Dic això pel que em va passar l’altre dia, que no té més importància de la que cadascú li vulgui donar. La interlocutora a qui m’acabaven de presentar és complexa identitàriament: de família canària, nascuda accidentalment a Barcelona (on hi té uns parents), actualment viu a Madrid. Al saber que jo era català, li va faltar temps per introduir “el tema”. Més o menys el diàleg va anar així:
– (ella) ¿Y tú crees que Catalunya será independiente?
– (jo) Bueno, yo creo que sí, ya veremos…
– (ella) Yo estoy en contra porque, claro, soy española y como que nací en Barcelona, dejaría de ser española, y eso sí que no
– (jo) No tiene nada que ver, tu eres y seguirás siendo lo que te dé la gana, son dos cosas distintas…
Heus aquí el gran drama d’alguns. Una persona que ni viu a casa nostra, ni votarà a la consulta ni li afectarà la nostra independència està sincerament preocupada per tot el procés, com a conclusió d’un peculiar silogisme.
Durant molts anys es va intentar allò de la pedagogia a l’Estat des de Catalunya. Em pregunto si no és ara quan més falta fa. Sí, però, de quina manera?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sobre la pedagogia, em sembla que en Joan Herrera té ganes de fer quelcom. Suposo que amb el recolzament de IU. Segur que caldria molt més. I tot i així…
Salut!