Les aigües turbulentes

Tinc encara fresc a la memòria (i a l’ànim) el magnífic reportatge de diumenge passat a TV3 sobre l’extrema dreta a Europa. Crec que es titulava “A la dreta i més enllà”. Mai han de ser prous les vegades que els nostres mitjans de comunicació tractin aquest tema, i mira que n’han parlat: les actituds racistes o xenòfobes de la societat, la maldestra política (per part de tots) sobre la immigració, l’ascens d’idees, discursos i simbologia que crèiem no eliminats però sí controlats i confinats als suburbis dels espais ideològics… En fi, un conjunt de símptomes i de senyals estesos per tota Europa i que guarden un preocupant paral·lelisme amb episodis viscuts pel vell continent no fa tants anys. Una bestiola aparentment insignificant que creix i creix, “l’ou de la serp”, com bé analitza avui Manel Cuyàs a El Punt Avui.

Fa uns anys l’extrema dreta, parlo de l’àmbit peninsular, era cosa de vells nostàlgics franquistes que es mig avergonyien de ser-ho. Avui és cosa de joves i no tan joves que, a cara descoberta, desinhibits i amb convicció, defensen uns plantejaments polítics i socials contra els quals sembla que de res han servit anys i anys de plans educatius, mobilitzacions de la societat civil o campanyes institucionals. Amb un agreujant: les onades immigratòries exteriors, punt de partença d’aquest nou fenomen extremista, han estat molt posteriors a les que van experimentar altres estats europeus que fa més anys que pateixen també l’odi a l’altre i, per tant, des d’aquesta banda dels Pirineus podíem estar més previnguts i preparats per fer-li front.

Però res de preparar-se. Tot el contrari, el tractament polític, administratiu i social de la nova immigració han estat presidits per la imprevisió, la incompetència, la incoherència i la lleugeresa. Començaríem i no acabaríem: acceptàvem la mà d’obra barata en els temps del “totxo d’or” (i ells contents també, és clar), de posar-los mil obstacles burocràtics després de cues interminables als centres oficials vam passar a regularitzacions massives per part de governs ¡de dretes!, mentre els nostres progres de disseny reclamaven “papers per a tothom” com a part d’una política bonista que no podia portar res de bo, valgui el joc de paraules.

Quan van començar a anar maldades, el pobre immigrant va deixar de ser un eficaç col·laborador, en l’estadi més baix, del creixement econòmic i ha passat a ser, a ulls de molta gent, el nou pària a abatre o a expulsar, el que s’aprofita (i ben fet que fa si hi té dret) dels cada vegada més minsos recursos socials que l’administració posa al seu abast. D’aquí a la demagògia i al populisme només hi ha un pas, i és quan entren en acció els nous grups d’extrema dreta, la seva entrada a les institucions i les increïbles campanyes d’ajuts socials “només per als de casa”, uniformats i amb una inquietant presència física, que recorda altres temps més tenebrosos.

Amb molts matisos de plantejament ideològic, d’estructura i organització, de discurs, de força electoral o de mil variables més, tota Europa està patint aquest fenomen puixant, reflectit a les darreres eleccions, i contra el qual no sembla que encertem, ciutadans i institucions, a trobar-hi el remei correcte per parar-lo i reduir-lo a les dimensions que sempre hauria de tenir. Caldrà analitzar ben seriosament què és el que estem fent malament perquè tot això ocorri. Caldrà prendre les decisions democràtiques corresponents. Caldrà incidir una vegada més en els valors de sempre, la llibertat, la tolerància, el respecte… els ciments sobre els quals els europeus vam edificar, ben laboriosament, un projecte en comú que ara es veu amenaçat pels seus enemics, cada dia més nombrosos… i des de dins!

[Imatge: www.racocatala.cat]