“La injustícia que es fa a un és una amenaça que es fa a tots” (Montesquieu)
Han passat tres mesos de les eleccions del 21 de desembre i des de llavors pràcticament no he piulat res que tingui a veure amb el convuls moment polític que viu la nostra nació. Si exceptuem un apunt solidaritzant-me amb Mireia Boya, un altre sobre un fruiter perseguit per la causa i un tercer sobre la concentració de l’altre dia davant Òmnium del Tarragonès, el cert és que no he tocat “el” tema de manera directa en cap més moment.
No m’agradaria que aquest silenci fos interpretat com el que no és, ni una mostra de desinterès per les qüestions que afecten la meva nació i la seva gent (tot el contrari), ni un símptoma de fàstic o avorriment (que és el que alguns pretenen, i això de mi no ho aconseguiran mai), ni molt menys una prova d’excessiva prudència o por (tenim dret a tenir-ne, amb el que estem vivint?). Aquest prolongat silenci d’un bloc on més d’un terç dels seus apunts han estat dedicats al catalanisme, als partits independentistes i al procés sobiranista potser és degut a una necessitat de prendre un respir (la vigília de les festes nadalenques el propiciava) després de massa mesos de tensions de tot ordre.
Però crec que ha arribat el moment de donar una resposta personal a aquesta pregunta que tots ens fem entre nosaltres (“i què, com ho veus?”) en forma de reflexió sobre tot el que ha passat i el que pot passar en un futur. La meva intenció era compartir aquestes idees i argumentacions en un context d'(aparent) tranquil·litat, amb el valor que dona fer-ho amb fredor, sense més apassionament que l’inevitable pel tema que estem tractant. Però no hi ha manera, el context tranquil no acaba d’arribar mai i s’imposa invertir els termes i abocar les meves reflexions en calent. El que va passar ahir va ser la gota que ha fet vessar el meu particular got de paciència i em temo que el de molta més gent. Quin millor moment per fer-ho?
És hora doncs de parlar i ho faré per ordre anatòmic. Començarem per l’estómac i els budells. Ho diré de forma ben senzilla: sento una barreja d’odi i fàstic davant de determinades situacions que hem estat obligats a veure o a sentir. Consellers del nostre govern emmanillats com a perillosos delinqüents i traslladats d’una banda a l’altra amb una sorollosa i impactant comitiva policial, per a gaudi de les illetrades masses de televidents espanyols; polítics i tribunals espanyols coordinats harmònicament i intercanviant funcions que fulminarien l’abans citat Montesquieu si encara fos viu; la sorprenent celeritat de determinats jutges i fiscals a l’hora de redactar querelles, instruir processos i adoptar decisions: contra Catalunya, la justícia espanyola es torna d’allò més estakhanovista; la intensificació de la mentida i la manipulació de notícies en els més significats mitjans de comunicació, en paper o audiovisuals: no és que fos cap novetat això, però en els darrers mesos han traspassat la darrera ratlla de decència que els quedava; i podria seguir. He dit barreja d’odi i fàstic. Jo no sabia ben bé què era l’odi fins haver viscut els episodis del darrer mig any. Tenia la sort, digueu-me ingenu, de reaccionar a tot el que m’envoltava amb un punt naïf, relativitzant la mala fe dels altres, com donant per descomptat que tothom tenia dret a un punt de comprensió per part meva, o com a mínim la indiferència o el menyspreu pel que feia o deia qualsevol persona, no només polític, periodista o personatge públic, però en cap cas odi. Ara ja sé el que és aquest sentiment. El que no sé és si aquesta mena d'”incitació a l’odi”, que ara s’imputa tan alegrement i inapropiada, s’hauria d’adreçar contra mi o més aviat contra ells.
[continuarà]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!