Les aigües turbulentes

Avui fa set-cents anys exactes que arribà a Tarragona el braç de Santa Tecla, patrona de la ciutat. L’efemèride serà celebrada com es mereix el setembre, a la festa major quan, esperem, la situació sanitària s’hagi pràcticament normalitzat. La possessió de la relíquia fou una iniciativa personal del rei Jaume II, que envià una expedició a Armènia, on fou obtinguda a canvi d’un tron d’or, 200 cavalls andalusos i 400 formatges de Mallorca, una dada aquesta darrera que denota implícitament la qualitat dels productes illencs. L’arribada del braç fou motiu de celebració oficial i popular, i donà origen, amb els anys, al que potser és el més espectacular dels actes de la festa major de la meva estimada ciutat d’adopció: l’entrada del braç a la catedral després d’haver sortit en professó, moment en que tot el seguici popular (gegants, nans, bestiari, balls parlats, castells…) es lliura a una disbauxa de soroll i pirotècnia.  El 1370 ja s’havien aprovat unes Ordinacions de Santa Tecla, el que denota la importància d’una festa que de seguida rivalitzà amb la del Corpus.

El braç de Santa Tecla em porta a relacionar dos amics meus, separats per quaranta i tants anys i diametralment oposats pel que fa a la religió, però, curiosament, amb el mateix nom (Xavier). El primer, devot seguidor de l’Opus, quan li vaig comentar que a on vivia, Tarragona, es venerava el braç (real) d’una santa, va reaccionar dient: “però això és una mica morbós, no?” Esperava un comentari més pietós, la veritat. No sé què es devia pensar: com moltes altres relíquies, el braç és una resta de l’extremitat completament momificada (o amojamada, com diuen els espanyols) protegit i recobert, això sí, d’abundant orfebreria i pedreria. L’altre Xavier, tarragoní de soca-rel, comentava avui mateix a Twitter una cosa que desconeixia. Diuen que en un moment determinat el braç va desaparèixer durant un temps i, mentrestant, fou substituït pel que, en teoria, era l’altre braç. La llegenda urbana assegura que aquest segon braç existeix però que és fake: és del mateix costat que l’original (dretà, a jutjar pel reliquiari).

L’anècdota ens transporta automàticament al fascinant i inacabable món de les relíquies cristianes, a la seva autenticitat i al seu tràfic en els segles passats. Ja sabeu, una quantitat ingent d’ossos repartits per tot el món, el lignum crucis (les fustes de la creu de Jesús, amb les quals es podria construir una casa sencera), els claus de la crucifixió (que sumen molt més que els quatre canònics) o el prepuci del nen Jesús (el segrest del qual fou en el seu moment comentadíssim). De la més inesperada de les relíquies, però, en parla Lluís Carandell en el seu absorbent Celtiberia Show: una ploma de l’arcàngel Sant Miquel. Quants formatges mallorquins devia costar a l’església que la va comprar?

[Imatge: 1bp.blogspot.com]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!