Les aigües turbulentes

Si hagués posat “Pisuerga i Valladolid” s’hagués entès millor el sentit de la meva reflexió, però la ciutat castellana i el seu riu ens queden prou lluny, geogràficament i conceptual per al propòsit d’aquest apunt.

Resulta que a Twitter, com no, ha sorgit una iniciativa (#indyXmarti) animant el gruix independentista a participar al procés de primàries per alcaldable del PSC a Barcelona. Un dels cinc candidats (el sisè fou eliminat i es va despenjar amb comentaris homòfobs: que el bombin), en Jordi Martí, ha iniciat la campanya amb un “comença a decidir” a manera d’eslogan-programa-intenció. No es tracta ben bé d’una proclama independentista, com algú ha volgut creure, però sí que ha estat suficient perquè sigui designat, a ulls extra-PSC, com l’únic candidat clarament compromès amb el consens del “dret a decidir” (el dels 2/3 del Parlament, per entendre’ns).

La idea és, doncs, que tothom s’inscrigui al procés de primàries (cal pagar un euro i signar una declaració d’aire progressista) i voti per Martí. La baixa expectativa de vot pel que fa a la militància estríctament socialista, unida a una massiva participació fruit de la iniciativa pot proporcionar una àmplia victòria de Martí, i de retruc pot representar una sonora bufetada a l’aparell de Nicaragua.

No estic segur que m’entusiasmi la idea, i explico per què. Aprofitant que el Segre passa per Lleida (i d’aquí el títol de l’apunt), s’usa un legítim procés intern de primàries d’un partit per a unes finalitats que, en realitat, res hi tenen a veure. No és un fenomen nou. Les eleccions europees, menys per al que toca que és elegir uns representants al Parlament Europeu, s’usen per tot: per castigar al govern estatal o perquè personatges de dubtosa calanya assoleixin la immunitat (Ruiz-Mateos). Doncs amb les primàries obertes d’un partit igual. En una iniciativa que té un punt de desnaturalització, es vol aprofitar unes primàries per tergiversar el seu sentit.

Ara que havíem aconseguit, al·leluia, que un partit encara majoritari perdi la por a la democràcia més directa (només a Solidaritat havíem arribat més lluny), veurem com pot acabar essent elegit el més sobiranista i no el millor possible alcalde per Barcelona, que és del que es tracta estrictu sensu. La clau del problema, crec jo, és donar veu a tothom i posar al mateix nivell militants de tota la vida i estranys que diguin la seva per fer triomfar una opció que no té res a veure amb la vida municipal de Barcelona. 

Sóc un ferm defensor de la democràcia interna als partits, fins a les últimes conseqüències, però, sincerament, quan sento que els simpatitzants (ambigu quan no perillós estatus en la vida d’una formació) poden decidir amb aquesta llibertat, encara que hagin de pagar un euro, ja em poso en prevenció.

Si acaba guanyant Jordi Martí, cosa que m’estarà molt bé sigui dit de passada, pot passar que el PSC o altres partits mig convençuts amb la idea d’introduir processos de primàries, acabin fent marxa enrera i tornin al sistema tradicional. Ja sabeu, qui es mou no surt a la foto, i el que més faci servir la llengua o els genolls, o el que faci falta, més amunt se situarà a la llista corresponent.

[Imatge: www.directe.cat]