La gota negra: poesia amb sabor astronòmic

De tant en tant passen fets extraordinaris, com ara presentar un poemari amb regust astronòmic a la llibreria Fan Set, a l’edifici cultural Octubre de València.

El passat divendres 30 de novembre, la poeta Cèlia Sànchez-Mústich presentava el seu darrer llibre de poemes La gota negra (Pagès Editors) —amb Post scriptum de Joan Navarro— a la llibreria Fan Set, i la participació de Jordi Solà Coll, Maria Josep Escrivà i la meua pròpia.

Aquesta efemèride poeticoastronòmica va omplir l’espai de la llibreria de nombrós públic i d’una bona representació dels poetes valencians, com ara Francesc Mompó, Lluís Roda, Joan Navarro i Pere Bessó, entre d’altres.

L’acte començà amb la meua introducció astronòmica sobre el fenomen planetari de la gota negra que dona títol al poemari i apareix al primer poema

Pòrtic
En un moment de la festa
tots vam riure amb estrèpit
i entre llàgrimes.
El dibuix molecular d’una llàgrima
de rialla —diuen— no coincideix
amb el dibuix que llisca,
per una de tristesa. Però ningú
no pot veure-hi tan endins
i vaig passar de contraban el dol.
L’esperaré cent anys, la llàgrima
que em delati (fins al dos mil
cent disset no tornarà a produir-se
la gota negra de Venus
en el trànsit pel sol).

Seguiren les intervencions de la poeta Maria Josep Escrivà, que recordà un amic astrònom que viu a Aras i que resultà ser l’amic comú Joanma Bullón, agent forestal i astrònom, que li explicà fa anys els llaços entre la natura i el cel.

El poeta Jordi Solà Coll recità alguns dels poemes més representatius del poemari i explicà el mon poètic de Cèlia Sànchez-Mústich. Finalment l’autora explicà el procés de creació de l’obra, la casual però encertada elecció del títol.

Ací us deixe la meua intervenció. Realment va ser una mica improvisada a partir d’aquest text de base.

La gota negra

Presentació del poemari de Cèlia Sànchez-Mústich

30 de novembre de 2018

Venus és un planeta que ha despertat sempre una gran fascinació. Primerament és el planeta germà de la Terra. Un germà, això si, ben particular. Encara que des de l’atmosfera ploga àcid sulfúric i el diòxid de carboni (CO2) present ens l’ha conduït a un escalfament global desbocat, amb temperatures d’uns 400 ºC, (una meravella, vaja!), el planeta ha estat associat, a través de la mitologia, a la bellesa femenina: Venus, com a deessa romana, o Afrodita, l’equivalent grega.  No debades, seguint la tradició, els seus accidents geogràfics tenen nom de dona i, per cert, no n’hi ha cap del nostre país…

També és l’estel del vespre, el primer astre que apareix en pondre’s el Sol o, com a estel de l’alba, és el darrer objecte celeste a desaparèixer .

Venus, però, també té misteri i poesia astronòmica. El fet que la seua òrbita es trobe dins de l’òrbita terrestre ens permet als humans veure’l jugar amb el Sol a conillets a amagar: ara em veus, ara no em veus. En aproximar-se el planeta a l’astre rei, la lluïssor d’aquest ens l’amaga sovint i durant un temps li perdem el rastre, ja que passa per damunt o per sota del disc solar.

La gràcia d’aquesta geometria celeste és grandiosa quan l’alineament és perfecte, és a dir, qun el Sol, Venus i la Terra formen una línia recta. És aleshores quan la majestuosa deessa celeste Venus transita davant de Sol i ho fa d’una manera ben particular. Durant unes hores, una gota negra, com de tinta xinesa, taca la brillantor de la nostra estrella en passar per davant del Sol. Tanmateix la bellesa del fenomen és sublim en el moment en què el disc del planeta «toca» el disc solar. Però què hi ha de tan bonic i a la vegada tan misteriós en l’encontre dels llimbs dels dos astres?

El que passa és que realment no es toquen, sinó que podríem dir que Venus besa el Sol, ja que no contacta sinó que s’hi enganxa, com s’enganxa una gota de pluja a la vora d’una fulla. Aquesta gota negra venusiana ha portat de corcoll els astrònoms des de les primeres observacions del fenomen allà pel segle XVIII.

Venus apareix com una gota negra en la part inferior esquerra del disc solar en aquesta imatge del satèl·lit TRACE  (Transition Region and Coronal Explorer)  de la NASA. Trànsit 2004. NASA/TRACE/LMSAL

 

I és que si mesurem els moments exactes dels contactes (els besos) observats des de dos punts ben allunyats en la superfície terrestre (Europa i Austràlia, per exemple), serem capaços de conèixer, amb l’ajuda de la trigonometria, la grandària del Sistema Solar! Paraules majors, que no és poca cosa!

Fem-ho doncs! El problema, com la bona confitura, és que aquests besos i trànsits venusians són ben escassos. Només 2 alineacions per segle, separades per 8 anys (2004 i 2012) i després, una espera d’uns 100 anys (2117). Les aventures i desventures dels científics a la cacera de Venus són de les més interessants de la història de la ciència. De vegades, s’ha resolt amb èxit com l’epopeia del capità Cook observant el trànsit de Venus des de Tahití el 1761; de vegades en fracàs, com la persecució inútil de Venus per l’astrònom francés Le Gentil. La gota és bonica, però també esquiva. I a més és una punyeta per als astrònoms, que no poden mesurar ben bé el moment exacte del contacte….

La gota negra, en record del planeta Venus besant el Sol, és en el poemari de Cèlia la metàfora de la vida, la fugacitat, la petitesa front a la immensitat espacial i temporal de la natura i de l’Univers. També és un cant a la ciència, no només a l’astronomia sinó també a la biologia i la geologia (història de la Terra).

El poemari és ple de metàfores astronòmiques, unes comparacions ben sòlides i fonamentades, sorprenents, de vegades enigmàtiques.

————————————

Anexos:

Potser la primera pel·lícula científica va ser feta el 1874 al Japó per l’astrònom francés Jules César Janssen i és justament del fenomen de la gota negra del trànsit de Venus.

1874 Pierre Jules César Janssen – Passage de Venus

Imatges:

1.,2.,3.- Diversos moments de la presentació i tarja d’invitació.
4.- Trànsit de Venus. Aula d’Astronomia, Universitat de València, 2004. Enric Marco.
5.-  Trànsit de Venus. Fenomen de la gota negra. 2004. NASA/TRACE/LMSAL

 

Retorn al País Basc: l’Aste Nagusia

06AsteNagusiaNi fet aposta. Resulta que la setmana que voltem per Euskadi és la festa major de Bilbao, l’Aste Nagusia, on la música, el teatre, el folklore, la cultura popular i els castells de focs són els ingredients bàsics de la festa més coneguda i massiva de la capital de Biscaia. El programa d’enguany prometia molt.

01-AsteNagusiaMilers de persones als carrer en les més de 300 activitats gratuïtes per a tots els públics. Nosaltres hi anem un dia qualsevol, dimarts 23 d’agost amb una calorada de 30 graus. Al davant del teatre Arriaga, al Kiosk de l’Arenal actua la banda municipal de la ciutat amb solistes valencians inclosos. Els nostres músics omplin les bandes i orquestres de tot arreu…I al mateix temps, i al voltant dels melòmans, un concurs multitudinari de truita de creïlla fetes per joves i vells.

02-AsteNagusiaEl programa d’activitats no deixa cap espai buit i cal afanyar-se per anar a la trobada de bertsolaris a la plaça de Santiago, davant de la Catedral. Amb un calor sufocant en que tothom cerca la minúscula ombra d’un migdia d’agost, podem escoltar la cadència rítmica dels versos euskèrics de dues parelles de bertsolaris. Parlant més tard amb Uxue Alberdi,  una de les dones artistes/poetes que hi participa, ens conta que els versos són improvisats i consten de diverses combinacions mètriques i estròfiques al·lusives a l’actualitat, a la festa, etc… Per part nostra li contem la tradició valenciana dels versadors valencians, que sempre van en parella: l’u canta mentre l’altre li recita a l’orella.

Dinem al barri Vell, Zazpikaleak (en basc Set carrers, conegut en castellà com a Casco Viejo) mentre un fum de gent recorre el barri en busca de gelats, seient, menjar o festa, molts d’ells amb el mocador de la Setmana Gran al coll.

La festa pren un descans a la vesprada encara que les activitats per a joves continuen al voltant de les atraccions en l’Arenal. Molts carrers tallats del centre deixen passar el flux de persones que circulen amunt i avall.

A les 7, centenars de persones de tot origen i condició ballen en rogle al so de la música tradicional de Gaztedi a la plaça Barria o Nova de Bilbao, lloc que no cal perdre’s si es vol degustar els autèntics i insuperables pinxos de la ciutat.

03-AsteNagusiaJa més tard, mentre el Sol ja es pon, al davant del teatre Arriaga, la companyia Tresperté ens meravellà amb l’obra Oopart, en la que una peculiar tripulació nouvinguda aterra davant dels nostres ulls i ens presenta la gran oportunitat de fer viatges en el temps. Espectacular és la sincronització dels tres personatges en les accions cap avant i cap endarrere.

04-AsteNagusiaEn acabar l’espectacle, i sobre el pont, admirem el castell de focs de la pirotècnia Xaraiba d’Ourense al costat de milers de bilbaïns i turistes en general.

Ja són les 11 tocades però ens queda el plat fort de la nit, el concert de l’Orquestra Simfònica de Bilbao en Abandoibarra, al costat del Museu Guggenheim. Milers de persones assegudes a les cadires, als parc, de plantó escolten en silenci l’espectacle visual i sonor. Sort de la pantalla gegant que ens permet veure primers plans dels artistes. De la mà del pianista i presentador Iñaki Salvador i sobretot amb la veu de la soprano Ainhoa Arteta i la mezzosoprano Ainhoa Zubillaga, es repasen les melodies més conegudes del cinema. Ací un tast del concert gràcies a la televisió basca eitb.eus i fotos en primer pla de El Correo. Un plaer per als sentits per a acabar el dia.

05-AsteNagusia

Imatges:
1.- Ainhoa Arteta canta amb l’orquestra simfònica de Bilbao al costat del Guggenheim.
2.- La banda municipal de Bilbao toca a l’Arenal amb solistes valencians.
3.- Trobada de bertsolaris a la plaça de Santiago amb Uxue Alberdi.
4.- La companyia Tresperté ens meravellà amb l’Oopart.
5.- Focs d’articifi amb la pirotècnia Xaraiba d’Ourense.
6.- Public escoltant l’orquestra simfònica de Bilbao.
Fotos d’Enric Marco

La Festa Estellés a Tavernes, un èxit

Festa Estellés 2011

Divendres a la nit, Tavernes va fer renàixer la flama cultural tants anys somorta amb la Festa Estellés, dedicada a Vicent Andrés Estellés que va aconseguir reunir una ampla representació del teixit cultural i artístic de la nostra ciutat en homenatge al que és, ara per ara, el millor poeta valencià d’ençà Ausiàs March. Tota una demostració què tenim un poble viu, amb ganes de demostrar l’amor per la cultura i llengua pròpia. I recolzant l’acte, molts dels membres del govern municipal, amb l’alcalde Jordi Juan, al capdavant.

La vetlada poètico-musical tenia lloc a la plaça de Teodor Llorente, poeta clau en la Renaixença valenciana, que també va ser recordat  en complir-se ara el centenari de la seua mort amb la lectura del poema “Vora el barranc dels Algadins“, per Francesc Bononad, al igual que es van tindre paraules per al professor Manuel Sanchis Guarner, quan celebrem el centenari del seu naixement.  Uns panells il·lustraven i explicaven el sentit de l’acte i aspectes de la vida del poeta de Burjassot.

L’acte va començar amb un sopar d’entrepà que va donar pas després de les paraules de la regidora de festes, Pilar Altur, a una projecció de l’entrevista que per a TV3 l’escriptor Josep Maria Espinàs li feia al poeta en el Saló de Corts de la Generalitat pels finals dels anys 80  i a les actuacions i interpretacions musicals d’artistes tan coneguts com Josep Enric Grau,  Ximo Caffarena i Quim Sanç, Paco Muñoz i la Petita Orquestra Peiotaire.

Entre actuació i actuació, la lectura de poemes a càrrec dels assistents. Molts rostres coneguts del mon cultural i de l’ensenyament de Tavernes (no diguem noms per no deixar-nos-en cap) donant recolzament en la lectura i, algunes vegades escenificació, del versos d’Estellés.  A esmentar la lectura de la magnifica carta del director i autor teatral,  Manolo Molins, que a última hora no podia acudir, i on ens narrava passatges compartits amb el poeta de Burjassot.

I al final, cloent l’acte, l’alcalde de Tavernes Jordi Juan que, a més d’agrair la presència de tot i fer palés que la cultura a Tavernes es viva i amb ganes de gresca, va anunciar el recolzament de l’Ajuntament per tal de recobrar la figura i obra del poeta valler, Premi Octubre 1984  amb “Le sucrier velours”, Joan Vicent Clar (Mac).

Jordi Juan va llegir l’emblemàtic poema “Assumiràs la veu d’un poble” amb la qual cosa es tancava una vetlada que va tindre sabor a poc i que es pensa repetir en pròximes edicions.

En resum un encert dels organitzadors Francesc Bononad i Rosa Magraner, que ho van moure cadascú pel seu costat fins confluir tots els esforços. Agraïments a la regidoria de Cultura i Festes, amb Pilar Altur al cap i a Fabiola Serra, com a coordinadora global, per assumir el patrocini i la infraestructura.

De la web de La Cotorra de la Vall.

Fotos d’Enric Marco.

Lírica i estels al Cosmocaixa

lirica-estels

Sempre hi ha hagut científics, que a part de ser excel·lents en el seu camp de recerca, també han cultivat la literatura. En el nostre país i en la nostra llengua el cas del professor David Jou és paradigmàtic. Físic i catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, des de ben menut ha cultivat la poesia i l’assaig. Us recomane el seu article a la revista Mètode, Astronomia per a poetes.

Aquest dissabte 14 de maig a la tarda-nit, David Jou participa en un espectacle lírico-musical astronòmic al Cosmocaixa de Barcelona.

L’ordre matemàtic simula el món real,
crea un altre món –de càlcul, i mental–
regit per lleis exactes, hipòtesis, models:
en un ordinador reneixen els estels
com fa tants anys nasqueren, en brous primordials.
I som com creadors!: veiem a la pantalla
Un món tot just nascut. Una galàxia qualla.
Es formen els estels –i tot sota control!
I regulem el temps i dominem el Sol,
i musiquem i tot la còsmica rondalla!
–fins que el flux elèctric, de cop i volta, es talla.

L’ordinador simula el naixament del estels
(El color de la ciència, 1990), de David Jou,(escriptors.cat)(1953- ):

Ací teniu l’horari dels espectacles, si us agrada l’Astronomia, la Música i/o la Poesia:

* 20:00. Lírica i estrelles (acústic exclusiu en el Planetari de CosmoCaixa): per José A. Caballero, Antonio Arias i David Jou. Lectura de poesia, en castellà i català, interpretació de cançons amb guitarra en acústic i explicació científica de la projecció. Gratuït, necessita invitació.

* 22:00. Multiverso (plaça de la Ciència) Rock’n’Astronomia: un projecte d’Antonio Arias (Lagartija Nick) i José A. Caballero (Centro de Astrobiologia) amb artistes convidats (Lagartija Nick+). Astre-concert gratuït, no necessita invitació.

 

Ombra felina

Ombra felina

L’escriptor Francesc Mompó, al seu bloc Uendos, Greixets i Maremortes, fa una crida estiuenca perquè la gent escriga un haikú a partir d’una foto que hi té penjada.Vol que els facen blocaires, que els penjen al seu bloc i que li envien a ell un enllaç. Jo d’aquestes coses de fer filigranes amb la llengua en sé ben poc. Rosa, la poetessa de casa, s’hi ha dedicat i ha fet aquest haikú. Ací el teniu…

L’ombra felina,
projectada al vell banc,
augura vida

L’estructura del haikú és 4-6-4 síl·labes.

Peres al roure, poesia a Ca les Senyoretes

Peres al roure

Dissabte passat, 15 de maig, la poesia va omplir les vessants del Benicadell. Si la casa de Joan i Assumpció ha acollit música, gastronomia i fins i tot astronomia, calia també un toc de poesia, o l’art de traure-li suc a la llengua, d’expressar la seua sonoritat, la seua musicalitat tot per contar el món dels sentiments.La poesia recitada era de Jaume Pérez Montaner i  també d’Isabel Robles, la seua parella. Ells mateixos, però també Eusebi Morales, Anna Eloïna Alfonso, Mercè Climent i Francesc Mompó, llegiren els seus poemes a un públic amic que escoltà també la musicació alguns d’ells feta pel cantant Carles Pastor.

Si bé ja fa una setmana de l’esdeveniment, escric ara l’apunt. La setmana passada ha estat plena de treballs inajornables causats, en gran mesura, per la bonança atmosfèrica que ha permés, per fi, tornar a obrir els telescopis.

Jaume Pérez Montaner va ser, fins a la seua jubilació, professor del departament de Filologia Catalana de la Universitat de València. Jo el vaig conéixer als anys 80, quan aprenent de físic, organitzava activitats culturals al voltant del 25 d’abril. Li ho vaig recordar a Jaume mentre sopàvem a la taula de Ca les Senyoretes i degustàvem les menges de l’Assumpció.

Ara alliberat de classes la poesia l’omple. Jo ja la coneixia però la sorpresa va ser conéixer l’obra de la seua dóna, Isabel Robles, professora d’angés a l’IES Benlliure fins l’any passat.

Mars-Comet-NASA

Tots dos van viure quasi una dècada per diverses universitats nord-americanes entre el final dels seixanta i els setanta, fugint d’una dictadura que ja s’havia fixat en un jove Jaume compromés. Als EEUU van conéixer la literatura anglesa i l’obra dels poetes E.E. Cummings i d’A. Sexton que després van traduir al català.

La vetllada a Ca les Senyoretes va transcórrer molt agradablement amb la lectura dels poemes dels autors homenatjats.

Isabel Robles (IR) i Jaume Pérez Montaner (JPM) recitaren poemes dels llibres que han escrit: L’espiral (IR, premi de poesia de La Forest d’Arana 1994); Adveniment de l’odi (amb el qual JPM es donà a conéixer el 1976); Solatge (JPM, Premi Benvingut Oliver, 2008); Llibre dels adéus (IR, 2009);

Climent - Mompó


L’heura del desig
(JPM, Roïç de Corella, Premis Literaris Ciutat de València 1985); Fronteres (JPM, Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot, 1994); L’oblit (JPM, Premi Ausiàs Marc, 1996); Màscares  (JPM, Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, 1992); així com traduccions dels poetes E.E. Cummings i d’A. Sexton, l’obra dels quals conegueren en el seu llarg exili als EEUU.

L’acte comptà amb la col·laboració d’Eusebi Morales, Anna Eloïna Alfonso, Mercè Climent i Francesc Mompó que llegiren també peces del duet poètic.

El cantant Carles Pastor, que està preparant un disc de poetes valencians actuals, posà música al poema “Que sempre torna” de Jaume Pérez Montaner amb guitarra i harmònica.

Carles Pastor

Una vegada més, Ca les Senyoretes, una illa de cultura al nostre desèrtic País Valencià.

Del bloc de Francesc Mompó he tret la informació exacta sobre els poemes recitats. Gràcies.

També podeu llegir aquest apunt de Mercè Climent.

Fotos: Diversos moments del recital. Enric Marco.
Més fotos als blocs de Francesc Mompó i de Mercè Climent.