La mesura de l’univers

Ja hi som altra vegada. Avui, 25 d’agost a la nit, faré la “tradicional” activitat astronòmica a Ca les Senyoretes d’Otos. Aquesta nova proposta de les Nits Temàtiques de la casa i Vilaweb/Ontinyent constarà, és clar, d’una observació astronòmica per aprofitar les nits fosques de l’Ombria del Benicadell.

Poc després de la posta de Sol aprofitarem per fer l’ultima ullada al planeta Saturn que, de dia en dia, va endinsant-se en les lluors solars i que no es tornarà a veure fins d’ací unes setmanes al cel. Això, si, a la matinada abans de l’eixida del Sol.

La Lluna, en quart creixent, es troba en el moment ideal per fer-li una mirada tranquil·la. Els seus cràters i les muntanyes assoleixen les màximes ombres i, per tant, es fan ben visibles.

Després soparem i xarrarem amb els amics. Les delicatessen de l’ama de la casa, l’Assumpció, ens faran recordar menjar passats, on el sabor de les coses eran el més important.

I quan tot estiguem assaciats ja parlarem de les proporcions del sistema solar i els mètodes de mesura en l’univers. Com mesurem la distància al Sol? Com sabem les proporcions del Sistema Solar? I, quins regles usem? De quina manera se sap que la galàxia d’Andròmeda es troba a 2 milions d’anys llum? I quin és el drama personal que hi ha darrere d’aquest coneixement?

D’això i d’altres coses parlarem aquesta nit a Otos, el poble dels rellotges de Sol.

I, per als més noctàmbuls, després de la xerrada continuarem observant el cel des de la terrassa de Ca les Senyoretes.

Ja, ho sabeu, si voleu vindre…

Com sempre, les reserves per a les Nits Temàtiques s’han de fer a través dels telèfons de Ca les Senyoretes: 962358032 i 620588724, o del correu electrònic casa@ruralotos.com. Places limitades.

Buscant la foscor del cel de Xera

La passada primavera estiguérem, Ángel Morales i jo mateix, moltes nits al ras en els cims del Parc Natural de Xera-Sot de Xera per determinar el grau de contaminació lumínica en aquest indret natural. Ara, aquest mes d’agost hem fet diverses activitats per difondre la nostra faena. Per això el passat 10, festa de Sant Llorenç, parlàrem sobre aquest tema a l’ajuntament de Sot de Xera. Unes 30 persones, juntament amb els tècnics del parc, Alejandro Atienza, Cristina Lacruz i Maria López i el seu director Manuel Tatay, assistirem a la nostra xerrada i escoltaren les nostres crítiques i recomanacions.

El Parc Natural de Xera-Sot de Xera és un indret no massa contaminant lumínicament. De fet és el parc més fosc que hem estudiat. Tanmateix els llums de la distant València, o els llums encesos tota la nit de l’estació de l’AVE a San Antonio/Requena són les fonts principals de contaminació.

Després de la xerrada, unes 70 persones pujaren al mirador del Morrón per caçar alguna perseida i per observar els planetes Saturn, Mart i les nebuloses amb els telescopis que portàvem.

Tanmateix el cel van impedir, en part, que poguérem gaudir dels cels foscos del Parc. Només prop de les 12 de nit el cel s’obrí i ens deixà veure les seues meravelles.

Avui mateix, divendres 24 d’agost, tornem al Parc de Xera-Sot de Xera, contratament a Xera, per continuar amb les xerrades sobre la contaminació lumínica i el seu efecte sobre els Parcs Naturals Valencians.

Esperem que l’oratge no ens faça la guitza altra volta i que els que vulguen acostar-se a Xera gaudeixen del cel nocturn excepcional del Parc Natural. Esteu convidats.

Foto 1: El grup de persones de Sot de Xera que pujà al Mirador del Morrón per veure el cel. Jo, al mig, indique les principals constel·lacions. Ángel Morales, amb permís.
Foto 2: Cartell de la xerrada d’avui a Xera.

 

Els alcaldes i la trampa dels LED

He rebut molts comentaris interesants sobre la il·luminació per LED. Per continuar amb el debat sobre l’estímul  de l’enllumenament públic per LED, ara que la Diputació de València el promou i que algun ajuntament, com el d’Ontinyent, ja s’hi ha apuntat, seria bo recordar l’article que Pere Horts va publicar al Punt Avui a principis d’any. Es refereix a Catalunya, però tinc la sensació que també seria vàlid per al País Valencià.

Els alcaldes i la trampa dels LED

08/01/12, Pere Horts, Vicepresident de Cel Fosc, associació contra la contaminació lumínica

Darrerament, els alcaldes dels municipis catalans, especialment els petits, estan rebent constants peticions d’entrevistes de tota mena d’agents comercials que els proposen de canviar les bombetes de l’enllumenat del poble per unes altres de tecnologia LED, sigla anglesa de light-emitting diode (díode emissor de llum). El més normal, fins ara, era que els comercials visitessin els enginyers municipals o bé els gabinets professionals d’il·luminació. No els alcaldes. Què està passant? Aquesta fal·lera per vendre els LED va començar fa ara uns dos anys, i es va desfermar a partir del març passat, quan el llavors ministre d’Indústria va anunciar un pla d’estalvi energètic d’abast estatal que protagonitzarien unes noves empreses de serveis energètics (ESE) que haurien d’impulsar una revolució en l’estalvi i l’eficiència energètica a tot l’Estat. Sebastián va dir que aquestes empreses tindrien la concessió de canviar les bombetes ineficients de l’enllumenat dels pobles de menys de 200 habitants; de retruc, el llavors ministre de Foment, Pepe Blanco, agafat en fals pels periodistes, a la pregunta de si el pla significava deixar carreteres a les fosques, va contestar que no, que implicava canviar bombetes obsoletes per altres de més eficients, “por ejemplo, de tipo LED”. Et, après ça, le dèluge, com diria un francès. Però, és veritat això? Són els LED la meravella de l’estalvi i l’eficiència energètica com es diu?

Doncs, per dir-ho ras i curt, resulta que no. Com tot dispositiu d’il·luminació, els LED tenen pros i contres, i són prometedors, però cal esperar que evolucionin més; són molt cars (el doble, com a mínim, del seu equivalent) i no superen encara altres opcions que ja hi ha al mercat. Els alcaldes faran molt bé de no creure’s totes les meravelles que els comercials els volen vendre, perquè es podrien picar els dits i convertir-se en víctimes d’una macrooperació comercial a la qual ara s’apunta gent de tota mena, incloent-hi fabricants asiàtics, per a desesperació dels tècnics i proveïdors comercials seriosos de tota la vida, que veuen que el seu terreny és envaït per una mena de tsunami imparable d’efectes imprevisibles. El que està passant és que les grans empreses (Philips, Osram…) pretenen amortitzar la inversió feta durant molts anys en aquesta tecnologia, i ho volen fer venent una generació de bombetes que, a més de ser cares i no tan eficaces com diuen, produeixen un tipus de llum blanca blavosa que és la més perjudicial per al medi ambient nocturn (altera la reproducció i els processos d’alimentació de les espècies nocturnes i empobreix la biodiversitat) i per a la salut humana (inhibeix amb rapidesa la secreció de l’hormona melatonina per part de la glàndula pineal, hormona que és un potent antioxidant que actua sobre l’envelliment cel·lular, potencia el sistema immunitari i protegeix l’organisme contra l’aparició de certs tipus de càncer). I, així, en el seu afany per vendre, molts comercials, alguns de nouvinguts sense experiència, van a la caça d’alcaldes inexperts als quals volen enxampar amb l’esquer de l’estalvi econòmic i energètic. I n’hi ha que, si cal mentir, menteixen. I és clar, alguns alcaldes, hi cauen de quatre potes. A Catalunya ja n’hi ha uns quants.

Qui decideixi instal·lar LED ha de saber tot això i assumir-ne la responsabilitat. Però no s’acaba aquí la cosa, perquè el que no diuen els comercials és que, en igualtat de condicions, ara com ara, amb els LED no s’estalvia energia, ja que existeixen en el mercat altres làmpades de més eficàcia (halogenurs metàl·lics ceràmics, per exemple). A més, instal·lar LED no és tan senzill com fer un simple canvi de bombetes: no totes les lluminàries són adients per encabir-los i hi pot haver problemes a la xarxa. Si no dissipen el calor que generen, es poden cremar. Després hi ha la qüestió del manteniment: estan garantits els recanvis per a les ESE? Les canviaran si es cremen o fallen? Aquestes empreses amortitzen la inversió dels canvis, sense que a l’Ajuntament li costi un duro (aquest és l’esquer); s’embutxaquen els diners de l’estalvi assolit durant un període d’anys, estipulat en el contracte, al final del qual es desentenen de l’assumpte. Però no tots els estudis de viabilitat de les ESE tenen en compte una partida econòmica per anar renovant les instal·lacions i, al final, els municipis es poden trobar instal·lacions obsoletes que només els plantegin problemes.

El cert és que instal·lar LED ara significa pagar més per il·luminar menys. I amb la crisi que vivim, té cap sentit això? Esperem que els polítics que decideixin l’atorgament de subvencions tinguin prou honestedat i fortalesa per resistir les pressions del sector, i promulgar normatives que excloguin la concessió de diners públics per instal·lar-los.

Foto: Una passarel·la per a vianants il·luminada amb leds que es va estrenar la tardor del 2010 a Lleida Foto: J. TORT.

La cara fosca dels LEDs blancs

Nobel de Física 2014, un premi enverinat. L’enllaç correcte.

La cara fosca dels LEDs blancs

Observe amb estupor amb quina alegria algunes administracions públiques lloen els dispositius LEDs per a ús de l’enllumenat públic i en promouen la seua instal·lació massiva habilitant línies de finançament espectaculars en temps de crisi. Tanmateix els experts en la matèria no estan del tot convençuts de les bondats d’aquesta nova tecnologia.En aquest tema s’ha menystingut un aspecte, del qual sí que se’n té evidència científica: els LEDs blancs per l’enllumenat són perjudicials per al medi ambient i la salut humana. No és una opinió, és una constatació a què han arribat molts grups d´investigació d’arreu del món i en diverses àrees.

La llum blanca conté tots els colors de l’espectre. En especial, la component blava és fonamental per emblanquir la llum. Les conseqüències de la presència significativa del color blau en una llum blanca nocturna sobre la biodiversitat són importants sobre les poblacions de moltes espècies. Però és als insectes, un 80% dels quals són nocturns, que l’enllumenat exterior blanc els provoca alteracions més visibles, puix són atrets, captivats i extrets del seu hàbitat natural, amb conseqüències sobre els humans i sobre els seus predadors.

L’ús indiscriminat de llums blancs durant la nit també té conseqüències per a la salut humana. Segons el Laboratori de Cronobiologia de la Universitat de Múrcia, el seu component blau altera el sistema circadià, pel qual els ritmes fisiològics es coordinen amb l’entorn. I, amb aquests llums blancs, la nit deixa de ser nit i el sistema la interpreta com a dia. La producció de l’hormona melatonina, la missatgera del sistema, minva significativament. Tot això amb un preu a pagar: els estudis epidemiològics mostren una relació entre la cronodisrupció i l’augment de la incidència de malalties cardiovasculars, deteriorament cognitiu, trastorns afectius i envelliment accelerat.

Fa 90 anys s’afegí plom a les gasolines per millorar la combustió dels motors dels cotxes. D’immediat es comprovà que afectava la salut humana, però fa només 20 anys se’n prohibí el seu ús a Europa. No tornem a caure en un error semblant amb els LEDs blancs.

Enric Marco, Departament d’Astronomia i Astrofísica, Universitat de València, Coordinador valencià de Cel Fosc.

La cara fosca dels LEDs blancs, Enric Marco, Levante-EMV, 7 d’agost 2012

Foto: El president de la diputació Rus observant les noves bombetes. Levante-EMV.

 

I arriben els LEDs blancs

Ja es veia vindre. La irrupció descontrolada de la nova il·luminació per LEDs ha arribat a les poblacions valencianes.

Si en les nostres mesures de la contaminació lumínica dels parcs naturals valencians ja havíem detectat que la població de Sinarcas té la meitat dels carrers amb llum blanca produïda per LEDs, ara la diputació de València ens presenta un macroprojecte per enllumenar la província de València amb llum blanca de LEDs, encara que uns dies més tard reconeix que cada municipi podrà elegir el color que vulga (roig, blau, rosa?).

Com va dir el diari Levante el 27 de juliol passat: “La iniciativa tiene como objetivo financiar el coste total que supone la sustitución de las bombillas actuales del alumbrado público exterior por bombillas led de sustitución directa, lo que permitirá a las corporaciones locales ahorrar en la factura eléctrica y recuperar la inversión realizada en un año y medio.
El presidente de la diputación, Alfonso Rus, presentó ayer el nuevo plan provincial a todos los ayuntamientos de más de 20.000 habitantes. La diputación invertirá 20 millones en el plan y los ayuntamientos deberán aportar 10 millones.

El problema dels LEDs és que no està encara provat que siguen més eficients energèticament que les clàssiques làmpades de sodi a baixa pressió, els fanals típics de llum groga que podem veure a qualsevol carrer de les nostres ciutats. La subtitució directa de les bombetes de llum de sodi per altres de LEDs no és possible, ja que aquests funcionen amb corrent contínua com els ordinadors, els mòbils, etc. i com ells necessiten una font d’alimentació per funcionar. Sé que els tècnics municipals d’algunes poblacions els estan provant en les lluminàries i no n’estan massa satisfets.

Els departament d’urbanisme dels municipis valencians reben diariament visites d’empreses d’enllumenament, les noves Empreses de Subministrament Energètic (ESE). El nou negoci serà quedar-se la gestió de l’enllumenament de la població per un temps llarg. Els ajuntaments estan en fallida així que sembla que no hi ha més opció. Però el que caldria és que, almenys, l’empresa fora seriosa.

En la iniciativa de la diputació no deixa de sorprendre que les empreses que han guanyat el concurs, llevat d’una, no pertanyen al sector de l’enllumenat (El Corte Inglés, Marina d’Or,…). No les conec en aquesta activitat i, per tant, no puc parlar.

Els LEDs, com he dit, encara no són una opció. És molt il·lustratiu l’article que Pere Horts, Vicepresident de Cel Fosc, Associació contra la contaminació lumínica, publicava a principis d’any: Els alcaldes i la trampa dels LED. Els negocis darrere dels LEDs.

El mateix dia de la presentació de la iniciativa de la diputació s’inaugurava el nou enllumentat del castell de Bairen, a Gandia, la Safor. Amb una instal·lació de 18 focus de LEDs de llum blanca, pagada per la mateixa diputació, el castell es pot veure ara totes les nits des de Dénia a Cullera.

Com vaig contar en un article a Levante fa uns dies, l’enllumenat amb LEDs de llum blanca és nociu per al medi ambient nocturn. I cal recordar que la fortalesa medieval, símbol de la ciutat dels ducs, es troba molt a prop de la zona LIC Montdúver-Marxuquera.

Foto: Instantànea del Castell de Bairen de Gandia il·luminat. El castillo de Bairén de Gandia ya está iluminado. 28 juliol 2012, Las Províncias, Miguel Pérez.

La nit dels desitjos

La Terra va a travessar l’estela que va deixar el cometa Swift-Tuttle fa 20 anys. La pols cometària es desintegrarà en xocar contra l’atmosfera a 212.000 km/h. Així neixen les Perseides.

Rafel Montaner, València

L’espectacle aquesta nit, però encara millor en la matinada de diumenge a dilluns, el posa el cel. La Terra es disposa a travessar l’estela de pols que va deixar el cometa Swift-Tuttle en el seu últim pas prop del Sol fa ja 20 anys. Aquestes restes cometàries, la grandària de la qual no és més gran que un gra de sorra, es desintegraran en xocar contra l’atmosfera a 212.000 km/h.

Aquest és l’origen de la pluja d’estels fugaços que ens visita cada any per aquestes dates i que els astrònoms coneixen com Perseides en entrar a l’atmosfera per la constel·lació de Perseu, però que el saber popular ha batejat com Llàgrimes de Sant Llorenç. I això, perquè el cel “plora” coincidint amb l’onomàstica del diacà de Roma, probablement nascut a València, que l’emperador Valerià va manar martiritzar en una graella.

Perseides o llàgrimes de Sant Llorenç, la qüestió és veure-les i per això els astrònoms coincideixen en uns poques recomanacions bàsiques: buscar llocs foscos lluny de la contaminació lumínica de les àrees urbanes, mirar cap al nord-est, aconseguir una gandula per contemplar el cel, roba d’abric si s’opta per la muntanya i “armar-se de paciència”.

Aquest últim consell és d’Enric Marco, investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, i autor de el bloc de divulgació astronòmica en valencià “Pols d’estels“. “El càlcul estimat per la pluja de Perseides d’enguany és d’un màxim de 60 meteors per hora, cosa que no garanteix que anem a veure un estel fugaç per minut“.

A més, encara que des del vespre d’avui fins que isca la Lluna, cap a les tres o les quatre de la matinada, ja podrem començar a buscar Perseides per a demanar un desig, Marco precisa que l’hora en què més aumentarà la pluja d’estels serà “a les 12 del migdia de demà, amb el que no veurem ni una en ser de dia“. No obstant la matinada de diumenge a dilluns, entre la 1 i les tres hores, oferirà bones raons en forma de xàfec de meteors.

L’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA) obrirà aquesta nit les portes del seu Centre Astronòmic de l’Alt Túria (CAAT) de la Mola de Santa Catalina d’Aras de los Olmos, un dels llocs més foscos de la Península, per gaudir en tot el seu esplendor de les Perseides. L’activitat començarà (19.30 h.) Amb la xerrada “Meravelles del cel d’estiu“, per Jordi Cornelles, president de l’AVA, i a partir de les 22 hores, a comptar estels fugaços.

1.- Quin és el seu origen? L’òrbita del Swift-Turttle és de 133.28 anys. El seu últim pas prop del Sol va ser l’11 de desembre de 1992 i, per tant, no tornarà fins el 12 de juliol de 2126. En aproximar-se a 300 milions de quilòmetres de l’astre rei, la radiació solar sublima el gel del meteor. Aquest pas violent de gel a gas arrenca tones de gel i pols del cometa, formant la típica cabellera.

2.- Què són? Els residus del Swift-Tuttle formen núvols de pols de 50 milions de km d’ample. Quan la Terra travessa aquests núvols, les seues patícules – no més grans que un gra d’arena – es fonen en entrar en l’atmosfera. Això són les Perseides.

3.- Quan es poden veure? Entre el capvespre d’avui dissabte i l’eixida de la Lluna, sobre les tres de la matinada. El màxim de les Perseides està previst per al diumenge a les 12 del migdia. Per tant, aqueixa nit  – entre la 1 i les 3 – serà quan millor s’observen.

4.- Activitats organitzades. L’Associació Valenciana d’Astronomia organitza una jornada de portes obertes aquesta nit en el seu Centre Astronòmic de l’Alt Túria a Aras de los Olmos, Els Serrans. L’observació de les Perseides comença a les 22 h.

5.- Consells d’observació. Busqueu un lloc fosc lluny de l’enllumenat públic i aixeque la mirada cap al nord-est. Una tovalla, una manta o una gandula por allargar-se és el millor per a una observació còmoda. Si està en la muntanya porte roba d’abric. Armar-se de paciència i. si hi ha sort, podrà demanar molts desitjos.

Traducció de l’article de Rafel Montaner al Levante-EMV. Al diari en paper hi ha una infografia molt il·lustrativa.

La noche de los deseos. Rafael Montaner, Levante-EMV, 11 d’agost 2012.

Addenda:

Altres activitats organitzades per a l’observació de les Perseides:

La nit del 12 al 13 d’agost l’Observatori de Pujalt obrirà les portes de forma gratuïta una vegada més per tal de poder observar el fenomen de les “Llàgrimes de Sant Llorenç” o “Les Perseides” junt amb l’agrupació astronòmica de l’Anoia.

La mateixa nit del 12 al 13 d’Agost el Centre d’Observació de l’Univers, a Àger, fa especial seguiment del fenomen en les seves sessions d’observació nocturnes.

Curiosity ha arribat. Una crònica personal des del CAB

I’m safely on the surface of Mars. GALE CRATER I AM IN YOU!!!

Amb aquesta piulada l’equip de la missió anunciava al món que el robot explorador tot-terreny Curiosity havia arribat a la superfície de Mart, com estava previst, ahir dilluns 6 d’agost a les 7:31 hora local europea.

Com que estem de vacances, vam decidir acceptar la invitació de Luís Cuesta, Cap de la Unitat Científica del Centro de Astrobiología (CAB) per seguir-ho amb els components de l’equip que ha fet el REMS que no hagueren anat al centre de control de la missió en el Jet Propulsion Laboratory (JPL) a Califòrnia. Així que passada la una de la matinada del dia 6 marxàrem cap a Torrejón de Ardoz  per assistir en “directe” a l’arribada a Mart de Curiosity.

Una operació, vist el temps passat, arriscada, ja que anàvem, en principi a compartir l’alegria de l’arribada, però, si la cosa es torcia, podríem també compartir el fracàs, el desastre, les llàgrimes…. Però la cosa va anar bé, per sort, per la perícia dels científics i enginyers de la NASA que han dissenyat i provat múltiples vegades el sistema d’aterratge.

Arribada a les 6 de la matinada. Arribàrem a l’INTA on dins del recinte es troba el CAB. Garites i control. És estrany però és zona militar com ho demostraven els cartells del Ministerio de Defensa. Feia 15 graus, una temperatura a la que no estem acostumats els habitants de la Mediterrània en estiu. Feia realment fred. Passarem el control i ens portaren a una carpa on ens donaren l’acreditació de visitants. Unes llargues cues de científics, familiars, amics, astrònoms aficionats i molta premsa.

Un autobús ens portà al CAB. El recinte de l’INTA és enorme i, sense mitjans de transport encaria estariem caminant.

La entrada del recinte té maquetes a grandària real d’algunes missions marcianes, a l’entrada el Sojourner del 1997, més cap a dins, una rèplica d’un Viking del 1977. Una foto estereoscòpica del cràter Gale permet veure’l en 3D i apreciar millor el seu relleu. La veritat és que és una temeritat voler posar un enginy de 2500 milions de dòlars ahí, vaig pensar. Una gran plana marciana de l’hemisferi nord seria molt més segura. Però l’interés geològic seria molt menor, és clar.

La sala de conferències ja era pràcticament plena quan arribàrem. I darrere nostre encara hi havia una llarga cua per a l’acreditació.

Molts periodistes, moltes fotos, moltes càmeres de televisió, entrevistes per ací i per allà. A la pantalla gegant una connexió amb NASA TV, on es veia als científics del JPL, tots vestits de color blau clar. Davant l’entarimat on presentarien l’acte, una televisió ens mostrava les piulades més importants (?) de seguiment del hashtag #VamosMSL. Vaig decidir despertar amics interessats en ciència amb algunes piulades durant els moments més importants per si volien seguir-ho en directe. Unes 500 persones omplien la sala. Tots els seients ocupats. Hi ha, però, moltes persones dempeus. Són les 7:00 i l’espectacle començava.

Luis Cuesta ens donà la benvinguda. Crec que no esperava tant d’èxit de convocatòria una matinada d’agost.  Ens contà el programa, que, de tota manera, ve perfectament descrit en uns fulls que ens han van donar en entrar.

Javier Gómez-Elvira, director del CAB i que actualment es troba al JPL, ens saludà amb un vídeo gravat.

Mª Paz Zorzano, investigadora del projecte REMS, i que seria l’estrella comunicativa de la jornada, va intervindre per agraïr-nos la nostra presència, per compartir l’emoció de l’èxit o la pena pel fracàs. Perquè, com va dir, “ja ho sabeu, hi ha hagut més fracassos que èxits en l’exploració marciana ja que és molt complicat anar a Mart.”

L’acte continuà amb la projecció del vídeo de la NASA, Els set minuts de terror, subtitulat al castellà. El vídeo, molt en l’estil NASA influenciat per Hollywood, presenta l’aterratge del robot Curiosity com una cursa d’obstacles, cada cop més difícils. Veient el vídeo no podies deixar de pensar que això havia de fallar per alguna banda.

A les 7:15, Mª Paz Zorzano, i Javier Martín Torres, responsable científic de l’instrument REMS, connectaren amb la sala del JPL per fer ja el seguiment de l’aterratge. Sembla que MSL anava a enviar uns senyals en forma de “bips” en els moments més importants i delicats de la missió: contacte amb l’atmosfera, desplegament del paracaigudes, separació de l’escut tèrmic, separació de la coberta exterior i arribada a terra. Tot això ho podeu veure a la imatge adjunta. El problema, per a nosaltres, seria que els bips els escoltarien només al JPL. Nosaltres sabriem que l’esdeveniment s’havia produït amb èxit per la reacció dels homes i dones de blau de Califòrnia.

Com que no hi hauria imatges en directe de la missió, s’havia pensat en tot. Una simulació ens presentaria sincronitzats els moments claus de l’aterratge. Així ens fariem la il·lusió que estavem allí.

Començà la entrada, primer bip, aplaudiment dels de blau, aplaudiments ací. MSL ha entrat a l’atmosfera. L’escut tèrmic de ceràmica protegeix els deu instruments de Curiosity d’una temperatura de 1600 C.

El temps passava ràpidament. Ja feia quatre minuts que MSL queia entre flames en l’atmosfera de Mars. Ja havia reduït la seua velocitat de 21000 km/h a uns 400 km/h. Es trobava a uns 10 km d’alçada. Un nou bit arribà a Pasadena, des de les antenes de Camberra, Austràlia, aplaudiments al JPL i al CAB. El paracaigudes supersònic, ja que MSL queia a una velocitat més gran que el so, s’havia desplegat perfectament. Unes imatges de la simulació amb l’immens paracaigudes aparesqueren a la pantalla.

Ja només quedaven 3 minuts de l’aterratge del terror. Això dels cables no ho tenia clar… Finalment, i ràpidament, van passar amb èxit les següents fases: separació de l’escut tèrmic, separació de la coberta exterior. Quedava l’aterratge. Es palpava els nervis a flor de pell de l’equip i també del públic. Però l’espera es va fer curta.

Curiosity ja estava a només 20 m de la superfície. Sembla que la grua celeste havia desplegat els cables en el moment just i el robot explorador ja estava sa i estalvi a l’interior del cràter Gale. Aplaudiments, crit d’eufòria. Tot un èxit. Eren les 7:31.

Seguidament Mª Paz Zorzano explicà les característiques principals de l’instrument REMS i la ciència que es vol fer amb ell, després de lluitar sense èxit amb el power point per a que s’obrirà en mode presentació. “Sembla que som capaços d’arribar a Mart però no d’obrir un power point“, diu. Microsoft i Windows , dic jo.

REMS té dos sensors de vent 3D, de temperatura, de temperatura infraroja del sòl, de pressió, d’humitat relativa, de radiació ultraviolada (UV).

Aquest sensor d’ultraviolat és important per conéixer la incidència d’aquesta radiació sobre la superfície. Mart no posseeix una capa d’ozó per protegir la seua superfície d’aquesta radiació ionitzant i esterilitzant. Així una biosfera marciana no serà possible a nivell de sòl però uns quants centímetres més endins de la superfície? REMS proporcionarà les primeres mesures de radiació UV durant 2 anys.

Sembla que és el primer instrument de l’estat a Mart (amb participació catalana, dic jo), serà la primera estació ambiental que operarà durant un període de 2 anys terrestres (1 any marcià). A més a més obtindrà dades atmosfèrics de Mart diàriament, i per tant, permetrà una anàlisi de les variacions diürnes i estacionàries de la meteorologia marciana.

Després de diverses connexions en directe a Califòrnia per parlar amb els altres membres de l’equip i amb l’estació de seguiment de Robledo de Chavela, es passà a un torn de preguntes per als assistents a la sala.

Es preguntà, per exemple, si les sensors metereològics de l’Opportunity i Spirit podrien completar les mesures obtingudes per REMS però Mª Paz Zorzano explicà que no són massa compatibles.

Seguidament l’enginyer Isaias Carrasco ens mostrà una replica de treball d’un boom d’enginyeria de REMS. Ens explicà el llarg procés de creació de l’instrument. “Quan veig els primers dissenys de REMS me n’adone que no es pareixen en res al que vam fer finalment. Per exemple, van haver de tractar el problema de la pols marciana. El nostre sensor d’UV queda inutilitzat si la pols el cobreix. En principi volíem posar un sistema de netejaparabrises. Finalment un sistema d’imants farà molt millor la feina. A NASA són molt estrictes. REMS havia de pesar 1,2 quilos i aquest és el pes que té.”

Sense adonar-nos arribaren les primeres imatges de les càmeres d’enginyeria, les que fan fotos a les rodes per veure que estan bé i que no han caigut en cap sot. En la pantalla dels tuits apareixen dues fotos de baixa resolució: una mostrava l’ombra del Curiosity, l’altra una roda. Pel Twitter corrien ràpidament les imatges. Tot semblava funcionar bé. Emocionant veure les primeres vistes d’un enginy humà a un altre planeta.

Finalment,  passàrem a la cafeteria on ens donaren xocolata, xurros i galetes per desdejunar. Els xurros no ens arribàrem a tots. Crec que no havien calculat la gentada que es va acostar al CAB. Ara això si, li vaig poder fer una fotografia com a mostra que els xurros van existir.

Ha estat un viatge de 12 hores d’anada i tornada però ha valgut la pena compartir l’alegria i les explicacions dels enginyers i físics que han fet possible la meravella. Jo m’ho vaig prendre com el desplaçament per veure un eclipsi de Sol a un lloc remot.

Seguirem parlant de Curiosity en aquest bloc. Tanmateix el bloc especialitzat en el robot explorador Camí de Mart, de Joan Ayats, ha promés seguir l’aventura èpica de l’exploració d’un nou món.


Imatge de portada: Una de les primeres imatges de  Curiosity. Està presa amb una càmera d’enginyeria usada per a observar les rodes de prop. És una imatge presa amb un objectiu ull de peix, en blanc i negre i a només un quart de la seua resolució màxima. La càmera està situada en la part frontal del robot.

L’interessant de la fotografia és que mostra l’ombra de Curiosity. Les imatges en color i a alta resolució seran mostrades aquesta setmana quan es desplegue el màstil de Curiosity. Crèdit: NASA/JPL-Caltech

Imatge 2: Concepció artística de l’entrada del Mars Science Laboratory, baixada i aterratge. Crèdit: NASA/JPL-Caltech

Imatge 3: Públic a la sala del CAB. Enric Marco.

Imatge 4: Simulació de l’entrada en l’atmosfera. Enric Marco.

Imatge 5: Mª Paz Zorzano explica les caracterísques de Curiosity i sobretot de REMS. Enric Marco.

Imatge 6: L’enginyer Isaias Carrasco, ajudat per Mª Paz Zorzano, explica les característiques del boom de REMS amb una rèplica. Enric Marco.

Imatge 7: Xocolata necessària i xurros escassos. Enric Marco.

 

Els set minuts de terror de Curiosity

Els minuts més problemàtics de la missió MSL (Curiosity): l’entrada a l’atmosfera marciana i el seu aterratge. Un repte de l’enginyeria espacial.

Vídeo: NASA/JPL

Curiosity arriba a Mart, amb col·laboració catalana

Mart és atractiu. No és només un immens desert gelat, amb una temperatura mitjana de 53º sota zero, com vaig dir als xiquets saharaius de visita a l’Aula d’Astronomia, que ho escoltaren amb cares d’incomprensió. Les exploracions dels robots Spirit i Opportunity han anant confirmant, des del 2004, que Mart va tindre un passar humit, amb rius, llacs i un immens oceà a la zona nord del planeta. Per què és tan sec ara? Va arribar a formar una biosfera amb microorganismes? Hi ha traces d’aquesta activitat?

Per contestar a aquestes preguntes, i per fer-ne de noves, dilluns 6, a les 7:31 del matí la missió MSL (Mars Science Laboratory) de la NASA, i amb col·laboració catalana de la Universitat Politècnica de Catalunya, aterrarà suaument en la superfície del cràter Gale, una zona d’impacte d’uns 154 km de diàmetre i uns 4 km de fondària. Gale, objectiu elegit entre altres 3 propostes, es troba a la zona equatorial del planeta, just a la vora de la zona alta i més muntanyoses del planeta i es creu que va albergar fa milers d’anys un llac. L’estudi des de les sondes Mars Global Surveyor i Mars Reconnaissance Orbiter (NASA) han fet un mapa geològic del cràter. El pic central està composat d’argila i sulfats disposat en capes sedimentàries. A més a més s’han observat diversos canals de desaigüe. De fet, el robot de la NASA aterrarà just al davant d’una d’aquest zones aluvials.

La missió MSL consisteix en un robot explorador de la mida d’un cotxe, d’uns 1000 kg de pes, amb la capacitat de moure’s fins a 90 m/h i amb un temps de vida mínim esperat de 686 dies (un any marcià). Com sap fer molt bé la NASA, aquesta ha tractat d’implicar la societat nord-americana en la missió. Per exemple el nom popular del robot explorador es va elegir a través d’un concurs realitzat en totes les escoles d’EEUU. La xiqueta guanyadora, Clara Ma, de 12 anys, va elegir Curiosity, per al nom del robot de la missió MSL. La raó l’exposà molt clarament:

La curiositat és una força poderosa. Sense ella no seriem el que som avui dia. La curiositat és la passió que ens condueix a través de la nostra vida quotidiana. És aquesta necessitat de fer preguntes la que ens ha convertit en exploradors i científics.

L’explorador Curiosity disposa de 10 instruments científics, pot moure’s, agafar mostres i comunicar-se amb la Terra. Els instruments faran un complet estudi físic, químic i geològic de les zones per on rode. La seua relació completa, amb la missió de cadascun d’ells és:

1) APXS (Alpha Particle X Ray Spectrometer). La seua missió serà determinar la composició del sol i de les roques.

2) ChemCam (Chemistry Camera). Espectròmetre per a anàlisi de roques. Disposa d’un làser capaç d’analitzar la composició d’una roca fins a 7 metres de distància.

3) CheMin (Chemistry and Mineralogy) estudiarà l’estructura mineral amb raigs X.

4) DAN (Dynamic of Albedo Neutrons) és un detector de neutrons, útil per a determinar la presència d’aigua en el subsòl.

5) MAHLI (MArs HandLens Imager) és una mena de microscopi per veure l’estructura microscòpica de roques i gels.

6) MARDI (MARs Descent Imager), càmera d’alta resolució que farà imatges durant el descens de la nau. Saber on caus és important.

7) MastCam (Mast Camera), conjunt de càmeres que gravarà vídeo d’alta definició, farà imatges multiespectre i estereoscòpiques.

8) RAD (Radiation Assessment Detector). És el detector de radiació. Ja en ús durant el viatge a Mart per registrar l’ambient de radiació a l’espai i a la superfície marciana. Molt útil per a la futura exploració humana del planeta.

9) SAM (Sample Analysis at Mars) Farà anàlisi química i orgànica elementals. Pot detectar components biològics.

10) REMS (Rover Environmental Monitoring Station) s’encarregarà de l’avaluació mediambiental de la zona d’aterratge. És, podríem dir de manera senzilla, una estació metereològica sofisticada.

L’estació REMS ha estat desenvolupada per uns quaranta investigadors liderats i coordinats pel Centre d’Astrobiologia (CAB-INTA, CSIC) a Torrejón de Ardoz. Ha participat també l’empresa Crisa, la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), la Universitat d’Alcalà d’Henares, així com l’Institut Metereològic Finlandés (FMI).

La colaboració catalana de la Universitat Politècnica de Catalunya ha consistit en desenvolupar el sensor de vent (Wind Sensor, WS). Aquest mesura la direcció i velocitat del vent en tres dimensions, sense parts mòbils, de manera electrònica.

L’estació REMS incorpora un sensor de vent equipat amb un xip de silici dissenyat i fabricat en el laboratori de la sala blanca del Grup de Recerca en Micro i Nanotecnologies, vinculat al Departament d’Enginyeria Electrònica de la UPC.  A la superfície del xip hi ha gravats en dimensions micromètriques els noms dels cinc investigadors del grup que l’han desenvolupat: Lluís Castañer, Vicente Jiménez, Manuel Domínguez, Lukasz Kowalski i Jordi Ricart.

El planeta Mart ja ocupa el camp de visió de la missió MSL. Després de 8 anys de treball dur, ara cal la part més delicada, l’aterratge. El robot Curiosity és massa pesat i delicat per fer-lo caure amb paracaigudes i airbags unflables, com es va fer amb els anteriors robots Spirit i Opportunity. Per a aquesta missió s’ha dissenyat un novedós i sofisticat sistema, que inclou escut tèrmic, paracaigudes per als primers minuts i, posteriorment, retro-coets per aminorar la velocitat. Per als últims metres d’altura i segons, un sistema de cables farà baixar el robot suaument sobre la superfície marciana. Esperem que tot funcione. Tot aquest procés durarà un set minuts, que els enginyosos comunicadors de la NASA han batejat com els 7 minuts de terror.

Podeu obtenir més informació sobre la missió MSL al bloc de l’amic Joan Ayrat, Camí de Mart.

Podeu veure-ho en directe a partir de les 7:00 del dilluns 6 a la NASA TV per internet. Jo ho voré des de les instal·lacions del Centro de Astrobiología a Torrejón de Ardoz per seguir-ho amb els components de l’equip que ha fet el REMS que no hagen anat a Califòrnia. Després per esmorzar xocolata amb xurros. Detalls en la nota de premsa.

Imatge: Esquema del Mars Science Laboratory. JPL/NASA.

El cel d’agost de 2012

Una calor infame, els nostres boscos cremats de nord a sud (ara Canals, la Costera), l’economia que ens ofega. Però encara tenim el cel per gaudir, lluny, és clar, de la plaga de la contaminació lumínica que malbarata els nostres recursos i ens furta el firmament.

Si aixequem, però el cap cap amunt, ben tranquils, un hora després de la posta del Sol, podrem gaudir del Triangle d’estiu, amb Deneb, del Cigne, Aitaïr, de l’Àguila i Vega, de la Lira, ja pràcticament en el zenit, dalt del nostre cap.

I, cap al sud, la constel·lació gegant de l’Escorpí, guaita per damunt de l’horitzó, amb el seu ull roig encés, Antares, l’estel gegant roig tan gran com l’òrbita de Mart. I al final de la seua cua podem admirar, fins i tot a ull nu, el cúmul estelar M7, també anomenat cúmul de Ptolomeu ja que aquest astrònom grec el descobrí l’any 130 aC.

Aquest mes d’agost no us decebrà astronòmicament parlant ja està ple d’esdeveniments importants que caldrà seguir de prop i dels quals aniré explicant en aquest bloc.

El cap de setmana del 12 d’agost serà els dies del màxim de la famosa pluja d’estels de les Persèides associada al cometa Swift-Tuttle. El moment  culminant de la pluja esdevindrà en les hores diurnes del 12, així que els millors moments per observar-la seran la nit del 11 al 12 i la del 12 al 13. La Lluna estarà en quart minvant i per tant molestarà només a les últimes hores de la matinada. S’esperen, en llocs foscos, uns 100 meteors per hora, així que animeu-vos.

Per si esteu prop de Gandia, podeu observar les Persèides al final de la platja, seguint la plataforma de fusta que hi ha allí, junt amb els companys de l’Agrupació Astronòmica de la Safor el divendres 10, a partir de les 22:00 h. Jo estaré en un lloc més fosc, a Sot de Xera, els Serrans, fent una conferència sobre la contaminació lumínica, dins d’una campanya de concenciació ciudadana que no s’atura a l’estiu. I a partir de les 22:00 h, també, pujarem al mirador del Morrón, per observar la conjunció planetària i les Persèides.

I és que els planetes visibles només fer-se fosc, Mart i Saturn, situats cap al sud-oest, estan convergint per formar amb l’estel principal de Virgo, Spica, una bonica línia recta de tres astres brillants. Aquesta conjunció tan singular, dos planetes i una estrella brillant, ja l’havia avisada jo feia mesos.

Serà al voltant de la Mare de Déu d’agost, però sobretot el 14, quan aquests tres astres s’alinearan com saludant el Misteri d’Elx i tantes altres festes valencianes, catalanes i de ses illes. Una línea perfecta al cel. No us ho perdeu. A veure si li féu fotos.

A la matinada, poc abans de l’eixida del sol també hi haurà un espectacle celeste per gaudir durant aquests dies. Mirant cap a l’est, alineats, i per sobre de les constel·lacions hivernals de Taure i Orió, els planetes Júpiter, Venus i Mercuri, seran les joies de les darreres hores de la nit. I a partir del dia 11 fins el dia 16, a partir de les 6 de la matinada, la Lluna anirà jugant amb els planetes. Primer, l’11 i el 12 el nostre satèl·lit es situarà al costat del planeta gegant, el 13 i 14 acaronarà la bella Venus i finalment el 15 i 16 la Lluna, prop de l’horitzó ens assenyalarà Mercuri.

Aquest mes d’agost la Lluna serà plena el 2 d’agost, el 9 d’agost serà quart minvant mentre que el 17 serà nova i el 24 quart creixent, per acabar el mes amb una altra lluna plena el dia 31 d’agost. La tradició nord-americana assigna el nom de blue moon (lluna blava o trista) a la segona lluna plena d’un mes. Recordeu aquella cançó Blue Moon? Ara resulta que té relacions astronòmiques.

I finalment el matí del 6 d’agost, a les 7:31 hora local, el MSL, Mars Science Laboratory,  tan gran com un cotxe, més conegut com a robot Curiosity, arribarà al planeta Mart. Joan Ayats, des del seu bloc Camí de Mart ha estat seguint aquests mesos la missió dia a dia com si d’un viatge èpic es tractés. En el pròxim apunt us explicaré les característiques d’aquest nou intent d’exploració marciana de la NASA i com les seues descobertes poden mostrant-nos un nou planeta Mart.

Imatge: El robot Curiosity de la NASA examina una roca marciana amb un conjunt d’instruments situats al final del seu braç robòtic que arriba fins a 2 metres. NASA/JPL-Caltech.