Les aigües turbulentes

A vegades la vida et regala contrastos com els que vaig experimentar ahir. Va de noves (i antigues) tecnologies. M’he comprat un portàtil que, a diferència de l’ordinador de taula que usava fins ara, és de la marca de la poma. Com se sap, aquesta és una firma una mica sui generis pel que fa a la manera de treure partit de les seves moltes (i en no pocs casos, innecessàries) funcionalitats. El sistema, els ports de connexió, els programes… tot és diferent i a vegades incompatible amb altres marques d’ordinador, i des del primer moment he estat víctima d’aquesta mena d’apartheid involuntari que practica la criatura del senyor Jobs. En resum, que els primers dies d’ús del nou ordinador han servit, bàsicament, per descobrir com funciona cada un dels seus elements. Suposo que el fet que no hi adjuntin un manual d’instruccions té a veure coherentment amb la mentalitat completament digital dels nous productes tecnològics, però no hagués anat malament una petita ajuda de caire analògic destinada a prebommers com jo, analfabet funcional. Potser així hagués pogut saber com funciona l’equivalent a l’inexistent ratolí (no estic avesat a moure compulsivament l’índex) o com dimonis es fa per evitar que totes les paraules que escric (també les d’aquest apunt) es corregeixin per la seva equivalència en castellà, una molèstia ni prevista ni desitjada.

Ens en sortirem per una triple conjunció entre l’autoaprenentatge (tan burro tampoc soc), el caràcter intuïtiu de l’aparell (o això diuen) i l’inestimable ajuda d’amics més avesats a aquestes històries, a qui agraeixo la paciència de sant que tenen amb mi. No compto, en canvi, amb la suposada assistència de Siri, un robot a qui se li poden formular preguntes, plantejar-li dubtes i mantenir-hi surrealistes converses. Quan ahir vaig adreçar-li una pregunta a aquest senyor (es pot triar el sexe de Siri i vaig triar un senyor) i vaig començar dient “a veure…”, ell em respongué immediatament que “no conozco a ninguna Vera” (es pot triar sexe però no llengua). Al replicar-li amb algun estirabot, m’oferí les parades de taxis més properes de la zona (!!!???). Deixem-ho córrer.

Ja es veu de quin pal van les noves tecnologies i ja s’endevina que el mon, ben aviat, es regirà exclusivament per les seves servituds. És per això molt cridaner el contrast a què feia referència al principi d’aquest apunt. La tarda després de barallar-me amb l’ordinador, el no-ratolí i el Siri dels nassos, vaig rebre un correu del club esportiu d’on m’he fet soci. Em demanaven una foto de carnet que havia de ser física, de paper, com les d’abans, per tal d’enganxar-la a la fitxa corresponent, també de cartolina. La feina ha estat meva per trobar una cabina d’aquelles que abans en dèiem fotomatón. Com es pot veure, el segle XX segueix mantenint orgullosa presència a les nostres vides dues dècades després de finir.

[Imatge: 20minutos.es]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!