Les aigües turbulentes

Ja tenim els Jocs Olímpics de Pequín en marxa. La cerimònia d’inauguració ha estat prou vistosa i original. Comencen ara unes proves esportives oficialment alienes a la política però presidides per banderes i himnes. Preparem-nos per una nova torrentada de “no nacionalisme” espanyol. Com a mostra, la retransmissió televisiva de la inauguració d’avui: el moment en què desfilava la selecció estatal, segons els locutors, ha fet paralitzar el món per la seva càrrega d’emotivitat i transcendència. D’altra banda, la resta del programa ha estat una contínua especulació sobre les possibilitats d’Espanya: que si el medaller, que si guanyaran aquí o allà… Un hipotètic enfrontament en bàsquet entre Estats Units i Espanya seria la final soñada. Friso perquè arribi el moment. Sort que no són nacionalistes.

Els Jocs Olímpics transcorreran, com se sap, enmig de protestes a tot el món contra el règim polític xinès. Fa ràbia que la diplomàcia i els diners ho acabin tapant (o dissimulant) tot. Com a testimoni purament simbòlic, afegiré al títol dels meus apunts la llegenda “Tibet llibertat”. Podria haver escollit altres motius (els drets humans, la pena de mort, el nacionalisme uigur, les restriccions informatives…), però Tibet ens és més familiar.

I que guanyin els millors, siguin d’on siguin.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!