“Desgraciada la generació amb jutges que mereixen ser jutjats.” (El Talmud)
En el període comprès entre setembre (cop d’estat i concentració davant el Departament d’Economia) i desembre (eleccions al Parlament amb reedició de la victòria independentista) de l’any passat es concentren tots els esdeveniments polítics, socials i judicials que determinen la situació actual. Tot l’anterior (sentència de l’estatut, consultes municipals, el 9-N…) és indispensable també per entendre els darrers esdeveniments, però ja és història.
S’han analitzat molt els darrers episodis en clau de victòria o fracàs. Efectivament, la jornada del Primer d’Octubre (no 1 d’octubre com s’està dient) va ser tota una demostració de bona organització, participació ciutadana i dignitat, mentre que els titubeigs i desconcertants (in)decisions de les nostres autoritats el 10 i el 27 d’octubre cal anotar-les en el passiu del procés, en el sentit de que ens van fer recular bon tros de camí i van envalentir encara més els nostres enemics en la seva estratègia repressiva. Però més enllà de jornades positives o negatives a l’hora de fer el balanç de l’aconseguit fins ara, que ens ha portat inevitablement a parlar d’encerts i desencerts, de culpables i innocents i fins i tot d’herois i traïdors per part d’algun ex-conseller de peculiar trajectòria, m’agradaria introduir-hi un punt de vista diferent.
El que va passar l’octubre de 2017 en aquest país va significar un tomb en la relació entre governants i governats, entre polítics i ciutadans o, dient-ho de forma més metafòrica, entre els despatxos i els carrers. M’explico. El que va passar és que els nostres governants van complir els seus compromisos, cosa a la qual no estem avesats del tot. La determinació de Puigdemont i el seu nucli més fidel, la tossuderia de Junqueras i els seus, la responsabilitat de la CUP (en tant que formació política) van ser decisius perquè es culminés i s’acabés portant fins a les darreres conseqüències (puntualitzem: fins el 27 d’octubre) el contingut del programa de transició nacional (o full de ruta, o com se’n vulgui dir): l’aprovació de les lleis de desconnexió, la celebració del referèndum i la declaració d’independència. Siguem honestos: per poc ingenus que fóssim, no esperàvem que es duria a terme, acostumats com estàvem al recurs al pragmatisme, al canvi de plans, a la dilatació de terminis, a l’aigualiment de propostes, al desencantament de la població en nom de la real-politik… I quan sí que podien estar justificades aquests maneres de fer, quan la prudència potser hagués demanat no anar fins el final (l’estat ja estava donant proves més que evidents de fins on estava disposat a arribar per fer fracassar els plans dels catalans), els nostres dirigents se la van jugar, per sorpresa i admiració (tot alhora) del conjunt de la ciutadania. El temps i els fets han confirmat que les mostres de tacte i de prudència en el moment de convocar i celebrar el referèndum no haguessin resultat estranyes: criticables o descoratjadores potser sí, però estranyes no. De manera que és just reconèixer-ho i posar-ho en valor, quan tenim nou persones (set polítics “professionals” entre ells) privades de llibertat i uns quants més a l’exili per fer el que els demanàvem i van dir que farien. Sempre els ho agrairem.
[Continuarà]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!