Les aigües turbulentes

El cap de Trànsit de Girona ha estat caçat circulant a 160 quilòmetres per hora per l’autopista, quan tornava, quina casualitat, d’una reunió per parlar de mesures per reduir la sinistralitat viària. Aquest senyor és, precisament, un dels responsables de la seguretat de les nostres carreteres, lleial funcionari de l’organisme que, nit i dia i hivern i estiu ens alliçona, ens recomana, ens obliga o ens multa (depèn) la nostra manera de conduir. Mal exemple per a una població que es pot preguntar, a a partir d’ara, si els alts càrrecs del Servei Català de Trànsit compleixen rigorosament sempre (dic sempre) les normes de circulació. L’ombra del dubte pot pulular sobre una societat cada dia més descreguda i revolucionada. Val a dir, en honor a la veritat, que el protagonista de l’incident ha presentat la dimissió inmediatament i que li ha estat acceptada.

El cas m’ha fet pensar en un altre, completament diferent, però amb el qual presenta alguna analogia. Tothom recordarà el Maradona posant cara i veu (i cames) en un espot contra les drogues (“simplemente dí no“, afirmava, amb aquella veu desmenjada que té). Uns anys després sorprenia desagradablement admiradors i indiferents amb la notícia de que simplement havia dit “sí” a aquells polvets blancs que fan anar de bòlit a tanta gent. També aquí l’exemple va ser funest. Quan avui un esportista surt col·laborant en l’enèssima campanya contra la droga, contra la violència, contra el joc net, contra el que sigui… ens l’hem de creure?

I qui diu esportista, diu dirigent d’una administració pública o qualsevol personatge públic. Ens hem de creure el seu missatge o el seu consell? O bé ens hem de malfiar i pensar que no hi ha un pam de net?

[Imatge: www.taringa.net]