Les aigües turbulentes

¿Arribarà un moment en què la societat considerarà que humans i animals som iguals, amb els mateixos drets i deures? De moment i per sort no, però tot apunta a què ens hi dirigim imperceptiblement. En vint-i-quatre hores m’han arribat dues evidències en aquest sentit. Ahir vaig llegir que en una ciutat espanyola (crec que Màlaga, però és igual) s’inaugurarà el primer cementiri públic de l’estat per a mascotes. Públic: no es magia, son tus impuestos. Sembla que en aquella ciutat andalusa lliguin els gossos (mira, un animal) amb llonganisses (que també estan fetes d’un animal), però no és el cas: tot fa pensar en una mesura presa després d’una continuada demanda del lobby animalista, previsiblement important si tenim en compte que, segons he llegit, avui dia a les cases ja hi ha més mascotes que fills; les primeres han desplaçat els segons com a fidels acompanyants, sense que ocasionin tants problemes i tantes despeses.

Tantes despeses? Segur? La segona prova de la creixent animalització de la nostra societat, ja se’m perdonarà el paraulot, és el que he vist avui mateix en una farmàcia: ja hi venen productes per a animals de companyia. Sí, en una farmàcia, al costat d’altres moltes potingues adreçades en principi als animals racionals (cosmètics, preservatius, protectors solars, ulleres de vista cansada o caramels) i que en realitat tampoc són productes pròpiament farmacèutics, si bé aquesta no és avui la qüestió.

Les mascotes domèstiques de tota índole ja poden ser enterrades sota làpides en cementiris públics, ja se’ls pot recordar amb flors o amb notes de condol. I mentre visquin, ja se’ls pot comprar mil i un productes i accessoris, introduint-los involuntàriament en la voràgine consumista impossible de frenar, tal com ja fan els seus propietaris (o potser haurem de començar a parlar de “pares”, desacomplexadament). Quan parlo de mascotes domèstiques, entengui’s que amb aquest concepte s’hi inclouen no només gossos o gats, sinó també tortugues, hàmsters, canaris i altre bestioles més o menys exòtiques o salvatges.

Com s’haurà endevinat, no soc gens amant dels animals (bé prou que ho he manifestat en aquest bloc tot parlant dels coloms, dels gossos i d’altres), de manera que es comprendrà que rebutgi aquest auge de mamífers, ocells i amfibis en procés d’humanització per una societat visiblement avorrida que ha trastocat tota l’escala de valors.  On anirem a parar.

[Imatge: timeout.cat]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!