, pel repte. Jo seré el conillet d'índies, el primer director convidat d'una sèrie de 15 persones que ocuparan el despatx del director durant unes hores en motiu dels 15 aniversari del diari electrònic. Només arribar, Vicent em presenta l'equip de treball del diari. De seguida comença la reunió del consell de redacció. D'entrada, estic desorientat. No sé què dir ni què decidir quan em demanen què pense sobre el disseny de la portada que hi ha a aquestes hores de matí. La done per bona, és clar, i de seguida propose els temes que portava pensats de casa.
El primer, Benimaclet. L'extrema dreta farà una manifestació al barri. Han estat amenaçant i provocant els veïns durant tota la setmana a bord d'una furgoneta amb altaveus i parafernàlia xenòfoba. Però li donarem la volta. La notícia és que aquest barri de València, ha aconseguit vertebrar un teixit associatiu admirable a través d'una plataforma veïnal que aplega escoles, instituts, associacions de veïns, centres socials i persones a títol indivudual. M'interessa trencar tòpics i mostrar que hi ha una altra València que s'amaga rere els grans titulars. També propose altres temes com una entrevista amb alcoians Arthur Caravan que estan presentant l'espectacle 'Si t'arriba el dematí' que repassa els anys de foscor de la música valenciana així com propostes sobre el Sàhara, la manifestació del SEPC, Coop57 i l'economia alternativa que es reuneix a Alcoi, les jornades sobre els Genocidis i els Crims contra la Humanitat que se celebraran a València.
Els temes, però, topen amb el factor temps. Ens hem de posar a treballar ja. Em sorprén com el cap de redacció, Josep, distribueixen la feina ràpidament. Quan et descuides ja estan enllestint articles. El Martí truca als contactes de Benimaclet. En poques hores té el reportatge. Abans, però, el Roger m'ensenya el vídeos electorals que està realitzant i la Montse em parla sobre les notícies de literàries amb les què treballa, com l'entrevista a Silvestre Vilaplana. Tots m'informen com si manara de veritat. Vaig de bolit. El Vicent somriu complagut perquè el seu experiment comença a funcionar.
Les notícies apareixen quan menys t'ho esperes. Al meu Twitter veig que al Llevant li ha tocat el Madrid a la Copa. Decidim destacar la notícia. D'alguna manera, Vicent m'ha demanat que deixe empremta a la portada, que es veja que hi ha un director diferent dirigint el diari. La notícia amb la foto dels granotes llueix. Em sent com un xiquet emocionat que pot fer el que vol per un dia. Al costat destaquem la manifestació del SEPC pel mateix motiu d'abans. Truque a alguns companys de València. l'Andrés m'envia fotos. L'Aina m'explica la manifestació.
Dinem amb l'Assumpció, Vicent, Roger i la Txell al costat de la redacció. Aprofitem per relaxar-nos i parlar de les nostres coses. El viatge al Japó ha despertat interès. (jo ja estic nerviós...). De tornada a Vilaweb, el reportatge sobre Benimaclet Viu ja està llest. El llig, trie les fotos, propose un parell de retocs i el publiquem. És molt ineteressant la manera com la nova plantilla digital de Vilaweb pot organitzar el textos i els espais a la pantalla. Triem entre diferents models de disseny i ens decidim per un que és semblant al que utilitza l'espai La Nit a Vilaweb. És una placa sencera amb una fotografia on hi destaca la pancarta de Beimaclet Viu 'Som un poble, tenim una llengua'. Al costat hi cap un text i Partal em suggereix una visió personal. Li admet aquesta proposta al que ahir era director. Abans d'esciure'l, faig un xat amb els lectors.
Acabe el xat, que coordina l'amic Tais. També ha arribat l'Oriol a qui conec d'antigues batalles. Com la Bel, que ja ha començat a treballar el tema dels Arthur Caravan amb l'eficiència que la caracteritza. Aquesta redacció dóna gust. De sobte, enveje a Vicent. Pense que és un privilegiat, que això de tenir un diari com aquest és impagable. L'envege, però sobretot l'admire. Ell i l'Assumpció han alçat un projecte del qual ens sentim orgullosos molts lectors. Sobretot al País Valencià on hem trobat a Vilaweb una finestra oberta a tot el país però que no ens oblida.
No tinc temps per reflexions. Després del xat cal tancar més temes que van sorgint en l'espiral diària de notícies. L'activista Isabel Terraza arriba a Barcelona provinent del Sàhara. Fa hores que ho esperem. El Pere s'ocupa de l'article. Redissenyem la portada. Destriar, classificar, ressaltar, modelar. Reflectir la diversitat i vitalitat del país i el món per un dia. Fins que arribar l'hora de plegar. Gravem un vídeo resum de l'experiència, m'acomiade dels companys de la redacció i marxe de nou cap a l'estació de Sants. Són les 20:30h. Quan passen una hores, sol, a l'Euromed, de nit, sent com si el tren de l'actualitat m'haguera passat per damunt. Això sí, ho repetiria els dies que feren falta. Vídeo sobre l'experiència
xavisarria |
dimecres, 17 de novembre de 2010 | 22:47h
La revista literària Capicua ha traduït al portuguès el conte 'Silenci' d'Històries del Paradís. Aquesta revista catalanoportuguesa tracta d'establir un pont entre les nostres cultures através de la literatura. Al mateix número podreu trobar un monogràfic sobre Jaume Cabré i Ary Dos Santos. Des d'aquest bloc, vull agrair el treball de la traductor Ana Sofia Henriques. I és que llegir-se en portuguès no té preu.
El Corredor Polonès és una d'aquelles bandes que demostren la vitalitat i l'inconformisme de la música valenciana actual. En aquesta línia, ECP paractiquen una música fosca i intimista que t'embolcalla amb sons delicadament contundents. El seu nou recull de cançons s'anomena L'Embaràs d'Agniezka i significa un salt qualitatiu per aquesta jove però veterana formació de la Vall d'Albaida. En el mateix front de combat, grups com Inòpia i tota l'escuderia del Tourbolet ja han demostrat que aquesta proposta és present i futur. Que així siga. Felicitats i endavant.
Ara fa tres anys us vaig escriure sobre la penya Tòtil del Llevant UE. Doncs bé, la setmana passada aquesta penya m'entregà el premi al llevantinisme i he de dir que em vaig emocionar. En primer lloc, perquè vaig descobrir la cara humana d'aquesta penya en un sopar celebrat en un bar de Picanya ple de banderes blaugranes
i quatribarrades. En segon lloc, perquè vaig compartir premi amb tres jugadors del primer equip com el gran Ballesteros, el cabanyaler Rodas i el basc Larrea, a qui se li caigué una llàgrima quan va rebre el reconeixement de la penya. Un jugadors que assistiren acompanyats pel vicepresident del club així i periodistes com Iolanda Damià, Paco Nadal, Salvador Regües, José Manuel
Alemáni Julio Gómez que s'endugueren un socarrat de record. En tercer lloc perquè vaig descobrir tota una revelació de la nostra música com és el cantautor Xavier Copado 'Lliure' que ha enregistrat un disc fantàtsic, i que em té enganxat, dedicat al centenari del Llevant UE. I en cinqué lloc, perquè al sopar vaig rebre una descàrrega de sentiments humils i populars, somiadors i alegres, compromesos i dignes, és a dir, els sentiments del llevantinisme en estat pur. Ens veiem a primera!
(El vídeo és de la cançó 'Aquest preciós encant' del cantautor 'Lliure'. La foto mostra el moment de
l'entrega del premi, amb el totiler Pau endundat en la samarreta històrica del
Llevant)
Tot aquest assumpte de la furgoneta espia que ens va enviar el delegat del govern al País València, Ricardo Peralta, em posa de mala llet. Perquè potser sembla un acudit que la totpoderosa Rita Barberà es creguera víctima d'escoltes il·legals quan en realitat ens espiaven als qui presentàvem el documental 'Més enllà del mur' sobre l'experiència de Pau Alabajos, Cesk Freixas, Nabil i nosaltres mateixos en la brigada musical que vam viure a Palestina. Un acte que, per cert, es va realitzar en una sala universitària oberta al públic i que va comptar amb la presència de David Segarra, integrant de la Flota per la Llibertat.
I sí, sembla un acudit. Però no fa gràcia. Perquè ara va i resulta que la polèmica que protagonitzen el PSOE i PP se centra, exclusivament, en si uns espiaven als altres en motiu d'aquest forat sense fons de corrupció anomenat Gürtel. De les escoltes il·legals al nostre acte, res de res. Del possible seguiment policial a David Segarra, res de res. De la criminalització que aquest fet suposa, res de res. Què passa, que els drets dels ciutadans estan lligats només al poder polític que ostenten? Perquè cap d'aquest dos partits s'escandalitzen per la violació del dret a la intimitat perpetrat per agents camuflats contra un acte públic, d'accès lliure i anunciat en roda de premsa? Per no parlar del fet, i això sí que fa una mica de gràcia, que aquests perspicaços agents de la IV Brigada d'Informació de la Policia Nacional, àlies Mortadelo i Filemón, foren descoberts i ridiculitzats pels esbirros de Rita i companyia.
En fi, una nou capítol de les picabaralles entre una alcaldessa paranoica i un delegat del govern que no dubtà en definir com a 'normalitat democràtica' la impunitat de la brutal violència feixista que campa pel nostre país. Recordem la desena d'atacs amb artefactes explosiu contra la seu del Comité d'Ajuda al Refugiat, el còctel molotov contra La Quimera, els trets de perdigons contra Ca Revolta, la crema del local d'Endavant, les pedrades contra la llibreria de la Universitat de València i Tres i Quatre, les bombes contra la seu d'Esquerra Republicana del País Valencià i Bloc Nacionalista Valencià, els atacs de tot tipus contra les seus d'Acció Cultural del País Valencià, Partit Comunista del País Valencià, Intersindical Valenciana, la Societat Coral El Micalet, els diferents Casals Jaume I o el Centre Social Terra, així com un llarg etcètera d'amenaces i pallisses que inclouen punyalades i marques d'esvàstiques a la cara. I davant de tot això, què fa el senyor Peralta? Enviar una furgoneta Berlingo armada amb tota classe d'aparells de vigilància per espiar el passe d'un documental d'uns músics que van actuar a Palestina. Així ens va als valencians.
Després del parèntesi obligat pels fets ocorreguts amb la Flota per la Llibertat i el nostre company David, recupere un apunt que teni pendent. El dijous d'ara fa dues setmanes vaig passar tot el matí a la facultat de Filologia Catalana de la
Universitat de València. Vaig estar gairebé tres hores escoltant com els
alumnes de l'assignatura Anàlisi de Narrativa disseccionaven una onzena
dels contes d'Històries del Paradís. Molta terminologia
genettiana, però sobretot molt bon ambient. Fins i tot van fer una
perfomance basada en el conte 'Silenci'. Com a mostra del seu treball,
adjunte l'anàlisi escrit d'un dels alumnes, Manel, sobre la història
'Mosques'. Des d'ací, el meu agraïment a la professora i a tots els
alumnes i companys de la meua antiga facultat. Em vau impressionar!
[Article publicat el 26.10.11 a Vilaweb]
Ja està ací la primera traducció d'Històries del paradís. Després de quatre edicions en català, la veterana editorial Txalaparta ha decidit publicar la traducció al castellà del llibre per a tot l'estat. Eixirà abans del 23 d'abril i la primera presentació serà a Villalar de los Comuneros (Valladolid) el 22 d'abril dins els actes del Dia de Castella.
Enguany s'organitza per primera vegada la trobada 'Benimaclet T'estime'. Sense dubte, una demostració de la vitalitat de la València oculta. Ací teniu l'explicació i el programa. Vos demanem la vostra ajuda perquè el difongueu!!!
Se n'ha anat un dels grans. Capaç de aprofundir i reinventar la música popular i tradicional. El disc 
Ahir, el Terra de Benimaclet fou assaltat pels individus que intentaren provocar als veïns del barri divendres passat. No ho aconseguiren i potser per això proven de fer-se un forat mediàtic amb amenaces i insults. Aquesta és la crònica des fets que ha escrit la gent del Terra:
05:30h. Desperte a València un poc nerviós. Una hora després estic a l'estació del Nord a bord d'un tren que em portarà a Barcelona. Vicent Partal em va trucar fa uns dies i em va demanar si m'atreviria acceptar el repte de dirigir Vilaweb. La meua finestra diària a la xarxa. El diari en català de refèrencia. No sé si estaré a l'altura, però ho vaig acceptar sense pensar-m'ho. 
La revista literària Capicua ha traduït al portuguès el conte 'Silenci' d'Històries del Paradís. Aquesta 
Ara fa tres anys 
Tot aquest assumpte de la furgoneta espia que ens va enviar el delegat del govern al País València, Ricardo Peralta, em posa de mala llet. Perquè potser sembla un acudit que la totpoderosa Rita Barberà es creguera víctima d'escoltes il·legals quan en realitat ens espiaven als qui presentàvem el documental '
Després del parèntesi obligat pels fets ocorreguts amb la Flota per la Llibertat i el nostre company David, recupere un apunt que teni pendent. El dijous d'ara fa dues setmanes vaig passar tot el matí a la facultat de Filologia Catalana de la
Universitat de València. Vaig estar gairebé tres hores escoltant com els
alumnes de l'assignatura Anàlisi de Narrativa disseccionaven una onzena
dels contes d'
