L’educació és cosa de tots
Article d’interès sobre educació i la darrera llei (LEC) que s’ha d’aprovar al Parlament del col·lectiu Jaume Damians. En l’àmbit de les diferents lleis d’educació que sorgeixen sempre està bé tenir-ne un altre punt de vista…
(article del col·lectiu Jaume Damians publicat també aquí).
Aquests darrers dies ha estat aprovat el
projecte de la nova Llei d’Educació de Catalunya, que ha de contribuir
a ordenar i millorar l’actual sistema educatiu, posat en dubte amb la
presentació dels informes PISA, de l’OCDE i de la fundació Jaume
Bofill, que ens situen a la cua d’Europa en aquest àmbit. Molt sovint,
però, ens oblidem que gran part del fracàs del sistema educatiu està
justament fora d’aquest. La família, l’entorn o els mitjans de
comunicació tenen tanta o més influència que la mateixa escola en la
formació dels nostres joves. Així, doncs, a banda de les millores que
pugui incorporar la nova llei, cal que tots els agents implicats
assumeixin la responsabilitat que els pertoca i que entre tots fem un
esforç per prestigiar l’ensenyament, els professors i la cultura de
l’esforç, perquè ens hi estem jugant el futur.
vuitanta, i ara n’estem patint les conseqüències. Durant aquells anys,
començaven a ser pares la primera generació que havia protagonitzat la
ruptura generacional amb els seus progenitors. Els joves que van ser
pares aleshores, doncs, havien trencat amb els models autoritaris
anteriors i quan van ser ells els qui havien d’educar no sabien què els
havien de dir als seus propis fills, no tenien referents clars. És
l’època, doncs, en què es posen de moda els discursos que defensen
l’autenticitat i l’espontaneïtat. És el moment de la llibertat i
l’absència d’unes normes rígides perquè els nens puguin ser autèntics.
Una concepció molt rousseauniana, ja que es pensa que la societat
perverteix l’individu i, per tant, si se’l protegeix traurà la bondat
natural. El sociòleg Salvador Cardús, però, creu que aquesta
sobreprotecció pot comportar problemes importants: “És una concepció
aberrant des del punt de vista de la lògica social, ja que aquests
individus no s’acostumen a viure en societat. I, per tant, el que feien
aquells pares era crear gent inhàbil des del punt de vista social”. Una
tendència que ha anat en augment, ja que aquells fills han esdevingut
pares i, en part, han reproduït els mateixos models.
Així, doncs, Cardús apunta la importància de marcar unes pautes de
sociabilitat per a crear joves aptes per a viure en societat. “Un jove
o un nen sense unes pautes de sociabilitat clares és un individu
objectivament en situació de risc. I com que són persones socialment
inhàbils, la tendència dels pares és protegir-los encara més. Per posar
algun exemple, hi ha molts pares que acompanyen els nens a col·legi
fins als 14 anys o d’altres que m’han vingut a reclamar un examen del
fill a la universitat. Doncs bé, quan aquests nois escapen de la
sobreprotecció dels pares, són individus en risc, per les borratxeres,
per la droga o per les relacions sexuals i sentimentals”. Evidentment,
tots aquests problemes van més enllà de l’escola, però es reflecteixen
també en l’educació. Incrementats, a més, perquè sovint els pares fan
costat als fills quan les coses no acaben d’anar bé, en comptes de
donar el seu suport als professors.
Herbert Spencer, un escriptor britànic del segle XIX, ja deia que
“l’objectiu de l’educació és formar éssers aptes per a governar-se a si
mateixos i no per a ser governats pels altres”. Doncs bé, en part,
aquesta és la idea. És important que els pares actuïn al costat dels
mestres i els professors i deixin que els fills decideixin i
s’equivoquin, perquè sovint aquesta és la millor manera d’aprendre.
En definitiva, cal tenir molt clar que l’educació és cosa de tots i no
podem deixar en mans de l’escola uns problemes que hem creat entre
tots. No sabem si la nova llei d’educació serà prou efectiva, però
sembla evident que tota sola no aconseguirà solucionar l’elevat índex
de fracàs escolar.
Ai, la rousseauniana concepció del bon sauvage, que no has rebut! Sembla com si fes nosa de reconéixer que no som al millor dels mons possibles. Incapaços de llegir-la dialècticament, en resta només, sacralitzada, la mera adaptació, sense esmentar-ne el preu: que aquesta adaptació, arreu del món, exigeix sacrificis, sobretot humans, saber empassar-se’ls sense fer carasses, gravidesa animal, l’avial ideologia de la supervivència a tota costa; comptat i debatut, s’acaba fent darwinisme social, la justificació del privilegi de què hom gaudeix. Els educadors també han de ser educats, més enllà dels títols. Cal emprar la crítica reaccionària, no hi tinc cap dubte, però a favor de la il·lustració! Si us plau.