Un dels nostres se’n va

Josep Escrivà

Mossen Josep Escrivà, rector de Sant Pere a Tavernes de la Valldigna, se’n va. Després d’una dura operació l’estiu de l’any passat i amb tres llocs on fer missa, sembla ser que en anar a l’arquebisbat a demanar un capellà de suport li van dir que millor que es jubilara. I que enviaran un nou rector a Sant Pere.

Josep no és un rector com els altres. És, com li han dit pel poble, un dels nostres. És respectat per tothom, per creients i no creients; ha visitat els malats de Tavernes als quals coneix pels seus noms, ha estat sempre a l’abast dels fidels. Però també ha fet molt des del punt de vista patrimonial per dignificar el temple de Sant Pere que és de finals del segle XVII. Per a aconseguir-ho, amb l’ajuda econòmica dels habitants del poble, ha fet rehabilitar l’església que ja queia a trossos i acabar el campanar inconclòs des del segle XIX, ha fet restaurar les pintures de la cúpula i ha creat un  museu parroquial.

Però l’obra més important de Josep ha estat introduir el valencià a la litúrgia, als sermons, als sacraments i a la catequesi. Els fidels de tota la vida que havien aprés a resar en castellà ja seguien sense problemes les oracions en valencià. És cert que va tindre uns pocs problemes en vindre a Tavernes ja fa 17 anys amb fidels que no volien canviar res i que van preferir anar-se’n a l’altra parròquia, però van ser pocs.

Josep ha estat sensible amb la immigració a Tavernes, ha creat cursos en la casa parroquial per ajudar-los a millorar en el possible les seues condicions de vida.

La meua relació amb Josep va començar fa uns deu anys, una vegada s’havia restaurat el campanar i amb ell el gran rellotge de Sol que el decora en la seua façana sud. Rafael López Machí, Joan Olivares i jo mateix vam posar i orientar correctament el nou gnòmom per tal que marcara l’hora com havia fet sempre fins que el vell gnòmon s’oxidara i doblegara sota les busques impersonals d’un rellotge mecànic i el solar acabà per abandonar-se.

Josep ens encomanà també un nou rellotge en la cara oest de la torre del campanar i allí, amb un equip de restauradors, vaig estar unes setmanes pujant al bastiment per mesurar orientacions, dibuixar el quadrant i finalment col·locar el gnòmon del nou rellotge de ponent.

Josep és un enamorat de l’art i de la història i en sap molt. Les seues col·laboracions en les revistes culturals de la Valldigna són constants i sempre són articles ben escrits i amb substància.

Josep ens deixa. Tots sabem que se’n va sense ganes. Ara viurà al seu poble, Bellreguard, i ha afirmat que vindrà sovint.

I el rector que vindrà a substituir-lo? Només sabem que es diu Don José, és del Port de Sagunt i que el pròxim dia 10 d’octubre 70 capellans, l’arquebisbe i una cort de 300 convidats ompliran l’església de Sant Pere. Voldria equivocar-me, però em sembla que el tarannà del nouvingut serà d’una altra corda.

I des d’ací podeu llegir el que s’ha escrit a La Cotorra de la Vall, diari electrònic de la Valldigna, de la missa del passat dissabte on el poble s’acomiadà de Josep.

Missa de comiat de Josep Escrivà

I adjunte l’entrevista que se li va fer a Josep l’agost passat. Llegiu-la.

Sempre em consideraré de Tavernes, Levante La Safor, 22 d’agost 2010.

Prop del gegant

Júpiter

El planeta gegant brilla al cel durant tota la nit. El podeu veure ja en fer-se fosc. Vicent Martínez, director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, va publicar el dimecres passat un article al diari Levante EMV animant a veure el planeta gasós. Us deixe amb ell.


Júpiter és el gegant del Sistema Solar. No és un planeta rocós com la Terra o Mart, es tracta d’una enorme bola de gas formada principalment per hidrogen i heli, amb traces d’altres gasos com metà, amoníac, età i vapor d’aigua. La seua massa supera a la de tots els altres planetes junts, però serien necessaris 1.000 planetes com Júpiter per a, sumant
les seues masses, arribar a la del Sol. Com Júpiter i la Terra segueixen òrbites el·líptiques al voltant del Sol a diferents ritmes, la distància que ens separa del planeta gegant varia constantment. Júpiter acaba de passar pel punt de la seua òrbita més proper a la Terra. Quan això ocorre, els astrònoms diem que Júpiter està en oposició: es troba en direcció oposada al Sol i, per tant, Júpiter surt per l’horitzó est quan el Sol es posa per l’oest i arriba a la seua màxima altura sobre l’horitzó a mitjanit. Mentre que la Terra fa una volta al Sol cada any, Júpiter necessita gairebé dotze anys per a completar una revolució. Això fa que, aproximadament cada 13 mesos, la Terra «avance» Júpiter en les seues carreres al voltant de l’astre rei. Les trobades pròximes entre la Terra i Júpiter es produeixen durant aquests «avançaments», però com les òrbites d’ambdós són el·líptiques i no circulars, la distància entre els dos planetes no és la mateixa en totes les trobades.

De fet, durant la recent oposició, Júpiter ha estat aproximadament 75 milions de quilòmetres més prop de la Terra que en altres trobades passades i per això ha brillat més. No tornarà a estar tan prop fins l’any 2022. A més, és fàcil trobar a Júpiter aquesta nit: estarà molt prop (a menys de 10º) d’una Lluna gairebé plena.

Cerca del gigante, Levante EMV, 23 de setembre 2010.

Foto: Aquesta imatge és de la U.S. Geological Survey. Està basada en una imatge de 1979 de la sonda Voyager 1. Wikimedia Commons.

Comença la tardor. Quant durarà?

Torratxa

Deixem l’estiu aquest 2010. Aquesta matinada a les 5:09 h, hora del nostre país, el Sol torna a creuar l’equador celeste cap al sud, en el seu camí celeste al llarg de l’eclíptica. És el començament de la tardor, o primavera d’hivern, per a l’hemisferi nord i el començament de la primavera per a l’hemisferi sud.Venen ara uns tres mesos de pluja i vent, de dies nuvolosos amb alguns clars i rasos. Es farà de nit cada vegada més aviat i l’últim diumenge d’octubre, dia de reinvindicació nacional, ens retallaran encara una hora del dia per fer-ho més evident.

Però quant dura la tardor? Totes les estacions duren el mateix? Per contestar aquestes preguntes sembla evident que si hi ha quatre estacions, la primera impressió és que cadascuna d’elles durarà la quarta part de l’any. Si un any tròpic dura 365,2422 dies es tindrà que 365,2422 dies / 4 = 91,31055 dies, és a dir una estació hauria de durar 91 dies i un poc més de 8 hores.

Però esbrineu quan dura la tardor sobre el calendari. Conteu els dies que hi ha entre  el 23 de setembre i el 21 de desembre. No arriben a 90 dies, comptant sencers el 23 de setembre ja que l’equinocci de tardor comença a les 5:09 h i el 21 de desembre ja que el solstici d’hivern comença a les 00:38 h del dia següent. Sorprenent! Veritat?

I si conteu quan duren les altres estacions sobre el calendari veureu també coses ben curioses…

Segueix...

De la viquipèdia he tret les dades exactes. Des de l’equinocci de primavera al març fins al solstici d’estiu al juny hi ha 92,75 dies. Des d’aquest dia fins a l’equinocci de tardor del setembre passen 93,65 dies mentre que hi ha 89,85 dies fins al solstici d’hivern al desembre. Finalment des d’aquest dia hi ha només 88,99 dies fins a l’equinocci de primavera al març.

Quines coses! A l’hemisferi nord l’estiu és més llarg que l’hivern per més de 4 dies i mig! Quina sort!

La vostra ment s’ha posat en moviment i les neurones se us calfen. D’on ve la discrepància?

La variació de la llargària de les estacions astronòmiques és causada per la forma de l’òrbita terrestre al voltant del Sol. Si l’òrbita del Sol fora exactament circular la durada de cada estació seria exactament la mateixa. Però resulta que l’òrbita de la Terra és el·líptica i, segons va explicar brillantment Johannnes Kepler el 1609, el mateix any en que Galileo Galilei mirava per primera vegada pel telescopi, la velocitat del nostre planeta al llarg de la seua òrbita no és constant.

El Sol es troba situat a uns dels focus de l’el·lipse i quan la Terra s’aproxima al punt més pròxim a la nostra estrella, punt anomenat periheli, l’atracció gravitatòria que sent és més intensa i augmenta la seua velocitat orbital. Pel contrari, en el punt més allunyat del Sol, o afeli, la Terra sent una atracció menor i la seua velocitat orbital és menor. Però tot es compleix amb una coordinació perfecta de manera que per a un temps donat, per exemple un mes, l’àrea escombrada pel vector que va des del Sol a la Terra en aquests dos zones de l’òrbita és exactament la mateixa. Aquesta llei és coneguda com a segona llei de Kepler o llei de les àrees. I és juntament a principis de l’estiu a l’hemisferi nord, generalment el dia 4 de juliol, quan la Terra es troba en l’afeli, el punt més allunyat del Sol i, per tant, amb la velocitat més lenta. És per això que l’estació estival és més llarga. En el cas contrari, al voltant del 3 de gener, la Terra es troba en el periheli, el punt més pròxim al Sol, i, amb la velocitat orbital més gran. Aquesta és la raó que l’hivern tinga el nombre més curt de dies.

La formulació correcta de la llei de les àrees, per a qualsevol planeta que gire al voltant del Sol, és:

2a Llei (1609): El radivector que uneix el planeta amb el Sol, escombra àrees iguals en temps iguals. Per tant, el planeta es desplaça més ràpidament quan està en el periheli que quan està en l’afeli (veure figura). Aquesta llei és conseqüència de la llei de conservació del moment angular, la qual és conseqüència de les lleis de Newton.

Kepler, que durant anys havia buscat l’harmonia dels cels a la manera dels pitagòrics, la va trobar finalment amb les seues tres lleis que anys més tard Isaac Newton va desenvolupar per arribar a formular la teoria de la Gravitació Universal.

Haviem començat per la tardor i hem arribat, sense voler, amb els gegants Kepler i Newton. Bons cels i bona tardor.

Imatge de l’Almanach de La Esquella de la Torratxa – Any XX (01/01/1908). Digitalitzat pel Ministeri de Cultura.

Més retalls en ciència?

Forges

Torne d’una setmana intensa en Madrid en la IX Reunió de la Sociedad Española  de Astronomía on hem parlat molt dels últims avanços en tècniques d’anàlisi,  nous telescopis, observacions i també divulgació. Els espectaculars resultats de les missions Heschel i Planck, els nous descobriments als planetes, les tècniques de caracterització de les atmosferes dels planetes extrasolars, la búsqueda de noves  Terres, etc. han omplit les sessions de les jornades científiques. D’aquestes ja en parlaré en pròxims apunts. Però ja des de la sessió inaugural es parlà també de política científica.  En aquesta el rector de la Universidad Complutense de Madrid, Carlos Berzosa, féu una intensa defensa del finançament de la ciència espanyola en temps de crisi, tal com estan fent a Alemanya, que ha rebaixat totes les partides llevat d’Educació i Recerca. I ben  preocupats ens hem quedat tots per les últimes notícies gens alegres del Ministeri de Ciència i Innovació, dirigit per Cristina Garmendia, que pretén retallar un 15% més el pressupost dedicat a la ciència a l’estat.

Un article al diari El Pais descrivia l’ambient que es respirava a la reunió.

Los astrónomos, alarmados por la caída de la financiación de la ciencia

Les retallades de pressupost han influït negativament no solament en el finançament dels projectes d’investigació, sinó també en el subtil i feble teixit humà del sistema científic“, ha comentat Emilio Alfaro, president de la Societat Espanyola d’Astronomia (SEA). “Estem preocupats: l’astronomia espanyola, que ha assolit, en 30 anys, estar en l’elit mundial, es recolza en gran mesura en el treball dels investigadors joves, els postdoctorals, que estan en diversos graus de contractació, però tots precaris. Els contractats del programa Ramón i Cajal no té assegurada la seua perspectiva de futur“.

Segueix…

L’alarma d’Alfaro reflecteix el debat i conclusions de l’assemblea bianual de la SEA que s’ha reunit aquesta setmana a Madrid. En l’assemblea s’ha aprovat una carta que s’enviarà al Ministeri de Ciència i Innovació mostrant la preocupació dels astrònoms espanyols “per les retallades econòmiques que està sofrint la I+D a Espanya en els últims exercicis“.

La denúncia de la difícil situació, ha declarat Alfaro a EL PAÍS, “la fem des de la perspectiva crítica de la política econòmica actual. Ens havien dit que anàvem a canviar el model econòmic per a avançar cap a un model sostenible basat en la I+D capaç de crear més riquesa i, precisament en un moment de crisi que, a més, ens afecta més que a altres països precisament per l’absència d’aquesta I+D com motor, vam canviar de política i tornem al sistema que no ha donat solucions a aquesta crisi“. Alfaro destaca que un país com Suècia, “que està registrant el major increment del PIB és precisament el qual més inverteix en I+D a Europa“.

La SEA compta amb 630 socis espanyols (aproximadament un 80% del total d’astrònoms professionals espanyols) i en les sessions i debats de reunió d’aquest any, celebrada en la seu del Consell Superior d’Investigacions Científiques, s’ha constatat que cada vegada vénen més estudiants estrangers a realitzar la tesi doctoral en institucions espanyoles. També és notable, insisteix Alfaro, el fet que són així mateix estrangers gran part dels contractats en el Ramon y Cajal (un programa d’excel·lència en el qual els candidats passen per una dura avaluació). “Espanya, des del punt de vista de l’astronomia, s’ha convertit en un pol d’atracció, de prestigi i confiança, i això, que ha costat molt esforç durant 30 anys, és el que es pot trencar si no mantenim el nivell arribat“. Les retallades pressupostàries es noten no només en les perspectives laborals dels joves científics, sinó que també s’ha reduït el finançament per als projectes d’astronomia del Pla Nacional d’I+D. Així mateix s’han vist molt seriosament afectats ja els pressupostos dels instituts d’investigació i la investigació en les universitats.

Encara que la SEA entén la situació de crisi econòmica que està travessant el país, no comparteix la política de retallades en I+D (tant els efectuats en l’últim exercici com els quals es proposen per al següent pressupost)“, diu un comunicat de la institució. Les retallades “poden significar, no només l’estancament o destrucció del teixit científic actual, sinó també l’ancoratge en un model econòmic que s’ha comprovat totalment obsolet i incapaç d’afrontar aquest tipus de crisi“.

En la IX reunió científica de la SEA han participat 315 persones, s’han impartit 185 conferències temàtiques i s’han discutit els resultats recents de la investigació astronòmica i els reptes futurs.

Buscant caragols un dia de pluja

Baladre

Era final d’agost. A la vesprada, uns núvols amenaçadors havien deixat caure una pluja intensa que havia, com sempre, omplit els carrers i superat els embornals, ja que no podien engolir tota l’aigua que queia. Però després el cel s’aclarí i vaig decidir fer una volta en bicicleta pels camps d’arròs en el camí cap a Favara.Les famílies eixien totes juntes, pare, mare, xiquets i iaos, a buscar en els marges dels camins els caragols, moros o cristians, que aparegueren per allí atrets per les fulles humides després de tants dies de sequera.

En tornar pel Brosquil, evitant els abundants tolls d’aigua del camí, i envoltat d’exuberants mates de balandre, a banda i banda, vaig veure i escoltar una família de parla castellana, segurament de Madrid, que recollia els caragols que passejaven sobre les fulles d’aquesta apocinàcia.

El baladre (Nerium oleander L.) és una planta típicament mediterrània que creix de manera natural a la vora de camins i en barrancs i s’ha adoptat també per posar a les mitjanes de les autopistes. Fa unes flors molt boniques de color rosa o blanques. Com saben tots els valencians, tota la planta és tòxica, especialment les fulles. Em conten que fa anys els llauradors valencians bullien grans de dacsa (blat de moro)  amb fulles de baladre que deixaven als camps o al corral per acabar amb les rates.

Diu la viquipèdia catalana que al llibre original de Dioscòrides, es fa menció a la seua alta toxicitat de la següent manera: “…les cabres i les ovelles primes, embevent tan sols l’aigua de la infussió, moren…” De la mateixa manera, el pensador Libanius (314-400 d.C) feia menció a la mort d’una persona per haver inhalat durant tota una nit, l’aroma tòxic d’un baladre posat a un cossiol del dormitori.

Sembla que la ingestió d’unes quantes fulles pot ser mortal per al ser humà i per suposat el contacte amb la planta no és recomanable.

Tot això anava pensant mentre m’allunyava de la família castellana. Com semblava que no coneixien les plantes locals i les seues característiques vaig girar cua i em vaig atrevir a interrompre la seua alegre recerca de caragols amagats entre les fulles de baladre.

Els vaig contar les característiques de la mata que estaven palpant. I el pare, tot indignat, va i em diu:

– Y cómo es posible que dejen esta planta junto al camino. Por aquí pasan niños y la pueden tocar!

Ja vaig veure llavors que no eren gent de camp i els vaig recordar que a la natura hi ha plantes innòcues i d’altres tòxiques per als humans.

– Ah! Usted es biólogo.

– No, jo sóc d’ací i conec les plantes un poc.

Els vaig advertir que es rentaren les mans els més aviat possible i respecte als caragols recollits no els vaig saber dir si serien bons o fora millor tornar-los a la mata.

I allà me’ls vaig deixar parlant i malparlant de les autoritats que deixaven allò a la vora dels camins.

Mes informació:

1.- Botanical on line. Baladre.
2.- Botanical on line. Toxicitat.

 

Els focs des de l’espai

Modis NASA

L’instrument MODIS (Espectroradiòmetre d’imatges de resolució moderada) es troba a bord del satèl·lit Terra llençat el 1999 i també es troba instal·lat al satèl·lit Aqua, llançat l’any 2002 per la NASA. La configuració de les òrbites dels dos satèl·lits fa que s’obtinguen imatges de qualsevol punt del nostre planeta cada 1 o 2 dies. Modis obté imatges en 36 bandes espectrals i amb resolucions de fins a 250 metres. Cada banda espectral està especialitzada en alguna característica atmosfèrica: núvols, ozó, vapor d’aigua, etc.Aquest instrument és una eina essencial per estudiar els efectes del canvi climàtic sobre el medi ambient però també, per la ràpida presa d’imatges, per observar sobtats canvis en la superfície terrestre o en el medi marí. Les inundacions al Paquistà, els efectes del terratrèmol d’Haití, el vessament de petroli al Golf de Mèxic o qualsevol desgràcia natural o artificial que altere el territori és ràpidament posat a l’abast del món. Una eina que ens fa més lliures per vigilar el nostre planeta.

En el cas dels desgraciats incendis de la Valldigna, Barxeta (la Costera) i la Vall d’Albaida he pogut seguir els focs des dels satèl·lits. Us pose la foto d’avui. Amb una resolució de 250 metres, sembla que el foc més important al matí era el de Barxeta. La Vall d’Albaida ja no sembla que tire fum. Mireu com el rastre de fum s’endinsa dins de la Mediterrània.

Si punxeu sobre la foto, la visualitzeu o descarregueu, se us farà més gran i podreu veure-ho millor.

La foto és un detall d’aquesta foto del satèl·lit Terra d’avui. Les característiques són:
2010/251; 08/09/10; 11:30 UTC; Grandària del píxel: 250 m.

La foto adjunta és la imatge d’aquest apunt però més gran, per si voleu apreciar els detalls.

 

Incendis a la Valldigna i a la Vall d’Albaida

Modis Nasa 01

El foc crema els bells paratges boscosos de la Vall d’Albaida, de Bocairent, Alfafara (Comtat) i Ontinyent però per segona vegada aquest estiu també crema la muntanya del Toro de Simat a la Valldigna mentre el ponent encara bufa amb ràfegues fortes. La casa s’omple d’olor de cremat i el cel és ple de fum. La muntanya de les Creus i l’Ombria són ombres fantasmals rere les restes cendroses d’antics arbres.

Amb el cor encongit pels paisatges perduts, pugem al terrat i veiem la línea torçuda de llum sobre la muntanya de Simat. Més enllà cap a Barxeta es veu la lluentor dels focs declarats avui a la vesprada.

Aquest matí el satèl·lit de reconeixement Terra de la NASA ha passat sobre el País Valencià i el seu detector MODIS ha capturat els fums dels incendis.

Fotos: Detall. Satèl·lit Modis de la Nasa, 7 de setembre 2010.
Foto completa: Europa Occidental, 7 de setembre 2010.
Terra
2010/250
07/09/10
10:45 UTC
Grandària del píxel: 250m

El cel de setembre de 2010

Lacaille

Agost acaba i també, sembla, la gran calorada. Les observacions populars deixen pas a les observacions a casa, a la muntanya o, per qüestions de faena, al Campus de Burjassot. Al cel encara podem veure les grans constel·lacions estiuenques com el Cigne, l’Àguila o la Lira. I al cap al sud, les constel·lacions de Sagitari i Capricorn són ben visibles.En aquestes dates i des de les nostres latituds poden veure dues petites constel·lacions del cel de l’hemisferi austral a ran de l’horitzó sud. Les petites constel·lacions de Telescopi i Microscopi  estan situades als peus del Sagitari i de Capricorn i varen rebre aquest nom de l’astrònom francés Nicolas-Louis de Lacaille. Durant la seua estada a l’observatori del Cap de Bona Esperança a l’Àfrica del sud a mitjans del segle XVIII va donar nom a 14 grups estel·lars entre ells, aquests dos. El seu racionalisme el porta a fer un homenatge a uns instruments científics que havien revolucionat la ciència, per observar objectes llunyans i ben grans i per introduir-se en les meravelles de la cèl·lula. Aquestes eines van resultar tan útils que van permetre la creació de l’astronomia moderna i de la microbiologia.

Ara bé, aquestes petites constel·lacions no són fàcils de veure des del nostre país. No tenen estrelles massa brillants  i a més a més necessitaríem un horitzó sud ben lliure de boires i d’obstacles naturals com muntanyes o arbres. L’estel més brillant de Telescopi és α Tel de només magnitud aparent 3.49

Sembla que setembre no serà un bon mes per veure planetes a unes hores fàcils. Només Júpiter serà factible veure’l bé ja des de la primera part de la nit.

Segueix…

Els planetes Venus, Saturn i Mart es troben molt prop de l’horitzó oest i només es podran veure uns minuts després de la posta del Sol. Caldrà esperar millors temps per a observar-los.

Júpiter ix per l’horitzó est poc després de la posta del Sol a principis de mes però ja es trobarà alt a finals de mes en fes-se de nit. Serà el planeta més interessant del mes.  Cal aprofitar-ho per a veure’l amb els prismàtics o amb el telescopi.

Mercuri es veu a l’eixida del Sol a partir del dia 10 fins a finals de mes per l’horitzó est. El dia 19 es trobarà a la seua màxima separació del Sol i serà més fàcil veure’l. És el que s’anomena, tècnicament, la seua màxima elongació oriental.

També cal esmentar les efemèrides interessants del mes.

El dia 11 de setembre la Lluna, amb un fi quart creixent, se situarà només a 3 graus del planeta Venus. Això ve a ser com l’angle que abasten dos dits estesos al cel.

El dia 22 i 23 la Lluna es situarà ben a prop del planeta Júpiter. Bon moment per fer-los una fotografia junts.

Actualment el planeta Urà, descobert per William Herschel el 1781 des del jardí de casa seua a Bath, es troba en la mateixa direcció que Júpiter. El dia  18 de setembre els dos planetes es trobaran a només 0.8 graus un de l’altre, una distància sobre la volta celeste que equival a menys de dos diàmetres lunars i és menor que el tros de cel que cobreix el dit petit o menovell amb el braç estés. Un telescopi mitjà amb pocs augments pot tindre els dos planetes en el mateix camp de l’ocular. Serà ben curiós veure com el planeta Urà presenta un petit disc en les proximitats del gran disc del planeta gegant.

La Lluna va ser quart minvant el passat 1 de setembre, presentarà la fase de nova el 8 mentre que el 15 de setembre serà quart creixent. Finalment el 23 de setembre serà lluna plena.

El cometa Hartley 2 s’aproxima al centre del sistema solar. Amb un nucli d’1 km de diàmetre passarà ben prop de la Terra el 20 d’octubre. De moment aquest mes de setembre començarà a ser visible. Ja en parlarem més endavant.

Foto: William Herschel, National Portrait Gallery, London: NPG 98 Wikimedia Commons.