Les aigües turbulentes

Les dues relativament bones notícies d’avui en relació a l’ús del català en institucions no catalanes han generat tot un ventall de reaccions, des d’una continguda satisfacció fins al rebuig més hostil. Heus aquí la meva: des del punt de vista estríctament lingüístic, que es pugui parlar en català al Congrés dels Diputats sense traves normatives o fàctiques és, es miri com es miri, un avenç respecte a l’ús, el prestigi i la normalització de la nostra llengua. Així s’han encarregat de recodar-nos-ho les dues principals formacions nostrades, en pertinaç i una mica infantil competició per atribuir-se la petita passa endavant. No els ho tindrem en compte, almenys jo. Obrint més el ventall d’opinions, des de certs sectors independentistes s’ha tret importància a la millora, no sabem si és perquè és una petita conquesta dels pèrfids partits polítics o perquè fa palesa la hipocresia d’aquests quan han aconseguit al Congrés el que no han estat capaços, ni ho continuen estant, d’implementar-ho amb una certa solidesa a les escoles, als comerços o als cinemes catalans. En això darrer, no els falta raó, però una cosa no treu l’altra: ¿quants anys han passat, quants esforços s’han esmerçat, quantes iniciatives parlamentàries s’han dut a terme per aconseguir una cosa tan lògica com parlar en català en el parlament d’un estat la cinquena part dels habitants de la qual el parlen? Quan ens deien que no, una vegada rere una altra, tot eren esgarrips i decepcions. Avui s’ha aconseguit, almenys de moment, a l’espera d’un retorn dels d’abans, que probablement la primera cosa que faran és canviar el reglament de nou i fer desaparèixer les orelleres (allò que quasi tots diem, lamentablement, pinganillos).

Pel que fa al que ha passat aquest matí a Europa, fa de más mal opinar. Que la reunió d’avui del Consell no seria un passeig triomfal era previsible, però la decisió salomònica presa pels vint-i-tants estats (a saber, estudiar-ho per més endavant, una procrastinació en tota regla) deixa de moment un gust agredolç. A favor s’ha de dir que, de moment, el planteig d’afegir tres noves llengües oficials a les institucions continentals (que ha originat tot tipus de suspicàcies en alguns governs) ha aconseguit de posar el focus, el centre d’atenció, a la realitat plurinacional de l’estat espanyol, que si per nosaltres ens és ben familiar no ho és tant o no ho és gens en altres latituds, “gràcies” naturalment a la sordina del susdit estat. El govern en funcions d’aquest estat, tot s’ha de dir, després d’assabentar-se del resultat del Consell d’avui, s’ha apressat a prendre una important decisió: centrar els seus esforços en una de les tres llengües, la nostra, amb el contundent argument de ser parlada per molta més gent que algunes de les actuals llengües europees. Que facin aquesta diferenciació entre el català i les altres dues, que estableixin públicament aquest diferent estatus, és realment per fer-ho notar; ja sabem que rere d’això ballen els preciats set vots de Junts perquè l’esmentat govern deixi de ser-ho, en funcions, però em permeto posar-ho en relleu com ho ha fet el president Puigdemont. De manera que, de nou, sobren els peròs.

Ja es pot parlar català al Congrés, el català encara no és oficial a Europa però està en el centre de discussions i estira-i-arronsa entre estats. Tot arriba molt més tard del que caldria, però gràcies de totes maneres.

[Imatge: Vilaweb]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!