Les aigües turbulentes

El que ha passat els darrers dies amb la denominada “Taula de Diàleg” em recorda la cançó aquella de Les 10 pometes: cada dia se’n desprèn no una poma sinó un participant, un tema a tractar o qualsevol formalitat pactada peremptòriament amb anterioritat. Si mirem el vent d’on ve veurem com dansa la pobra Taula de Diàleg. La solució, aquesta tarda.

No crec gens en aquest ingenu intent d’arribar a algun acord satisfactori amb el govern espanyol sobre el futur polític de Catalunya, però si les dues formacions del nostre govern van acordar acceptar l’envit, a veure què, no puc compartir les desavinences, els tacticismes i els girs inesperats de guió que han caracteritzat els últims preparatius de la magna reunió de la Taula, i tant responsables en són Esquerra com Junts. Si hi ha secretes intencions i jugades mestres de llarg abast no puc saber-ho, però que sàpiguen els protagonistes d’aquestes zigazagues que l’homo qualunque de l’independentisme (no els sis dígits de Paluzie, sinó set) estem profundament decebuts amb aquesta mena d’espectacles que, al final, fan que ni avancem ni ens deixin avançar.

La darrera desavinença entre els dos partits, doncs, ja no ens ve de nou: el trist és que consolida el gran relat esperat per l’unionisme (i diligentment amplificat pels seus poderosos mitjans de comunicació): l’independentisme està més dividit que mai, no saben què volen, refusen el diàleg… I nosaltres vinga a intercanviar-nos pulles i retrets digitalment, amb tanta intensitat com poc suport argumental.  En realitat aquests desacords (ara la Taula, ahir què hem de fer amb l’aeroport, abans d’ahir la formació de govern…) tenen com a base el desacord últim: la manca d’unitat estratègica per assolir la independència per part d’uns partits (ells dos i els altres) que es defineixen com a independentistes. Si no es comença per assolir un acord estratègic (que parteixi de l’anàlisi de perquè va sortir bé l’1 d’octubre i perquè va sortir malament el 27 d’octubre, i que proposi un camí realista a seguir), tot fallarà: el paper del Consell per la República, la unitat d’acció parlamentària a Madrid, la defensa enfront de la repressió, l’acció de govern autonomista, el paper de la societat civil…

Ara que dic repressió, aquesta hauria de ser un poderós argument en favor d’aquesta desitjada unitat estratègica, perquè és més viva que mai. Ahir es va decidir processar un grup de CDR amb inversemblants acusacions, avui està citada l’anterior Mesa del Parlament (força, Eusebi!), demà… Quatre anys després, l’estat continua castigant l’intent pacífic i democràtic de Catalunya de fer sentir la seva veu i la seva decisió. No seria hora que la nostra classe política es trobés en una altra Taula de Diàleg entre ells? Sense vetos formals o personals, sense limitacions, sense desconfiances, sense retrets, sense males cares. Amb totes les pometes presents. Quedarien sorpresos del suport que rebrien per part de la ciutadania. Però és molt demanar, ho sé.

[Imatge: ccma.cat; foto EFE/Chema Boya]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!