VIA A VIA

La ciutat xilena d’Arica és la terminal de dos ferrocarrils internacionals, amb destinació a les veïnes Bolívia i Perú. Vegem-ne alguns detalls.

El ferrocarril Arica-La Paz fou inaugurat el 1913 i construït en base a un tractat entre Xile i Bolívia del 1904. Per a Bolívia sempre ha estat de vital interès una connexió amb el mar, i aquesta línia ferroviària era la més curta (440 quilòmetres) per aconseguir-ho. D’ample (trocha, en diuen) mètric, arribà a atènyer 4.257 metres sobre el nivell del mar.

Fou servit primer per locomotores de vapor amb cremallera que als anys seixanta foren progressivament substituïdes per tracció a dièsel. Tingué un servei de viatgers de luxe, que no acabà de reeixir, fins que a principis del segle XXI unes crescudes a un riu, amb destrucció de dos ponts, i dificultats financeres (2002) en determinaren la suspensió. El centenari del tren serví per a un fugaç intent dels dos estats per reactivar la línia, sense més resultat que la posada en marxa del tren turístic Chinchorro-Poconchile, ambdues al cantó xilè. L’estació terminal d’Arica, d’estil neoclàssic (a dalt), resta avui llastimosament abandonada al centre de la ciutat, malgrat la declaració de Monument Nacional que va rebre. El Museu Ferroviari que s’instal·là al seu interior tampoc està operatiu. Només podem contemplar una de les locomotores de cremallera al davant de l’estació.

Per la seva part, Arica és unida ferroviàriament al Perú mitjançant la línia Arica-Tacna. Construït el 1856 per una companyia anglesa, és el ferrocarril peruà més antic que continua en servei i l’únic internacional, des que Arica passà a ser de sobirania xilena a l’acabar la guerra del Pacífic. El 2012, com a resultat de problemes econòmics i logístics, la línia va restar fora de servei fins que, fruit de negociacions entre els estats xilè i peruà, fou reoberta el 2016 amb dos serveis diaris, matí i tarda, servits per un auto-motor restaurant i modernitzat (a dalt), d’interès sobretot turístic. Tècnicament, la seva trocha és de 1.435 mm i la seva extensió és de 62 quilòmetres, amb 6 estacions (les 4 intermèdies ja no són operatives avui). Es tarda una hora i mitja aproximadament a fer el recorregut. A la destinació final, Tacna, es pot visitar un Museu del Ferrocarril.

Fa un mes vaig tenir l’oportunitat de visitar Arica. Potser hagués pogut fer el viatge fins a Tacna, però el servei estava interromput quinze dies (a la dreta) per tasques de manteniment. El senyor Murphy no descansa mai. Sí que, en relació amb el tren, vaig assabentar-me d’una curiositat. Anant cap a l’aeroport d’Arica (que du el peculiar nom de Chacalluta), la carretera ensopega amb un pas a nivell de la línia en qüestió. El taxista aminorà la velocitat i es fixà atentament en els dos sentits de la via (era fosc). Al fer-li l’observació que el servei era interromput i que, per tant, no hi havia perill de col·lisió, m’explicà que calia ser curós en aquell punt perquè ocasionalment hi passava clandestinament gent procedent de la molt propera frontera amb el Perú. I per què ho feien per aquell punt quan tot el que l’envolta és un desert? Doncs perquè aquella zona segueix amagant mines, herència del passat bèlic o conflictiu entre els dos països. Naturalment, l’únic lloc cent per cent segur segueix sent la via del tren. Cada dia s’aprenen coses.

[Imatges: gob.pe, Viquipèdia, foto de l’autor]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!